Documents del Fons Freixas (III)

 Transcripció de documents del fons Freixas servats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

17 quartilles relligades, còpia de documents amb lletra de Ramon Freixas:

Autorització de l’Ajuntament de Vilafranca per enderrocar la part antiga del convent de Sant Francesc pel seu estat ruïnós d’acord amb la petició feta pels administradors de l’Hospital el 31 de masç de 1845.

Acord de l’Ajuntament de Vilafranca que en sessió, rebut l’ofici de l’«Administración subalterna de bienes nacionales de Villafranca» sobre el convent de Sant Francesc, el sr. administrador general diu que el sr. intendent que ho va dir el 22 d’octubre de 1845, que la Junta Superior de Venta del Bienes Nacionales amb datat 16 d’octubre de 1845 li diu que el dia 2 d’octubre d’aquell any 1845 es va disposar que l’administrador del ram podia procedir a incautar-se de la part ruïnosa del convent, la Junta aprova la disposició aplicada a la part que no s’apliqui a hospital, tal i com va ser cedit a l’Ajuntament, i tenint en compte que aquest no té fons suficients per plantejar-se la seva adquisició, de manera que el 26 d’octubre de 1849 l’administrador subaltern, Francesc Garcia, demana que li assenyalin dia i hora per poder incautar-se, tal i co disposa la «Junta Superior de Ventas», de manera que ara l’Ajuntament ha d’exposar el que correspongui per conservar la part del convent que li correspongui a 30 d’octubre de 1845.

Contestació de l’Ajuntament a la nota anterior dient que l’edifici havia estat destinat en la seva totalitat a l’objecte de la cessió, tot i la distinció entre obra nova i obra antiga ja que tota ha servit d’hospital, el mateix Administrador de Bienes Nacionales «no serà capaz de negar que durante la guerra estaba destinado exclusivamente para hospital militar» i que si ara no s’utilitzava era per amenaçar ruina i no tenir fons l’administració de l’Hospital per fer ls reparacions necessàries tot i que l’Ajuntament diu que sap que hi ha la idea de fer-les i d’utilitzar d’una manera o altra aquell local, de forma que no té l’Ajuntament facultats per expropiar ja que és un edifici cedit pel Govern i del que està en possessió pacífica, amb data 10 de setembre de 1845.

Els administradors de l’Hospital, el patrons de diverses sepultures i capelles de l’església del convent de Sant Francesc s’adrecen [al bisbe¹] i exposen que el convent va ser cedit a l’Ajuntament per dedicar-lo a hospital de pobres i l’administració de l’hospital l’ha anat utilitzant tot i que l’església era tancada des de l’agost del 1835, de manera que demanin que es torni a obrir el temple. Que alguns dels signants d’aquest document tenen restes d’avantpassats als sepulcres de l’església «algunso de los cuales contribuyeron con sus eminentes virtudes y saber a dar renombre y lustre a esta antigua población y desean que no queden olvidados».

Diu que va ser construït a finals del segle XIII i que té encara la magestuositat de l’arquitectura gòtica i que és digne de ser obert com a monument. Diu també que a Vilafranca hi ha poques esglésies amb capacitat tenint en compte que a la vila hi hatropes que van a missa a l’església parroquial «con gran incomodidad del público y el clero», diu que també hi havia molta devoció a alguns Sants que es veneraven al temple i que serviria pels malalts que s’allotjaven a l’hospital, que faria les despeses indispensables «Para la conservación de la fábrica y sostén del culto» i que els patrons de les capelles es comprometrien a tenir-les arreglades, però diuen al bisbe que ho ha d’autoritzar i nomenar un eclesiàstic que s’encarregui d’aquest temple. El 16 de novembre de 1847 ho signen Ramon Freixas, Ramon Miret, Pau Martorell, Fèlix Güell, Fèlix Barba, Antoni Vidal i per la seva mare Felipa Alvarez signa Liberata Alvarez de Miret, Josep de Tort, Joan Antoni Llorens, Rosa Vallès i Francesc Batlle.

El bisbe va promulgar un decret de 17 de desembre de 1847 que s’obrís al culte com a capella pública i diu que passarà a visitar-la i demana una relació de l’estat en què es troba i que li proposin l’eclesiàstic que se n’ha de cuidar, signat Pere, bisbe de Barcelona.

