Evocació de Pere Grases en el seu centenari. Dues cartes des de l’exili a Mn. Trens.

 Publicat a la revista del Penedès n. 21 de la tardor del 2009.

No és tant al doctor Grases erudit com a Pere Grases vilafranquí exiliat a qui volem referir-nos en aquestes línies tot recordant anys d’amistat forjada en hores de conversa i en alguna iniciativa bibliogràfica o cultural compartida. Tot i això, és el seu, com succeeix en tants exiliats, un cas prou singular de trajectòria i peripècia humana que s’inicia el mateix 1937 quan aquell jove professor de la Universitat Autònoma de Barcelona emprèn, amb la seva esposa Assumpció Galofré i el seu llavors únic fill Pere Joan, el camí d’Amèrica. Grases marxa perquè des del seu càrrec de secretari de l’alcalde de Barcelona, Pi i Sunyer, ha validat una notable quantitat de saltconduïts a persones prou significades, en especial sacerdots, que veuen perillar la seva vida en l’ambient revolucionari que es viu a Catalunya des del 19 de juliol del 1936. De la mateixa manera, el 1939 és ben conscient que no pot tornar perquè la seva labor al costat de Pi i Sunyer al ministeri de la República i a l’Ajuntament de Barcelona el signifiquen en oposició al nou règim resultant del final de la guerra.

En aquests primera anys quaranta Grases s’ha situat ja en l’entorn universitari veneçolà i exerceix com a professor i investigador, amb estades a universitats europees com la de Cambridge el 1947, amb escapada a Vilafranca, que certifica la carta a Mn.- Trens que reproduïm més avall. El seu propòsit és tirar endavant una labor de recerca bibliogràfica que finalment –amb el suport d’una vida ben llarga i d’àmplia lucidesa mental- esdevindrà immensa i de la que en són referència la vintena llarga de volums que configuren la seva obra completa, i que ara són en procés de complementació amb la publicació del seu epistolariⁱⁱ. Aquesta àmplia labor, juntament amb la docent, que l’ocuparà tota la seva vida, restarà marcada per sempre per la necessitat de trobar a casa seva el reconeixement a aquesta labor i en alguns aspectes, potser fins que la Universitat de Barcelona (“la meva universitat” que deia ell sempre) als anys vuitanta li concedeix el reconeixement amb el doctorat honoris causa, molt després que li hagin atorgat universitats europees i especialment americanes, tant de la banda llatina com dels Estats Units.

Tot i la medalla de la vila que li concedeix l’Ajuntament vilafranquí a la dècada dels noranta, Grases sap que el tall de l’exili és irreparable i que l’habitual gasiveria penedesenca i específicament vilafranquina –amb aquella mesquinesa característica de la vila botiguera que ell mateix havia retratat amb polèmicaⁱⁱⁱ- difícilment li perdonarà el fet d’haver marxat i haver triomfat intel·lectualment fora de la resistència catalanista. En aquests paràmetres les figures de Rodolf Llorens i Jordana i Pere Mas i Parera rebran un tractament molt diferent, amb ells la vila és manifesta patriarcalista i acollidora, un posat caritatiu i comprensiu que no poden aplicar amb qui ha esdevingut una de les primeres figures de l’hispanisme. Els qui vam assistir al forum Berger- Balaguer de Caixa Penedès a l’acte de presentació del volum català de les seves obres completes^iv recorden encara unes paraules de Jordi Pujol, llavors encara president de la Generalitat i bon amic personal de Grases, que anaven justament en aquesta línia i que d’alguna manera valoraven de manera relativa la seva labor a terres americanes.

Tot i aquest caire agredolç que tenyia una mica les seves estades entre nosaltres, Pere Grases era en la labor intel·lectual un home d’una constància i una tenacitat certament destacables. Amb més de noranta anys el recordem encara al seu pis del vilafranquí carrer d’Amàlia –amagat de celebracions i reconeixements en terres americanes- en els mesos d’estiu, revisant i corregint galerades de les edicions dels seus treballs, amb aquella lletra menuda i impossible que només li entenia la Pepita Llorens, durant tants anys la seva mecanògrafa fins a la seva mort. Així les coses, Grases situava la constància en la seva labor d’estudi i recerca com alternativa a una Vilafranca que no responia als seus paràmetres, situats encara, vulgues que no, en aquella “senyora vila” deslliurada i feliç del primer esclat republicà dels anys trenta. D’aquella etapa conservava un arxivador amb la correspondència del grup d’”helix”, cartes de Rodolf Llorens, algunes d’elles prou esqueixades, com corresponia al caràcter del seu amic en els anys de joventut i revolució, altres de Pau Boada, amb dibuixets fets a bolígraf a les cantonades, o d’Antoni Amador en el neguit d’un enamorament que a casa seva no veien amb bons ulls, i encara de Joan Ramon Masoliver, qui en aquells anys exercia una mica de pare intel·lectual de tot el grup.

Presentant una conferència de Pere Grases sobre Milà i Fontanals, a l'auditori de Vinseum el 15 de novembre de 1984

Vaig conèixer Pere Grases cap a finals dels anys setanta, a la masia de Montaspre. Va propiciar la trobada el comú amic i mestre José Ballester i el resultat en va ser una primera entrevista a les pàgines de la premsa vilafranquina. L’il·lustre exiliat preparava els primers volums de la que seria l’edició de les seves obres completes. Curiosament, però, pretenia trobar un jove universitari disposat a anar a furgar a l’Arxiu d’Índies, a Sevilla. Des de llavors, crec que cap de les seves estades va deixar d’estar acompanyada d’una entrevista o un canvi d’impressions tot fent conversa una bona estona amb qui signa aquestes línies, primer a Montaspre, posteriorment a casa del seu cunyat, al carrer de la Parellada –on un any em va sorprendre en lliurarme un veritable feix de fotocòpies dels textos de balls parlats que conservava^v, no sé pas si al nostre país o a l’altra banda de l’Atlàntic- i finalment al pis del carrer d’Amàlia on encara vam fer conversa poc abans de morir en la seva darrera estada a casa nostra, amb una lucidesa mental envejable tot i passar notablement de la norantena i malgrat que no podia parlar gaire sense emocionar-se en esmentar els detalls d’un món del que ja sentia que s’acomiadava.

