Des dels anys setanta
La junta dels primers anys de Càritas Interparroquial de Vilafranca, havia estat encapçalada per Mn. Joan Vinyeta, i amb ell Josep Parera, Joaquim Miró, Josefina Tomàs i Carme Juncosa, Carolina Güell, aquesta darrera hi seria només fins acabar l’any 1960, a més hi havia Josefina Sardà, qui actuava com a secretària. L’octubre de 1962 va causar baixa Josefina Tomàs per motius familiars i van quedar al capdavant Josep Parera, Joaquim Miró, Paquita Girona i Carme Juncosa que es reunien, i així consta en el llibre d’actes, els dimecres de totes les setmanes, de 8 a 9 del vespre.
El 28 de desembre del 1972, a la sala Grases del carrer de la Font es va fer efectiva la renovació de la junta de Càritas Interparroquial de Vilafranca després de vint anys al capdavant de la labor assistencial de Càritas. Per a la renovació es va buscar un equip més ampli que pogués atendre de forma més repartida les diverses responsabilitats, així la nova junta directiva va quedar constituïda per Jordina Gallemí, presidenta; Josefina Saumell, secretària; una comissió permanent: amb Jordina Gallemí, Josefina Saumell i Paquita Pasqual, Rosita Borruel i Benilda Beser; a la tresoreria Josep Morató i Manuel Escudé; visita indigents i malalts: Teresa Massana, Carme Rovira, Maria Saumell, i Benilda Beser; tramitació assumptes laborals i socials: M. Vilallonga, Rosita Borruel, Assumpció Pascual; propaganda: Joan Marimon, Montserrat Esteve, Bernardo Garcia; assumptes ensenyament: Assumpció Pascual, Isabel Font. A més la junta sortint va quedar amb la labor d’assessoramnt i es va donar el relleu a Mn. Joan Vinyeta amb l’assistència de Mn. Frederic Ràfols.
Entre els objectius del nou equip hi havia el de poder obrir de forma regular el local de Càritas a cal Grases, al número 35 del carrer de la Font, de dilluns a divendres i de 4 a dos quarts de 6 de la tarda. L’oficina, tal i com encara fa ara, tenia la doble funció de recollir donatius i també atendre peticions. Ja hem apuntat que el 1983 les desavinences amb els veïns del bloc van determinar la necessitat d’obrir una porta directa al carrer, de forma que l’entrada a l’escala va quedar únicament pels veïns. Aquest va ser l’inci de la ubicació dels serveis centrals de Càritas Interparroquial de Vilafranca en aquest indret; les obres, a iniciativa de Mn. Julià Altet, finalment van determinar també la desaparició de la sala Grases van costar prop de tres-centes mil pessetes, una despesa que Càritas va assumir.
L’any 1984 es va començar a oferir en aquest mateix indret el servei d’atenció de l’assistent social de Barcelona. Entre altres serveis s’oferia la gestió de l’anomenat FAS, el Fons d’Assistència Social. En concret, l’any 1985 la parròquia de Santa Maria de Vilafranca va contractar Anna Novellas com a treballadora social, el seu àmbit d’actuació era la comarca de l’Alt Penedès i oferia atenció un dia a la setmana, al mateix despatx parroquial, tot i que no estava contractada directament per Càritas Diocesana aquesta assistent podia disposar de l’assessorament i els recursos de l’entitat. Aquest sistema es va mantenir l’any 1987 quan es va fer càrrec d’aquesta labor Carme Ferreiro fins que un any després va passar a Càritas Diocesana D’aquesta etapa es recorden moltes persones que van facilitar la tasca de la treballadora social, així Mn. Julià Altet, la farmacèutica Amparo o la incansable Paquita.
Des del 1972 fins ara Jordina Gallemí i Casanellas ha estat capdavant de Càritas Interparroquial de Vilafranca, tot compaginant aquest càrrec amb la presidència de la Delegació de l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural. L’any 1983, però, Jordina Gallemí es va plantejar de deixar el seu càrrec a Càritas en haver estat elegida regidora municipal pel grup de CiU, tot i que finalment va continuar en el càrrec fins ara mateix.
Com a resum de la labor portada a terme per aquest equip des dels anys setanta fins ara podríem esmentar les xifres de l’any 1986 quan. amb motiu de la col·lecta extraordinària de Càritas, es van donar a conèixer les xifres de que havien estat els últims dotze mesos. L’entitat havia vehiculat més de sis milions de pessetes a nivell arxiprestal i interparroquial a Vilafranca. Aquesta quantitat havia tingut com a principals partides d’aplicació els ajuts a famílies necessitades, les aportacions pro-habitatge (inclosos rebuts de llum, aigua i butà), els ajuts a famílies d’aturats, a tractaments de drogadicció, aliments i ajuts infantils (inclosos col·legi, llibres, joguines, vestir i colònies d’estiu), ajuts a la promoció del treball i a retribuir el servei de l’assistent social i altres despeses de personal i serveis. Un grup de voluntaris feia igualment possible, sense cap cost per a Càritas el servei de tramitació de pensions i ajuts de la Generalitat, tràmits i gestions municipals d’urbanisme i a l’Institut Català de la Salut, així com la coordinació de tràmits jurídics. Igualment es feia arribar una quantitat a Càritas Diocesana.