* * * * *

El 18 de febrer de 1839 es va cedir a l’hospital el convent de Sant Francesc, demanen a Francesc Garcia les claus de l’església amb data 5 de gener de 1848, signen Lluís Freixas, Ramon Miret, Pau Martorell, Julià Romagosa i Jaume Caballol. Però el 5 de gener de 1848 l’administrador subaltern, Francesc garcia, explica que l’administració principal del ram li va dir que havia de ser el bisbe el que ho demanés a l’Intendent de Rendes de la província.

L’administració de l’Hospital es va adreçar llavors a l’Intendent i hi va acompanyar els documents i certificació del bisbe i li demana que faci l’ofici perquè entregui les claus el 13 d’abril de 1848.

El 18 de maig de 1849 es va reproduir las petició.

La Intendència de la Província de Barcelona va enviar a la Dirección General de Rentas y Arbitrios de Amortización, a l’epígraf de Edificios de Conventos, l’expedient promogut pels administradors de l’Hospital demanant que s’aclarís si la concessió del Govern del Convent de Sant Francesc tenia inclosa l’església i es va recolzar per part d‘aquests oficis.

L’Ajuntament de Vilafranca va rebre la indicació que l’església del convent per Reial Ordre de 30 d’octubre de 1848 havia estat agregada a l’Hospital i va dir que no tenia cap inconvenient que es dediqués al culte però que volia conservar l’Ajuntament el patronat de l’església, el 24 de novembre de 1849, el president accidental del Consistori que era Antoni Nogués i el secretari Antoni de Valenciano. El 5 de novembre de 1849 van ser nomenats obrers de l’església de Sant Francesc el Rdo. Antoni Isert, Francesc Batlle Curto, Pau Martorell, Julià Romagosa i Ramon Feliu.

El 18 d’octubre de 1849 la Reial Ordre de cessió de l‘església, amb data 30 de setembre de 1849 es va comunicar per la Dirección general de Fincas del Estado, al sr. Intendent i el Ministeri de Gràcia i Justícia ho va comunicar al diocesà.

La Junta d’Obra va fer reparacions i el 3 de juny de 1850 va comunicar a l’Ajuntament que s’obriria al culte el dia 9 de juny a les 10 del matí en un acte solemne, també ho va comunicar a la Comunitat de Preveres.

* * * * *

Nota amb lletra de Ramon Freixas en una quartilla que diu que tot el que no queda del convent es devia enderrocar, encara que no consta, per les necessitats de la finca de fortificació. El convent tenia una superfície que arribava fins a l’actual carrer de la Paloma, amb un hort molt extens, la porteria principal era al costat de l’església i hi havia una altra porteria més enllà que era la dita «porteria del tragí», hi havia una sala capitular a la planta baixa i una altra al primer pis. Sembla que hi va haver un altre claustre.

* * * * *

Tres quartilles doblades, amb lletra de Ramon Freixas, hi ha copiada la mateixa sessió de l’Ajuntament de 2 d’agost de 1835 però amb més notes que són que el mes de febrer de 1836 el Brigadier Comandante del Batallón de Granaderos de Oporto va demanr a l’Ajuntament un local per allotjar la tropa i cuidar els seus malalts i l’Ajuntament va enviar un Oficial Comisionado Subalterno perquè es permetés que aquells es traslladessin al convent de Sant Francesc, a l’indret que fos més a propòsit i que hi poguessin causar menys perjudici; aquest Batallón de los Granaderos de Oporto de la Legión Extrangera procedien de Portugal, eren 16 oficials i 416 homes, i eren coneguts com «Los Naynes».

1Suposició meva tota vegada que de pas demanen que es torni a obrir al culte l’església, però no es diu expressament a qui s’adreça l’escrit, el llegeix a la nota següent que és el bisbe de Barcelona.

Petita història de les Fires de Maig

Després d'una colla d'anys, a la dècada dels vuitanta, amb textos d'història al programa de les Fires de Maig o dels Enamorats, els bons amics de l'establiment vilafranquí Nuk Decor, amb una exposició memorable de mobiliari i elements de decoració, han volgut fer un petit homenatge a la celebració firal de la primavera i em van demanar quatre ratlles sobre la celebració i la seva denominació, text que va quedar exposat i que recollim aquí. Gràcies, amics de Nuk Decor.