A la dècada dels vuitanta es va constituir la junta patronal de la Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, amb seu a Vilafranca. Entre aquells primers patrons hi havia, a més de Pere Grases, Miquel Torres Carbó, Emili Giralt i Josep Tarin Iglesias, així com la doctora Carme Latorre, de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. La presidia José Ballester i també hi constava l’alcalde de Vilafranca en raó del càrrec. Qui això signa va ser durant una colla d’anys el més jove d’aquella junta que lliurava diverses beques de postgrau i pot deixar constància de les converses que es generaven a l’entorn de la taula de dinar, que eren, però, d’allò més divers i difícilment seguien una línia de plantejament que permetés un aprenentatge significatiu.

En el decurs de prop de dues dècades la presència de Pere Grases a Vilafranca fou constant, habitualment (excepte en els darrers temps) anava acompanyada de la programació d’una conferència sobre algun dels temes que estava treballant. L’espai de disertació era sempre l’auditori del Museu de Vilafranca, tot i que hi havia qui assegurava que un armari mirall de cal Galofré coneixia amb anterioritat tota l’exposició acadèmica. No diré que sorprenia per la seva erudició perquè en Grases aquest era un tarannà habitual, però veritablement destacava la seva energia expositiva i la constant voluntat de recerca documental de la que en sorgien aquests i tants altres temes.

D’aquests anys també són bona part dels seus volums d’obres completes, en algun dels quals va aplegar aquestes conferències, així com la donació de les obres completes a Vilafranca, la preparació del Diccionari dels Catalans a Amèrica en la que va treballar amb intensitat aportant nombrosíssimes dades a un ampli equip de redactors, així com el conjunt de gestions per a la ubicació de la biblioteca i arxiu de Josep Tarin Iglesias a Vilafranca, a l’edifici del Museu al carrer de la Palma, instal·lació que es va inaugurar amb una conferència del mateix Grases a l’espai de la planta baixa de l’immoble. L’acte més significat d’aquests anys, però, a banda d’alguna celebració familiar, va ser l’honoris causa de la Universitat de Barcelona, a banda de la donació de la seva biblioteca a la Universitat Metropolitana de Caraques, donació que, evidentment, a Vilafranca es va viure amb llunyania i en algun cas amb una certa enveja.

Direm que, en línies generals, el seu era un caràcter de conviccions molt fermes, acostumat a deixar-se sentir i a imposar els seus arguments en el debat raonat, com es feia notar en la seva mateixa veu, afable però ferma. Em consta també que, a la mort de Miquel Torres Carbó, feia conversa amb el seu fill Miquel Agustí, a qui devia preguntar per la situació del comerç vitivinícola del Penedès. En el meu cas els temes recurrents era la situació de la cultura a la vila, la vida al Museu, els universitaris vilafranquins, (als que seguia veient com en els anys trenta, farcits d’entusiasme per la cultura i proveïdors d’un neguit cultural vilafranquí que, evidentment, no existia) el funcionament de la cultura a iniciativa de la Casa de la Vila i no se salvava del repàs l’alcalde de la vila i la mateixa Caixa Penedès.

La universalitat del seu món, però, sempre va quedar lluny d’una Vilafranca que havia guanyat població i activitat però havia perdut amb certesa el vell senyoriu. La seva obra ha estat catalogada, estudiada i valorada a nivell americà però resta, com tantes altres, inconclosa a casa nostra, difusa en un exili del que en realitat no va tornar mai. D’aquí que la seva imatge sigui encara la d’aquell jove professor que va haver de fugir, el 1937de la revolució a l’espai republicà i el 1939 del feixisme que dominava la seva terra.

Dues cartes a Mn. Trens

Entre els papers diversos de Mn. Manuel Trens que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona^vi hem localitzat dues cartes soltes i esparses una de Pere Grases des de Cambridge on devia estar exercint com a professor o ampliant estudis, i que a la vegada documenta un primer retorn a Vilafranca de l’il·lustre professor abans de 1937. L’altra és de Pere Mas i Perera^vii des de l’Argentina, una i altra sense continuïtat. Pel caire dels temes que es tracten hom pot copsar amb facilitat que Manuel Trens mantenia un tracte epistolar constant amb un i altre i que portaven algun tema cultural d’edició entre mans, el més significatiu, però és el to que l’absència dóna a un i altre.

Tot lamentant no haver pogut localitzar el conjunt d’aquesta correspondència i a l’espera de la biografia sobre Pere Mas que 3es prepara des de fa tants anys o el treball que sabem que porta a terme la “Fundación Pedro Grases” a Caraques, entre la labor de la qual hi ha l’ordenació i, si pot ser, la transcripció i edició de la correspondència de l’il·lustre professor, en fem la transcripció, amb notes nostres, i deixem a la consideració de qui ho llegeixi la tonalitat i els detalls.

P. Grases,

7 Irving Terrace

CAMBRIDGE 38, Mass.

18 de gener del 47.

Estimat amic Mn. Manuel:

En dos dies he rebut tres respostes negatives a propòsit del llibre de Kondakoff^viii. Una casa de Boston i dues de Nova York m’han contestat negativament. I per tant, encara que per a dir que no ho trobo, ja puc escriure-li. Però no podia pas sense alguna cosa concreta, reprendre el contacte després de la visita a la vila de la més típica.

