divendres, 15 de febrer de 2019

Dietari 1998 (i II)


20 d'agost
Notes del viatge d'estiu a Cantàbria.

Són aquestes les notes d'un estiu al tombant del segle -l'estiu de 1998- i d'un motiu: el descans, buscat ,en aquest cas en uns dies de turisme i  canvi de referències. En aquest moment soc a la petita terrassa d'un hotel de segona fila -l'economia no permet altra cosa- a la vila de Laredo, a Cantàbria. Si l'hotel no és de primera el paisatge del que gaudeixo és veritablement eminent, als meus peus la vila i la seva platja, al fons Santoña i l’acabament d'un riuet, l'entorn és el del Cantàbric, més enllà del massís que al meu davant s'endinsa poderós en el mar, al fons hom pot entreveure, amb l'ajut d'un mapa de carreteres, la ciutat de Santander. Avui és 15 d'agost, dissabte, hem arribat a mitja tarda des de Castro Urdiales, on hem dinat. Allí eren festes i les penyes dinaven al tombant del port, potser era un concurs de marmitaco -marmita en diuen en castellà- però no era possible preveure els motius interns o mecànica d'una festa de la que n'érem tan sols passavolants, espectadors momentanis i parcials. El temps ha tombat en un moment i de la muntanya ha baixat la boira i la tempesta. El temps era xafogós i ens hem adreçat a Laredo a la recerca de l'hotel. Al davant d'aquest hi ha el camp de futbol, es veu a una certa distància, com si fóssim a dalt de tot del camp del barça, però la seva gespa és ben verda, un aspecte que suposo que en aquestes terres no ofereix dificultats excessives. Ara cau el capvespre, els juvenils del Madrid -del "Real Madriz"- són a punt de perdre la final d'un trofeu d'estiu davant els del Bilbao -l'"Atleti"- que, pel que escolto, té molts més seguidors o aquests criden més.

Al nostre davant, entre els núvols i una certa dosi de boira, el sol s'abaixa a l'horitzó, fa una fresqueta ben agradosa, ha desaparegut la pluja i la temperatura i l'ambient convida a sortir a donar un tomb, convida al goig de l'Atlàntic i a l'oblit de la feina i els mals de cap que he deixat a Vilafranca, entre els que el més recent és l'encàrrec de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú d'una breu biografia de n'Albert Virella i Bloda, un treball que hauria de veure la llum abans de Nadal.
L'autopista és un instrument comunicador que, especialment si es circula en cotxe per la relació que sembla més propera a les coses,
convida a la reflexió i al reconeixement de les virtuts i els defectes d'un sistema que, pel mateix fet de comunicar espais de referències prou diverses -Vilafranca- Laredo, posem pel cas- convida a valorar el seu caire neutre i anònim, tal i com es va sentir cridat a fer Julio Cortázar ja fa una colla d'anys. En el fons, l'anonimat de l'autopista és relatiu i algunes àrees d'aturada el disfressen amb l'oferta de productes que s'anuncien com a tradicionals de la terra, talment com si es tractés de complir l'expedient característic del viatge aportant referències característiques de l'entorn, la funció que, en escala molt més petita, ha realitzat des de fa molt temps, des del mateix moment que es va inventar el turisme, la targeta postal.

Però, el mateix sentit de comunicació de l'autopista és el que fa que no existeixin distàncies i, com em va comentar un altra visitant amb el que vam coincidir a l'hotel, el mateix formatge de Cabrales es pot trobar a El Corte Inglés sense les dificultats que el seu transport suposa, un transport al que havia renunciat fins que vaig trobar una xarcuteria a Santillana del Mar que l'oferien envasat al buit, cap problema amb aquest sistema fins el dia que a casa l'obri, llavors ja en parlarem.

El mateix succeeix, possiblement, amb el menjar, amb el peix fresc, per exemple, però d'alguna forma també ha de ser emprenyador en la mesura que condiciona l'oferta gastronòmica el fet que en la temporada turística la gent s'adreci als restaurants sense altre objectiu que el del peix fresc, un tema en el que es fa difícil diferenciar per altra cosa que no sigui el preu, el restaurant com Déu mana del xiringuito tot just apuntalat. Aquí el que impera és la matèria primera, sense que hi pensin gaire, per tant, les aportacions del restaurador.


Aquest matí hem estat tombant pel port i el barri vell de Laredo. El sentit actual del barri vell en aquestes poblacions ve a correspondre una mica al model basc, com moltes coses d'aquest entorn de Cantàbria que, com Laredo, es proper a l'espai eusquera i sent la seva empenta cultural, una influència evident davant els pocs referents d'identitat d'aquestes terres, potser una condició en descens quan hom s'adreça a Astúries, i encara més a les terres gallegues. Per no tenir no té Cantàbria ni el dret al mite de l'origen de la Reconquesta, origen d'Espanya en diuen ells tot fent un aiguabarreig memorable, el mite correspon a Covadonga, ja a terra asturiana, com bona part dels Pics d'Europa. Què té doncs Cantàbria, Santander, amb pocs referents si no són monàrquics -i encara només del temps decadent d'Alfons XIII- i la figura tan desconeguda com enaltida de Menéndez y Pelayo -per suposat aquí ningú no sap qui va ser Milà i Fontanals per a en Menéndez- i les aigües, les de l'Ebre en el seu origen i les marineres.

Per això deia avui que tombava pel port i el barri vell de Laredo, el model basc de barri vell és el dels bars, les tasques de tota mena, els establiments provisionals, el barri de les "penyes" en els seus locals i, per tant, el barri d'estar per casa i amb això la brutícia, la deixadesa, el fet que els edificis -sovint tan vells com farcits d'història i d'escuts a la façana, es vagin abandonant per a la vida familiar, amb utilitat només com a magatzems, i els baixos per a la gresca. El resultat comporta una notable sensació de desordre, de brutícia, d'accessos dificultosos i un abandó urbanístic que esdevé el més preuat escenari quan el que hom busca és la bullanga nocturna. En qualsevol cas un panorama fet de la decrepitud més llastimosa.