Fires, maig, primavera...

Des del segle XIV a Vilafranca se celebra fira en arribar la primavera. Amb tants anys se n'han vist de tots colors: èpoques d'esplendor i dimensió econòmica internacional i altres de remarcada decadència. Les fires han estat sempre, però, una referència i un punt de trobada per a tot el Penedès, des dels propietaris terratinents fins als pobres parcers i rabassaires, tots venien a fira, d'aquí que durant el segle XX es va intentar promocionar-les, primer durant els anys de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), i en arribar la Segona República es va donar a les Fires de Maig un caire proper a la Festa Major, de manera que no hi faltava ni el Drac, ni els Diables ni una colla dels Xiquets de Valls. Després de la guerra civil (1936-1939) no es van tornar a celebrar fins al 1957, primer a la Rambla i, en la mesura que anaven creixent, a la zona que les acull fins ara mateix, un punt de referència per a tot el Penedès.

...i els enamorats?

Sovint no era cosa de la primavera, ni de les flors. Els propietaris de la comarca que feien trobada a fires sovint parlaven de possibles casoris si tenien un hereu o una pubilla en edat i interessava perquè les terres eren properes: calia conservar i millorar el patrimoni pairal. El casori, com passa tants cops, no sempre funcionava, de manera que algunes vegades els enamorats acabaven en malcasats. Els pobres menestrals, parcers i rabassaires, però, no tenien tants problemes i aquí cal pensar que hi triomfava l'amor...

Documents del Fons Freixas (II)

 Transcripció de documents del fons Freixas servats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

Una camisa «Borrador remitido al Sr Dodgson» lletra de Dodgson. Hi ha una subcamisaque indica «Para la imprenta», sense res a dins, i un doble foli amb notes.

Un foli amb lletra de Dodgson que proposa afegir unes inscripcions de Catalunya, una de Sant Martí Sarroca, una del claustre de la catedral de Solsona, la tercera de Tortosa, casa consistorial i en la muralla «Mister Dodgson espera que se sacarán fotografias de las muchas e interesantes inscripciones que conservan en este claustro para publicarlas en grabados con las debidas traducciones y notas».

«Carta epigráfica» formada per unes 40 quartilles a una cara, en castellà, que semblen a punt per anar a la impremta. Dodgson era filòleg epigrafista i arqueòleg anglès, acadèmic corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid..

* * * * *

Camisa amb la indicació «Dr. Barraquer, convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penadés».

Carta de 27 de març de 1903 de Barraquer a Freixas des de Barcelona que li demana l’opinió sobre una paraula calcada, en concret la paraula «POEKI» que dig dodgson i que Barraquer no interpreta igual.

Carta de Barraquer a Freixas del 26 de desembre de 1902, diu que la làpida és claríssima i no la interpreta bé ni el «Llibre Verd» ni Dodgson, per a ell els «POEKI» era «PXI» que significa «de Crist» o «JOPHESI» o sigui el cast Josep, fill de Jacob.

Un foli doblat: «Datos nuevos sobre el convento franciscano de Villafranca del Panadés», on es recorda com el 1853 els frares van sortir dels convents sense persecució, les famílies dels patrons dels altars i les famílies de devots es van emportar els retaules, quadres i objectes de culte a les seves cases per salvar-los dels revolucionaris i lladres. L’església va ser tancada al culte el 5 d’agost de 1835 i reoberta el 13 de juny de 1850, el retaule de Sant Jordi va estar a la casa Miret.

El 1835 els religiosos marxen però el temple va quedar a l’abast, tothom entrava i s’emportava el que volia, com pedres, vigues o coses que necessitava. Això va durar del 1835 fins el 1847.

El claustre tenia el 1835 quatre ales, el 1845 l’Ajuntament va destruir l’ala adherida al temple per emplear algunes columnes, la porta «amodillada» que comunicava el claustre amb el temple, en la construcció d’una sala de ball al refetori del convent de la Trinitat que ara (1902) acull les escoles municipals.

Diu que les làpides anaven per terra fetes malbé i que en la guerra dels set anys es va allotjar allí un batalló de belgues que el poble anomenava «naínes», diu que moltes làpides tenen la ubicació actual des de fa molt poc. Les campanes van anar a parar a la trintat i són les que ara hi ha a la parròquia.