El 1990 l’estat de comptes parlava ja de més de set milions de pessetes de pressupost. En el capítol d’entrades la novetat era la subvenció de la Generalitat per a l’alberg de transeünts i pel curs de cosir i alfabetització; les principals novetats en el capítol de despeses corresponien a estades d’estiu a la casa Sac Xiroi a Castellví de la Marca i a les despeses derivades del curs de cosir i d’alfabetització.
Des de llavors fins ara, la mecànica d’aplicació d’aquests fons és que quan una persona s’adreça a Càritas demanant ajut se l’adreça a l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament; allí es valora cada cas i se’n fa el seguiment a càrrec de les assistents socials que són les que determinen, segons la situació econòmica i familiar del sol·licitant, si aquesta persona ha de rebre o no l’ajut periòdic d’aliments, roba o material. A més de la col·laboració en el tema social, l’Ajuntament de Vilafranca i Càritas tenen establert un conveni pel qual el primer es compromet a arranjar les cases que Càritas rep en herència, sense cobrar res en concepte de mà d’obra, mentre Càritas es fa càrrec de la despesa de materials, com ha succeït en diverses ocasions, i en concret en la casa del carrer de Montserrat on és ubicat el banc d’aliments de Càritas; en contrapartida és l’Ajuntament qui, acabades les obres, valora tots els condicionants socials i econòmics i decideix quina de les famílies necessitades de la vila pot gaudir de l’habitatge restaurat, pel qual ha de pagar un lloguer mòdic(14).
Aquest va ser el cas d’una casa situada al carrer dels Ferrers número 55, propietat dels germans Montserrat, Lluís i Antoni Saumell Gili, que Càritas va poder adquirir amb un caire de donació a un preu simbòlic. De bon principi la van ocupar inquilins modestos, sovint gent amb dificultats econòmiques. Com que l’Ajuntament de Vilafranca, i en concret el patronat de la Fundació Amàlia Soler va comprar les cases que havia ocupat l’escola de cal Mencia amb la finalitat de construir habitatges socials, Càritas va deixar també el seu immoble, situat al costat mateix perquè el conjunt de l’edificació pogués ser una mica més àmplia, el resultat va ser una permuta que ha posat a mans de Càritas dos pisos nous que s’oferiran en règim de lloguer.
Entre les aportacions que periòdicament rep Càritas cal remarcar que des de principis del segle XXI el Cicle de Concerts d’Hivern que organitza Caixa Penedès a l’auditori de la seva Obra Social al Fòrum Berger-Balaguer. Una de les audicions del programa de cada temporada és destinat a recollir fons a benefici de Càritas Interparroquial de Vilafranca. El sistema, per altra banda ben conegut, és que Caixa Penedès es fa càrrec de totes les despeses del concert i posa a l’abast dels seus clients les entrades, a canvi d’una aportació econòmica mínima que s’adreça a una finalitat social.
Mn. Joan Vinyeta
En l’entorn de tots aquests anys de postguerra destaca de manera especial la figura i la personalitat de Mn. Joan Vinyeta i Romeu, sempre preocupat per l’atenció als més necessitats i la funció social indefugible que calia portar a terme des de la comunitat cristiana de Vilafranca.
El dia 14 d’abril de 1985, festivitat de la Dominica I de Pasqua, la comunitat cristiana de Vilafranca va commemorar en una celebració eucarística els cinquanta anys de ministeri sacerdotal de Mn. Joan Vinyeta, quaranta-cinc dels quals dedicats a la tasca com a prevere a la capital penedesenca. Com a record de la celebració es va repartir un retrat realitzat per l’artista vilafranquí Josep Maria Parera Romagosa, amb aquest sonet d’Antoni Massanell i Esclassans:
Cinquanta anys partint el Pa.
Cinquanta anys bevent del Calze.
No és hora de descansar
a l’ombra fresca d’un salze?
Però l’Amor sempre empeny
i com que en porteu la marca
no voleu baixar a l’areny
sinó restar dalt la barca.
Quin goig el vostre!: una vida
hora a hora consumida
al servei únic de Déu.
Per això la flor modesta,
s’adorna i repica a festa,
Joan Vinyeta i Romeu.
