Parlament casalista 2021

Parlament pronunciat el passat 23 de desembre en l'acte d'homenatge als socis del Casal Societat La Principal

Benvolguts casalistes.

Un any més, i vistes les circumstàncies del 2020, ens plau remarcar, d’entrada, que és un goig la celebració d’aquesta trobada, com si fos un any normal, a les envistes de Nadal.

Tot i que sense l’eufòria casalista que hauríem desitjat tots, aquest 2021 – a banda d’alguns disgustos i absències malastrugues- hem celebrat els cent anys d’aquest saló teatre, una fita ben significativa pels que ens agrada recordar detalls de la nostra història. Això significa que hem pogut dir ben alt que des de fa un segle el Casal és, com diu el seu nom, la casa gran de l’esbarjo, la cultura, el lleure i l’esport al Penedès. És un tema del qual n’haurem de seguir parlant, i llegint, en els mesos vinents.

Ha plogut molt en cent anys, i se n’han vist de tots colors, però el Casal ha estat sempre la casa gran que ha intentat, en la mesura que les diverses circumstàncies històriques ho feien possible, donar acollida a tota mena d’iniciatives socials i culturals, una conjunció de voluntats que no hauria estat possible sense l’aixopluc casalista i les instal·lacions d’aquesta casa nostra. Fa unes setmanes recordàvem aquí mateix aquella secció tan específica que va ser la Cultura de la Dona que va obrir portes del 1930 al 1937. Tot plegat constitueix un patrimoni històric casalista del que ens n’enorgullim.

Pocs anys després d’aquella empenta republicana -el 1946, ara fa tres quarts de segle- la Societat La Principal feia possible una secció, la coneguda com a Folklòrica, que es proposava treballar per mantenir els pocs aspectes de catalanitat que el règim sorgit de la guerra civil estava disposat a tolerar. Certament, per ella mateixa no hauria estat autoritzada una entitat dedicada ni que fos sols a promoure les sardanes, de forma que l’aixopluc com a secció del Casal va ser imprescindible. El mateix 1946 ja s’hi van organitzar diverses colles sardanistes com la "Violes i pensaments" i els "Gotims del Penedès", el 1947 la colla "Nostre esplai", el 1948 la "Colla Primavera" i el 1953 "Raïms daurats". La secció també va organitzar concursos sardanistes i el 1947, després d'un any de treball, es va presentar a l'escenari casalista, l'Orfeó Vilafranquí que havia nascut en la mateixa Folklòrica i que dirigia Fèlix Xaus.

La labor es va mantenir constant i va donar nous fruits, així l'octubre de 1965 un grup d'entusiastes, en la seva major part pares de nens i nenes, van iniciar les activitats de la coral infantil l'Espinguet, inicialment dins la Folklòrica, tot i que pocs anys després aquesta iniciativa de promoure l'aprenentatge musical entre els nens a través del cant coral aconseguiria personalitat específica i esdevindria una secció casalista pròpia.

El 1968 i en un entorn molt específic relacionat amb l'empenta de l'anomenada Nova Cançó, la Secció Folklòrica va organitzar el Segon Festival de Cançó del Penedès, i el 1974 la secció va tirar endavant un cicle de teatre infantil en català per a nens i nenes. El 1979, amb motiu del 75 aniversari de la fundació de l'entitat, es van presentar les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya, de forma que l'escenari casalista va acollir el 15 de setembre els ballets folklòrics de Iugoslàvia i de Bulgària, la mostra va tenir una gran acollida i es va mantenir en els anys següents.

1984 es continuaven realitzant cursets per ballar, comptar i repartir les sardanes, però ja es començava a parlar de crear una cobla a Vilafranca, el 1986 el projecte va semblar consolidat i es van comprar tres instruments. Aquesta seria finalment la cobla Catània que es presentaria al Casal el 7 de gener del 1990,

La Folklòrica ja fa molts anys que es va aturar, però enguany la directiva casalista està especialment il·lusionada en aquest àmbit perquè l’entitat ha recuperat les sardanes amb la incorporació de l’escola de Sardanes «Visca!», i l’inici de programació d’un cicle de dansa amb tres esbarts. Llarga vida a la iniciativa.