* * * * *

Carta de Barraquer a Freixas del 25 d’octubre de 1902, li tramet una nota de dades amb el prec que Freixas li torni completada i corregida. Es pregunta que es temple es va reobrir al culte el 1850, per què i per qui. També com és que si el 1839 es va decidir que fos hospital va continuar la rampinya i l’abandó fins el 1847. Quan es va organitzar l’hospital. També pregunta detalls sobre sepulcres i altars.

* * * * *

Carta de Barraquer a Freixas de l’11 de novembre de 1902 donant les gràcies per la tramesa de dades.

* * * * *

Carta de Barraquer a Freixas de data dia 30 sense indicar es ni any, donant les gràcies.

* * * * *

Notes soltes.

Una quartilla amb lletra de R. Freixas assegurant que una part del convent va ser enderrocada el 1837 per millorar la fortificació de la vila.

Dos folis còpia de la sessió extraordinària de l’Ajuntament del 2 d’agost de 1835, els regidors i l’alcalde amb D. Joan de Sandoval, brigadier dels reials exèrcits i governador militar i polític del Corregiment de Vilafranca, Jordi Miret, regidor degà, Felip Güell, Joan Castelltort, Sebastiàs Rigual, Jaume Sabater, Jaume Caballol, regidorsi el Rd. Josep Jané, rector de la parròquia. Pren la paraula el president i diu que les circumstàncies actuals fan que en moltes poblacions es doni el pasaport als religiosos que ho demanen per apartar-se «...de los conventos en que no les permite permanecer el terror que les han infundido los lamentables hechos ocurridos en diferentes puntos...». S’acord fer també això a Vilafranca i els convents queden abandonats. S’ha comunicat al Capità General però mentre això arriba es proposa a l’Ajuntament elm nomenament d’una comissió formada per dos regidors, el rector i el «prelado del respectivo convento» per tal que preguin es mesures que calguin per salvar el que allí quedi si els religiosos el desocupen del tot, en aquest cas el secretari de l’Ajuntament serà encarregat per la comissió per tal que en faci l’inventari per duplicat i trameti una còpia a l’Ajuntament i l’altre al prelat del convent, en principi que es deixin els efectes inventariats en el punt del convent que es consideri més segur, deixant-lo tancat i segellat, excepte els objectes necessaris pel culte, dels que es farà càrrec el rector de la parròquia.

S’aprova i formen la comissió el regidor Sebastià Rigual i el regidor diputat Jaume Caballol. El secretari de l’Ajuntament era Francesc Ignasi Solà.

El 5 d’agost de 1835 va quedar tancat l convent de Sant Francesc, sense incidents.

El 22 d’octubre de 1835 servia el convent de «casa fuerte».

Tot el que quedava del convent va ser cedit per l’Estat, per reial ordre de 3 de desembre de 1839, a l’Ajuntament de Vilafranca per dedicar-ho a hospital de pobres.

* * * * *

Un plec de dues quartilles doblades on diu, amb lletra de Ramon Freixas, que la junta del sant hospital va fer les reparacions en el temple de Sant Francesc d’Assís i ha acordat obrir-lo al culte el dia 9 de juny de 1850 amb una celebració a les 10 del matí, informació que es va trametre a l’Ajuntament i a la comunitat de preveres de Vilafranca.

* * * * *

Documentació del fons Freixas.

 Transcripció de documents del fons Freixas servats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

7. Treballs, estudis, publicacions i parlaments de Ramon Freixas i Miret “Notes sobre l’església de san Jaime ça Calsada que existió entre el convento de San Francisco de Asís y el Hospital y sobre el paso que tuvo lugar en el Hostal existente frente a dicho convento entre el diputado local de esta villa y Galceran de Requesens Gobernador de Cataluña el día 10 de febrero del año 1461.”

