Els valors tradicionals de la Festa Major

Publicat a “Penedès” el 28 d’agost de 1976, quan el seu autor tenia 21 anys

Crec que ja havíem parlat alguna vegada de la importància de la Festa Major i de I'inconsistència dels arguments que provocaven llargues polèmiques en els darrers anys. Evidentment l'essència de la festa és inqüestionable ja que es troba en la base del procés creatiu popular d'una obra artística tan respectable com qualsevol dels clàssics literaris -per posar un exemple- dels que vàrem parlar no fa pas gaires setmanes. Aquesta obra d'art té la seva realització practica en la demostració folklòrica eternament repetida pels carrers de la vila i «la placa més castellera» en els darrers dies del mes d'agost, de la mateixa manera que una obra clàssica té la seva realització en cada nova edició que d'ella surt al mercat o, simplement, cada vegada que un lector, curiós o vivament interessat, obre les pàgines del llibre i es recrea en la paraula escrita.

La Festa Major m'ha fet sempre la impressió d'ésser com un llibre vell, un manuscrit incunable de l'edat medieval, un volum que tan sols ens es permès obrir uns pocs dies a l'any. En definitiva, tots coneixem el seu contingut, però sempre esperem impacients l'arribada de la festivitat de sant Félix que ens permetrà assaborir de nou les més antigues tradicions de la nostra terra, com un secret plaer transmès de generació en generació.

Però la nostra festa no té solament aquest aspecte que podríem anomenar estàtíc i que comporta un evident perill de fossilització, torno a l'exemple del llibre: si un bon dia no hi ha ningú que sap llegir-lo o, el que és igual, fruir amb la seva lectura, aleshores es converteix en una polsegosa peça de museu.

La Festa Major es fa cada any, es torna a escriure cada vegada en el cor dels vilafranquins i de tots els que estimem la nostra festa; quan arriba el moment tots volem participar-hi, només cal observar el bullit de gent que en aquestes diades omple la placa formant una massa compacta disposta a fruir i, per tant, a contribuir activament en la festa.

Però cal que donem una ullada al seu origen i a la seva essència. La Festa Major constitueix un moviment, un sentiment popular autòcton amb remotíssims antecedents. Els folkloristes i estudiosos del tema parlen del seu origen religiós, aquest neix en gran part dels miracles, els misteris i els autes sacramentals medievals. La festa va prenent la seva configuració actual a mesura que es va desacralitzant, això no vol dir que la primitiva resta religiosa no tingués un origen clarament popular, sinó que el poble amb el pas del temps va canviant i deformant la festa segons els seus gustos i necessitats, incorporant a. la vegada elements pagans vinguts de fora. Això suposa un constant treball de creació partint d'unes bases que ja estan instituïdes i així fins arribar al seu estat actual. Cal que no oblidem mai que tot el bullit es munta al voltant de la festa del nostre patró Sant Fèlix i que, per tant ,queda una part religiosa inamovible que va des de la novena i el cant dels magnífics goigs fins a la processó i l'entrada de sant Fèlix que és, en definitiva, el moment culminant de tota la festa.

La seva evolució al llarg del temps ve determinada, com ja hem dit, per la introducció en l'idea primitiva de nous elements populars, aquest treball de remodelatge suposa, segons la meva manera de veure, l'aportació d'usos imaginatius que tenen un origen .i una evolució clarament autòctona. Podem dir que la Festa Major és una continua creació popular, tota vegada que la imaginació dels homes d'aquesta terra hi intervé amb elements i usos imaginatius constantment renovats, com en tota creació artística.

Tot el que fins ara hem exposat ens porta a la consideració de la Festa Major com a creació artística popular per excel·lència, la constitució i expressió d'un sentiment del poble. I ja no cal que us parli del que això pot significar en una festa com la nostra, tan extraordinàriament rica en formes i materials folklòrics de tota mena.

Fins a cert punt aquesta consideració ens pot estranyar si tenim en compte el moment actual en què la Festa Major es tropa inserit: un món cada vegada més tecnificat on els sentiments i les expressions importen cada vegada menys, sobretot si no són font de riquesa, si no produeixen quelcom material. És clar que en el nostre temps els valors artístics, intel·lectuals o humanístics són menyspreats i infravalorats. Aleshores cal preguntar-nos com és possible que en aquest món actual tingui tanta vitalitat la nostra festa. Com pot ésser que tothom es .llenci a participar en la festa atrets per la força impetuosa del folklore? Només hi ha una respost a possible: l'home, com a ésser espiritual que és, rebutja el sentit solament material de la vida, necessita quelcom més per a ompli r la seva existència, i això tan sols ho dona la possibilitat d'una acció popular i, a la vegada, artísticament creativa.

No he d'amagar que sempre m'han semblat ridículs tots els sistemes actuals que consideren la vida: solament corn un conglomerat polític, social i econòmic, mentre rebutgen d'una manera indirecta tot el que és essencial per a l'existència humana: l'activitat artística, intel·lectual i fins i tot onírica -que és, en definitiva, l'únic que pot omplir plenament el nostre esperit d'homes inquiets que cerquem quelcom més. Rebutgem el convertir-nos en màquines de producció econòmica en un món on tot se’ns dona fet, solucionant-nos totes les necessitats materials i omplint-nos els desigs espirituals amb subproductes culturals, amb preparats buits i estúpids, mentre la publicitat ens crea continues i noves necessitats de societat de consum. La vida tecnificada i maquinitzada és impossible í, sobretot, és inhumana.

