La castanyada, Eduard Vidal i Valenciano

Opuscle de 28 pàgines més cobertes a color (130 x 210 mm.), publicat a Barcelona el 1871.

Covid-19, la grip de paper i la d'altre temps

Article publicat al "El 3 de Vuit" el 20 de març del 2020

Els que ja tenim una edat encara havíem sentit parlar a casa d’algun familiar que havia mort de la grip espanyola del 1918. El meu besavi Joan Torner Garriga va ser un d’ells, de manera que el concepte grip anava associat a una malaltia d’hivern que passàvem al llit, amb totes les prevencions perquè la cosa no es compliqués. Després van venir les vacunes i els mestres –població de risc- érem relativament partidaris de donar-nos-la cada any, tot i saber –i així ens ho recordaven a l’hora de la punxada- que no era totalment efectiva i que el virus mutava.

Ara ens ha arribat una d’aquestes mutacions i ja tenim per arreu aquest Covid-19 -que hauríem d’anomenar la grip de paper per l’histèric consum d’aquest producte que està fent la gent- que sembla disposat a posar en evidència com ha canviat el tema sanitari en un segle, tot i que encara hi hagi brots epidèmics nous i gairebé incontrolables com aquest Coronavirus d’ara.

La pandèmia de grip del 1018 es calcula que va matar arreu del món entre 40 i 100 milions de persones entre 1918 i 1919 en un temps que la medicina no comptava gairebé amb recursos, fins el punt que els virus encara no havien estat descoberts i, per tant, no hi havia vacunes ni antivirals. La medicina preventiva era a les beceroles i gairebé no hi havia altre sistema de prevenció que les mesures d’higiene, llavors molt limitades i, evidentment, la quarantena de les persones afectades.

A casa nostra

L’octubre de 1905 el vilafranquí Carles Condis, metge titular de l’Ajuntament de Vilafranca, donava a conèixer el seu Assaig de topografia mèdica de Vilafranca del Penedès, un treball ben conegut però que mai es va arribar a publicar complet, tot i la seva inclusió entre 1905 i 1906 a les pàgines del setmanari “Penadés Nou”. Aquest complet treball especifica la situació sanitària de Vilafranca i comarca en els diversos aspectes i concreta l’existència d’un únic centre hospitalari que tenia: “...quatre sales per a malats, tres per a homes, amb nou llits una destinada de preferència als militars, altra amb vuit llits per als paisans i la tercera amb sis llits destinada a malalties infeccioses i contagioses. A la quarta sala, destinada a dones, hi ha vuit llits...”. És a dir que l’hospital comarcal, el vell hospital del carrer de Sant Pere, tenia un total de 30 llits sobre una població que a la comarca de l’Alt Penedès era de prop de 40.000 persones, i no entrem en el greuge tan evident pel que fa a l’atenció femenina. En tenien cura les monges carmelites Vedruna, amb tota la bona voluntat i experiència que es vulgui.

 Porta de l’antic hospital comarcal

Resulta evident que les atencions mèdiques més habituals es realitzaven en l’àmbit familiar –d’aquí que els soldats de la caserna, sense família propera, comptessin amb una sala específica a l’hospital- i en unes condicions prou precàries, amb el suport d’institucions com les germanes Josefines, popularment conegudes com a “monges de la vetlla”. Sense Seguretat Social ni sistema sanitari públic, la beneficència feia el que podia, però resulta evident que ni els coneixements mèdics ni els recursos tenien res a veure amb la situació actual. 

                        La font modernista de l’antic hospital comarcal

Certament, la gent s’organitzava i el 1913 es va fundar la Beneficència Vilafranquina, que subsistiria fins el 1969. Altres entitats van començar a comptar amb un sistema voluntari de socors mutus, com és el cas del Coro del Penedès, l’Associació Mutual de Dependents d’Escriptori o la Societat La Principal, entre altres a Vilafranca. La mútua oferia atenció mèdica a l’associat i la seva família, pagava una quantitat per cada dia de baixa laboral i també vetlla de malalts i fins i tot podria cobrir alguns dels costos de l’enterrament. La primera que va en aquesta línia és l’Associació de Socors Mutus creada el 1908 i aixoplugada al Coro, a la que seguirien altres entitats mutualistes com la de Dependents d’Escriptori fundada el 1910.

La Germanor

L’any 1928, Antoni Gallemí amb la col·laboració d’un grup de vilafranquins entre els que hi ha el doctor Salvador Armendares funda la Germanor, entitat mutualista que ofereix assistència mèdica i que es planteja igualment la construcció d’una Clínica Comarcal del Penedès, projecte que no s’arribaria a realitzar mai tot i disposar de terrenys a l’actual carrer de la Germanor, donats per Josep Masachs Durich. Germanor va mantenir la seva activitat fins el 1973 que es va integrar a la Mútua del Penedès, fundada també el 1928.