“La Voz del Panadés” de 1 de novembre de 1902, n. 338. Año VII. Article signat Ramon Freixas: “Unes notícies per la historia local de Vilafranca del Panadés”. Diu que regirant el llevador del S: CVI de fundacions de capellanies, beneficis i altres causes pies de poblacions i esglésies de l’antiga Vergueria de Vilafranca troba una notícies de l’església que existia entre l’hospital de la vila i el convent de Sant Francesc. Se sabia sols que en la visita episcopal del 1414 hi havia hagut fora muralles una capella de Sant Jaume de la Calsada, però no diu més, recorda que davant hi havia hagut un hostal on va passar un fet històriccuriós. Els primers dies de febrer de 1461 el príncep Carles de Viana, primogènit d’Arasgó i Sicília, era detingut al castell de Morella per son pare, Joan II, la Generalitat o Diputació de Catalunya, congregada al seu palau de Barcelona, va prendre la providència de nomenar diputacions locals en totes les ciutats o viles caps de vegueria del Principat, el 8 de febrer de 1846. Van enviar als diputats locals que si es trobava en la localitat el noble Galceran de Requesens se li presentés mitjançant notari el requeriment que no impedís el negoci de l’alliberament del Príncep de Viana o les gents que anaven per la dita causa. El 8 de febrer de 1461, a les dotze de la nit, va fugir de Barcelona Galceran de Recasens, governador de Catalunya, a qui atribuïen els catalans la presó de l’il·lustre Príncep de Viana. El dimarts 10 de febrerentre la una i les dues de la nit, Blay Merles, diputat local de Vilafranca i Vegeureia, Mateu Senya, notari públic i tres testimonis: Pere Pellicer, apotecari; Gabriel Bruguers, teixidor; i Llorens Querol, vereder, van entrar a l’hostal de Joan Sabater, situat extramurs, enfront del monestir de fra menors, entraren en un quarto i trobaren ficat al llit Galceran de Requesens, a qui va fer el notari un requeriment, el va llegir Requesens i aquest el va contestar.

El diputat local va donar compte de la feina a la Diputació de Catalunya en carta del 10 de febrer de 1461, a les 8 del matí. Diu Freixas que l’hostal pertanyia al segle XVI als hereus de Cristofol Morell, mercader de Barcelona, casat amb Montserrat, filla i hereva de Joan Sabater.

Recorda que al mateix llevador hi ha referències de Fra March d’Avinyó, fundador a Vilafranca de l’hospital de pobres malalts, el 1401, de la Casa de Caritat, de la mateixa, era de la família de Fra Antoni d’Avinyó, abat de Montserrat el 1442 i un home de guerra i diplomàcia com Berenguer d’Avinyó que assistí a la conquesta de Scília el 1300, Dalmau d’Avinyó que prengué part en les guerres de Sicília i Corsega dels regnats d’Alfons III i Pere IV, March d’Avinyó era propietari del castell d’Avinyó el 1359, Vegueria de Vilafranca, Pere d’Avinyó, guerrer en la guerra del Rosselló el 1376, Berenguer i Bartomeu d’Avinyó que anaren a les campanyes de Sicília de 1393 i 1403 i March d’Avinyó cavaller membre dels partidaris del Comte d’Urgell que va contradir el parlament de Tortosas en l’elecció dels nou jutges pel parlament de Casp i s’oposen a la sentència de 1412. Homes de lletres com Lluís Avinyó del 1400 que va escriure sobre història de Catalunya i el poeta N. Avinyó que és al “Cançoner d’obres enamorades” en el manuscrit de la Biblioteca Nacional de París.

Diu que 500 anys després MN. Manuel Bargunyó i Morgades i Josep Sardà i Vallès, nebots, marmessors testamentaris del Dr. Josep Morgades i Gili, han completat l’obra de Fra March d’Avinyó sota la direcció de l’arquitecte August Font.

Còpia, amb lletra de Freixas, ders beneficis en foli simple.

Còpia, amb lletra de Freixas, del 1461 dels Dietaris de la Generalitat sobre el Príncep de Viana.

Dos folis doblats i numerats, còpia, lletra de Freixas, sobre Galceran de Requesens.

Dos folis doblats i un de simple, numertats, lletra de Freixas, còpia, sobre Galceran de Requesens.

7.4.1. Capilla de San Juan (tot en castellà)

Còpia de la carta de Manuel Mià de 3 de setembre de 1856, no sabem a qui s’adreça, es comenta que l’església ha estat tassada en 30.000 rals i la subhasta ha estat anunciada pel 13 de setembre. Diu que s’han de donar molta pressa.

Carta de Pau Milà des de Girona de 31 d’agost de 1858(potser 1856 ?) a Manuel de Bofarull, arxiver major de la Corona d’Aragó. Diu que ha rebut un ofici del president de l’Acadèmia de Belles Arts sobre un del governador de la província que van a vendre l’església de Sant Joan, diu que ell presentarà la dimissió si això es fa.

