La societat penedesenca que ens dibuixen els protocols notarials ens mostren els aspectes econòmics, allí trobem una dinàmica molt característica en els préstecs amb hipoteca i els censos. Tot i que resulta difícil fer valoracions del preu de les coses fa 150 o 200 anys, tot sembla indicar que els préstecs amb hipoteca, que llavors es feien de forma habitual entre particulars, en alguna ocasió amb un fiador que era el que hipotecava el seu patrimoni, no anaven gaire més enllà del cinquanta per cent del possible valor de l'immobilitzat que s'oferia com a garantia. En algunes ocasions el préstec hipotecari era gairebé l'especialitat d'algun hisendat penedesenc que semblava tenir un fi olfacte -recordem que la novel·la de Narcís Oller "L'escanyapobres" està ambientada al Penedès- per trobar aquell propietari amb dificultats de liquiditat que acabaria per no poder pagar i el préstec s'hauria de renovar o s'acabaria executant amb la "insolutumdació" o dació en pagament. Alguns dels més importants patrimonis rurals del Penedès es van constituir a partir d'aquests préstecs i execucions.
Els propietaris rurals pactaven rabasses, parceries i censos i sovint trobem peces de terra i també immobles que estan subjectes a diverses càrregues, habitualment eclesiàstiques; els treballs de Jordi Vidal sobre la Vilafranca dels segles XVI, XVII i XVIII, alguns encara inèdits, ens mostren la importància de les rendes que organismes civils o eclesiàstics obtenien de diverses propietats. Quan a partir de la segona meitat del segle XIX la vila comença a créixer fora muralles, els censos urbans s'imposen i adopten les més diverses formes, des del pagament d'una quantitat dinerària fins als capons o pollastres per Nadal i per sant Joan, sense oblidar el cens per "un got d'aigua" que suposa que el propietari o censaler de la terra no perd els drets sobre aquesta, però, la dóna de manera gratuïta per un motiu o altre.
Entre les classes benestants els capítols matrimonials són sovint molt més explícits que no pas els testaments, que moltes vegades ens remeten als capítols. Allí trobem la figura prevalent de l'hereu i la resta de descendents masculins i les filles que reben sols el dot corresponent, però amb l'obligació de l'hereu de mantenir-les, vestir-les i alimentar-les fins que es casin o prenguin l'hàbit de religió. Si la família era nombrosa sovint hi havia la tieta soltera i si l'hereu enviudava amb fills petits el matrimoni amb la cunyada era gairebé d'obligació, sense respectar els anys de dol, per tal que passés a portar la casa i tenir cura dels menuts. Recordem que la dona no podia ser subjecte d'actes jurídics sense permís del seu marit o el seu pare o tutor, excepte en cas de viudetat, l'únic moment en el qual era subjecte lliure i habitualment quedava amb l'usdefruit de tot sempre que no es tornés a casar. Aquesta clàusula no hi era sempre i podem recordar aquí a la vilafranquina Remei Ribas, vídua de l'americano Balaguer, que disposava d'una notable fortuna i es va tornar a casar en matrimoni "secret de consciència" amb el vidu Elies Valero, un i altre amb fills del primer matrimoni, emprant aquesta fórmula, és a dir una celebració sense els pressupostos ordinaris de publicitat i que havia d’estar motivada per una causa greu o prou provada que la fes aconsellable; en aquest cas la causa podia ser la de no haver servat totalment els anys de dol del primer matrimoni de l'un o l'altre, a més de la gresca o burla popular -els anomenats esquellots- que, com era tradició, hauria generat un casori entre vidus.
Si no hi ha descendents barons, sovint els testaments reparteixen entre les filles, a parts iguals o en propietat compartida, amb les dificultats que això comportava si es volia procedir a la seva venda, en algunes ocasions passada ja a la següent generació. Els testaments ens mostren també una societat profundament situada a l'empara dels estaments religiosos, no sols com a mostra de fe sinó també de distinció social, així les famílies que tenien vas propi d'enterrament a l'interior d'una església o altra, com els Barba a Sant Francesc. Més enllà de les misses que encarreguen a la seva mort, hi ha figures curioses com la donació per part d'una senyora que fa testament d'una quantitat de diners de dot a una noia pobre per tal que es pugui casar, però amb la condició que sigui present en tota la cerimònia del seu enterrament i cada any en la missa d'aniversari. Altres testaments deixen cases i el seu contingut a l'hereu o hereva amb la condició, però, que no es pugui vendre res i el que es trobi en mal estat només pugui acabar a la brossa.