Només cal que ens parem a considerar com està estructurada la nostra existència actual que queda reduïda a l'estúpid binomi: treball i televisió, l'antic «pa i circ» dels romans. I tot això mentre ens anem autodestruïnt entre la contaminació de tota la natura i l'esgotament nerviós, físic i psíquic que la tensió de la vida actual ens produeix.

Cal que rebutgem tot això, hem de tornar a la natura, hem de racionalitzar i humanitzar la nostra vida, tan sols així podrem portar una existència digna, sense valors ni sentiments imposats per modes i necessitats d'origen econòmic. Solament ens queda un camí: tornar a les fonts de la vida humana, fonts verges que no estiguin manipulades per la destructiva i corruptora tecnocràcia de la societat de consum. Les fonts d'aquesta nova manera de veure i entendre la vida no les hem de buscar en les teories de pensadors socials com Marx, Freud, Marcuse o Norman Brown, tal i com proposa Theodore Roszak en el seu llibre «Ell nacimiento de una contracultura» (Ed. Kairos. Barcelona), perquè el que ens cal fer no és rebutjar la cultura, sinó la subcultura actualment institucionalitzada. Cal tornar a la cultura del poble, a la creació artística i al sentiment intel·lectual popular, i aquesta té, en el nostre cas, la seva expressió màxima en la Festa Major.

Avió

Cada dia, matí i vespre, a una hora que encara hi ha claror, un avionet d’hèlice travessa el cel de Vilafranca, amunt o avall, sense una hora precisa però fins i tot els caps de setmana i festius, cada dia sens falta. Vola a baixa distància si es compara amb els reactors que podem veure allà dalt, però no tan baixa com els helicòpters, estris matussers i sorollosos que sorgeixen pel cel de manera insospitada, posat que han de portar alguna urgència a l’hospital o es dediquen a vigilar les cues que es formen en aquella carretera de diversos carrils que abans era autopista de peatge, embussos que en els darrers mesos s’articulen ben aviat, a les primeres de canvi de qualsevol incidència. 

L’avió, amb la seva hèlix, on va? D’on ve? Aquest no és ara mateix el sistema més ràpid de desplaçament de persones. Potser fa el correu i porta cartes i paquets de Madrid a Barcelona, o al contrari, i qui sap si es dedica a fotografiar l’espai inferior, els indrets on ens ubiquem, un dia i un altre repeteix les fotografies per tal que el corresponent servei d’investigació les observi, compari i prengui nota dels canvis que s’han produït en cada indret concret.

.-La veïna del carrer de la Germanor ha canviat de lloc dues torretes!

Potser això és el que exclama el tècnic o ni tan sols això sinó que és un programa informàtic el que passa un informe diari amb els canvis observats. Prenem com a base el supòsit que l’aparell fotogràfic no tingui capacitat com aquell diable coixet de Quevedo per travessar travessar sostres i parets i esbrinar que passa a dins a casa.

O potser no és aquesta la labor del nostre avionet sinó que es dedica a portar turistes selectes a fer un vol per alguns indrets de Catalunya, paisatges agradosos, d’estètica geomètrica, com els de les vinyes del Penedès. En aquest cas, però, potser una passada amb helicòpter -com fan a Nova York i altres indrets del món- resulta més espectacular.

Cada cop més tinc la certesa que en realitat en aquest avió hi van ordres secretes -ordres de mimetisme que en diria en Carsiwick- que per precaució, a causa del seu alt secretisme, no poden circular per cap altre mitjà. En un sobre hi ha indicacions de la més alta importància que van i venen dels comandaments militars de Madrid als de Barcelona i contestacions que venen i van. El sobre de l’avió, tancat i lacrat, va sempre amb un missatger, directe al capità general de la regió. Si aquest no hi és, el lliurament es fa en mà al càrrec militar de la més absoluta confiança del comandament per tal que el reculli, tota vegada que és qui té en aquell moment el vist-i-plau de la plaça. Més d’una vegada, però, s’ha donat el cas de no trobar el responsable, llavors el missatger, seguint instruccions precises, s’ha entornat amb el sobre juntament amb la missiva (a casa en dèiem l’envelop) que havia de recollir. Algunes vegades el missatger ha hagut d’esperar una estona per recollir el sobre amb la contestació, fins i tot ha hagut de fer nit a la caserna per reprendre el viatge l'endemà.

En Manelet Benegues que va treballar de pilot d’aquests avions durant molt anys, assegurava als amics de la seva penya de pensionistes que moltes vegades el pes del sobre era mínim i semblava talment que hi hagués ben poc o res al seu interior, un detall que forçosament havia d’indicar al receptor una determinada ordre a executar. Un de la colla que sabia del tema, però, assegurava que durant anys els capitans generals d’una i altra plaça havien emprat aquest mitjà de comunicació per jugar a escacs i s’indicaven el següent moviment en un full de paper, d’aquí que el missatger hagués d’esperar una bona estona per obtenir el sobre de contestació.

Sempre és convenient que el país estigui ben controlat.

Del Centre Català Vilafranquí al Niu d’Art (i II)

  Publicat a la revista «del Penedès» n. 26. Institut d’Estudis Penedesencs 2012.

De l’Orfeó Vilafranquí al Niu d’Art

Com hem dit, aquell 1901 La Violeta havia estrenat la nova seu social al carrer de la Font. Comptava amb els més destacats músics de l’època, de manera que al costat d’Antoni Insenser hi havia Francesca Prats¹, Francesc de P. Bové i Pau Valls, l’entitat tenia tres formacions corals i 90 orfeonistes². El 1910, mort ja uns mesos abans el seu fundador, Antoni Insenser, la coral va debutar com a Orfeó Vilafranquí i l’agost de 1912 consta que l’Acadèmia Artística La Violeta, Orfeó Vilafranquí, va demanar una subvenció municipal per fer classes de solfeig³. La dirigia llavors el més reconegut deixeble d’Insenser i continuador de la seva labor en l’àmbit vilafranquí: Francesc de Paula de P. Bové. En aquella entitat es van revelar segons el cronista d’aquest temps⁴ les dots musicals de joves com la violoncel·lista Maria Bové, filla del mestre, o la violinista Àfrica Lara, filla del reconegut fotògraf.

Va ser en aquell indret, al número 15 del carrer de la Font, on el 1915 i com a resultat d’una tertúlia d’esperits inquiets es va crear el Niu d’Art. Oficialment l’entitat s’acollia a la seu del Foment Autonomista, entitat en la que havia derivat aquell Centre Catalanista de Vilafranca i que tindria durant molts anys la titularitat de l’immoble. En realitat, el Niu d’Art constava com una secció del Foment i va passar a utilitzar el seu saló d’actes, convenientment decorat per Josep Senabre, per celebrar-hi exposicions, conferències i tertúlies. La sala comptava amb un foc a terra i es complementava amb un rellotge de paret, de peu, construït al darrer terç del segle XIX que probablement procedia del domicili particular d’alguna família vilafranquina i que el 1939, mercès a les intercessions del patriarca vilafranquí Antoni Massanell i Casas, va passar a la casa de la Vila on es manté a la sala de Sant Ramon de Penyafort, popularment anomenada de Pau Boada, com a testimoni mut i aturat de la història vilafranquina⁵.

Mentre, s’havia reprès la publicació de “Les Quatre Barres” que havia tornat a veure la llum en una segona època el 1918⁶, amb redacció i administració a la plaça de Sant Joan⁷, però que finalment el 1920 ja feia constar la redacció i administració al carrer de la Font 15, la seu del Foment, de l’Orfeó i del Niu d’Art⁸.

Pocs anys després, el 1920, es va constituir l’Esbart Coral Catalunya Nova que dirigia el mestre Pau Valls, entitat que es va acabar fusionant el 1922 amb l’Orfeó Vilafranquí sota la direcció de Bové. Tot i que a nivell popular es mantenien com a Orfeó i Esbart Coral Catalunya Nova, oficialment esdevingueren l’Agrupació Musical de Vilafranca, amb seu al mateix indret del carrer de la Font.

A la sala d’actes del Niu d’Art hi havia diverses reproduccions en guix i a mida natural d’escultures clàssiques, possiblement emprades per a classes de dibuix i que van rebre els comentaris irònics de mossèn Trens, un dels habituals de l’entitat, a la sèrie “Els clàssics hostes del Niu d’Art” on aquells personatges: el Moisès de Miquel Àngel, la Venus del Milo, etc., visitaven Vilafranca⁹.

Aquell Niu d’Art va ser el punt de confluència de les ambicions museístiques i literàries d’una colla de penedesencs que no es cansaven d’aplegar pedres velles i pintures contemporànies, un llegat que en part va arribar a esdevenir finalment patrimoni del Museu de Vilafranca. Però la història de l’entitat és farcida d’alts i baixos, inestable com tantes, tot i que sembla que va ser la part més activa del Foment Autonomista. Els homes que li van donar volada, des del doctor Ricard Fortuny a Joan Trens i el seu germà Manuel, el ja esmentat Antoni Martorell, Romà de Saavedra, a més dels músics que hem anat referenciant, van veure com el 1927 el règim del dictador Primo de Rivera obligava a tancar-ne les portes després de l’episodi de l’Escola d’Art.

Al primer pis de l'edifici del vilafranquí carrer de la Fontel finestral neogòtic amb el característic capitell de la mona acordionista.

L’altre capitell amb l’animal dels llibres.

Del l’Exposició d’Art del Penedès a l’Escola d’Art

El 1926 Vilafranca acollí al col·legi de Sant Ramon, al palau del Marquès d’Alfarràs, la I Exposició d’Art del Penedès durant els dies de la Festa Major. La convocatòria va ser certament exitosa i els resultats excepcionals però -tot i la mà esquerra, autoritat i prestigi eclesiàstic de Mn. Trens, ànima de la convocatòria- sembla que el tema no va acabar de quadrar a l’alcaldia de la vila que llavors encapçalava Joan Àlvarez de Sisternes, símbol del directori militar de Primo de Rivera a la població. Aquest detall resulta prou evident a la vista de la mínima presència municipal en els principals actes d’aquella I Exposició d’Art del Penedès.

Manuel Trens i el grup de la seva corda van veure molt clar, però, que havia arribat l’hora de tirar endavant una Escola d’Art a Vilafranca, i del tema n’havia parlat el mateix doctor Trens en una conferència en l’entorn de la I Exposició d’Art del Penedès. L’il·lustre sacerdot vilafranquí mantenia relacions de primera línia amb el món de l’art i exrecia de consiliari del barceloní Cercle Artístic de Sant Lluc, de manera que va portar de Girona l’artista Jaume Busquets a qui confià la direcció de la recent creada Escola d’Art. Aquesta obrí les seves portes al Niu d’Art la tardor de 1926 i funcionà en base a una comissió mixta amb representants de l’Ajuntament i del Niu d’Art. El tema, però, no va acabar de quallar sense que en aquest moment ens sigui possible precisar si l’empenta de tancar portes va venir de l’Ajuntament. En qualsevol cas, les autoritats municipals no hi van fer gran cosa, el local va ser clausurat oficialment i ni l’Orfeó ni el Niu d’Art ni l’escola van tenir on anar. Es va dir que tot plegat havia estat cosa de la situació que vivia el país sota la dictadura de Primo de Rivera, i així va quedar registrat a la crònica de la petita història de la vila.

El neguit de cultura era, però, evident i durant aquells anys de silenci derivat de la clausura esmentada van ser el patronat de cultura de la Societat la Principal i, en menor mesura, l’Associació Catòlica, els encarregats de programar concerts, conferències i exposicions, algunes al Centre Agrícola del Penedès. Un parell d’anys després, encara amb Joan Àlvarez com a cap del consistori, es tornà a insistir per obrir el Niu d’Art, Les entitats que van promocionar el retorn a aquell espai de cultura van ser l’Esbart Coral, que acabaria donant nom popular a l’edifici en la seva darrera època, i l’Orfeó Vilafranquí. Tot i que no podem assegurar que el Foment hi pogués mantenir cap activitat legal, diversos documents dels anys trenta que hem tingut a les mans encara van a nom del Foment Autonomista¹⁰. En realitat, des del 1926 les dues entitats corals funcionaven oficialment com Associació de Música de Vilafranca i organitzaven concerts al saló del Centre Agrícola o a l’escenari del Casal. El setembre del 1929 l’entitat s’anomena Agrupació Musical de Vilafranca i organitza al Niu d’Art una exposició de fotografies de Mallorca. Entre els joves que es mouen a l’entitat hi ha vilafranquins com Antoni Massanell, Guitart, Joan Castany, Cuc, Rovira de cal Vicentó, Pallejà i Esteve “de les gasoses”.

Ja feia anys i panys que “Les Quatre Barres” havia finit i quan l’immoble del carrer de la Font tornà a obrir les seves portes el 1929 s’hi instal·là la redacció de la “Gaseta de Vilafranca”, fins llavors ubicada a la impremta de cal Claret, al carrer de la Parellada. Com que la publicació era de base cultural, l’espai els serví per organitzar activitats culturals i el 26 d’octubre hi va donar una conferència Josep Maria de Sagarra, aquesta es va anunciar a celebrar a la sala d’actes de l’Orfeó Vilafranquí. Va presentar l’acte Josep Maimó, i Sagarra comença agraint la invitació i el suport que li donaven, perquè en aquell moment hi havia endegada una campanya en la seva contra.

La “Gaseta”, que es publicava des del 1926 i arribaria fins el 1931, va anunciar aquell 1929 una programació cultural continuada, de manera que en aquelles sales es van poder veure les primeres exposicions del jove artista Lluís Maria Güell, en concret del 22 de desembre de 1929 al 12 de gener de 1930. El dia d’inauguració de la mostra, l’arquitecte Torres-Clavé va donar allí mateix una conferència parlant d’arquitectura moderna i el cantant Carles Vives va oferir un recital, es va representar una obra de teatre de Max Aub i el Quartet Iberia va oferir un concert de Música de Cambra. Poc després, el xicot del cal Moy hi va exposar una sèrie de nus femenins que van provocar tota mena de comentaris malintencionats entre els vilafranquins benestants¹¹. Allí es van sentir també conferències notables, bàsicament sobre temes artístics, com la del vilanoví Josep Francesc Ràfols i alguna del doctor Trens.

A més d’aquestes activitats i de les sortides que realitzaven les formacions corals, els dos moments de més relleu de l’any en l’entitat eren la celebració del Carnestoltes i les Caramelles, aquestes a càrrec del cor masculí. Al primer pis de l’immoble del carrer de la Font hi havia el cafè, l’atenia en Jepet cada dia a partir de les sis de la tarda; també s’hi feia ball en determinats moments de l’any, habitualment amb un caire prou familiar. Posats a acollir les activitats més diverses, també va ser al Niu d’Art on va iniciar els seus assaigs la “Royalty” que esdevindria famosa orquestrina, una formació que va triomfar en el seu debut el 1930 a l’escenari del Casino, amb noms com Berdier, Bertran, Ferrer, Ramon Evaristo, Nutó o Pepito Colomer. Aquesta activitat de ballaruga va perdurar amb certa eufòria als vespres durant bona part dels anys de la guerra civil.

Tot i que el local va acollir també alguna temporada el Centre Excursionista Vilafranquí, l’entitat popular més curiosa que es va constituir en aquell espai va ser la “Confraria del Sant Aliment”, una creació atribuïda en bona part a les qualitats culinàries de l’Esteve “de les gasoses”. S’aprofitava la cuina del local i les aportacions de la natura com les granotes o els cargols quan plovia. Al Niu d’Art la colla d’amics que constituïa la “Confraria” havien pogut gaudir d’àpats memorables que presidia un cullerot de dimensionsgegantines, el símbol del sant aliment.

1 Mare de la professora de música Maria Dolors Calvet.

2 Joan Cuscó Clarasó. Els goigs... Pg. 101.

3 21 d’agost de 1912 Llibre d’actes de l’Ajuntament de Vilafranca (ACAP).

4 Manuel Benach. Els vilafranquins del segle XX. Vilafranca 1978.

5 Del rellotge i de l’entitat ens n’han quedat les cròniques de Manuel Benach i Torrents i el treball Joan Solé i Bordes Història d’un rellotge, a “El 3 de Vuit”, 27 d’agost de 1993. Pg. 47.

6 Hem vist el número 43 de l’any 2, de 5 de gener de 1919 al Centre de Vinseum.

7 Als números 5 i 7, que potser corresponien a un dels entresols que allí hi ha o als baixos de la impremta de cal Cuscó on veia la llum.

8 N’hem vist al Centre de Documentació de Vinseum el número 126 de 31 de juliol de 1920 amb aquesta nova adreça.

9 Van ser publicades el 1917 a les pàgines d’”Acció”, com sempre sota pseudònim, però la sèrie va restar inacabada. Les vam, aplegar finalment al volum Manuel Trens Vilafranca senyora vila i altres proses. Vilatana. Vilafranca 1990.

10 Hem vist rebuts de subministrament elèctric adreçats a l’entitat als anys trenta.

11 Hi havia qui assegurava que eren retrats de les criades de casa seva i a partir d’aquí la imaginació vilafranquina amiga de la gresca patrocinava tota mena de murmuris malèvols.

Del Centre Català Vilafranquí al Niu d’Art (I)

Publicat a la revista «del Penedès» n. 26. Institut d’Estudis Penedesencs 2012.

La recent publicació del volum d’Antoni Martorell, Ramon Esclasans i Claudi Mas sobre el segle XIX al Penedès¹, resultat de la convocatòria realitzada pel Centre Catalanista Vilafranquí, ens ha portat a preguntar-nos sobre la vida d’aquesta entitat amb seu a la capital vilafranquina i també a l’entorn d’altres activitats que es van acabar aplegant durant el primer terç del segle XX en aquell fogatge de cultura que va ser el Niu d’Art,

És generalment acceptat que el catalanisme vilafranquí va encetar les seves activitats el 1889 al voltant del setmanari “Lo Clam del Penedès”, iniciativa que va tenir continuïtat amb la creació del Centre Català Vilafranquí i poc després l’aparició del seu portaveu: “Las Cuatre Barras”. Presidia l’entitat el notari Pere Sacases i Pernal qui també era el director de la publicació. Secases havia fet les primeres armes polítiques en el Partit Federalista Democràtic Republicà de Valentí Almirall². La primera etapa de “Las Cuatre Barras” s’enceta l’any 1891, en concret al mes de maig³ i fa constar la redacció i administració al carrer de la Font número 12, on potser també tenia la seva seu el Centre Català Vilafranquí. Entre els seus col·laboradors hi ha Torras i Bages, Josep M. de Fàbregues, Josep Cañas i Mañé, Eduard Vidal i Valenciano, Ramon Freixas, Manuel Sala i Carles Condis. La mort de Pere Sacases el 1897 va fer que passés a dirigir el setmanari l’advocat Antoni Lluch fins a mitjans de l’any 1900 quan les circumstàncies polítiques van fer aconsellable suspendre la seva publicació.

La vida del Centre va estar marcada per la celebració de conferències i vetllades literàries, així com la convocatòria de dos certàmens sobre estudis locals, els anys 1893 i 1895, que van comptar amb personalitats com Jaume Ramon i Vidales, Eduard Vidal, Lluís Àlvarez, Josep M. de Fàbregues, Pere Bolet i Artigas, Ramon Parera i Marquès i Antònia Gili. L’entitat va premiar i va contribuir a editar els treballs guardonats, en realitat un estudi sobre l’església de Sant Francesc i una biografia d’Antoni Maria Fontanals⁴. A les darreries del 1895 el Centre Català Vilafranquí va tancar portes i el 1896 en va ser continuador el Centre Catalanista de Vilafranca⁵, que va encetar les seves activitats bo i mantenint la publicació de “Las Cuatre Barras”.

Mítings polítics, conferències i vetllades literàries marquen la vida de l’entitat que aviat iniciarà una fructífera col·laboració amb la Societat Cultural La Violeta, fundada pel mestre Antoni Insenser i Bertran el 1881 i que el 1886 havia esdevingut acadèmia artística impartint classes de solfeig i piano i comptant amb un jove músic que després trobarem al seu capdavant: Francesc de Paula Bové⁶. La Violeta i el Centre Catalanista de Vilafranca van organitzar activitats conjuntes, com algunes vetllades de cançons populars catalanes.

L’any 1900 el Centre, a iniciativa de Claudi Mas i Jornet membre de la junta directiva, va convocar un certamen adreçat a aquells estudis que observessin els diversos aspectes del Penedès en el segle que s’acabava de traspassar. Entre la data de la convocatòria i la del lliurement de treballs hi va haver un any de coll i fou justament en aquest espai de temps que l’entitat va ser acollida per La Violeta en el nou espai que havia acabat d’estrenar aquell abril⁷, al número 15 del carrer de la Font, indret que esdevindria mític i que popularment seria conegut com a “Niu d’Art” o “l’Esbart Coral”. D’aquest canvi de domicili n’és una referència el fet que les bases de l’esmentat certamen indiquin que els treballs que es presenten al concurs s’han de fer arribar al domicili del secretari del jurat, al número 4 del carrer de la Cort.

Estem parlant d’entitats catalanistes situades en la línia de la petita burgesia vilafranquina. Es tractava d’un grup molt relacionat, de manera que a tot arreu trobem els mateixos noms. Així els tres autors que finalment acabaran guanyant el certamen -Martorell, Esclassans i Mas- havien fet les primeres armes de joventut en els darrers anys del dinovè segle al Centre Català Vilafranquí i posteriorment van esdevenir membres actius del Centre Catalanista de Vilafranca. Ramon Esclassans i Claudi Mas eren a més bons amics des dels anys escolars.

Imatge actual de l'immoble que va acollir el Niu d'Art al vilafranquí carrer de la Font

El certamen sobre el segle XIX

L’edició dels treballs guardonats en la convocatòria en un volum amb el títol El Penadès⁸ en el sigle XIX. Concurs d’Història Contemporania organisat pel Centre Catalanista, patrocinat pel Ilustre Ajuntament de Vilafranca y celebrat en el XXXI d’Agost de MCMI ens permet conèixer molts aspectes del Centre. En tractar-se d’una edició costosa pel nombre de pàgines que ocupava se’n devien fer pocs exemplars de l’edició completa i relligada, i els treballs es van difondre en un tiratge dels tres estudis per separat i amb numeració pròpia.⁹

L’acte de lliurament dels guardons del certamen convocat pel Centre Catalanista es va celebrar durant la Festa Major de Vilafranca del 1901 i va comptar amb el patrocini de l’Ajuntament de Vilafranca. A l’edició consten com a protectors del certamen la Diputació de Barcelona; el Bisbe de Barcelona, Josep Morgades; el comte de Moy i Ròmul Bosch i Alsina, diputats a Corts pel districte; Pere G. Maristany, diputat provincial; i l’alcalde de la vila, Albert Moliner¹⁰. Si aquests ho eren pel seu caire institucional, a nivell personal trobem també un llistat de fills de la vila que hem de considerar membres destacats de la petita i mitjana burgesia comarcal i propers als plantejaments del catalanisme que propugnava el Centre Catalanista, en concret a l’inici de l’esmentada edició completa es fan constar en ordenació alfabètica eks noms de Joan Aixelà, Enric Amiguet, Joan Barguñó, Carles Condis i Alegret¹¹, Josep M. Echevarria, Jocundo Estalella, Josep M. de Fàbregues, Raimon Fortuny de Dalmau, Artur Inglada¹², Josep Girona i Trius, Josep Jané, Vicens Mestres, Joaquim Martorell, Pere Monner, Josep Olivella i Ràfols, Francisco de P. Parés i Castelltort, Mn. Josep Planas¹³, Antoni Piera, Mn. Miquel Piera, Pere Ràfols, Salvador Rovira, Felip Sancho i Condis, Josep Sancho i Condis, Enric Sardà, Manuel Sala i Mestre, Cristòfol Santacana, Joan Torres, Ernest i Pelegrí Trius i Via, Camil Vallès, Pau Via Oliveras¹⁴ i Enric Vidal i Valenciano¹⁵. També hi van donar suport entitats com el Centre Agrícola del Penedès, el Centre de la Unió i la Lliga Industrial i Comercial de Vilafranca.

Com hem dit, el dia 1 d’abril de 1900 es van donar a conèixer les bases de la convocatòria signades per Joan Olivella i Almirall, secretari del Centre Catalanista de Vilafranca. Es van proposar els següents temes: 1/ Notícia històrica de la part que prengué el Penedès en la guerra del Francès. 2/ Principals manifestacions de la vida política del Penedès des de la guerra del Francès fins a l’acabament del segle XIX. 3/ Apunts sobre el moviment intel·lectual i artístic. 4/Notes crítiques sobre les vicissituds de l’agricultura, Indústria i comerç durant el segle XIX, deduint-ne els medis per lograr el seu foment i prosperitat. 5/ Breu ressenya de les malalties epidèmiques i infeccioses al Penedès durant el segle XIX i medis higiènics que haurien d’adoptar els municipis per evitar-les o minorar-les. I 6/ Apunts sobre els costums que es perden i els que es queden.

El premi destacava pel compromís de publicació en un volum dels treballs guardonats i també els accèssits, si se’n concedien i el jurat ho considerava convenient. Aquest era format per algunes personalitats ben remarcables de la cultura catalana, presidit pel doctor Bartomeu Robert i comptant com a vocals amb Jaume Massó i Torrents, Raimon Casellas, Joaquim Martorell, Antoni Lluc i Manuel Sala, i Claudi Mas i Jornet com a secretari.

Un any després, el dia 1 d’abril de 1901 el secretari del jurat donava a conèixer que s’havien rebut un total de divuit treballs. El veredicte del jurat portava data del 18 d’agost d’aquell 1901 i concedia el premi en els temes 1 i 2 a Ramon Esclassans i Milà pel seu “Estudi crític-històric del Penedès en el segle XIX”. El tema 3 va ser declarat desert, així com el 5 i el 6; el premi del tema 4 es va concedir a Antoni Martorell i Pañellas per “El Penedès. Notes crítiques sobre les vicissituds

de l’agricultura, indústria i comerç durant el segle XIX deduint-ne els medis per lograr llur foment i desenrotllo”. Finalment, en el tema 6 no hi va haver premi ni accèssit però sí una menció honorífic al treball “Costums que es perden i costums que es queden” de Francesc de P. Huguet i Mainer que no es va publicar¹⁶.

L’edició completa va incloure una breu memòria del secretari del Centre Catalanista, Francesc de P. Parés i Castelltort, que va ser llegida en l’acte de lliurament dels guardons; allí va recordar que Claudi Mas i Jornet, bibliotecari de l’entitat, havia estat el primer a proposar la celebració d’aquest concurs, iniciativa que havia estat acollida amb entusiasme per l’entitat i els organismes i societats que li van donar suport, començant per l’Ajuntament de Vilafranca. Va tenir un record per a la recent mort del bisbe Josep Morgades, fill de Vilafranca, així com el traspàs de Pau Via Oliveras “...comerciant tan emprenedor con honrat i amic de sa vila nadiua, que li deu la implantació d’una indústria moderna de ben profitosos resultats per a la nostra població”¹⁷. Encara va esmentar la mort de Joaquim Abella i Cases, metge de marina i va cloure les seves paraules referint-se a la “regeneració de la Pàtria catalana”.

La memòria del secretari del jurat i promotor de la iniciativa, Claudi Mas i Jornet, és prou extensa. En el decurs de deu pàgines ressegueix els diversos treballs presentats a cada un dels apartats per acabar reconeixent que el resultat del concurs havia estat més modest del que s’esperava i que en ell mateix –indicava Mas- era un símbol de vitalitat i una afirmació categòrica que el Penedès podia regenerar-se¹⁸. El final del parlament creiem que mereix ser recollit –fins i tot respectant la grafia original- pel seu caire de plantejaments marcadament catalanistes, gairebé d’arenga patriòtica:

“No tot han de ser juglars de nostres desgovernants: no tot són dèbils servents que saben doblegar l’espinada pera besar la má dels fuetejadors de la Patria; no tot són inconscrients aduladors dels recalcitrants centralistes, en quin obsequi els sembla poc cualsevol vergonyosa humiliació, com la que avui es consuma a Vilafranca, per uns quants pobres d’esperit, respatllant i festejant a un ministre del Poder Central, segurament perquè hem agut de satisfer la contribució de las vinyas filoxerades malgrat la llei dispensadora que per Catalunya, com tantes altres, ha sigut lletra morta...: no! també al Penadès hi ha una part sana i viril que sab travallar am fè, convicció i constancia per la Comarca, i d’0això n’ès una proba elocuent el Concurs d’Istoria «El Penadès en el sigle XIX». Aquet Concurs, ensems qu’un testimoni de gratitut vers les generacions passades, és una manifestació palesa de la cultura de la generació actual, qu’estudia’l passat perquè’s vol copneixe a sí meteixa a fi de saber què és lo que’ns sobra, que lo que’ns falta, què lo que podèm i lo que debèm fer per anar avant. –Som avensats i perxò no volèm trencar la tradició, puig sabem bé que «trencant-la s’impossibilita’l progrés», com diu en sas Institucions de Catalunya mon estimat amic el jove i ya ilustre escriptor Mn. Salvador Bové. Som avensats i perxò encaminem el nostre umil esfors a la gloria i a la prosperitat de Catalunya, qu’ès la nostra prosperitat i la nostra glòria”¹⁹.

També el discurs del doctor Robert, president del jurat, fou prou ampli. Amb to regeneracionista va recordar les grandeses de Catalunya i d’Espanya en altre temps fent un repàs als principals esdeveniments històrics i comentant finalment les energies renovadores de les que disposava Vilafranca i de les que n’eren bones mostres personatges com Xavier Llorens i Barba, Manuel i Pau Milà i Fontanals, els bisbes Estalella i Morgades o el doctor Fèlix Jané. Unes energies que, en opinió del doctor Robert, no estaven renyides amb la tradició popular, de manera que –com no podia ser d’altra manera un 31 d’agost- va fer referència als Xiquets de Valls “... y que avui, quan davant vostra Casa Comunal feien llurs atrevits castells i torres jo, com anatòmic i com artista, hauria volgut veure nus per admirar tota l’arrogant bellesa d’aquelles musculatures atlètiques, tot l’encant d’aquelles formes esplèndidament varonils, tota l’hermosura d’aquell símbol d’una raça forta”²⁰. Per Bartomeu Robert el país tenia la primera condició per prosperar: l’amor al treball. El parlament va acabar parlant de la llibertat i la divisió de poders com a solució als problemes del país i va remarcar la importància de la llengua catalana i els seus parlants.

Finalment, l’edició completa que esmentem inclou el discurs d’agraïment del Dr. Carles Condis, president del Centre Catalanista de Vilafranca, qui va remarcar la importància de la convocatòria, el valor de la labor del jurat i les personalitats que el formaven, entre ells el patrici i catedràtic de la Universitat Bartomeu Robert que el presidia “...aquest distingit patrici, que ara de poc tingué la honrosa satisfacció del portar al Congrés espanyol la veu de Catalunya, i allí, en aquell manicomi polític, a on tan hi abunden els catalanoclastas, fer-hi, com a panacea d’aquell malaltia intel·lectual, una exposició clara, categòrica i eloqüent de les aspiracions del poble català”²¹. També va agrair la presència en l’acte del diputat provincial Marc Mir i del degà del Penedès, va felicitar als guanyadors, als patrocinadors i als joves coristes d’una colla de poblacions penedesenques²² que es van aplegar per amenitzar l’acte amb un concert.