Carta de Francisco Ferrer a Francisco Ignacio Solà, de Vilafranca, des de Barcelona el 7 de maig de 1842, diu que adjunta ofici de l’intendent de la províncias que trasllada reial ordre aprovant l’enderroc de l’església de Sant Joan.

Còpia de la carta que tramet Modesto Lleó a l’alcaldia de Vilafranca i govern civil de la província sobre l’anunci de la subhasta de Sant Joan de data 18 d’agost de 1856 al Boletín de Ventas de Bienes Nacionales d’aquesta província on diu “iglesia cuartelillo”, diu que des de la guerra dels matineres que va ser l’última que no està en ruines sinó en perfecte estat de conservació, destinada a la defensa interior de la vila i té per això millors condicions que el qualtel principal que és un un dels extrems de la vila i té una part que dóna a un hort i només una façana que pot defensar una petita part de la població i necessita una bona guarnició, impossible si no hi ha 500 homes. “El cuartelillo de San Juan” està situat al centre en una espiosa plaça i domina quatre dels millors carrers i la Casa Capitular, té obres de defensa i des del campanar es dominen els carrers, no té obertures i té espessos “muros de sillería”. Demana que s’aturi la subhasta i posi l’església al servei dels interessos no sols militars sinó de l’art “pues dicho edificio al par que un excelente fuerte es un modelo acabado de arquitectura gótico-bizantina”.

Text signat F. Ll. y M. (qui era?) Agost 1850 sobre les característiques de la capella, diu en castellà que la antiguetat no és posterior al “siglo duodécimo” y que per això té “el verenable color de que està revestida” que va ser de l’orde dels hospitalers “según tradición común a la de los templarios”, “su solidez que a pesar de haber sido calificada de ruinosa, no ha menguado un punto”, diu que és l’única mostra considerable a Catalunya de la transició bizantino- gótica i parla de la seva concepció i treball notable i de les seves armòniques proporcions.

Diu que ha servit o pot servir com a magatzem públic, de “casa fuerte”, de casa de la Vila “según el realizable proyecto de algunas personas bienintencionadas”. Afrima que fins el 1848 va tenir culte cada dia i sols per un “inexplicable descuido” va deixar de celebrar-se. Afirma que si es consultés el vot de la població la majoria hi estaria a favor, afirma que ha estat tassada en 30.000 rals “Nos abstenemos de comentarios. Basta lo dicho para que cuantas personas hayan saludado la historia y tengan siquiera un rubimento de bellas artes”.

Un altre informe sense signar, lletra de Manuel Milà de la que n’hi ha dues còpies, la millor en fotos (595 i 596), la segona, amb una altra lletra, al final diu que és de Milà, d’agost del 1856. El 18 d’agost de 1856 diu que estava anunciada la subhasta.

1856 Document amb nota de 23 d’agost al president de la Comisión de Monumentos.

Còpia d’una carta amb segell de la Comisión Provincial Investigadora de Bienes Nacionales de la Provincia de Barcelona. Diu que va ser acordada pel jefe de la administració econòmica de la provincia la instrucció de l’expedient de venda d’un edifici en runes a la plaça de Sant Joasn que venia de la comanda de Sant Joan de Jerusalem, tramès a l’alcalde constitucional, diu que en tres dies s’a he nomenar un pèrit que juntament amb el de l’estat en aquest partit que és en Francesc Sallent “ha de proceder al deslinde y justiprecio de dicha finca con arreglo a la instrucción”, a Barcelona 9 d’octubre de 1874.

Nota final que diu (lletra de Ramon Freixas) que entre els cinc primers anys de 1860 a 1870 “fue reparado el techo de ensambladura y retejada la capilla de San Juan, a costas de la >Comisión de Monumentos de la Provincia”. Diu que es va obrir al culte i va continuar així fins el 1872 que va ser habilitada com a “casa fuerte”, a principis de 1877 va tornar a ser dedicada al culte.

Tres exemplars de “La Voz” del 4, l’11 i el 18 de juliol de 1897 (fotos 597, 598, 599, 600, 601 i 602) que diu que per tercera vegada en la segona meitat del segle, l’edifici està en perill.