Hi ha alguns testaments que són dignes d'una antologia. Una vídua vilafranquina sense fills, hem de suposar que molt rica, realitza un total de sis testaments, el primer és del 1872 i allí nomena marmessors dos dels seus nebots i disposa que l'acompanyin el dia del seu enterrament fins al cementiri 12 homes i 12 dones pobres, que tornin després i resin tres parts del rosari davant l'altar de la Verge dels Dolors, a l'església de Sant Francesc, juntament amb un capellà, i que els donin un duro a cada un i també al sacerdot, també disposa que es venguin les accions i obligacions que té de diverses empreses ferroviàries per fer una corona de plata per a la Verge dels Dolors que hi ha a la seva capella a Sant Francesc, i un calze d'or per a la parròquia de Santa Maria, calze que només es farà servir en les festes solemnes; igualment deixa diners a altres nebodes i nebots, a unes criades que l'han servit i fa hereva una neboda. El 1882, deu anys després, torna a fer testament, canvia alguns dels marmessors, dona a més nebots i disposa que siguin 24 dones pobres les que la portin al cementiri, després tornin a Santa Maria i resin el rosari amb el sacerdot a la capella i altar de la Puríssima; pel que sembla ara sant Francesc no li feia tant el pes, també desapareix la corona de la Verge i el calze.
El 1892, deu anys després, torna a fer testament, els de Santa Maria guanyen pes i el senyor rector és un dels marmessors. Ara l'han d'acompanyar al cementiri 24 pobres, 12 homes i 12 dones, que després tornaran i passaran el rosari. Canvia algunes nebodes i deixa diners per a l'Hospital de Vilafranca. Un any després, el 1893 fa el quart testament, ara tornen a ser 24 dones pobres les que l'acompanyaran i a dues nebodes no els deixa res. El 1894 fa el cinquè testament, ara acompanyaran el seu cadàver al cementiri 24 homes i 24 dones i deixa diners a la Junta d'Obra de Santa Maria i a l'Hospital, com es pot veure les institucions de Santa Maria guanyen pes. El 1895 fa el sisè i creiem que darrer testament i disposa que la portin 30 pobres que han de triar els marmessors, dona diners per fer una reixa a l'altar de Sant Josep, a Santa Maria, també una quantitat per a l'hospital i per a la casa de Caritat, diners pel temple de Sant Francesc i l'orde franciscà, a més els marmessors triaran sis dones pobres i els donaran 250 pessetes a cada una com a dot, però amb l'obligació d'assistir a una missa de sufragi, mentre que l'hereva final desapareix, a una li dona la casa i la resta de patrimoni dinerari ha de ser prorratejat entre una colla de nebots. Pel que sembla la senyora, suposem que aconsellada pels estaments eclesiàstics, s'ho va rumiar i reconsiderar una i alra vegada.
No sempre totes les condicions s'ajustaven plenament a la legalitat, de manera que a la segona meitat del segle XIX hem trobat algun testament que imposa unes condicions draconianes i exigeix a les hereves -no va tenir hereus- que portin la gestió del patrimoni familiar com si fos una societat i que facin balanç cada any i dels beneficis que aquest doni una part és per a la vídua i les filles i una altra s'ha de reinvertir en propietats o negocis. Curiosament, quan l'home mor, vint anys més tard, el notari que fa inventari indica que bona part de les clàusules que imposava el testament no són jurídicament vàlides i no cal tenir-les en compte.
Per a l'estudi de la societat vuitcentista són indubtablement els inventaris els que ens aporten més informació, així s'han pogut realitzar estudis històrics1 d'acord amb les detallades referències del que tenia una família a la mort del patriarca. La descripció de les cases i propietats ja ens aporta valuoses informacions amb un vocabulari específic, sovint esmentat en català, que en bona part ja s'ha perdut, així el "llit de monja" o de cinc pams, el "llit de posts i bancs" o la "sábana de tres piernas" que fa referència a la mida dels llençols. També els espais, com el quarto dels soldats, el dels frares, el quarto dels mossos i el de les criades (o de les minyones), el quarto dels joves, el quarto del darrere o de les àvies, el quarto dels trumfos (de joc o de patates?), el quarto fosc, que quedava al mig de la casa, ni davant ni darrere i no tenia accés a llum natural perquè la casa no tenia celobert; el quarto del fadrí o el quarto de l’hereu. Especialment interessant a Vilafranca és el quarto d’allotjament, que possiblement es llogava en moments determinats per acollir hostes, com els Xiquets de Valls els dies de Festa Major, en tenim constància el 1866 i el 1876.
El quarto de la necessària era la comuna o latrina i no consta en gaires cases, però el que sí que tenien moltes era un celler amb botes de set càrregues que són les més habituals al segle XIX i que, d'acord amb el seu nombre, ens permetrien calcular una mica les possibilitats econòmiques de cada casa. A pagès trobem la botiga o espai per a guardar gra i l'apartament o casa del masover.