Ha plogut molt, de manera torrencial diria, des d’aquella sanitat i assistència, des de la manca de prevenció i de coneixements de fa cent anys al sistema assistencial actual, però tot això que ara ens sembla tan habitual com és el sistema d’urgències, els diversos tipus d’assistència mèdica. l’allitament en un centre hospitalari públic, l’atenció domiciliària o els serveis de rehabilitació, a banda de la baixa laboral, són el resultat d’un esforç humà i econòmic extraordinari, inimaginable fa un segle, tot i que ens sembli normal i ens hi hàgim acostumat, talment com ens hem acostumat a veure castells de gama extra a la plaça i ja no ens semblen una cosa de l’altre món. Tan de bo la grip de paper ens permeti tornar-los a veure aquest 30 d’agost.

                                  Primer número de la revista de la mútua Germanor

Notes de temàtica econòmica

Articles publicats l'any 2007 a la revista de la Unió Empresarial del Penedès.

El tren, una història amb dinàmica empresarial

El passat 21 de setembre s’inauguraven les XIX Jornades d’Estudis Penedesencs que com en anys anteriors organitza l’Institut d’Estudis Penedesencs. Enguany aquestes Jornades són dedicades al patrimoni –per una banda el de caràcter arquitectònic i industrial i per un altre cantó el patrimoni cultural tradicional-, amb la voluntat d’elaborar un marc de referència i un estat de la qüestió sobre el tema al Penedès històric, tenint en compte que la nostra terra es troba en un procés de canvi ben accelerat que ens fa pensar que en pocs anys moltes coses de casa nostra hauran canviat de manera ben significada.

Amb motiu de la inauguració es presentava un llibre i una exposició itinerant sobre “El ferrocarril al Penedès, més d’un segle de patrimoni” que hem elaborat conjuntament amb Joan Montserrat i Montsant i en la que es fa un recorregut per la història de les dues línies que travessen el Penedès i la influència que això ha tingut en l’activitat humana i específicament en l’activitat industrial i comercial. Aquesta és una realitat prou coneguda, tot i que molt poc estudiada, així a la línia del Penedès interior el cas de les empreses papereres de Gelida, les del cava a Sant Sadurní, el ciment als Monjos o la moderna producció de vidre a l’Arboç. El cas vilafraquí és de tots aquests el més  característic d’un desenvolupament comercial que tenia el ferrocarril com a peça bàsica de referència, d’aquí el mateix caràcter del carrer del Comerç, de nom prou explícit, i tots els magatzems de vi que en aquell entorn es van constituir en entrar el segle XX en el nucli central a Catalunya d’un comerç vitivinícola de primer ordre.

La vida al moll de les estacions, en bona part ara desapareguts, es corresponia amb la intensitat de la vida laboral de l’època i configura un ampli anecdotari de molts anys, però les empreses van trobar en aquest mitjà de comunicació que era el ferrocarril una base imprescindible per a l’activitat comercial. Va ser també en aquests anys que el pont del Carril, observat a la una del migdia, esdevenia l’escenari on es representava el somni mai acomplert d’una Vilafranca industrialitzada: era l’hora de dinar i totes de cop, les treballadores de les fàbriques de l’altra banda del pont feien camí cap a casa, talment una diària processó laica del proletariat femení.

El vell pont del Carril vilafranquí observat des del carrer del Comerç 

(Foto Arxiu Comarcal Alt Penedès. Fons de L’Abans. Jordi Mir).

La vella cimentera dels Monjos, a peu de vies 

(Foto Arxiu Comarcal Alt Penedès. Arxiu de la Imatge i el So)

La voluntat exportadora, més enllà dels “americanos”

El coneixement i l’estudi de la història econòmica i empresarial del nostre Penedès ens hauria de permetre, entre moltes altres coses, començar a entendre l’empenta exportadora que des de la nostra terra es va desenvolupar en el decurs dels darrers dos-cents cinquanta anys, especialment a l’entorn del vi i l’aiguardent. Sovint, però, de tot plegat ens n’ha arribat sols la imatge més popular, la de l’”indiano” o “americano” que marxava a l’altra banda de l’Atlàntic a fer fortuna i tornava al cap d’uns anys notablement enriquit; dels que no van tornar o dels que van tornar “sense un pa a la post” ningú no en feia esment, i encara els enriquits retornaven sovint amb una certa mala imatge pública, des de la consciència –certa o no- que havien fet fortuna amb activitats de poca valoració moral, especialment les relacionades amb el tràfic d’esclaus.

