Aquest darrer 18 de
juliol –ves per on, una data prou significada- ens va deixar Joan Marsé, el
novel·lista del Guinardó, l’etern emprenyat que no va voler escriure mai la
novel·la de Barcelona perquè la seva ciutat era sols el barri del Carmel, el
carrer Verdi i aquells voltants. També eren del seu entorn els records
infantils familiars a Sant Jaume dels Domenys i a l’Arboç, tot i que ben poc
sovint presents en les seves obres –ben just en algunes pàgines de “Caligrafia
de los sueños” (2011)-. Però Marsé li devia algunes coses al Penedès i no sols
per ascendència familiar, durant molts anys va fer estiu a l’Arboç i aquests últims
anys a Calafell, aquest darrer espai d’estiu –tan sols apuntat de passada a
“Canciones de amor en Lolita’s Club” (2005)- l’havia conegut de la mà de Carlos
Barral. Amic i editor, Barral convidava tota la tropa a la seva casa, ara casa-
museu, davant del mar. Allí s’aplegava tota una patuleia d’escriptors –ara
gairebé tots ja traspassats però que acomboiava l’agent literària Carme
Balcells, “la mamá grande”- en la que va ser anomenada “escola de Barcelona”,
una denominació incorrecta perquè les trobades de veritat eren a l’estiu,
davant el mar o dalt la barca de vela llatina d’en Barral; en puritat, doncs, “escola
de Calafell”, la de Gil de Biedma, Barral, Castellet, García Hortelano, José
Agustín Goytisolo, Marsé i també, entre altres, la dels autors del “boom”
hispanoamericà: Garcia Márquez, Vargas Llosa o José Donoso.
Carlos Barral i Joan Marsé a Calafell (Foto Museu Casa Barral)
Som molts els que hem
arribat a Marsé a través dels seus llibres, dels seus articles i de les
entrevistes amb aquell escriptor perpètuament emprenyat amb tot i tots que va
entrar en el món de la literatura de la mà de Carlos Barral, potser per allò
que en deien “posi un pobre a la seva taula”, i al costat dels senyorets de
casa bona que van escampar el patrimoni familiar, Marsé era el pijoaparte
–“Ultimas tardes con Teresa” (1965)-, l’obrer sense estudis que reivindicava el
seu caire de xarnego –“El amante bilingüe” (1990)- però que va saber deixar
aquella mala llet per tot plegat en algunes de les seves novel·les. La
narrativa de Marsé té per a molts de nosaltres un punt de fascinació. potser
perquè és part de la història dels vençuts, dels perdedors en la Barcelona de
la postguerra, els que dibuixaven aquella ciutat grisa dels anys cinquanta i
seixanta que molts vam conèixer, la ciutat dels senyorets de casa bona –la d’Esther
Tusquets a “Habíamos ganado la guerra”- però també la de tots els que
sobrevivien en els barris obrers assumint el passat, entre el fracàs i l’existència
mediocre.
No sé pas si Marsé va
ser d’aquests o si es tracta sols de la imatge que va saber vendre, la de qui
coneixia el menyspreu i es considerava un descregut de tot i de tots, la d’aquell
que mirava la realitat amb veritable estupor per acabar exclamant la màxima que
li era més pròpia: “Tot és una merda”. Marsé va ser sempre un obrer de la
ficció en conflicte permanent amb la realitat, però la dels seus llibres era la
veritable Barcelona de la postguerra, una Barcelona -només la del Guinardó- que
sovint evocava amb paraules treballades a l’estiu entre el paisatge arbocenc de
vinya i garrofers o davant el mar de Calafell, pàgines de les seves grans
novel·les que ens han deixat l’emoció i el dibuix cinematogràfic i excepcional
d’un temps i un entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada