Conferència
pronunciada a Barcelona el 29 de juny del 2022 a la seu dels Amics
dels Goigs
Entre
els molts aspectes que els goigs ens ofereixen hi ha el de permetre,
com a element auxiliar de la història, resseguir la trajectòria
cronològica de les impremtes que els realitzaven, un aspecte prou
interessant de la història com ho són les arts gràfiques a casa
nostra i que viu el seu moment més esplèndid, pel que fa a
producció, durant el segle XIX.
El
bon amic Antoni Sagarra fa anys que està portant a terme
un pacient estudi de buidatge i llistat de totes les
impremtes que als Països Catalans, i també alguna de l'Aragó, als
segles XVII, XVIII i XIX es van dedicar a l'edició de goigs, amb les
dates i la tipologia de totes les impressions que coneixem. No
cal dir que aquesta és una tasca titànica i pacient. En
el cas de la Vegueria del Penedès, àmbit al que pertanyo, ens
aporta vuit peus d'impremta diversos en el cas d'Igualada, dos de
Sitges, altres dos del Vendrell, sis a Vilafranca i setze a Vilanova.
A tenir en compte aquí que sovint es tracta de nissagues
d'impressors que passen d'un a altre membre de la família, com és
el cas dels Pina de Vilanova, els Abadal d'Igualada o els Alagret de
Vilafranca.
A
la ciutat de Barcelona, entre el segle XVI i el XIX n’ha localitzat
prop de tres-centes tot i que estem en la mateixa situació que
comentàvem fa un moment, sovint es tracta de nissagues que Sagarra
ha catalogat d’acord amb els peus d’impremta però que van d’una
a altra, així el cas paradigmàtic d’Isabel Jolis Oliver
(1682-1770) que va agafar el taller familiar i d’ella va passar a
Bernat Pla i a la vídua Pla. Per cert que d’Isabel Jolis se’n va
commemorar el 2020 els 250 anys de la seva mort amb una interessant
exposició bona part del contingut de la qual és encara penjat a
internet, però la commemoració, al bell mig de la pandèmia, va
passar amb més pena que glòria quan justament Isabel Jolis és
potser la gravadora de boixos més destacada de tota aquesta etapa de
la història de casa nostra i ha estat estudiada per la professora
Imma Socias de la Universitat de Barcelona en un volum «Els
impressors Jolis/Pla i la cultura gràfica a la Catalunya dels segles
XVII i XVIII» publicat per l’Abadia de Montserrat el 2001. Isabel
Jolis sembla que va aprendre del seu pare, que morí quan ella tenia
vint-i-tres anys, les tècniques del gravat al boix, a la vegada que
va emprar i es va inspirar en la important col·lecció de gravats
que tenien a casa.
La
tècnica del gravat experimentà un gran desenvolupament a Europa
durant els segles xvii i
XVIII i les dones tingueren una participació important, de manera
que hi ha una notable llista d'europees gravadores d'aquesta època,
en general formades en el seu entorn familiar i aprofitant que solien
tenir més bones mans, més capacitat per al detall i més paciència,
a banda del possible bon gust, discutible sempre.
En pot ser un
bon exemple una imatge de sant Cristòfol realitzada per Isabel Jolis
i que sembla inspirada en una estampa d'aquest sant realitzada per
l'artista Pere
Abadal el
1671 del qual copià alguns aspectes i els trets característics, en
aquest cas en la iconografia clàssica, en el moment de travessar el
riu amb Jesús a
les espatlles, una estampa que tenia com a finalitat preservar
d’alguna desgràcia, en el cas de sant Cristòfol com a protector
dels viatgers.
El
fons d'aquesta impremta, com el de moltes altres que s’han
conservat es preserva a la secció de gravats de la Biblioteca
de Catalunya,
gravats sobre paper però també matrius xilogràfiques.
Ara
que som aquí, apuntem el tema curiós que en aquestes èpoques, quan
les dones no gaudien d'igualtat de drets amb els homes, les vídues i
filles d'impressors eren de les poques que constaven com a actives en
una labor empresarial, tot i que difícilment es posaven davant d'una
minerva i, a més, el percentatge d'analfabetisme -amb permís de les
mestres d'escola de nenes, una altra activitat femenina- en edat
adulta era molt més alt entre les dones que entre els homes.
Sobre
la història i la labor de les impremtes és prou important la
«Història de l'edició a Catalunya» de Manuel Llanas,
publicada pel Gremi d'Editors de Catalunya en cinc volums, però que
presenta un caràcter generalista i, tot i la seva extensió, no pot
entrar en gaires detalls en l'àmbit de poblacions de fora
de Barcelona.
Ben
interessant igualment és la tesi doctoral de Montserrat Comas Güell,
durant molts anys directora de la Biblioteca Balaguer, amb el títol
de «La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la
societat liberal (1800-1833)» (de les publicacions de la Universitat
de València) que, d'una manera més detallada i acotada en el temps
analitza el paper de les impremtes en la transformació política i
social que va suposar la desaparició de l'anomenat antic règim.
Però
aquest no és exactament el tema que avui ens ocupa, en definitiva,
si hi ha una temàtica ben allunyada de la societat liberal
aquesta és la dels goigs com a eina de dimensió popular
en el culte eclesiàstic i la devoció, com si diguéssim un tema que
ens ve del segle XVII i que perpetua el paper de l'entorn de creences
i devocions populars.
El
final del segle XVIII marca una fita molt important en la història
de la impremta catalana, significa un increment sense precedents del
nombre d'impressors en moltes localitats, a la vegada que comencen a
establir-se en poblacions on abans no eren presents com Olot,
Vilanova i la Geltrú o Vilafranca del Penedès. Són diversos els
motius que expliquen aquesta expansió en viles on fins aleshores la
impremta no tenia presència, des de la fi de les agrupacions
gremials, que limitaven l'establiment d'impremtes fins a l'aparició
de nous models de negoci.
Un
altre dels motius que detalla l'increment d'impremtes fou
la necessitat d'un sistema de comunicació ràpid per als temes de
legislació. A partir de l'any 1761 s'estableix un sistema de
distribució de lleis i decrets a través dels anomenats "vereders",
castellanisme que fa referència a sentit de portar una ordre de
l'autoritat d'un lloc a l'altre, és a dir que actuaven com a
difusors d'aquestes. A partir de 1860 fou obligatori que cada partit
judicial disposés d'un vereder i un sistema similar s'establí per a
les butlles papals i altres documents oficials de l'església,
anomenats "trones", es a dir tribunes per donar a
conèixer.
La
impremta tingué un paper cabdal doncs en la distribució de
documentació oficial. Donada la importància d’aquest sistema,
podem deduir que això representà un model de negoci nou que
possibilità l'obertura d'impremtes en aquestes localitats.
Fins aleshores l'establiment d'aquestes era limitada a ciutats amb
una necessitat de producció de documentació molt elevada, com ho
eren les ciutats comercials, les capitals administratives o les seus
de bisbats.
També en
l'àmbit social es produeixen canvis significatius en el model
de lector. Cap a finals del segle XIX es produeix un increment de la
demanda d'edicions barates, associada sobretot a
l'increment de l'alfabetització. El segle XIX constitueix
una època de grans canvis, una època convulsa, marcada
per conflictes bèl·lics, socials i polítics.
L'obertura
d'impremtes arreu de Catalunya serà constant, però la seva
activitat es veu afectada per lleis i disposicions prou diverses en
un temps de tants canvis. Amb caràcter general es pot dir que la
llibertat d'impremta no arriba fins al segle XX i encara amb
pegues i dificultats que a la pràctica imposen una certa censura, en
especial a les publicacions periòdiques. Segur que molts dels que
sou aquí recordeu aquells anys setanta que determinades revistes i
llibres eren segrestats (així es deia) dels quioscs i llibreries tot
just distribuïts, i llavors l'amic llibrer en guardava tots els que
podia sota el taulell i ens els oferia als clients de confiança,
els de la casa que sabia que ens interessava sempre tot allò que no
era permès.
El
primer text legal que reconeixia la llibertat de premsa a l’estat
fou el “Decreto de libertad
política de imprenta” de
novembre de 1810, ratificat dos anys després amb la constitució de
Cadis de 1812. En el seu article 371 deia “Todos
los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus
ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación
alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y
responsabilidad que establezcan las leyes”
D'altra
banda, però, un dels efectes més importants de la constitució de
1837 va ser, com ja hem apuntat abans, l'abolició dels gremis i la
desaparició del control que aquests exercien sobre oficis com els
relacionats amb la impremta. Recordem que el segle XIX acull tota
mena de conflictes, des de la guerra del francès o les guerres
carlines, la revolució del 1868, l'arribada de la primera república
i la restauració borbònica, tot plegat en un entorn dominat per uns
estaments propers a la noblesa que dominaven la societat rural i que
no acceptaven els canvis que promovien la burgesia i els estaments
obrers de les ciutats. Àngel Guimerà en farà una metàfora a la
seva obra teatral «Terra Baixa», la terra alta és rural
i manté la puresa en el cor i la moral catòlica, mentre que la
terra baixa és la dels obrers, anticlerical i marcada per la passió
per l'enriquiment i el vici dels diners. Barcelona seria a
aquesta terra baixa, el Penedès pagès a la terra alta..
Recordem
que quan el 1814 s'acaba la guerra del Francès, Ferran VII torna com
a rei absolutista, no accepta el sistema constitucional de les Corts
de Càdis, persegueix els liberals i tanca les fronteres per tal
que no entri, especialment de França, cap mena de publicació perquè
pot ajudar a difondre les idees constitucionalistes. I
malgrat això trobarem tota mena de subterfugis i trampes per defugir
els controls, és un tema tan antic com la impremta, una de les
primeres edicions del «Lazarillo de Tormes» porta peu
d'impremta d'Amberes, als Països Baixos, del 1554, però possiblement
aquest és fals perquè la inquisició havia prohibit la publicació
per la crítica que feia a l'església.
Al
cap i a la fi, resulta que aquest tema de la censura i
persecució de publicacions és molt subjectiu, depèn de l'indret,
el moment i fins del tipus d'obra, així «Tirant lo Blanc», impresa
a València el 1490 i el 1511 a Valladolid en la primera traducció
al castellà, tot i ser una novel·la amb nombrosos passatges de
temàtica amorosa i fins i tot eròtica no va patir una pressió tan
evident de la inquisició.
Les
impremtes que a finals del segle XVIII obren portes a moltes
poblacions és evident que no feien bullir l'olla només amb la
reimpressió de publicacions oficials que, per altra banda, tenien
un tiratge limitadíssim, de manera que des del primer moment
diversifiquen l'activitat obrint botiga i oferint material de
papereria, tot i que de demanda també molt limitada, amb l'excepció
de les raimes de paper per a altres botigues, com era el cas del
paper d'estrassa per a les paperines o el paper de fumar que tenia
una clientela nombrosa, amb marques que sovint feien referència a
algun aspecte local indicat amb un dibuix a la capseta.
L'establiment
d'una llibreria i impremta oferia una àmplia varietat de productes,
en un inventari d’un establiment barceloní de finals del segle
XVIII hi trobem romanços, aforismes catalans, estampes, novenes de
Sants, goigs, llibres de devoció i hagiogràfics, novel·les
populars, auques i llibres escolars, habitualment de lectura o
cal·ligrafia, sovint poc més d’una o dues dotzenes de pàgines amb
models per copiar la canalla. Molt sovint era el mestre el que tenia
els llibres, els alumnes no els compraven com han de fer ara, potser
per les limitades possibilitats econòmiques familiars i així era el
mestre el que repartia els llibres entre l'alumnat cada dia per fer
lectura o copia.
Com
deia un bon amic meu, impressor de professió, el més important en
un taller d'arts gràfiques era que a totes hores es pogués sentir
el trip-trap d'una minerva, senyal inequívoc que es feia alguna
feina. Aquesta feina podia ser, especialment fora de les grans
capitals, la publicació d'un setmanari local o l'altre, si era el
cas, tots ells de tiratge ben limitat, a Vilafranca fins a la
postguerra del segle XX difícilment cap publicació periòdica va
superar el miler d'exemplars. Una altra feina, amb bona
acceptació per part del públic infantil, eren els fulls de rengle i
les auques per a la canalla, i les edicions i reedicions de goigs per
al públic adult que en sabia la lletra tot i que sovint tenia
dificultats per a llegir, de manera que ja he dit més d'una vegada
que la premsa i els goigs van ser instruments d'alfabetització
sovint a casa i de manera autodidàctica.
Produir
goigs -com auques o fulls de rengle- exigia, però comptar amb
gravats, sanefes, orles que s'havien d'adquirir de primera mà o ja
usats per una altra impremta. En molts casos es tractava del pas d'un
taller a l'altre i tots els elements ornamentals s'empraven fins que
es feien malbé. Ja hem esmentat Isabel Jolis com a gravadora, els
tallers més importants de Barcelona sovint comercialitzaven també
boixos per a altres tallers i es copiaven els uns als altres si hi
havia algú que havia après l’ofici de gravador i tenia traça.
Això permet, per exemple, resseguir l’activitat de producció
gràfica d’un taller que ha passat d’unes mans a altres però on
seguim trobant les mateixes imatges en els goigs, les sanefes i
il·lustracions de complement o culs de llàntia.
D'aquí
que l'estudi dels goigs en els seus detalls ornamentals i imatges
permet, tot i que es tracta d'una labor certament molt detallista i
entretinguda, resseguir el material d'un taller o altre d'arts
gràfiques, el que implicaria -no sé pas si algú ho ha fet o ho
està fent- l’estudi comparatiu de la tan important col·lecció de
boixos de la Biblioteca de Catalunya que hem comentat.
I
al costat d'això els goigs han de ser observats en el seu text i la
imatge de l'advocació corresponent un aspecte que, curiosament, no
té gaire importància, la imatge del Sant que trobem en les edicions
dels goigs de sant Fèlix, posem pel cas, no té gairebé res a veure
amb la que sabem que es venerava a Santa Maria, importen sols els
atributs, la palma del martiri, o les claus en el cas de sant Ramon
de Penyafort. Les imatges d’una Marededeu determinada, fora de les
d’abast més general com la de Montserrat i encara amb excepcions,
fins que no arriba el segle XX tenen ben poc a veure amb l’original,
es tracta sols d’una imatge de la Verge amb el nen
Pel
que fa al text, aquest era copiat i recopiat una vegada
darrere l'altra, inicialment potser de goigs impresos a Barcelona o
alguna altra capital, tampoc té a veure necessàriament amb
l'advocació, moltes vegades és un text neutre que serveix per a un
o altre, amb una estrofa, generalment la darrera, que fa referència
a la població que espera els favors del personatge corresponent, en
altres ocasions s'agafa el primer que ve a mà i s'explica una
història que no correspon al personatge, però que és molt
piadosa, els goigs del sant Fèlix que cantem a Vilafranca expliquen
la història del tirà romà que intenta que un sant Fèlix, que no
és el que té les relíquies a Vilafranca, abjuri de la
seva fe cristiana.
També
pot servir d'exemple l'edició en un llibre que vam tenir
l'oportunitat de realitzar, conjuntament amb l'amic Albert Parellada
de Torrelles, dels goigs de Santa Maria de Foix. Des del 1716 fins
al 2017, en el decurs de tres segles, vint-i-dos goigs en
edicions diverses, gairebé totes sortides de les premses
vilafranquines. Vuit d'aquestes edicions empraven el mateix gravat o
imatge, sense res a veure amb la imatge romànica que hi havia a dalt
l'església o capella romànica, i el text presenta sempre la
història de la marededeu trobada i el miracle que, amb
variants, podrem trobar en l'origen de moltes altres marededeus
trobades. Tenint en compte que hi havia qui hi tenia una especial
devoció i n'adquiria les diverses edicions, es tractava sols de
tenir cura en canviar les sanefes i els detalls decoratius com els
poms de flors.
En
definitiva, durant segles la labor dels tallers d'arts gràfiques ha
fet possible la difusió de les tan diverses advocacions devotes
arreu dels Països Catalans. Un tema que, evidentment, canvia a
partir del primer terç del segle XX quan aspectes tradicionals com
els goigs desvetllen l'interès d'estudiosos de la cultura popular i
assoleixen una dimensió culta en mans de poetes i músics.
Tot i mantenir la devoció popular, els goigs són ara objecte
d'anàlisi, d'edicions molt acurades, en color o facsímils de goigs
antics, resultat de l'extraordinària evolució de les arts
gràfiques, a la vegada que els literats revisen, adoben i
corregeixen els textos populars i els músics hi posen noves tonades
o recullen i ajusten les tradicionals. Una nova dimensió que va molt
més enllà de la tradició estricta i que justifica també la
presència de col·leccionistes com els que avui s’apleguen aquí i
que han tingut la paciència d'escoltar-me.
.jpg)
.jpg)