L'altre punt de referència, el mariner, m'ha semblat que anava a la baixa, una decadència en la perspectiva del peix i el seu mercat que hauria de justificar alguns magatzems arran de port ara en abandó o a punt -ho diu un rètol- per acollir un bloc de pisos. El peix potser no va a la baixa, però els ports de petita dimensió com els de Laredo s'han de conformar amb un paper econòmic subsidiari en relació amb el turisme, que sembla ser el que en el futur imposarà el seu règim econòmic.

I ara que parlo de peix, hauria de ressenyar com he notat que la influència castellana hi deia la seva amb decisió en un tema com el dels «asadores». La prepotència del forn i el xai ja té un paper propi, tot i que minoritari, fins i tot en viles marineres com aquestes. Terra endins, però, en espais com el singular de la vall de Liébana, als pics d'Europa, la gastronomia encara sap mantenir els seus valors més tradicionals, els de la cuina grassa del llegum, el porc, les verdures i els embotits, una personalitat davant la invasió de la carn de xai que sembla imposar-se al «cochinillo» castellà, de la Castella més nova, i fins al gallec «lacón».

Es fàcil preveure, però, que aquesta persistència dels valors més tradicionals de la gastronomia de muntanya ha d'acabar, com la cuina de muntanya, sotmesa a les imposicions econòmiques que proposa el turisme. Ahir, posem pel cas, visitàvem Potes i la reconeixíem perduda entre una invasió de turistes que, a la porta dels pics d'Europa, reclamava referents de consum a l'entorn de la natura i els valors ecològics, que és el que avui és més a l'ordre del dia, sense que ni els uns -els turistes-, ni els altres -els veïns del poble de Potes- se n'adonin que l’únic bo per a la natura d'aquest espai seria retornar al segle passat i prohibir-hi totalment l'accés a qui no hi estigués censat, als no residents.

El cert és, però, que per arribar a acceptar aquesta evidència encara han de fer molt de camí, un camí de selecció de l'oferta turística i que els permeti poder oferir propostes de qualitat. Tot això ho hem vist a Andorra, posem pel cas, ara a zones de l'interior, de natura de muntanya, com és el cas de Potes, encara són en aquella fase de resposta primària, provisionalitat absoluta i insuficiència dels serveis d'hotels i de restauració. El poble és embussat de vehicles, manquen aparcaments i tot el que fan els particulars és obrir a la desesperada restaurants tradicionals i botigues de samarretes i "souvenirs".

El tema de l'oferta turística té, però, altres condicions a valorar, per exemple el factor climàtica. Laredo té una platja preciosa però molts dies, com el d’avui, es mostra emboirada, lleganyosa, poc consistent de sol. Així les coses, els valora a remarcar haurien de ser aquí més les climàtics, el goig de ser davant del mar sense patir la xafogor que a la mediterrània ens angoixa.

M'he preguntat també si aquesta claredat neta i profunda que té la llum aquí correspon veritablement a aquella de Lisboa que vam conèixer fa un parell d'estius. Certament, no és ben bé el cas tota vegada que la capital portuguesa és en una altra latitud més baixa, però la d'aquí va pel camí i comença a oferir aquelles reminiscències de netedat que a Lisboa són més pures que enlloc; sembla ser la nota de les aigües de l'Atlàntic. En qualsevol cas i situats en les densitats climàtiques, el cert és que la mediterrània esdevé més pobre, més feixuga, però també més constant en el paper del sol, d'aquí que la natura ens respongui a nosaltres d'una altra manera.

Per altra banda, resulta igualment evident que a la Mediterrània els contrastos sobtats en el paisatge són gairebé inexistents i les influències s'esllangueixen durant quilòmetres. Ben al contrari, a Cantàbria el verd dels prats arriba a estar tocant el mar, i si les vaques que pasturen allí mateix no són marineres és perquè no han ensopegat o no han anat a parar a l'aigua.

A desfer també la imatge turística d'un Atlàntic brau i feréstec, en certs punts ho és, certament, però en molts d'altres som davant de quilòmetres de platges, caletes suaus o tancats interiors que corresponen a les ries.

Des de la terrasseta de l'habitació veig Laredo i el seu mar als meus peus. fa un parell o tres de setmanes un article al dominical del país permetia a Antonio Muñoz Molina un evident lluïment en les tècniques descriptives aplicades a la platja. Tot i que ara no tinc l'article al davant, penso en les possibilitats d'aquestes característiques aplicades al que es mostra davant els meus ulls.

Aquest paisatge compta amb algunes qualitats que podríem dir que el fan poc Mediterrani. Ara mateix, per exemple, els núvols passen damunt la platja i s'interposen al sol; no són pas núvols de calitja, baixos o inconsistents, els que farien el dia brut tot segrestant-li les possibilitats de ser diàfans. es tracta, pel contrari, d'una nuvolada breu però potent, compacta de cotó fluix de la millor qualitat, i el seu resultat en un dia de sol brillant es dibuixa damunt l’extensa sorra de la platja tot deixant-hi passar una mena de cortina celestial de moviment lent, una cortina que enfosqueix o enfoca a caprici els minúsculs elements que constitueixen, des del meu punt d'observació, els personatges de la platja.

Mentre escric aquestes línies la cortina es va desplaçant per tota la sorra i ara és ja a les cases de la població. En el precís instant que una d'elles rep la reflexió de la llum sembla talment que s'obri a noves perspectives de color que li donen tota una altra intensitat, talment com el resultat capriciós d'un omnipotent tècnic en il·luminació que triés una mica a l'atzar aquells indrets que vol remarcar. Al Penedès aquest pas dels núvols no és tan decidit i quan es produeix acostuma a ser forçat per alguna ventada, fins el punt que el joc de llums i ombres esdevé massa ràpid, impredictible en el seu moviment, capriciós davant el caire metòdic d'aquests indrets atlàntics.