I com que el nostre Casal té molta història, també té molts aniversaris, així també aquest 2021 n’ha fet setanta de la creació, el 1951, de la secció Esportiva. Aquest és un tema que mereixeria per ell sol no quatre paraules sinó tot un llibre, per tal com els equips del Casal, pedrera de jugadors i de formació esportiva i cívica, han passejat el nom de la nostra entitat arreu del país.

Apuntem quatre línies: l’esportiva era hereva de la secció de Cultura Física dels anys republicans i va ser possible perquè es comptava amb una nova instal·lació: la pista i amb l’empenta de Joan Marquès que durant més de quaranta anys hi va estar al damunt. En aquelles primeres dècades la secció es va dedicar al bàsquet i també a l’hoquei patins i al patinatge artístic.

Inscrit a la Federació Catalana de Basquetbol, el Casal comença a jugar a tercera categoria i la temporada 55/56 aconsegueix el subcampionat i l’ascens a Segona Categoria. El 1960 és l’any de la Primera Categoria Catalana, a l’equip es recorden noms com els de Raventós, Ripoll, Trullàs, Tinin, Modest, Gusi, Bruna, Santi, Masdeu, Gonzàlez, Bertran o Matas, amb en Lluís Santos de preparador i en Joan Marquès d’entrenador. La temporada 61/62 va jugar a Segona Divisió Nacional, la màxima categoria aconseguida.

El 1972 aconseguirà el subcampionat a la primera divisió catalana. El 1983 es comença a celebrar el trofeu Fèlix Trullàs en record d’un dels homes emblemàtics de la casa. Entre els molts noms que han marcat tots aquests anys d’història podem recordar alguns ja absents com en Marcel Parera, en Josep Maria Guardiet o en Lluís Santos, a més del Joan Marquès que ja hem esmentat.

Hi ha molts i molts records, molts noms i referències, molta feina feta, activitats com les sobre patins que van tenir els seus anys i els seus moments de glòria i altres com el bàsquet que continua portant arreu la flama i el nom del casalisme.

Passen els anys, passen les persones, però aquell esperit de la casa gran disposada a donar acollida a tota mena d’iniciatives que tinguin a veure amb el lleure, l’esbarjo, la cultura i l’esport és un esperit que continua tan jove com sempre, amb la mateixa voluntat del primer dia, un esperit i una voluntat que ens enorgulleix i de la que tots ens en sentim hereus.

Que sigui per molts anys.

Bon Nadal i any 2022!

BON NADAL!

 

BON NADAL I ANY DE DÉU 2022!

Per demanar l'estrena. 

Felicitació impresa a Vilafranca al segle XIX, per Pere Alagret. 

El Drac, una simbologia

 Publicat a La voz del Penedès el 28 d’agost de 1982

Els Amics del Drac presenten a l'església de St. Joan una exposició exhaustiva sobre el popular personatge de la nostra Festa Major, nosaltres voldríem aprofitar per a parlar de la seva parentela des d’algunes breus noticies dels altres «dracs» com a conjunt de la simbologia de la fera. La mostra abans esmentada no aplega, segons un criteri estricte que creiem encertat, cap dels càntirs vilafranquins que es conserven al Museu i que presenten la figura d'un drac, precisament perquè aquest en res s'assembla al de la Festa Major. El pare Grivé defineix la figura de la bèstia de terrissa amb aquestes paraules: «...té un cap com de tortuga, els ulls sortits com de camaleó, una espècie d'ales que li surten de la base del coli i tot el cos cobert fins damunt del cap, dels arcs incisos que li donen aspecte d’un saururà». (Eis càntirs de Vilafranca. 1935). Alguna altra vegada hem parlat ja d'aquest singular motiu de decoració i la seva creació (Vid. La realitat meravellosa. La Voz del Penedés, 10 de setembre del 1977). 

En parlar del Drac de la Festa Major -noteu que escrivim el seu nom amb majúscula, a diferència de tots els altres dels que parlem, bestiasses sense personalitat tan definida i coneguda- alguns han cercat referències de parentiu en els dracs de la cultura xinesa, una simbologia present en moltes creacions artístiques i llegendes d'aquelles terres però que res tenen a veure, ni tan sols en la seva representació estètica i amb el nostre lluent personatge de boca foguera. No ens endinsarem ara en l'aspre camí de referències sobre l'origen de l’animal vilafranquí, tota vegada que caldria tornar a parlar dels actes sacramentals de la tradició teatral i popular de la historia catalana i aquest és un indret sense solució de continuïtat. Direm simplement que el Drac que obre totes les cercaviles i processons ve de la fosca de l’antigor, aquesta és la seva personalitat i el seu misteri.

