Treball publicat a la revista "Casal", n. 5. Gener 1921.
Els plànols són de l’arquitecte barceloní Andreu Audet
Ara fa un segle, l’any 1921, Vilafranca vivia un neguit molt especial, al costat de la Rambla de Nostra Senyora, amb entrada pel passatge Alcover, s’estava enlairant un local de dimensions mai vistes, com no n’hi havia cap altre a tot el Penedès. Aparentment sense possibilitats econòmiques per fer-ho possible, els socis de l’entitat van decidir deixar de viure de lloguer i poder comptar amb un local propi, un Casal, la casa gran de l’esbarjo i la cultura a casa nostra.
La malaguanyada Pilar Garcia Soler va estudiar amb deteniment els precedents, els motius i tot el procés de construcció del saló teatre de la Societat La Principal (La història del teatre del Casal de La Principal de Vilafranca del Penedès a través dels seus arquitectes, a revista “del Penedès”, n. 24. Institut d’Estudis Penedesencs 2011) i d’ella recollim moltes de les dades.
El neguit venia de l’any 1918 quan la Societat La Principal va haver de deixar el lloguer del saló del Centre Agrícola que ocupava des de feia tres anys. La societat propietària el va reclamar i les activitats principalistes van haver de tornar al Tívoli en una etapa que va fer veure als membres de l'entitat que la seva única solució era l'adquisició d'un espai de propietat. D’aquí que uns quants socis posessin de manifest la seva preocupació davant les elevades despeses que calia suportar amb els lloguers i les dificultats continues amb l’empresari d’espectacles Josep Bolet, la seva proposta parlava d’adquirir un terreny per poder edificar el propi casal.
Després d'haver mirat algunes opcions, es va decidir la compra de l'anomenat solar de "Cal Jardiner", propietat del senyor Alcover, al passatge vilafranquí que donava a la Rambla i que ara porta el seu nom. Després de diverses gestions amb entitats d'estalvi i crèdit es va formalitzar la compra i el setembre del 1920 la Principal va iniciar el cobrament als socis de les accions que farien possible la compra del local, en total dues mil accions de cinquanta pessetes cada una, sense interessos. Signada la compra, la Societat de Boters, tot aprofitant uns dies de vaga, es van dedicar a encastellar en un altre indret la fusta que hi havia al solar que comprenia el que ara és la pista esportiva i el saló-teatre.
Es va constituir una junta permanent per vetllar pels aspectes econòmics de l’operació. Tots els socis numeraris i casats tenien l’obligació de subscriure com a mínim una acció i es va augmentar la quota de soci en una pesseta. El pas següent va ser anar a veure l’arquitecte vilafranquí Santiago Güell Grau, que tenia el despatx a l’entresol de la casa número 8 de la vilafranquina avinguda de Barcelona. Aquest però, no va acceptar l’encàrrec amb l’argument que havia d’absentar-se de Vilafranca uns mesos i, per tant, no podia estar al davant de l’obra. Mai sabrem si aquesta justificació va ser una excusa, Güell era una persona soltera i molt religiosa, de manera que podríem pensar que hi van pesar els criteris morals en un temps que no tothom veia moralment correctes els balls o certs espectacles. El cert és que pocs anys després Santiago Güell va acceptar l’encàrrec del mateix Casal de reformar l’entrada pel passatge Alcover, obra que no es va portar a terme.
A principis de setembre del mateix any 1920 el president de La Principal i diversos membres de la junta, acompanyats pel mateix arquitecte Güell, van tenir una entrevista amb la casa Miró i Trepat de Barcelona, però la proposta d’aquesta empresa consistia en fer una obra de ciment armat i aquest tipus de construcció resultava massa cara per a les possibilitats de l’entitat. Llavors el mateix Santiago Güell els va posar en contacte amb l’arquitecte barceloní Andreu Audet, que s’havia especialitzat en la construcció de diferents teatres i locals d’esbarjo, principalment a l’avinguda Paral·lel de Barcelona. Audet va acceptar l’encàrrec i va projectar la sala d’espectacles en fusta, amb un cost bastant més econòmic.
Andreu Audet (1868-1938) va ser l’arquitecte de cinc teatres del Paral·lel barceloní: l’Apolo el 1901, reconstruït el 1904; el Saló Arnau del 1903, ampliat el 1905; l’Onofri- Condal, també del 1903; el Pavelló Soriano del 1900, refet el 1905, després teatre Victoria; i el Gayarre el 1908 que després va ser el Teatre Pompeya. L’estudi de Pilar Garcia va demostrar que l’interior casalista té una gran semblança amb l’Onofri-Condal, i la dscripció d’un i altre semblen idèntiques: “A la platea,(...) hi havia 32 llotges i 580 butaques. Tenia dos pisos. El primer, als costats era de llotges i al fons l’amfiteatre, i el segon pis estava destinat a l’entrada general. Als costats, hi havia passadissos d’accés a la platea...”.
La sala projectada per Audet a Vilafranca era apta per a 2.500 persones tot i que hem vist cròniques d’alguna celebració que parlen de fins a 3.000 espectadors. Però el que realment és important del nostre saló teatre és el fet que es conserva, tant en l’esperit com en la forma, tal i com el van desitjar els socis fundadors i com el va projectar el seu arquitecte. En opinió de Pilar Soler, potser l’únic cas a Catalunya que manté l’estructura original. De les formes diverses que es van aplicar per aconseguir suportar el cost econòmic de l’operació i del mite del local alçat amb el treball dels propis socis en parlarem un altre dia.