Altra vegada ficat entre papers i llibres i lluny del món. Disfruto com mai. La visita al Penedès m’ha deixat una engruna d’enyorament que Deu-nos-en-guard que creixi, perquè aleshores no tindria mes remei que retornar a les comes empolsades, els camps i les masies, com deia la Saavedra^ix, em sembla.

Com està la seva gent? Li prego dongui molts records al Joan i al Mariano^x i a les famílies respectives. Els recordo amb simpatia. I el Museu, i tantes coses de la vila que te una mena d’atracció extranya. Fa que tots els vilafranquins formem una ‘maffia’ molt particular. Es clar aquest lligam, quan anant pel món en tropeces algun. Aleshores surt un sentit nou, que es el que deu donar la Rambla o les Voltes o la comarca, que dona una especial comunicació i a la vegada una particular receptivitat.

Si alguna vegada li vaga, envïim algun llibre. Li agrairé. Queda tan lluny tot el que es fa a casa nostra, que el que trobo per atzar em sembla com un miracle.

I mani si alguna cosa puc fer. Ja sap que pot disposar amb tota llibertat.

Molts records a Mn. Anglès^xi, i rebi voste amb els records dels meus, el testimoni de l’afecte del seu invariable amic.

P. Grases

* * *

Buenos Aires, 6 de juny del 1947.

Molt estimat Mossèn Manuel:

He anat esperant per contestar la seva lletra del 27 de gener proppassat, perquè esperava de poder-li dir que ja havia rebut els llibres que m’anunciava. Però és el cas que he anat esperant i esperant i no he rebut res fins ara. No sé pas què haurà passat, perquè visc al davant d’una sucursal del Correu i molt seguit em porten correspondència, la qual cosa fa que els carters em coneguin, si més no, de nom. He preguntat, i debades. Per fi, no he tingut més paciència i m’he decidit a posar aquestes quatre ratlles per si pot fer reclamar vostè al Correu espanyol.

Ara que aquest retard –si només és retard- haurà superat la crisi plantejada a les impremtes per les demandes obreres que han culminat en un augment dels jornals en un 50%, cosa que encareix considerablement el preu de les edicions argentines. Això podria anivellar el de les espanyoles si ací els representants, per a obtenir un major guany, no traduïssin les pessetes amb tanta exageració.

El Missalet català podria, com diu, tenir èxit entre els catalans de l’Argentina. Es podria anunciar a la revista de la “Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat”, de Buenos Aires, que es diu “Virolai”, encara que els fills dels antics residents solen parlar ja castellà.

Celebro molt de saber que continua al mateix lloc i amb les mateixes activitats d’abans i li desitjo molts èxits. Tots ens anem fent vells^xii. La meva preocupació és aprimar-me i rebaixar la pressió i conjurar uns esvaniments que d’ençà de la guerra, periòdicament, em donen malestar. És la vida i estic resignat a seguir-ne el curs, tot i que em dol no haver-me pogut deseixir com hauria volgut.

Cregui que em daleixo molt de no poder ésser en aquestes reunions de què em parla. A veure si sota el seu guiatge aquests estudiants vilafranquins^xiii escometen aquells estudis que els que els han precedit no han pogut dur a terme. Jo estic enfrescat en una “Història econòmica de Catalunya” (he pogut trobar molta més documentació de la que pensava) i en una “Filosofia popular catalana del diner i de la riquesa”. Ho faig a estones i amb ganes de fer-ho ben fet. No sé si realment ha sortit un llibre de Joan Amades “El diner” que he vist com aparegut el 1938, però que no he pogut tenir a mà. A més a més, tinc moltes coses començades... que no puc acabar mai. Una biografia d’Alí-Bei, que penso acabar a Barcelona, si mai hi torno, perquè em manca documentació, i altres treballets.

Pot dir-li al Valero^xiv que a l’Argentina els llibres de medecina tenen molta acceptació.

Saludi als seus germans, el Valero, el Manuel Feliu^xv i, amb molts records dels meus, el saluda afectuosament.

Pere Mas

P. Lacroze, 2534-C-bajos.

Buenos Aires.

i Ildefonso Mendez Salcedo. Pedro Grases. Claves para el estudio de una obra de investigación histórica. Biblioteca de autores y temas tachirenses. Caraques 2009.

ii Una part de la correspondència entre Pere Grases i Carles Pi-Sunyer en els anys d’exili és a VV.AA. Andrés Bello: documentos para el estudio de sus Obras completas, 1948-1985. Fundación Pedro Grases. Caraques. 2002. Potser també al volum 21 de les obres completes de Grases, que no hem tingut al nostre abast, dedicat a aplegar una àmplia selecció epistolar. Fundación Pedro Grases. Caraques 2002.

iii Pere Grases. El mercat de Vilafranca a la “Revista del Casal de La Principal”. Vilafranca del Penedès 1931-1932. També podeu veure Ramon Arnabat i Mata i Joan Solé i Bordes Societat i cultura a la Vilafranca de la II Repúbloica. La generació de la “Revista del Casal de La Principal”. Societat La Principal. Vilafranca 2007.

iv Pere Grases Hores de joventut i de maduresa. Seix Barral. Barcelona 1987. Obra completa vol. 16.

v Va fer constar aquest lliurament en nota a peu de pàgina al volum Hores... Pg. 272. De tots aquests documents –a excepció del Ball de les Criades, que crec que vaig perdre- en vaig fer lliurament a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

vi Arxiu Diocessà. Bisbat de Barcelona. Fons Manuel Trens lligall 16, indicació exterior “Autògrafs. Vell”

vii Sobre la correspondència Mas i Perera- Manuel Trens podeu veure . Joan Solé i Bordes. Pere Mas i Perera, trenta anys absent. Una carta. Revista “del Penedès” núm 16. Tardor 2007.

viii Amb tota probabilitat es refereix a Nikodim Paulovich Kondakoff, i en concret suposem que la demanda es referia a la seva “Historie de l’art Byzantin consideré principalement dans les miniatures” publicat en dos volums a París el 1886 i el 1891.

ix Anna Maria de Saavedra, poetesa i traductora vilafranquina.

x Joan i Mariano Trens i Ribas, germans de Mn. Trens. Sobre la família Trens podeu veure Joan Sole i Bordes i Joan Cercó i Rimbau, El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca. Postres i llepolies del Penedès. Cossetània 2009.

xi Higini Anglès, sacerdot i erudit, company i amic de Mn. Trens.

xii Pere Mas tenia en aquell moment 46 anys i Manuel Trens 55 anys, eren gairebé de la mateixa generació.

xiii Sens dubte es refereix als treballs del grup del Centre d’Estudis Vilafranquins CEP que Manuel Trens tutelava dins el Museu de Vilafranca, la figura més destacat del qual seria, indubtablement, Emili Giralt i Raventós. Podeu veure Joan Solé i Bordes. Imatge vilafranquina d’Emili Giralt i Raventós. Revista “del Penedès” Núm. 18. Primavera- estiu 2008.

xiv Es refereix a Jaume Valero Ribas, metge i escriptor, familiar de Mn. Trens, va realitzar interessants col·laboracions a les publicacions vilafranquines del 1920 i 1930 i també a la I Exposició d’Art del Penedès del 1926. Podeu veure Joan Sole i Bordes i Joan Cercó i Rimbau, El llibre de les catànies... Pg.35.

xv Fundador del Museu de Vilafranca, col·leccionista d’art, va dirigir la barcelonina Sala Gaspar.

Record de Teresa Basora i Sugranyes

Ara que celebrarem els 45 anys de la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs recupero aquest text publicat a la revista del Penedès n. 18 de la primavers-estiu del 2008.

Em diuen que fa deu anys del traspàs de la que va ser primera presidenta del nostre Institut, de la “senyoreta Basora” que així era com l’anomenàvem tots fora del protocol oficial. El nom diria que li esqueia a aquella dona més aviat menuda, estadant de la casa de Santa Teresa, al costat mateix de la seva Biblioteca- Museu Balaguer, seriosa sempre, acostumada a anar per feina i a mantenir una correcció sempre discreta i decidida, prou necessària per endegar una entitat com l’IEP en aquells anys setanta inestables i incerts en tants aspectes.

La vam conèixer el 1976 a les primeres reunions per constituir l’Institut i la imatge que ens n’ha quedat no és pas la de la persona capdavantera en el debat sobre el model d’entitat que volíem, més aviat la recordo pel seu caràcter conciliador, sempre disposada a posar seny i lògica a un projecte en el que sovint uns o altres ens engrescàvem en impossibles somnis d’estructures culturals. Hi havia també el tema del seu prestigi intel·lectual, en aquells moments inicials al costat de penedesencs com Albert Virella o Ramon Planas, per esmentar sols dues personalitats també ja absents, però em fa l’efecte que va ser el tarannà assenyat i conciliador de Teresa Basora, i potser també el seu eclecticisme en temes propers a postures polítiques, el que va fer veure a uns i altres que era la persona ideal per ocupar la presidència de l’entitat.

Després, durant bona part dels catorze anys que va estar al capdavant de diverses juntes directives de l’IEP vam tenir ocasió de compartir feines i activitats, alegries i maltempsades que sovint derivaven cap a notes de caire gairebé familiar, d’estar per casa. Tot plegat, mentre anàvem cap a una o altra banda i emergia en Teresa Basora un esperit com d’àvia bondadosa amb la gent de la meva generació. La recordo però, especialment a les reunions de juntes directives intentant conciliar esperits irats o projectes que amenaçaven amb fer naufragar la inestable barca econòmica de la nostra entitat.

Mica a mica, en aquests anys també van poder reconèixer, sense que ella ens ho digués mai, alguns dels trets que quedaven d’una biografia de treball i erudició, vam identificar l’esperit d’aquella jove que ens els temps de postguerra s’encarava amb el projecte de fer viable una institució com la vilanovina, carregada de patrimoni i desproveïda de pressupost, o l’entusiasta que el 1950 presentava un treball a la mítica I Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos celebrada a Martorell.

Cap a les darreries dels anys vuitanta l’edat va acomiadar la senyoreta Basora de la labor professional i de la directiva de l’IEP. Els temps havien canviat i l’aventura de fundació de la nostra entitat havia reeixit amb una certa plenitud mai totalment allunyada d’ensurts, de forma i manera que els darrers anys de Teresa Basora, fins el seu traspàs el 1998, van estar marcats igualment per la discreció i senzillesa de sempre, tot i mantenir contactes amb la vida de les entitats en les que havia treballat i amb tots els que –com deia David Jou en el seu poema dels trenta anys de l’IEP- havíem tingut la sort de compartir amb ella un camí de cultura i una relació d’amistat intensa.

30 anys de l'Institut d'Estudis Penedesencs

 Publicat a "del Penedès", n. 16. Tardor 2007.

Celebració dels 30 anys de l’Institut d’Estudis Penedesencs

Amb una nombrosíssima assistència l’Institut d’Estudis Penedesencs va celebrar el divendres 5 d’octubre, a l’espai Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, l’acte central commemoratiu dels trenta anys de la seva fundació (tot i que el dia exacte va ser el 15 de maig del 1977). Hi van ser presents, entre altres, el delegat territorial del Departament de Cultura de la Generalitat, Jordi Roca; l’alcalde de Vilanova, Joan Ignasi Elena; la regidora de Cultura vilanovina, Isabel Pla; el diputat tarragoní Joaquim Nin, Xavier Ramos, conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, així com representants del Consell Comarcal del Garraf, de l’Ajuntament del Vendrell i d’altres ajuntaments i entitats penedesenques i dels centres d’estudis de Catalunya, entre aquests el vice-president de l’Institut Ramon Muntaner de Centres d’Estudis de Parla Catalana, Carles Riba.

En una primera part, celebrada a la sala d’actes del museu la rapsoda Montserrat Lago va llegir una composició del poeta sitgetà David Jou especialment dedicada a l’efemèride i tot seguit Pilar Garcia, directora del Museu, va donar la benvinguda als assistents. Joan Solé i Bordes, president de l’IEP, va remarcar en el seu parlament que hi havia una voluntat explícita de celebrar els trenta anys a Vilanova i va recordar la línia que ha mogut l’entitat en aquestes tres dècades, amb una perspectiva de futur que passa per refermar els vincles de la cultura al Penedès, incorporar noves generacions i nouvinguts i esdevenir un centre de referència. Al mateix temps, va agrair la col·laboració de totes les persones i entitats que han fet possible aquests trenta anys de labor i va presentar la nova imatge i web de l’entitat.

Tot seguit, en nom dels fundadors de l’entitat va prendre la paraula l’arbocenc Esteve Cruanyes, segon president de l’IEP, qui va recordar la fundació i la voluntat inicial de l’entitat i va esmentar el nom de nombroses persones ja desaparegudes que van contribuir a aquesta empenta dels primers moments. Tot seguit Jordi Roca, del Departament de Cultura de la Generalitat, es va referir al procés històric de formació d’entitats com aquesta, nascudes a les acaballes del franquisme però que, amb constància i voluntat han portat a terme una labor ben remarcable. Va cloure l’acte l’alcalde Joan Ignasi Elena, qui va agrair que l’IEP hagués volgut celebrar les tres dècades d’activitat a Vilanova i la Geltrú, a la vegada que va fer esment de l’Institut com a punt de referència en la identitat del territori i de reconeixement dels seus trets a través de la labor d’estudi i recerca.

En una segona part de l’acte, celebrada a les cotxeres de la rotonda del museu, les més de dues-centes persones assistents poder gaudir de la música popular del grup vendrellenc Ço de Botafoc, tot d’una es van enlairar trenta coets que volien fer referència als anys de l’IEP, un detall deferència d’Isidre Penyella de la sitgetana Pirotècnia Igual. L’acte es va cloure amb un aperitiu multitudinari i una copa de cava, oferts per l’ajuntament vilanoví a l’espai segle XXI del Museu. Allí es va projectar el documental sobre el ferrocarril al Penedès, i una filmació fins ara inèdita de l’acte fundacional realitzada en aquell 15 de maig de 1977 pel consoci fundador Marcel·lí Forcada i Domingo, el 15 de maig de 1977 a Sant Martí Sarroca. La vetllada es va cloure amb un brindis de l’actual junta directiva i l’actuació del reconegut grup d’havaneres de Calafell “Veles e vents”.

*    *    *    *    *    

Parlament de Joan Solé i Bordes, president de l’IEP.

Bon vespre.

L'Institut celebra tres dècades de vida i activitats i expressament venim a celebrar-ho a Vilanova i la Geltrú, la que considerem des de sempre -i amb tots els permisos que calgui- la gran capital del Penedès, d'un Penedès ampli, amb profundes arrels històriques en tres comarques. Personalment, jo sempre m’he volgut mirar Vilanova com la gran capital d'aquesta terra i no pas la de la darrera anella de l'àrea metropolitana barcelonina.

Ens plau a més celebrar-ho en aquest Museu del Ferrocarril que tots somiem en un futur ben proper com el Museu del Ferrocarril dels Països Catalans. la imatge ens serveix perquè el ferrocarril és una eina de la tecnologia que ens ve del passat, que ens fa referència a la història però que mira al futur amb decisió. Així és com volem el nostre Penedès i en això fa trenta anys que treballem, com escriu un company de junta avui mateix en un mitjà penedesenc els reptes de futur del nostre Institut passen per refermar els vincles de la cultura al Penedès, incorporar noves generacions i nouvinguts i esdevenir un centre de referència.

Jo voldria recordar aquí com en l'empenta inicial de l'Institut d'Estudis Penedesencs hi havia un nombre destacat de vilanovins i d'altres poblacions del Garraf, dones i homes de primera línia en el món de la cultura, alguns dels quals aquest vespre són entre nosaltres, i altres com Albert Virella o Teresa Basora ja ens han deixat, però el seu treball i l'ideal penedesenc perdura entre nosaltres.

Quan el 1877 van constituir l'Institut d'Estudis penedesencs ens movia únicament un objectiu d'estudi i coneixement d'una terra que consideràvem i seguim considerant comarca natural i patrimoni comú de tots els que l'estimen. És cert que ha canviat molt en trenta anys, però l'ideal segueix igual que el primer dia. Podria reduir a xifres la feina feta en aquestes tres dècades, a parlar de nombre de socis i de comparar-nos amb altres centres d'estudis, però el resum és que tots hi hem treballat en la mesura que ens ha estat possible, -amb alts i baixos, no cal dir-ho, i amb moments especialment difícils- des de treballs de doctors universitaris fins a petites aportacions al coneixement del patrimoni d'algun indret gairebé inaccessible, i tot això en publicacions, en exposicions, a través de visites i en les activitats de les diverses seccions.