A diferència també de les nostres platges mediterrànies, sovint d'una uniformitat monòtona, la platja que tinc al davant és tan immensa com complexa. Del passeig marítim fins a tocar de l'aigua hi ha en una àmplia zona central d'aquest vano semicircular que és la marina de Laredo, ben bé potser més de cent metres. En aquesta àrea hi ha un fons de verd de mata baixa que vol acostar-se a l'espai marítim, és una zona de disposició capriciosa, tot i que la natura ho ha situat en base a unes justificacions prou clares, que s’allargassen en alguns punts mentre en altres el verd esdevé absent. Al seu entorn la sorra és més rossa que enlloc, d'una claredat que vol arribar a ser albina. I tot d'una, marca de l'espai de la marea de la nit, sense solució de continuïtat la sorra deriva en notes de torrat, en algun punt amb pinzellades de blavor que ens parlen de l'aigua entollada.

El sentit d'espai natural recollit de la platja de Laredo ens explica les llarguíssimes onades que arriben ben mansoies a la platja i que es fonen lentíssimes, perdudes o desfetes en escuma, una rere l'altra sobre la platja. mentre, tornen a passar els núvols i les notes esparses que mostra l'aigua, d'un blau averdosat més fort en alguns punts, deriven cap a una foscor uniformitzadora a la que, per cert, no acaben d'arribar del tot, mentre els núvols, amb lentitud, impedeixen el potencial acoloridor de la llum que només el sol fa possible.

L'altre dia, en passar de bon matí per San Vicente de la Barquera, veiem tota la sorra de la ria picada de centenars de taques blanques que no havien de ser altra cosa que gavines aturades vora mar; ara, des d'aquí, les taques son negres i corresponen a una petita multitud humana que ha començat a distribuir-se per la platja, certament de forma molt més dispersa que no pas al nostre Mediterrani, de platges sovint molt més breus, i tot em fa pensar que sense bona part de la parafernàlia que allí ens caracteritza en les visites marineres i domingueres. Aquí tot sembla molt més nu i molt més possible, sense afegits ni impedimentes complexes de diumenge d'estiu. A més, sense muntatges municipals o privats estables. La platja aquí gaudeix de la més evident naturalitat, una naturalitat que l'altre dia vèiem a Noja i Isla, petits poblets que ara han esdevingut paradisos casolans de l'especulació urbanística i l'hoteleria de segona fila per anar sortint del pas. Parlo de naturalitat de la platja en aquells indrets mentre reconec una platja que en mar baixa es perd entre un roquissar menut i dispers, talment com una taca constant de la fosca roca marina que es mostrava constant aquí i allà, disposada a lluitar un dia més contra les ones i, si cal, contra la presència turística.

24 d'agost

Afirma Pepe Hierro en una entrevista publicada ahir a les pàgines de "El País":

«Para mi, la poesía és aquello que dice más de lo que dice. Lo opuesto a la retórica, que emplea muchas palabras para apenas decir nada. El poeta siempre ha de tratar de decir lo que no se puede decir, de modo que el lector puieda sentir ante el poema, por ejemplo, lo que yo al saber la muerte de una mujer que quise. Ahora se habla de la poesía de la experiencia, y yo creo que toda lo es; de la experiencia propia o ajena. Voy al mercado y veo el lomo colgado del gancho, con la sangre aún fresca; las frutas de todos los colores, preciosas; compro y lo meto en el congelador. Un día tienes hambre, abres la nevera, sacas algo y lo comes. Eso es la inspiración: los recuerdos congelados que tú te cocinas y pueden también deleitar a otros.»

25 d'agost
Llegeixo una excel·lent crònica de Manuel Vicent des de Buenos Aires i em retorna la sensació de molts indrets del món, com remarca el mateix autor en referir-se a la capital argentina, on la teoria de l’intern retorn, del cansament cíclic, esdevé evident, talment com si tot allò ja s'hagués esdevingut i ara es retornés als mateixos paràmetres. Quelcom d'això mateix em succeeix a Barcelona, en la Barcelona quotidiana on les coses semblen repetir-se infinitíssimes vegada, una rere l'altre.

Potser aquesta situació és la única que pot diferenciar l'indret en el que pots viure. Aquests dies en retornar de Cantàbria penso que també allí, com a Canàries, a Salamanca, a Galícia o a Sòria, em seria agradós de viure-hi, el paisatge i l'entorn m’és avinent, potser fins i tot més que no pas l'estrictament vilafranquí -altra cosa és el penedesenc- però a la vila no he sentit mai la sensació de cansament vital, de repetició absurda, ni tan sols ara que el setembre ja és a tocar i tornarem a reprendre un altre curs escolar. ben al contrari, a la vila hi ha encara tant per descobrir, tanta tasca per fer que no és pas possible en altres indrets, com la que he fet amb l'ordenació i catalogació de l'arxiu parroquial, com l'estudi de la família Torras i Bages i la família Milà i Fontanals que ara estic portant a terme, com la recerca als llibres d'actes de l'Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues.

Aquest sentit d'obertura, de possibilitats vitals noves, és el que m'empenta un dia rere l'altre, suposo que com l'empenta a la meva dona el fer més coses per casa, el millorar el que hi ha al pis o tenir-lo més net, o estrenar un vestit nou. Un sentit de portes obertes que faig extensiu a la salut, sovint penso que m’emprenyaria molt començar a tenir alguna malaltia específica, com algun bon amic meu que pateix diabetis, tan sols perquè és una porta que es tanca, una possibilitat que impossibilita, que dificulta. I malgrat aquesta preocupació, relativa, per la salut, resulta que no hi ha manera de fer bondat i aconseguir baixar pes. Ara en faig uns dies, però dissabte peta ja el Drac i a la taula ja hi tronarem a ser.

26 d'agost
Decideixo aplicar la llibreta manuscrita únicament com a referent del treball diari i passar totes les reflexions a aquest dietari. D'alguna manera no tenia massa sentit mantenir una doble línia, tot i que la manuscrita era més del dia a dia. Ara el que caldrà procurar certament és que aquest dia a dia sigui evident, de forma, posen pel cas, que pugui trobar uns quants anys després quan va ser que vaig presentar la pel·lícula documental d'en Pepito Bolet de principis d'aquest segle en les dues primeres projeccions públiques de la còpia restaurada que es van realitzar al Bogart i que jo vaig comentar. Potser així no trigaria tantes hores rellegint els vells dietaris fins a trobar la referència.

11 de setembre
Sobre la taula dos encàrrecs si més no curiosos. Per una banda una reivindicació mig amb caire de manifest per tal d’instar a la recuperació del quiosc modernista de la Rambla de Sant Francesc per part de l'Ajuntament, per altra una presentació del conte infantil d'en jan Grau, amb dibuixos del Francesc Salvà, "Els gegants del Pi" que s'ha de portar a terme a Barcelona, justament a la parròquia del Pi, el darrer divendres d'aquest setembre.

Suposo que en el cas del manifest cal recordar que, després de la política poc respectuosa amb el patrimoni que vam haver de patir a les darreries del franquisme, amb la desaparició de signes d'identitat tan entranyables com cal Enriquet Sardà o Cal Ton Janer, la vila ha continuat veient en aquests darrers vint anys com una sèrie de significats símbols urbans -potser els tècnics diran que d'importància ben relativa- ens anaven deixant, des de la portalada modernista de la botiga de cal Garriga o la volta catalana de les cotxeres del tren, fins el recent enderroc del magatzem de la FECSA al carrer de l'Electra -Dos de maig.

Potser una cosa compensa l'altra i al costat de pèrdues tan lamentables o enyoradisses com la dels bancs de pedra de la plaça de la Vila cal situar recuperacions ben llargament esperades com la de la façana original de ca l'Amàlia Soler o cal Cerer, al costat de l'Ajuntament. Vilafranca necessita, però, recuperar un signe d'identitat entranyable, un d'aquells referents d'identitat que ara, gairebé quaranta anys després del seu enderroc, encara són moltes les generacions que el troben a faltar i enyoren la seva imatge. Ens referim, evidentment, al quiosc modernista de la Rambla de Sant Francesc, un element del mobiliari urbà del que se'n conserven els plànols del projecte original i que, per tant, podria ser refet per tal de recuperar una imatge i una estètica de la Rambla que respongui a la finalitat noucentista que va determinar la urbanització original d'aquest passeig ara fa poc més d'un segle, així ho han fet altres viles i recentment hem pogut admirar aquesta recuperació a la Rambla vendrellenca.

És per això que des d'aquesta senzilla iniciativa d'un manifest volem instar a l'equip municipal de govern a contemplar la proposta de tirar endavant aquesta recuperació tot trobant la fórmula per a finançar l'obra, proposta que acompanyem del suggeriment, si cal, de tirar endavant una subscripció popular per promoure aquesta iniciativa, un cop els serveis tècnics municipals hagin fixat el cost de l'obra. Al mateix temps els promotors d'aquesta iniciativa conviden a tots els vilafranquins que considerin d'interès la iniciativa per tal que manifestin la seva adhesió a la iniciativa de forma pública adreçant una carta als mitjans de comunicació vilafranquins i fent arribar una còpia d'aquesta mateixa a l’alcaldia de l'Ajuntament de Vilafranca a qui els promotors de la iniciativa han fet arribar la seva proposta.

En el cas dels gegants suposo que el esborrador hauria de passar per dir que avui ens trobem per a festejar, és a dir per a fer festa, d'uns personatges que des de sempre fan possible que la festa surti al carrer, d'aquí que és evident que es mereixin el nostre reconeixement, no sols avui en aquest acte sinó sempre que així ens plagui, a casa, a través de la lectura d'aquest llibre dedicat a uns gegants veritablement emblemàtics, uns gegants gegantins diríem, perquè ja se sap de la història de la cançó que el gegant del Pi no era d'aquells carregat de pretensions com el de la Cuitat, que era un gegant que ballava pe, terrat, sinó que el del Pi era d'arrels menestrals i pairalistes, de forma que venia pel camí i ben segur que ho feia no pas calçat amb sabates cares, sinó que sota els seus vestits de fer patxoca treien el cap aquells peuets menuts que tenen tots els gegants, calçat amb unes senzilles espardenyes que delataven, sense cap mena de dubte, el seu veritable origen i remarcaven, a més, que eren gegants d'aquells de barri, d'aquells que no tenen fums de viure a la capital.

Sigui avui la festa per als nostres gegants, ells que ens l'anuncien sempre al costat de la seva amiga la petita gralla. vet aquí que de lluny ens arriba ja el primer neguit de la diada quan sentit l'espinguet de la gralla i veiem que, de lluny estant, el carrer i la plaça prenen un altre caire i fins s’il·luminen en veure com els gegants s'acosten dansant sense parar.

Benvolguts amics, aquest llibre us ha de permetre descobrir moltes coses, no sols als menuts que us agrada llegir i que encara us agrada més si els personatges protagonistes d'allò que esteu llegint són els vostres amics de sempre, els gegants de casa vostra, els del Pi, els més emblemàtics d'aquella Barcelona del dinou que es va fer gran i va tirar endavant en el seu desenrotllo gràcies a personatges que, com els gegants, d'arreu de Catalunya venien pel camí. Al llibre hi descobrim també que els Gegants en el fons són uns burletes i que no en tenen res de seriosos ni rigorosos, el que passa és que hi han de posar cara de circumstàncies, la que toca posar en els actes importants, però en el fons són una mica fatxendes i el que els agrada no és ara a presumir i a fer el tibat sinó tombar per carrers i places i ballar una i altra vegada, sense aturar-se.