El servei d’acollida als veremadors
El Penedès ha canviat molt pel que fa a les tasques a la vinya, en especial a la verema, la que en altre temps era dels anomenats popularment, i també sovint amb caràcter despectiu, “segarretes”. A banda d’aquelles colles de veremadors que cada any tenien una casa fixa, hi havia els que sortien de bon matí a la plaça –habitualment la del Firal o de Milà i Fontanals- tot esperant ser contractats a preu de jornal, d’acord amb les necessitats de cada moment. Aquest procés va arribar pràcticament fins als anys setanta del nostre segle i tenia diversos punts d’observació, no sols l’exclussivament laboral sinó també una notable dimensió social que en l’actualitat, amb la maquinària per a la verema i la contractació de collidors en origen, es pot dir que ha minvat de forma prou considerable i ha deixat la contractació de collidors en mans de l’administració.
Als anys quaranta, cinquanta i seixanta el panorama, però, era ben divers i Càritas va haver d’inicidir-hi de manera directa. Cada any, en arribar les darreries d’agost, la presència dels collidors pels carrers i places de Vilafranca remarcava la dimensió d’un problema social. La preocupació per aquest tema va portar a Mn. Joan Vinyeta a tirar endavant un servei adreçar específicament als collidors en la verema, en l’entorn del servei de Càritas d’alberg de transeünts.
Així ho trobem reflectit al llibre d’actes de l’entitat en una nota ben significativa, datada el 8 de juliol de 1968:
“Setembre- Campanya Collidors Verema Penedès.
“Des de fa dos anys sembla més apremiant el fet d’ajudar d’una manera organitzada a la bandada de collidors de veremes que un bon dia es presenten a la vila a la recerca de feina pels entorns i masies de la comarca, ja que és ben pagat aquest jornal. Ara bé, arriben desarrapats, desorientats fins a topar amb l’amo eventual que els contracti, moltes vegades amb família i petits infants. És quan comencen les nits fresques, les pluges, etc. És un constant de trucar a les rectories demanant un ajut peremptori. Per això, junt amb el nostre president, Mn. Vinyeta, hem organitzat el repartiment de vales a les dues parròquies, així com també a les nostres oficines nocturnes del carrer Font, 35, on troben pels primers moments vales per aixopluc (una nit a una fonda) mantes i vales per adquirir pa, oli i conserves a llocs de comestibles”.
“Pensem i esperem serà eficaç aquesta campanya”(15).
Es va iniciar l’acollida d’aquesta gent, primerament situant-los al segon pis de la rectoria de la Trinitat; però davant l’impressionant allau de gent es van posar en servei els locals de ca la la Maria Nin, o cal Vallès, al carrer de la Parellada, edifici de propietat parroquial. Allí es van arribar a acollir els primers anys fins a 150 persones, que dormien fins i tot amb matalassos de palla a terra; les monges de Sant Elies cuinaven unes grans olles de sopa amb alguns llegums d’un establiment de la població, així se’ls servia de sopar un plat de sopa i un entrepà de caballa, és a dir un plat calent i un de fred. Tot i la gran quantitat de persones que hi havia, les voluntàries que hi van anar encara recorden que mai no van tenir problemes i que les tractaven molt bé.
Després de tres anys mantenint aquest servei a l’edifici de la Parellada es va haver de buscar un altre indret perquè aquell immoble va ser ocupat per l’escola Delta, precedent de l’actual centre l’Espiga i dedicat a infants i joves amb necessitats educatives especials. Així les coses, en en arribar el mes d’agost Càritas es va trobar que no tenia local per acollir els veremadors o “segarretes”, finalment es va optar per habilitar la capella de Fàtima, al barri del Poble Nou, en base a treure tots els bancs per tal que els collidors es poguessin instal·lar, de forma que la capella va estar inactiva durant unes setmanes per als serveis religiosos, oferint un tipus de servei igualment necessari. En els anys següents, després de diversos treballs de reforma i millora realitzats, el servei va tornar al segon pis de la Trinitat durant uns deu anys. Cap als primers anys noranta aquest servei es traslladar definitivament a l’alberg can Picanyol.
El 1991 Càritas encara donava un acolliment especial als veremadors. Però cap al tombant de segle el tema ha canviat de manera ben evident, no sols pel fet que bona part de les labors més feixugues es realitzen a màquina, sinó pel fet que la major part dels veremadors es contracten en origen, el 2003 se n’esperaven entre 1.200 i 1.300 contractats abans de sortir dels seus punts de residència i sols uns 200 eren contractats de darerra hora. Des del setembre del 2000 Càritas gestiona el servei d’alberg –obert des dels voltants del 20 d’agost fins a meitats de setembre, amb un servei de rotació i una estada màxima de tres dies, L’alberg acull aquelles persones que es presenten a la vila sense un contracte establert però esperen trobar qui les contracti i que en conseqüència els ofereixi els servei complementari d’allotjament.
(14) VV.AA. Càritas, per amor al proïsme. Pg. 9.
(15) VV.AA. Segon llibre d’actes...