Ara coneixem molt més la nostra terra i és aquest coneixement el que referma la nostra unitat i l'ideal que ens mou des del primer dia, no ens enorgulleix la feina feta ni volem cap reconeixement, ens esperona tota la tasca que queda per fer i tots els que hi donen suport, des de fa anys ja amb la col·laboració de tota una colla de centres locals de recerca que sabem ens considereu una mica com el germà gran, no el que mana sinó aquell que sempre teniu a disposar.

Avui mirem al futur, un nou anagrama que veieu aquí n'és la referència, continuïtat i renovació que podeu apreciar també en el nou web de l'Institut que veieu projectat rera meu i que pràcticament gairebé ja podeu trobar a la xarxa global, com hi podeu trobar les 10.000 pàgines digitalitzades de la nostra Miscel·lània Penedesenca.

A l'hora de donar les gràcies esmentaré sols el Museu del Ferrocarril que ens acull a casa seva i l'Ajuntament de Vilanova que ens convida, i amb ells a tots els que han col·laborat a fer possible aquest vespre de celebració. No diré altres noms, però donaré les gràcies a totes les institucions, entitats, ajuntaments, consells comarcals, diputacions i empreses que, en la mesura de les seves possibilitats, ens han donat suport i ens el continuen donant després de trenta anys. I sobretot us donaré les gràcies a tots vosaltres que representeu les dones i homes de l'Institut, el capital humà que l'ha fet possible, que sovint hi heu treballat en moments difícils, en situacions problemàtiques o amb dificultats organitzatives considerables, i que sempre ho heu fet única i exclusivament per l'amor a la terra.

Mireu, quan l'11 de setembre del 2004, després de veure com es començava a parlar de plantejaments evidents en la divisió territorial de Catalunya, la junta de l'Institut vam decidir donar a conèixer un "Manifest del Penedès" ho vam fer amb al imatge de dir: tirem quatre coets a veure si n’hi ha molts que venen a la plaça a veure que passa, perquè no podem negar que la labor de recerca sol ser una tasca en la que sovint no tens el convenciment del reconeixement genèric, com tampoc podem negar que el Penedès d'ara i la seva gent no ha de ser necessàriament el mateix de fa trenta anys.

Ja ho heu vist el que ha passat, oi? Sens ha omplert la plaça com mai no hauríem imaginat, i han baixat també els de l'Anoia, i cada dia hi tenim gent, i tothom treballa per la Vegueria del Penedès amb un esperit i una il·lusió que és exactament aquell mateix que vam viure a Sant Martí Sarroca el 15 de maig de 1977 quan constituíem l'Institut d'Estudis Penedesencs, al mateix temps que reclamàvem l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Segur que ara tots els que van protagonitzar aquella primera empenta i que ja no hi són, ens veuen des d'algun racó del cel dels penedesencs i se senten orgullosos del patrimoni cultural i humà que perdura i que ens identifica.

Que sigui doncs a la memòria de tots els que han fet possible aquests trenta anys i a la salut de tots els que heu de fer possible els trenta propers. Moltes i moltes gràcies penedesenques.

*    *    *    *    *    *    *

Parlament d’Esteve Cruanyes i Oliver, ex-president de l’IEP

Molt bona nit.

Per una banda se’m va convidar a dir unes paraules, però per altra en la convocatòria d’aquest acte es diu que els parlaments seran pocs i curts. Trobo molt bé aquest advertiment ja que d’aquesta forma ens obligueu a ser concisos i resumir en paraules molt concretes el que tenia pensat dir. Estigueu tranquils, la meva “llauna” d’orador de vuitanta-dos anys sols durarà set minuts.

N’han passat ja trenta de la constitució del nostre Institut, i és bo que ho rememorem, però en primer lloc voldria tenir un record pels cinc companys que formaren la comissió promotora, i que van ser els “culpables” de la nostra creació. Em refereixo a Mn. Aragonès, Lluís Jou, Francesc X. Puig-Rovira, Joan Tarrada i Miquel Castellví (aquests dos últims ja traspassats). Ells van ser els responsables de la crida feta als estudiosos penedesencs a través de cartes personals, dels setmanaris del Penedès i de les entitats culturals de les tres subcomarques, i dirigida a totes les persones que se sentien identificades amb la motivació que ells exposaven. Al mateix temps, ja ens fixaven la data del 15 de maig de 1977 per reunir-nos al castell de Sant Martí Sarroca i celebrar l’acte fundacional.

En tal dia es reuniren una bona part dels 257 socis ja inscrits i, després de diversos parlaments, la Comissió promotora ens presentà una Junta Directiva provisional formada en un principi per Teresa Basora (presidenta), Ramon Planas (sots-president), Pere Puignau (tresorer), Joan Tarrada (secretari), i com a vocals: Mn. Josep M. Aragonès, Antoni Barceló, Miquel Castelví, Lluís Jou, Josep M. Masachs i Xavier Virella; una directiva que va quedar ampliada amb Josep Giralt, Josep M. Inglès, Joan Solé (l’actual president), Vinyet Panyella i Esteve Cruanyes que foren oficialment acceptats en l’assemblea del 13 d’abril de 1980.

Han passat trenta anys de la fundació de l’Institut, i avui ho celebrem amb el goig de poder presentar una tasca molt plena amb les activitats que s’han pogut portar a terme durant aquest temps. La casa s’ha fet gran, ja que avui crec que sumen més de 1.200 socis i veig que l’esperit de l’entitat es conserva plenament en les paraules que va dir el dia de la fundació la primera presidenta, la senyoreta Teresa Basora: El nostre paisatge està fet a la mida humana i per això caldria explicar que el nostre sentit de comarca és ampli; és el natural, fonamentat en la geografia que ha donat forma a les nostres terres, en un passat històric comú i en una tradició de relacions humanes mai no rompudes. El nostre sentit de comarca correspon al Penedès històric, al Penedès gran, tot reconeixent i respectant la diferenciada personalitat de les tres sub-comarques.