3 d'octubre de 1998
Parlo amb en Josep Maria Masachs, de l'Arxiu Històric Comarcal, a l'entorn del tema Museu de Vilafranca, a hores d'ara el tema comença a ser escandalós en l'entorn d'aquells que ens preocupa la cultura, tot i això es tracta d'una opció minoritària, la immensa majoria no sap ni tan sols que existeix el Museu del Vi. la proposta mixta que en Masachs m'explica és prou interessant. per una banda que la Caixa es quedi el contingut del Museu del Vi i en un espai prou ampli, com podria ser la farinera de Cal Froilán, a la carretera d’Igualada, erigeixi de bell nou, en la línia dels museus de la ciència i la tècnica de Catalunya, el Museu del Vi, en contrapartida l'espai de Museu de Vilafranca, museu comarcal, gaudiria de molt més espai i podria constituir-se -en mans de l'Ajuntament- com a centre cultural de Vilafranca. Es clar que ambdós necessitarien d'un bon pressupost i d'una direcció no pas política sinó tècnica i especialitzada.

8 d'octubre de 1998
Truco un bon amic per tal de veure que fa el seu pare i com va tot plegat, sense una intenció puntual i concreta. El tema de la conversa nocturna acaba, com és habitual, tot parlant del món de l'ensenyament i la degradació moral general que ho observa arreu i que acaba per fer-nos gairebé insensibles a les coses. Encara no fa quatre dies en Ramon em comentava que a la residència que ell regenta havien batut el seu propi rècord i a les 24 hores de l'ingrés dels alumnes ja havien executat tres expulsions. Algú en va explicar històries semblants, per exemple la d'un alumne que a l'hora de música i a l'aula de música d'un institut, en absència del professor puja dalt del piano i es masturba davant de tots els seus companys i companyes.

Insistiré en el mateix de sempre, una transició massa ràpida en els conceptes de llibertat i moral semblava que era una transició modèlica i ara resulta que els resultats són allò que es diu desesperants, en bona part a mans dels fills d'aquells que vam fer la transició i que ens vam veure empentats per una política socialista de tolerància en tots els àmbits de la vida i, en especial, en el de l'educació. El resultat és un entorn i uns adolescents que són incapaços d'entendre la diferència entre el que és correcte i acceptable i el que no ho és, uns joves que creuen que tenen tots els drets pel sol fet de ser joves i que pensen que tot és acceptable.

10 d'octubre de 1998
Escrivia el venerable Josep Torras i Bages ara fa cent anys, el 16 de setembre de 1891: "L'altre dia complí 45 anys i això ja és ferreny. Nos ha passat lo temps de l’idil·li i anem entrant en lo de les elegies, o sia com diu la nostra gent devota, arriba ja el temps d'agafar los rosaris grossos." Quanta raó tenia!

12 d'octubre.
Hem homenatjat Mn. Elies al Terme, d'una forma senzilla i plena d'estimació, però també d'una forma multitudinària i plena d'afecte i de reconeixement per l'obra de mig segle al capdavant d'aquella parròquia i d'aquella ermita de Foix que Mn. trens li va dir que era un il·lús de voler reconstruir perquè allò estava pràcticament enrunat.

1 de desembre

Trametia fa uns dies una carta a en Vives-Atsarà a l'entorn de l'entrevista que finalment ha estat publicada al "Tres de Vuit" sobre la seva interpretació de la imatge de Sant Fèlix. Closa la carta i lliurada a la bústia corresponent, m'imaginava tot seguit les peripècies que aquest insignificant tros de paper haurà de fer fins arribar al seu destinatari, a quins aeroports internacionals compartirà neguits i anades amunt i avall, per poc més de vint duros quants funcionaris la faran córrer i tramitaran el seu pas d'una banda a l'altre en un periple de cosmopolitisme, dels budells del cosmopolitisme, fins arribar a San Antoni, Texas, a mans del seu destinatari.

M'imaginava tot això quan em truca, a les deu de la nit, per a ell primera hora de la tarda, en Vives des de la seva residència a Texas. Havia llegit l'entrevista i no pas a la meva carta sinó a l'exemplar del "Tres de Vuit" que, curiosament, li va arribar abans que la missiva -si el diari havia vist la llum el divendres jo vaig tirar la carta el dilluns- Paraules d'agraïment a l'altra banda del fil telefònic, com si parlés amb un amic aquí a la cantonada, fins i tot més aviat una veu neutra, massa perfecta en comparació amb els paràsits que hom troba quan truca a la cantonada. Em confirmava tot plegat el bon funcionament del servei de correus a terres americanes, tot i que reconeix que algunes setmanes els exemplars de la publicació vilafranquina arriben amb algun retard o unes setmanes corren més que altres i pot llegir -curiós i novel·lesc detall- el desenllaç de determinats temes que amb posterioritat troba, en un exemplar anterior, que esperen la seva resolució.

La contrapartida és en Pere Grases des de Caraques, amb el correu que sempre va com Déu vol, i les missives sovint arriben mercès a serveis privats de missatgeria més que no pas a través del servei públic.

I tot plegat l'encís de la carta, un caire que no podran substituir ni els fax ni els e-mails ni altres foteses electròniques que la tecnologia més novedosa ens oferirà. La humil carta encara va fent el seu camí per arreu de la geografia i compta, cosa curiosa en el món que vivim ara mateix, amb un respecte generalitzat per part de tota mena de persones, professionals o no del servei de correus, el respecte a la humilitat del paper que porta, això sí, notícies, comentaris, estimacions, voluntats o anhels, amunt i avall de la geografia mundial.

7 de desembre.