Els inventaris són més o menys detallats d'acord amb les necessitats dels hereus i ens remarquen una societat que podria semblar tremendament religiosa, en alguna casa hem trobat fins a tres quadres de la Immaculada, a més d'altres de Sants, però en contrapartida són poquíssims els llibres que es detallen, com si no en tinguessin cap, fins i tot al domicili de persones de professió lletrada com algun notari o advocat, amb ben poques excepcions o no s'esmenta cap llibre o s'indiquen sols algunes obres de devoció. Com a contrapartida, tot l'aixovar personal i de roba de llit i tots els estris de cuina es detallen, fins i tot si són vells i es qualifiquen d'inservibles. Trobem cases més humils amb un menjador amb una taula llarga i un banc i altres de més nivell amb taules i una bona col·lecció de cadires.
Alguns inventaris s'havien de fer en diversos dies per la feinada que suposaven, si era el cas l'hereu prenia possessió d'una hisenda quan agafava terra i l'escampava als quatre vents en senyal d'apropiació o entrava en una casa que acaba d'heretar i obria i tancava portes i finestres en el mateix sentit. Són formules molt antigues que de mica en mica van desapareixent.
Quan aquest patrimoni era molt notable es podia procedir a la seva valoració, però aquesta acostumava a ser a la baixa, de forma que poc cas en podem fer i, a més, habitualment no s'especificaven ni les joies de les senyores ni els diners en efectiu. Un exemple d'aquesta valoració a la baixa l'hem trobat en un solar a l'interior de Vilafranca que es compra en pública subhasta per 6.000 ptes. i aquest valor és, evidentment, real, i vint anys després, amb una casa nova construïda al mateix espai, en l'inventari es valora tot, casa i solar, sols per 1.000 ptes.
Esmentem una petita joia que conserva l'arxiu notarial entre tantes altres. El 27 de desembre de 1852 Joaquima de Vedruna es desplaça a Vilafranca juntament amb la germana Veneranda Font, venen a fundar una nova comunitat de Germanes Carmelites de la Caritat, a l'Hospital, amb escola per a nenes i atenció hospitalària, serà la darrera fundació que farà personalment la mare Joaquima -ara santa Joaquima de Vedruna-; era gran i estava malalta, havia tingut un atac d'apoplexia el 1849, allò que llavors en deien "un atac de feridura", i tenia paralitzada part del cos, però encara signava amb el seu nom de casada com "Joaquima de Mas" de quan havia estat casada amb Teodor de Mas, amb lletra tremolosa i sota la signatura de tots els homes que formaven la junta de l'Hospital. Joaquima morirà amb setanta-un anys el 28 d'agost de 1854, un any i mig després. Els que durant dècades dedicats a l'ensenyament hem intentat seguir la seva petjada i mestratge valorem molt un document com aquest, autògraf de la Santa.
A la part inferior signatura de Joaquina de Mas
És convenient interrogar-nos sobre el què ens permet fer tot aquest material del fons notarial, més enllà del que veiem en alguns programes de televisió que van als arxius i en un moment troben les referències familiars. Pels que no hi estiguin acostumats, direm que aquesta és una labor lenta i pacient, que s'ha de fer un mateix i en la que, tot i la extraordinària disposició del personal tècnic de l'arxiu, les coses s'han de localitzar amb calma i que es tracta d'una feina que pot durar anys. Aquesta recerca en el cas de la genealogia es pot combinar amb l'estudi -igualment pacient- dels llibres sacramentals de l'Arxiu Parroquial que ens ofereixen la branca familiar i, si hi ha sort -això depèn de si al rector li agradava o no escriure- dades sobre domicilis i professions.
Però també el fons notarial ens ofereix un panorama de la toponímia local com el realitzat per Lluís Tetas1, i algunes imatges de la societat del moment, i si hi ha molta sort, es pot trobar alguna joia que el notari, o el rector de la parròquia es dignava afegir en aquell moment si ho considerava prou important, així al notarial consten alguns miracles atribuïts a sant Fèlix, documents localitzats i estudiats per l'historiador Emili Giralt ja fa molts anys; o en el parroquial una nota sobre els esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909 a Vilafranca, on els aldarulls no van anar més enllà de les protestes al carrer.
1 En concret Moreno, Belén 2007. Consum i condicions de vida a la Catalunya Moderna. El Penedès 1670- 1790. Consell Comarcal de l'Alt Penedès. Vilafranca.
1Tetas Palau, Lluís. 2015. Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès. Institut d'Estudis Penedesencs. Corpus de Toponímia Penedesenca. Vol. 5. Vilafranca.