Com veieu, una de les primers il·lusions de l’Institut era reconèixer el Penedès Gran i si recordeu aquest era el nom del primer butlletí –“Gran Penedès”- del que se’n van publicar més de setanta números. La idea de Vegueria ja era reivindicada fa trenta anys i encara no s’ha pogut aconseguir.

La senyoreta Basora continuava dient: L’Institut ha de ser obra de tots plegats; necessita de tothom: del que hi puguin treballar en els programes de les seccions i dels qui vulguin ajudar amb l’adhesió moral. Aquesta junta fa públic el compromís de treballar per promoure i intensificar el coneixement de les nostres terres, els nostres homes i les nostres institucions.

Va tenir tota la raó. Abans de la nostra fundació, a l’ample del Penedès i cada un en el seu poble, hi havia molta gent que treballava en l’anonimat en tasques de recerca històrica, literària, costumista, etc., i que no es coneixien entre ells. Eren els que el nostre company de junta Ramon Planes, en un article que va escriure a El Correo Catalán, anomenava “el soldat desconegut”. La nostra entitat els va donar a conèixer i possibilità que es relacionessin entre si. La prova la vàrem tenir en la convocatòria de la Miscel·lània del 1978 per recollir el primer grup de monografies o comunicacions inèdites, que fou un èxit tal que es van haver de seleccionar els treballs, ja que no cabien en un volum. I en aquest apartat és importantíssim el nombre de publicacions, llibres i revistes que s’han tret a la llum. No fa gaires dies es publicà el volum número 154, que precisament és un treball sobre el ferrocarril al Penedès.

la tasca que durant aquests anys ha portat a terme l’Institut ha estat llarga i molt fructífera. Voldria recordar breument les sortides per donar a conèixer el Penedès, les sortides fora comarca per relacionar-nos amb altres institucions semblants a la nostra, els viatges de turisme cultural a diferents llocs d’Espanya, les sortides a peu per la comarca, les Jornades d’Estudi, les festes literàries de Sant Jordi, les múltiples conferències, les variades exposicions, els molts treballs de les seccions, etc. etc.

El conjunt o potser la tipologia de les persones que al llarg d’aquests trenta anys han treballat per l’Institut jo diria que ha canviat. Els primers anys érem d’un tipus més populista, autodidactes, érem pocs els universitaris. Avui el vostre conjunt és més científic, sou gent que heu sabut donar un altre caire a la forma de treballar. Amb els anys heu millorat el nostre nivell cultural i això és bo.

Malgrat tot, estic content d’haver contribuït a la llarga tasca de treballs d’aquests anys i em sento orgullós perquè amb dotze anys de membre de junta i cinc de president amb la col·laboració del secretari Xavier Virella, a més de treballar intensament per l’Institut, lloc on haig de dir que m’ho he passat molt bé, també aquest m’ha permès relacionar-me i fer amistat amb moltíssima gent de la nostra comarca.

Abans d’acabar aquestes paraules deixeu-me tenir un record de gratitud per unes persones que van treballar sense cap interès pel bé del nostre Institut, i que malauradament ens han anat deixant. Segur que m’oblidaré algú, però malgrat aquest risc vull mencionar la Teresa Basora, Josep M. Masachs, Jacint Picas, Ramon Planes, Antoni Barceló, Antoni Vigó, Joan i Albert Virella, Miquel Castellví, Josep Giralt, Josep M. Rovirosa, Ramon Bosch de Noia, Mn. Joan Bonet, Mn. Lluís Via, Jordi Llopart, Antoni Massanell, Salvador Olivella, Ramon Puigcorvé, Pere Ribé, Fèlix Senabre, Pere Mestre, Pere Casanovas i darrerament el nostre primer secretari, en Joan Tarrada. Que tots ells puguin descansar en pau.

Per tancar les meves paraules ja només em queda felicitar a tota l’actual Junta per la feina que esteu fent, demanar-vos que no defalliu, que Caixa Penedès continuï col·laborant com ho ha fet durant aquests anys, i esperar que tots plegats puguem celebrar forces aniversaris més, malgrat que jo ja no pugui esperar-ne gaires.

Gràcies per al vostra atenció.

 

Un matí d’hivern amb Maria Assumpció Raventós

Publicat a la revista "del Penedès", de L'Institut d'EStudis Penedesencs, n. 15. estiu 2007.

Meitats de gener i no fa fred a la plana penedesenca. El sol, breu i poruc, es dibuixa entre una boira humida que, a mig matí, encara sembla poc disposada a desaparèixer quan arribem a Lavern, a la casa pairal del Maria Assumpció Raventós, qui ens surt a rebre ben d’estar per casa. La primera impressió és la d’un record de fa més de vint anys, quan preparàvem l’extraordinària exposició de tapissos de l’artista penedesenca que va esdevenir possible en els amplis espais de la capella de Sant Pelegrí del que llavors era tan sols el Museu de Vilafranca. D’aquella visita ens n’havien quedat imatges disperses, una era la del desordre que encara ara regna per arreu amb la familiaritat de la vida i, especialment, de la casa com espai per a la creació artística; l’altra, la del pati amb la llana a punt per a aplicar-hi els colors del tinys; i especialment servàvem la de l’extraordinària panoràmica de la plana penedesenca que es divisa des del pis de dalt, des del seu estudi.