Ahir, diumenge, al migdia vam tornar a anar a complir amb el ritus -abans més sovintejat que no pas ara- del vermut amb olives al Casino. El seu preu no és pas econòmic, però hom ha de reconèixer que hi ha pocs plaers tan meravellosos com el del vermut amb olives al casino, amb unes olives magnífiques, ben farcides, -al costat de tants subproductes en aquest tema que ho pot trobar arreu- confitades en el seu punt just després d'un temps de conserva. Si hi ha una glosa vilafranquina que s'ho mereix aquesta ha de ser la del vermut amb olives del Casino, una de les poques coses que no han canviat en les darreres dècades, des d'aquell temps que les patates anaven amb una paperineta de paper de cel·lofana, de color verd o vermell, sense que aquesta fos cap altra indicació que la purament casual.

26 de desembre
Em truca en Virella, abans d'ahir m'havia enviat un fax, preocupat pel tema del futur de l'Alt Penedès i la Regió metropolitana, resultat d'un seminari sobre el futur de la zona que es va portar a terme a Vilafranca la setmana passada. La informació del "3 de Vuit" no era pas clara i ho no tenia evidència de cap a on anaven els tècnics de la Generalitat i per quin camí els municipals. Aquesta setmana la informació s'amplia i es comenta que el Pla Territorial de la generalitat dibuixa autovies per arreu de la geografia de la comarca fins a convertir-nos en un centre únicament de comunicacions. Es comenten les possibilitats de creixement que encara tenen els nuclis de població penedesencs -això sí, per donar expansió al "fenomen de la migració interna des de Barcelona o les ciutats de la primera corona metropolitana"- sense tocar la superfície de vinya i comptant amb zones i espai industrial urbanitzat. En Pep Soler, de l'Ajuntament de Vilafranca, assegura que el tema, d'entrada, ha de quedar en mans dels tècnics d'Urbanisme dels Municipis, i que les institucions quedessin en un segon pla; és curiosa una afirmació com aquesta en boca d'un socialista -com han canviat les coses, senyor!.

A l'IEP en vam parlar del tema abans de tancar aquest estiu i es va comentar que aquest caire, el metropolitanisme del Penedès, fàcil d'apreciar ja al Garraf o el Baix Penedès en àmplies zones de segona residència, havia de ser un punt de debat, però no estava clar si l'IEP hi havia d’entrar, en part perquè això donava entrada a tot un altre discurs, el dels ecologistes, etc. i en la relació de l'entitat amb els municipis aquest discurs era perillós. Comptat i debatut resulta que potser sí que com a institució hi haurem de dir alguna cos, tot i que el tomb del metropolitanisme s'hagi esdevingut en bona part de l'àmbit penedesenc en aquesta darrers vint anys, els de vida de l'IEP.

En realitat el motiu primer de la trucada d'en Virella era que en Josep Mestres Hero, mort l'11 de setembre de 1990,, tenia en una llibreta uns 7 milions de pessetes, pel que sembla ara hi volen posar ordre i una part li tocarà a l'IEP, precisament el mateix IEP que li havia estat cobrant la quota, i el pobre home mort, fins l'any passat.

31 de desembre
Dedico bona part de la tarda d'aquest dia de l'any, un dia com tots els altres malgrat que la gent no ho cregui així, a llegir «El lápiz del carpintero» de Manuel Rivas, en traducció castellana de l'original en gallec.
El primer que hom es pregunta davant d'un text com aquest és com resulta possible que un autor que no va viure la guerra pugui descriure, de manera indirecta sempre i en base a les accions dels personatges, amb tanta fidelitat la tristor de la primera postguerra, l'immens sentiment d'impotència i angoixa que va formar part del viure diari de tota una o diverses, generacions de ciutadans d'aquest país, la tristor d'allò que es canta precisament perquè es perd que deia Antonio Machado. Rivas és una mica més jove que jo, i aquella tristor de la postguerra ja gairebé no la vaig conèixer, potser a Galícia, zona endarrerida durant tants anys, aquests sentiments van ser més evidents, i van perdurar amb més constància que no pas a la meva terra. El cert és que la novel.la, farcida d'anècdotes i d'aquella ironia no diré de sensibilitat sinó més aviat d’innocència -no és aquesta la paraula no, la paraula hauria de ser credulitat, el gallec és marcadament crèdul, tot ho veu com a possible en el seu país- però al darrera s'hi amaga deixant-se sentir sense explicitar-se la amarga tristor de la postguerra, de les històries d'estimació que fan viva la literatura i la cinematografia des de sempre. La de Rivas és una d'aquelles històries que s'hauria de portar al cinema, que està esperant que la portin al cinema, en blanc i negre si és possible, una història que està esperant que la posin en imatges per fer somiar a les multituds durant una hora i mitja més.

Muñoz Molina és un mestre de les paraules, de la capacitat d'evocació que tenen les paraules, però el seu estil juga amb el barroquisme, sense caure-hi i treballant bé les accions, i d'aquí ve la seva capacitat d'encisar al lector. Rivas, aquest Rivas que descobreixo ara evoca sense necessitar les paraules, sense que li calguin les notes encisadores de la prosa. Potser a l'hora de treballar a l'escola un fragment de Rivas serà més difícil seleccionar aquell retall que en resulti prou significatiu, prou ric per a treballar-ho, perquè el que cal és entendre la totalitat, mentre que de Muñoz pots sucar pa a cada paràgraf, però els resultats ben sovint són els mateixos, la capacitat d'evocar que té la literatura, per un camí o per un altre, en dos autors de la mateixa generació, si fa o no fa també la meva generació. El que succeeix és que amb una bona història com la del llibre de Rivas m'atreviria -gosaria hauria de dir- a intentar imitar-lo, en Muñoz Molina, pel contrari, qual el llegeixo l'admiro però, al mateix temps, em cauen els collons a terra, em sembla que seria incapaç, absolutament incapaç de treballar unes descripcions com les seves. Potser ara en tinc l'oportunitat, un volum com «Aquella Festa Major vilafranquina» en serà un repte, el repte nou de tornar sobre les coses de sempre, potser com Rivas, fugint del panegíric de la descripció i entrant en els personatges, deixant que els personatges facin i creïn ells mateixos tota l'ambientació.