                                    El drac de Gant (Països Baixos)

Els dracs xinesos tenen molt a veure amb una simbologia de la reialesa i el poder diví. Aquestes mateixes notes les hem trobat als Països Baixos, a Gant, capital de la província de Flandes Oriental, hem localitzat la imatge d'un animalàs força semblant al vilafranquí, símbol de la ciutat des de l’edat mitjana quan, en gaudir de privilegis reials, tenia dret a fer-ne ús. No sabem que aquesta localitat belga tingui una fera de cartró amb els trets de presència física i mobilitat de la nostra, però la seva imatge engalana els principals carrers en les diades de festa, tal i com podeu veure a la fotografia que reproduïm. 

                                        Escut de Milà (Itàlia)

Altra cosa és la fera de l’escut de la població italiana de Milà, una serpota ferotge cruspint-se una persona. De qualsevol manera, la seva imatge segueix relacionada amb una certa simbologia oficial. El Drac vilafranquí és molt menys encarcarat i res té d'oficialitat protocolària. El coneixem com un ésser apacible; estimat per tots és l’amic dels més menuts quan perden la por a les guspires de sa boca foguera i s'enfilen al seu gran nas bufador. Escriu Jorge Luis Borges: «...el Dragón es acaso el más conocido, pero también el menos afortunado de los animales fantásticos. Nos parece pueril y suele contaminar de puerilidad las historias en que figura». (El libro de los Seres imaginarios. Ed. Bruguera-Alfaguara. Barcelona 1979). Potsér caldria fer una referència a la llegenda de St. Jordi i el Drac, la devoció devia començar a Catalunya en el segle XIII, quan els guerrers que tornaven de lluitar contra els sarraïns i turcs van començar a popularitzar la tradició pietosa que havien conegut en aquells països llunyans. D'aquest imaginatiu patronatge de Catalunya, llegenda però també mite ple de simbolismes, ens en parla Joan Prat i Caros en un extens i interessant treball a la revista Ciència (n° 15, abril 1982). Us n'aconsellem la lectura, però no penseu trobar-hi referències al nostre Drac festamajorenc, aquest és tota una altra cosa, tots els balls i elements folklòrics que el segueixen en allargada cercavila i, al cap i a la fi, tots nosaltres que estimem i vivim la festa som una altra cosa, quelcom impossible de definir.

En el centenari de la inauguració del saló teatre. El Casal, un escenari per a tota mena d’esbarjo

Treball publicat a la revista "Casal", n. 8. Estiu 2021.

Des de sempre, i d’acord amb l’època, ha acollit les més diverses activitats i espectacles.

En aquells primers anys hi va predominar el ball, i les actuacions, 

mentre el cinema anava agafant empenta

Ben bé es podria afirmar que des d’aquell estiu del 1921 que el saló teatre del Casal va obrir les seves portes no hi ha cap mena d’activitat d’esbarjo que no hi hagi trobat acollida, i altres de no tan lúdiques com alguns espectacles esportius de boxa, dinars o sopars i fins i tot mítings i actes polítics abans, durant i acabada la guerra civil. Si ens atenem a aquells primers anys, els de la dècada del 1920, hem de reconèixer que el ball era l’activitat prioritària, cal no oblidar que la Societat La Principal va néixer amb aquest objectiu, primordial entre els socis més joves. Sovint, però, els actes no eren pas únics sinó complementaris, així balls o cinema es conjuntaven amb alguna intervenció de cupletistes o altres artistes. La finalitat era sempre poder fer una mica més de calaix, pensant sempre que les obres havien tingut un cost evidentment elevat i s’havien d’anar pagant, és a dir calia amortitzar el local tant com es pogués.

Aquest conjunt de programació festiva s’anunciava en tota mena de cartells on, encara sense la tècnica gràfica per a reproduir fotografies amb qualitat, en destacava el llenguatge, les remarques sobre cada una de les pel·lícules o espectacles, sovint indicant que eren coses mai vistes en un temps que a moltes cases no hi havia ni ràdio. També cal destacar la tipografia d’aquests cartells, tan diversa i variada com de remarcable qualitat en la composició, sense que llavors s’hagués inventat encara el que ara en diuen disseny gràfic de manera que es pot assegurar que alguns d’aquests cartells, sobre paper de color, de baixa qualitat, constitueixen una mostra digna d’estudi del que llavors eren les arts gràfiques.

Les activitats d'esbarjo i ballaruga en aquelles primeres dècades del segle XX constituïen una necessitat imprescindible per a la relació social i quedaven pautades en el calendari un any rere l’altre: carnestoltes, Pasqua, revetlles, festa major, aniversari casalista per la Mercè, Tots Sants, santa Llúcia, Nadal i cap d’any... celebracions de tradició. Celebrar volia i vol dir sentir-se identificat amb unes pautes d'esbarjo que permeten mantenir una identitat, allò que en diem tradició i que perdura any rere any, d’una generació a l’altra. Durant dècades de casalisme aquest va ser el paper fonamental dels balls de societat, però ara ho són encara més –a la nostra manera de veure- les activitats de les diverses seccions de la nostra societat.

El ball, tot un protocol

L'estructura de les sessions de ballaruga era fixada des del primer moment i especificada en els carnets de ball amb els que la societat obsequiava a totes les noies, era allí que s'emparaulava cada peça interpretada per fer-la amb un o altre ballador, amb el vist i plau de la mare de la xicota. La banda o orquestra era reservada per a les grans diades, les altres ballades eren a càrrec d’un tercet o quartet musical, habitualment situat al mig de la pista per tal que –parlem d’un temps sense megafonia- la interpretació es pogués sentir igual des de tots els punts de la sala. Sovint alguns balls tenien complements com toies o el ram del ball corresponent. També, i sempre d’acord amb les èpoques, hi va haver una exigència més o menys estricta pel que corresponia a la manera de vestir i de ballar. L’americana, camisa i corbata en els homes i les mitges en les dones van ser sovint objecte de control d’aquell popular conserge que va ser en Calaf.

                             Un carnet de ball de l'època

Tal i com ho certifiquen algunes importants col·leccions de programes de mà i cartells, durant aquells anys 20 es van popularitzar les vetllades comptaven amb la participació de cantants, ballarines i formacions prou diverses, algunes fins i tot properes als espectacles de circ. D'entre aquest conjunt d'artistes van esdevenir molt populars les cupletistes, amb un especial atractiu pel públic masculí tant pel caire picant, a base de doble sentit, de les seves cançons, com per l'atreviment del seu vestuari, així l’escenari casalista d’aquells primers anys va veure, entre moltes altres, la Raquel Meller i la Pilar Alonso. Ara aquests aspectes ens poden semblar gairebé irrellevants, però en aquells anys van suposar tota una alenada de permissivitat i llibertat que tornaria a resultar impensable durant la postguerra.

La pantalla casalista

El cinema aniria agafant empenta a mesura que se’n perfeccionés la tècnica i aparegués el sonor i més tard el color, tot i que contribuïa a l’interès del tema el fet que la sala hagués d’estar a les fosques. Les parelles, més o menys enamorades, hi anaven acompanyades d’una tercera persona que vetllava per la correcció, tot i que la coneguda com a “fila dels mancos”, la darrera del primer pis del nostre Casal, forma part de la història personal de diverses generacions. Les sessions dels festius permetien passar-hi tota la tarda amb pel·lícules de gènere -la dolenta, la de riure, la de "tiros" i la bona-, acompanyades de piano en l’època del mut. El 12 de desembre de 1929, s’hi va realitzar una de les primeres projeccions d'”Un chien andalou” l'històric curt surrealista de Luís Buñuel i Salvador Dalí. La projecció va ser promoguda per la colla universitària que feia possible la revista “helix”, de caire avantguardista que entre 1929 i 1930 es va imprimir a Vilafranca, un d’aquests era Rodolf Llorens i Jordana, fill del cafeter del Casal, Pere Llorens.. El cinema també va gaudir de més permissivitat amb l’arribada de la segona República i el dia de Tots Sants del 1931 la pantalla de la Principal va oferir la projecció d’”El cuirassat Potemkin”, l'obra mestra del director soviètic Serguéi Eisenstein que s'anunciava com ”la pel·lícula tantes vegades suprimida”, peça magistral del cinema mut.

La Renaixença: Vidal i Valenciano (i II)

 Publicat a La voz del Penedès, 14 de maig de 1977.