Ara mateix, entrats en el segle XXI, Maria Assumpció Raventós és indubtablement la més important de les creadores penedesenques que es manté activa en la tasca creativa. Nascuda a Sant Sadurní d’Anoia el 1930, el 1949 inicia la seva orientació cap a l’àmbit artístic en començar els estudis amb Lluís Muntaner qui havia estat director de l’Escola Superior de Belles Arts, Sant Jordi, de Barcelona. Del 1952 al 1957 realitza estudis a la Sant jordi i del 1956 fins el 1958 també a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona, és en aquest moment que la bossa de viatge de la Fundació Amigó Cuyàs li permet recórrer Àvila, Segovia, Càceres i Badajoz. Parlem d’una primera etapa de formació en la qual el 1959 serà un any clau quan passa tres mesos a París estudiant tècniques de gravat al taller del mestre Jonny Friedl Ender. Viatges per països europeus, alguns murals i una presència activa com a creadora femenina porten Maria Assumpció Raventós al 1968, l’any que passa a ocupar-se de l’ensenyament de tècniques de dibuix i color a la IADE (Institución de las Artes Decorativas), activitat que manté fins el 1972.

A peu de porta, observem els pins escadussers i arrenglerats, situats a la banda del davant, al camp on ara les normes de planejament urbanístic faran possible un vell projecte familiar del que la Maria Assumpció n’ha de ser la més il·lusionada espectadora. A l’interior de la masia, el seductor desordre creatiu sembla mantenir-se inalterable i ens rep una tela de mitjà format situada encara en el cavallet i qui sap si fresca de pintura, a l’espera del toc definitiu, de la màgica decisió de l’artista sobre la certitud de l’obra closa.

Cap a dins, les parets són plenes de gravats “Aquí hi tinc una mostra interessant del gravat català contemporani, havíem organitzat una mena d’antològica i el resultat ha quedat aquí... Però avui en dia el gravat no interessat, la gent ha passat a la pintura, només volen pintura”.

Situada ja en plena maduresa creativa, els anys setanta van ser per a Maria Assumpció Raventós un temps especialment dedicat a l’estudi del gravat i la litografia, tècniques que va perfeccionar a Washington, als Estats Units i de les que anys després n’organitzarà un taller d’ensenyament a Barcelona, el taller que ha regentat durant tants anys i del que n’han sortit excel·lents mostres del millor gravat contemporani. Els temps, però, sempre estan canviant, malgrat que aquest sigui un camí expressiu que Maria Assumpció Raventós no ha abandonat mai

Al fons, la sala que ens porta al pati acull un parell de magnífics tapissos d’aquella etapa creativa tan esplèndida dels anys vuitanta, una etapa que no torna i que ha passat dels suggeriments de matisos del tapís a la nua possessió d’espai de la tela. Comentem aquella etapa de la seva vitalitat creadora i la bona acollida que tenia a països com Alemanya, “ara aquesta temàtica dels tapissos només interessa a Sudamèrica”. No cal dir que la revelació ens resulta sorprenent i la Maria Assumpció ens comenta la riquesa de materials i textures amb les que compten a l’altra banda del món per a la creació de tapissos. “Volien saber com aconsegueixo la tonalitat i com treballo els volums, els va sorprendre molt la meva obra i m’han convidat a fer-hi exposicions i ensenyament sobre l’art del tapís. Ara per ara, he anat a Caraques diverses vegades a impartir cursos i mostrar la meva obra”.

Les notes biogràfiques d’aquells anys vuitanta de Maria Assumpció Raventós són igualment esplèndides, presidenta del grup AAFAD, el 1982 és membre fundadora de l’Associació Catalana d’Artistes Plàstics, el 1988 és elegida presidenta de l’Associació d’Activitats Artesanes i d’Investigació Plàstica del Foment de les Arts Decoratives (FAD) i el setembre del 1991 presideix el Congrés del Consell Mundial de les Artesanies celebrat al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. És el mateix any de la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

No és la intenció d’aquesta nota sintetitzar una obra creativa que compta amb una trajectòria de centenars d’exposicions dins i fora del nostre país, algunes en els darrers anys amb caire antològic i des de fa temps sovint com a reconeixement i homenatge, sortosament de forma especial al seu Penedès. Parlem de la seva participació en edicions, com a il·lustradora i d’una labor creativa que ha estat estudiada en una bibliografia propera a la quarantena de volums i edicions, i que ha rebut reconeixements, premis i distincions d’especial significació.

Tota aquesta és una informació, coneguda, a l’abast, però nosaltres retrobem la persona. La que ens continua resultant més propera és aquesta Maria Assumpció Raventós que ha tornat ara a agafar els pinzells i l’espàtula, amb anys al damunt però amb una passió creativa que la porta a continuar engrescant-se davant la possibilitat d’expressar-se en dimensió plàstica. L’hivern del 2005 va exposar per darrera vegada a Vilafranca, a la sala dels Trinitaris, tot i que recorda també amb especial estimació l’exposició a la Rambla d’uns anys abans i la de la capella de Sant Pelegrí als anys vuitanta. Mentre ens ensenya obra de petit format, sovint natures, figura femenina o simplement abstraccions en minúscula, l’espargeix pels graons de l’escala, mentre la llum del sol entra decidida, esbiaixada i una parella de gats mandregen a fora. Al pati parlem de la política cultural dels ajuntaments, de la voluntat cultural dels organismes públics i també de les línies d’actuació de les institucions privades amb obertura sensible a la cultura.

De projectes i oferiments no en falten i el pas dels anys sembla no voler deixar petjada ni en la casa ni en la seva propietària. La nostra Maria Assumpció Raventós, engrescada, vitalista, dotada d’una incansable voluntat creadora, impossible de tòrcer en el desencís d’un Penedès que sovint no sap valorar amb prou certesa el pes específic de tants anys d’obra creativa, de tants anys de constància i recerca de nous camins per a expressar allò que es mou al seu entorn en aquest idíl·lic espai de Lavern: la vida.