Sovint les imatges de les que parteix són tan brillants com senzilles, el color que les rentadores oferien al paisatge amb la seva roba, des de la perspectiva dels que eren a la presó, i, en general, l'encís que el paisatge ofereix com a imatge de llibertat a aquells que no en gaudeixen, o el paper del jardiner al capítol 15, amb independència i especificitat en relació a la resta de la narració, també la figura del contrabandista adinerat que descobreix la poesia, però sobretot el del jardiner que vesteix de color i fa possible, en silenci, el cromatisme de les coses i els moments, el color que, amb una o altra tonalitat es manté tot l'any.

I malgrat tot, com tan sovint succeeix en la narrativa actual, el volum es queda a mitges, és una obra inacabada, o potser és que el seu autor té previst donar-li una continuïtat que no sé pas com treballarà, en deu o quinze pàgines finals es resol de mala manera i es clou -han de ser, sens dubte, les exigències comercials- una línia argumental que es podria completar i enriquir amb una llargada doble de la que l'obra presenta en aquest moment. Tot el període a l'illa gallega del protagonista es clou perquè el narrador no hi era, ves quins collons, i tot acaba bé, sense correspondre ni tan sols a les expectatives de la contraportada. Heus ací que quan tenim el personatge del metge da Barca ben dibuixat ja és hora de plegar, vendre la novel.la i a cobrar. Home, no fotem, això no és una vovel.la sinó una presa de pel. Per aquest camí anirem lluny... Una veritable llàstima que em fa sentir aquella plantejament que ja he apuntat altres vegades, el de continuar l'obra inacabada, agafar el fil i dibuixar -amb un llapis de fuster, si cal- el que Rivas ens ha deixat penjat.

En una entrevista recent, Rivas assegurava que hi ha històries curioses que de vegades se t'acuden, però que no són una novel.la, perquè «la novel.la neix en el moment en que saps que tens una veu per explicar tot allò.», i quan té la novel.la l'enllesteix i la fa callar abans d'hora.

divendres, 8 de febrer de 2019

Dietari 1998 (I)


1998



5 de gener

Llegeixo al diari que a França el problema de les bandes juvenils comença a generalitzar-se de forma preocupant, mentre a casa nostra el problema, amb majúscules, és al País Basc i a la resta les bandes no van més enllà, habitualment, del gamberrisme i la bestiesa.



Preocupació francesa, els joves que fan destrossa no senten cap sentiment de culpabilitat ja que no tenen referents morals, socials o culturals. Heus ací dos insuficients d'aquells grossos, que no es poden recuperar, un per als pares i un altre per als mestres. És clar que si els pares són d'aquells que maltracta l'home a la dona, com tants n'estan sortint a la llum aquests dies, pares de famílies trencades o desestructurades i, a més, amb misèria material que s'afegeix a la moral, m’estranya que l'insuficient sigui habitual.



I el més preocupant és que nosaltres anem també cap aquí, sembla com una línia marcada que es manifesta cada vegada més en les bandes de joves, alguns amb marques feixistes i altres anarquistes, que cada cop semblen definir-se més. Els francesos parlen de delictes brutals i imprevistos, de joves que viuen en un món d’il·lusions on no saben dissociar la realitat de les seves conseqüències -serà cosa de tants jocs i tanta realitat informàtica virtual, penso- i no mesuren les coses, en especial quan són a la banda, en la colla. A més es parla sovint de joves procedents de la marginació, segona generació d'aturats que no coneix el valor del treball o del salari perquè a casa seva no l'han viscut mai, encara més marginació si es tracta de famílies negres o magrebines. Certament tot un repte per a la nostra societat post industrial, i em fa l'efecte que d'aquest repte no ens en sortirem amb tanta facilitat.



18 de gener

En un article al «3 de Vuit» Joan Coscó assegura que l'activitat d'Isidre Rius, fundador de l'Ateneu Obrer juntament amb Ferrer i Cabra va evitar que la parafernal demagògica d'Alejandro Lerroux  mai ni arrelés a les nostres contrades i assegura que la línia lerrouxista no va poder amb la trajectòria honesta, equànime, catalanista i social dels membres de l'Ataneu Obrer que presidia Isidre Rius.



Anem a pams, d'entrada perquè la història de l'Ateneu Obrer és encara per escriure i, per tant, cal parlar de trajectòria amb referències a la mà. Segona perquè la seu del lerrouxisme potser no va ser l'Ateneu sinó el Foment Autonomista del Penedès que Benach situa l'any 1906 i que vaig estudiar en el treball sobre la història del rellotge que ara és a l'Ajuntament, a banda que la documentació sobre el Foment la tinc jo que me la va donar l'Eloi Miralles, em caldria tornar a revisar aquell treball. Tercera perquè en Ferrer i Cabra era l'home del lerrouxisme al Penedès -veure la biografia al «Libro de Oro del Partido Republicano Radical»-, tot i que les seves tonalitats puguin ser moderades i que en un determinat moment decidís separar-se de la línia dels radicals. Però sobretot perquè hi ha una línia anticlerical que arriba fins el 6 d'octubre de 1934 que d'alguna manera emparenta els rabassaires amb l'anticlericalisme de caràcter lerrouxista, potser més que amb el de caire anarquista.



20 de gener

Revisió el meu text sobre la història d'un rellotge i resulta que del Foment Autonomista ningú no n'ha dibuixat encara un perfil polític i jo esmentava allí Lerroux però sense fer afirmacions que permetessin suposar una relació entre l'entitat i les idees de l'emperador del Paral.lel. Caldria un estudi de referència sobre la línia ioevolcuió de les formacions polítiques a la Vilafranca del segle XIX i XX perquè ara com ara la composició del Foment Autonomista no té un caire tan obrerista com es podria suposar, ben al contrari, sembla més aviat una línia de dreta catalanista i moderada, amb les vel·leïtats culturals del Niu d'Art, els orfeons i esbarts, i fins un edifici propi -és clar que també en tenia l'Ateneu obrer- sense sala de ball ni espai per a activitats multitudinàries.