Però amb la renaixença el teatre català -sens dubte el gènere més popular- no ressorgia amb prou força: l'any 1856 Frederic Soler, «Pitarra» estrenava el sainet «Per un casament», i durant molt temps aquest tipus de composicions sense cap valor omplien l'escena catalana i, per una altra banda, els lloables intents de Rubió i Ors, Víctor Balaguer o Antoni de Bofarull, autors de monòlegs, drames i tragèdies massa cultes, no van fructificar. Seria el vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano el que trobaria una nova via pel teatre català, després d'haver escrit una colla de peces tradicionals sense altre valor que el purament històric, amb l'estrena l'any 1866 de «Tal faràs, tal trobaràs».

El teatre tenia a Vilafranca una gran tradició, ja l'any 1809 es va obrir un teatre de comèdies. El dissortat Pere Mas i Perera ens recorda: «L'any 1817, sota el patronatge de l'Ajuntament i d'alguns vilafranquins, va ésser construït el nostre Teatre Vell, al lloc que ara ocupa la carnisseria. Hi cabien de 600 a 800 persones. El 1873 va ésser derruït,...

El bressol del nostre teatre d'aficionats va ésser a la casa de Josep Milà de Ferran -pare dels Milà i Fontanals-, on existia un escenari que acollí els primers aficionats vilafranquins sota la direcció del senyor Josep, els quals actuaren després al Teatre Vell.

...Passaren per aquest teatre totes les promocions intel·lectuals vilatanes del 1817 al 1868. A partir de 1876 apareixen diversos nuclis, adés símultàniament adés successivament, a la Sociedad Artesana, Casino de la Unión, Joventut Catòlica, Societat «La Principal», Casino Unió Comercial, Col·legi de Sant Ramon, Foment Sárdanista, etc.» (Vilafranca del Penedès, Ed. Barcino, 1932, pg. 197 – 198).

Davant d'aquesta perspectiva sociològica no ens hem d'estranyar de l’èxít de Eduard Vidal i Valenciano a la nostra Vila escrivís el que escrivís. El fet de que fos després en Pitarra el que passés a la posteritat com a renovador del teatre català és ja una qüestió de sociologia de la literatura. Però el paper decisiu de Vidal i Valenciano ha quedat ben aclarit després de l'exhaustiu estudi de Josep M. Poblet sobre la seva tasca en el teatre català (Eduard Vidal i Valenciano, l'innovador. Primer premi Sant Ramon de Penyafort, arxiu bibliogràfic Pere Regull i Pagès, Museu de Vílafranca.). De totes maneres Pitarra ha passat a la posteritat més per les seves «gatades» (algunes de les quals fa molts anys que no han estat publicades per ser excessivament «picants», i caldria recuperar-les definitivament per a la literatura catalana) que no pas pels seus drames i comèdies sèries, ja que aquests van quedar aviat enfosquits per la personalitat de Guímerà que l'any 1879 estrenava la seva primera tragèdia: «Gal·la Placídía».

                                Eduard Vidal i Valenciano

Evidentment, fa molts anys que la cultura catalana va d'Herodes a Pilats, i difícilment els nostres artistes, estudiosos o escriptors passen a la posteritat amb quelcom més que el seu nom a un carrer i el seu retrat a l’Ajuntament, ja ho deia el dissortat Mn. Trens amb el seu humor tradicional: «...tota aquella serie de quadros de la Casa de la Vila, coneguts pel nom de Galeria de Vilafranquins il·lustres, que per si sols estalvien salivera i dialèctica i només veient-los imposen el convenciment que a Vilafranca només poden prosperar que els gèrmens de sants, de bisbes, de catedràtics i de ministres plenipotenciaris». (Els factors de la producció artística. Conferència pronunciada a la Primera Exposició d'Art del Penedes, Vilafranca 1926).

Cal buscar una nova alternativa que doni plena validesa i actualitat a la tasca de tots aquests vilafranquins il·lustres, al cap i a la fi si els estudiants vilafranquins no coneixen els fets i la importància de figures tan senyeres per a les lletres catalanes com Milà i Fontanals o Vidal i Valenciano, molt menys podem pretendre que valorin la tasca de personalitats com Pere Alegret o Pau Boada que van dedicar tota la seva vida a treballar per la nostra vila, i que van deixar entre nosaltres tot el millor dels seus coneixements.