Potser ja és hora que comencem a recuperar i estudiar el que ens ha quedat de nombroses empreses del Penedès que van veure les terres americanes, amb Cuba com a eix central, com un mercat obert a l’exportació de vins i aiguardents. Ens referim a magatzemistes i elaboradors de derivats vínics que van establir filials en terres americanes. En aquest sentit sembla imprescindible poder recuperar el treball publicat per Antoni Martorell i Panyellas l’any 1901 de mans del Centre Catalanista de Vilafranca, un volum sobre la agricultura, la indústria i el comerç al Penedès que aplega una ingent quantitat de referències sobre empreses penedesenques que van obrir filials a l’altra banda de l’oceà i van portar a terme una activitat exportadora constant i assenyada. Certament, s’han publicat en els darrers anys importants estudis sobre la història vitivinícola de casa nostra, però l’estudi d’en Martorell té la virtut d’haver estat escrit sobre fons de referència directa, d’haver aplegat les referències dels seus mateixos protagonistes, sense oblidar que els Martorell van ser una de les més notables famílies d’hisendats del Penedès vuitcentista.

Un altre factor determinant de l’interès pel coneixement d’aquesta part de la nostra història és el fet que ben poques d’aquelles empreses han arribat als nostres dies. No ens ha d’estranyar, la vitivinicultura i el comerç a casa nostra han viscut sotragades històriques, des de la crisi de la fil·loxera, a la pèrdua de Cuba com a colònia de la corona hispana, fins arribar al comerç derivat de la primera guerra mundial, la història de la vinya i el vi a casa nostra és plena de moments joiosos i estones de neguit.

A l’hora de la veritat hi ha una part del coneixement del passat que té a veure amb l’esperit empresarial i la voluntat de cercar nous horitzons. Si de la història amb ultramar ens en queda sols la figura anecdòtica de l’”americano” ens serà molt difícil conèixer totes les perspectives de l’abans, i ja se sap que qui no coneix correctament el passat no pot entendre el present i difícilment pot mirar al futur amb prou solidesa d’arguments.

Barriques per a l’exportació als cellers Bosch-Güell, al vilafranquí carrer del Comerç.

Les dones al món laboral

La desaparició del Pont del Carril, ara convertit en una simple llosa sobre les vies del tren, ens ha portat el record d’aquells anys seixanta quan, especialment al punt de la una del migdia, a l’hora de dinar, tot el pont era una processó de treballadores de les fàbriques d’aquella banda (la Cinzano, la Cointreau, la Madofa, la Peyton...). La història –més aviat la petita història- de la mà d’obra femenina a Vilafranca i al Penedès encara ha de ser estudiat en profunditat però darrerament ha trobat una aportació interessant en el volum de Belén Moreno “Veus de dona II. El franquisme a l’Alt Penedès” editat per l’Ajuntament de Vilafranca.

Després del treball inicial dedicat als anys de la República i la guerra civil i la bona acollida que va tenir aquella primera aportació, Belén Moreno ens ofereix ara una passejada pels anys del franquisme en base a la mateixa estructura de treball: la memòria oral des de les veus anònimes d’un conjunt de quinze dones nascudes entre  1927 i 1948 que abasten una àmplia diversitat de situacions i àmbits socials. El resultat continua sent un volum coral, apreciable, de lectura acollidora, sense pretensions d’erudició però que permeten una aproximació àmplia al període. Com apunta l’autora en les línies inicials “...la manera com van sofrir o viure el franquisme són molt diverses: resignació, repressió, dolor, dificultats, misèria, treball, esperança, submissió, etcètera. Diferents mirades d’una sola realitat d’una mateixa comarca”.

En el propòsit inicial del treball hi continua havent la voluntat de lluitar contra el pas del temps, de fixar uns testimonis que el pas inexorable dels dies s’emportarà o submergirà en l’oblit. Parlem sovint de petits detalls o apreciacions personals que el temps tendeix a desdibuixar o confondre, però que en la seva fixació escrita suposen un excel·lent servei a la petita història quotidiana del període, que a l’hora de la veritat ve a ser la més nostra, la que ens queda més proper.

Potser per això s’agraeix  la cronologia històrica inicial entre 1938 i 1978, quatre dècades en el seu àmbit internacional i en el territori estatal, però igualment amb referències locals. La contextualització se situa en un ampli estudi introductori que repassa els antecedents i es refereix a temàtiques com la dona i el treball. A destacar igualment l’aplec de fotografies, en bona part inèdites referides als àmbits del treball femení.

Als anys quaranta, les treballadores de “la fàbrica de les fulles” (Hijos de Rogelio Rojo) 

en la celebració d’un dinar a la mateixa empresa.