Els textos introductoris es clouen amb l’acta de la celebració. Aquesta es va portar a terme al saló del vilafranquí teatre del Tívoli la tarda del dia 30 d’agost. Es descriu tot el protocol, el lliurament dels premis, consistent en uns diplomes en aquarel·la de l’artista Antoni Utrillo. “...i fineix l’acte entonant-se l’himne català Els Segadors, respectuosament escoltat a peu dret per tots els concurrents”²³

1 Antoni Martorell i Pañellas, Ramon Esclassans i Milà, Claudi Mas i Jornet. El Penedès al segle XIX. Institut d’Estudis Penedesencs 2010.

2 Antoni Martorell (et alt.). El Penedès... 2010. Pg. 218-219.

3 Així ho hem pogut veure al Centre de Documentació de la Vinya i el Vi de Vinseum, al que agraïm les facilitats per a la seva consulta.

4 Treball de Ramon Parera i Marquès i Claudi Mas i Jornet, l’edició definitiva va ser Monuments vilafranquins. La iglesia de Sant Francesc y la capella de Sant Joan. Estampa d’Anton Comas. Vilafranca 1896.Desconeixem qui va ser l’autor de l’estudi sobre Antoni Maria Fontanals i si es va publicar, no l’hem vist mai. Antoni Martorell (et alt.). El Penedès... 2010. Pg. 203

5 Antoni Martorell (et alt.). El Penedès... 2010. Pg. 221.

6 Joan Cuscó Clarasó. Els goigs a sant Fèlix. Música, festa i tradició Abadia de Montserrat. 2000. Pg. 101.

7 Joan Cuscó. Els goigs... Pg. 101.

8 Un dels punts de debat era l’etimologia del topònim de les nostres comarques, de forma i manera que l’edició s’obre amb el següent advertiment que transcrivim literalment: “Atenentse a cualsevol de las etimologías atribuídas al nom d’aquesta comarca, lo meteix que guiantse en las formas ortograficas am que trobèm dit nom mestres la influència castellana no l’ha coprromput y fins en diversos documents de comensos del sigle XIX; s’ha cregut oportú seguir en el present tomo las petjadas d’En Gayetá Vidal y Valenciano, En Ramon Freixas y altres reputats escriptors vilafranquins que es proposaren restaurar la paraula PENADÈS, com a més pura y apropiada que la de Panadès amb que ara s’acostuma nomenar la nostra comarca.- En lo demés s’ha respectat la ortografia que cada autor ha tingut a bé usar en els travalls d’aquest volúm.” Sobre els altres aspectes de l’edició podeu veure la justificació introductòria a l’edició d’Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 2010. Pg. 9 i 10.

9 Els textos introductoris d’aquesta edició conjunta no els vam incorporar a l’edició del 2010. Volem agrair al Centre de Documentació de la Vinya i el Vi de Vinseum les facilitats que ens han ofert per consultar-ne un dels pocs exemplars que coneixem.

10 Hisendat i membre del Partit Conservador. Ramon Arnabat (et alt.) Història de Vilafranca del Penedès. Vilafranca 2008. Pg.319.

11 En aquell moment presidia el Centre Catalanista, potser ja era el metge municipal i possiblement ja estava treballant en el seu “Assaig de topografia mèdica de Vilafranca del Penedès” que va enllestir l’octubre de 1905, estudi que l’Ajuntament vilafranquí es va comprometre a publicar però que mai no va veure la llum, tot i això l’original ha arribat fins als nostres dies.

12 Pare de l’artista. Vid. Jaume Mercader-Miret. El nostre Pere Ynglada i Sallent a “Miscel·lània Penedesenca 1980”. IEP. 1981. Pg. 91 i següents.

13 Sobre Mn. Planas Vid. Joan Solé i Bordes. Aproximació a la biblioteca barroca de la Comunitat de Preveres de santa Maria de Vilafranca del Penedès. a “El Penedès dins la Catalunya Moderna. Actes de les XVIII Jornades d’Estudis Penedesencs”. IEP. Vilafranca 2009.

14 Americano, nascut el 1830. Vid. Joan Solé Bordes. D’alguns americanos vilafranquins i els orígens de la Caixa d’Estalvis del Penedès. Revista “del Penedès” núm. 25. I.E.P. 2011.

15 Darrer dels germans Vidal i Valenciano, en Gaietà i l’Eduard ja havien morts. Vid. Joan Solé i Bordes La petita oligarquia vilafranquina a l’entorn de la guerra del Francès: els Vidal i els Freixas, dins Ramon Arnabat Mata, amb anotacions de Joan Solé Bordes La família Vidal Verdaguer, de proveïdors de l’exèrcit a hisendats. Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Vilafranca 2008. Pg. 19. Nota 7.

16 N’era autor en Francesc de P. Huguet i Mainer. Caldria resseguir que no s’hagués publicat a la premsa de l’època.

17 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 14.

18 El plantejament regeneracionista que veurem en diversos parlaments derivava amb tota probabilitat de la crisi del 1898 produïda com a resultat de la guerra de Cuba.

19 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 25 i 26.

20 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 32 i 33.

21 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 35 i 36.

22 Les formacions vilafranquines “Avant” i coral El Penedès, i les de Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Sant Joan de Mediona.

23 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 40.