25 de gener

Es parla aquests dies, punt per punt i població per població, de les indemnitzacions als partits polítics que van veure com s'expropiava el seu patrimoni després de la guerra -és clar que això de van veure és un eufemisme, una personificació absurda, perquè de veure no van veure res que no existien com a tals en acabar la guerra- i de l'Ateneu Obrer objecte dels comentaris d'en Cuscó no se'n diu pas res, cap comentari significatiu. D'entrada perquè allò ja no hi ha qui ho pugui retornar als seus propietaris, però de quin partit era, possiblement no es tracta d'una propietat de partit sinó d'una entitat de caire plural i obrerista, i aquesta va ser la seva perdició, tot i això la història de l’Ateneu, i per tant el procés de la seva expropiació i liquidació és encara per fer i, a l'hora de la veritat, la cosa seria ben dificultosa de liquidar tota vegada que ara hi ha allí, com en tants indrets de Vilafranca, un senzill bloc de pisos, amb uns baixos que té l'empresa Oliveras, que possiblement hi va tenir alguna cosa a veure. Reviso el llibre del teatre d'en Manel Güell i, com és natural, parla de les activitats teatrals al centre però no pas de les vicissituds de l'edifici. Seria un tema interessant a remenar ara que es parla d'aquestes devolucions de patrimoni.



15 de març

He entrat a Internet i estic literalment esmaperdut, si no fos per la temença de la factura de la companyia telefònica m'hi passaria el dia sencer tombant d'aquí cap allà, tan sols fent el tafaner i observant tantes i tantes coses com hi ha. Cal dir que una bona part d'aquestes són purament superficials, una cara, una presentació, imatges i lletres atractives, disseny, i al darrera res en absolut, pàgines web que prometen molt i no ofereixen res, o ben poca cosa. Però també hi ha treballs i aportacions interessants i algunes prou contundents i a l'entorn dels temes més diversos.



De tot això se'n dedueix un rerefons que, com a mínim, va qualificar de promotor de reflexió: viure és, possiblement ara més que mai, un exercici absolutament apassionant, cada dia la ciència ens posa a l'abast noves i significades sorpreses, ens ofereix en un tres i no res eines com internet que són capaces de crear en nosaltres una suggestió enlluernadora, eines que ens permeten imaginar cultures universals i globalitzades, que posen al nostre abast aspectes que fins fa quatre dies ens eren desconeguts.



I posats a fer, automàticament he imaginat la possibilitat de crear una publicació de cultura vilafranquina i penedesenca totalment virtual, més que una revista de creació, un sac de documentació que recollís coses d'aquí, d'allà i d'arreu de les contrades penedesenques, unes pàgines obertes, sense disseny ni falòrnies formals, però plenes d'informació esparsa que, a més, pugui ser a l'abast de qui no tingui internet en fotocòpies que proporcionarà l'Enric a la seva llibreria, tota vegada que l'accés a Internet i la còpia de pàgines ha de ser totalment lliure. El tema en general i en concret aquesta proposta em tenen absolutament encisat.



25 d'abril

Tombo per la plaça, al mercat hi ha qui ven tota mena d'andròmines per a les diverses variants de «tribus» urbanes que tomben per aquests mons de Déu, Senyeres estelades, banderes espanyoles -amb l'escut constitucional o la gallina-, imatges del Che o enganxines, pins i sivelles pel cinturó de totes les variants possibles. És lògic, en el fons es tracta tan sols d'una moda, allò que es porta, el grup al que es pertany... i no hi ha res més.



Les ideologies han estat igualment devaluades per la societat de consum, de forma que el seu contingut ha esdevingut inexistent, pura formalitat, allò que es porta o que es vesteix i el més absolut desconeixement del que hi ha al darrera. La moda proposa la ideologia com a fórmula de distingir-se i de cridar l'atenció, de diferenciar-se dels altres grups i, si pot ser, d'emprenyar amb la forma de vestir, de tallar-se el cabell o d'anar pel carrer.



Dic que al darrera ni hi ha res i no és pas veritat. N'hi ha que van més allà del formalisme i, sense entendre res, entren en la dinàmica de la violència i de l'enfrontament amb els altres grups. Hi ha qui diu que defensen la xenofòbia i les ideologies del nazisme. D'ideologies res, aquestes no existeixen perquè és absolut el seu desconeixement del fons ideològic de la postura de la que n'ostenten els detalls més formals i cridaners, però sí que n'hi ha que van més enllà del formalisme i entren en dinàmiques violentes que, més enllà d'embrutar i pintar parets -que això també ho saben fer tots- entren en l'entorn dels atacs verbals a altres «tribus» o personatges i finalment l'agressió personal.



Aquest darrer camí de la dinàmica és poc freqüent. Si tots els elements pertanyents a les tribus urbanes manifestessin aquest tipus de comportaments violents ja no es podria anar pel carrer. El cert és que la immensa majoria no passen dels aspectes físics, de moda i vestuari i de forma de vida, però sense conseqüències per als altres. Tot i això em preocupa aquest neguit violent i agressiu que s'escampa arreu, que comença a fer difícil la serenor quan es va pel carrer: conductes agressives, conducció perillosa, sorolls escandalosos que provenen de como





motoretes ben menudes, de cotxes o fins i tot de l'interior dels cotxes, carregats amb la música màquina a tot volum.



Allò que abans se'n deia la senzillesa o humilitat en el parlar, el vestir i, en especial, en espais públics, avui ha canviat de forma total. Es tracta de cridar i escandalitzar al carrer, de vestir de forma destacada, agressiva a la vista, de comportar-se de manera desordenada, d'escandalitzar en els espais públics i, a la fi... de poder comprovar com ningú no els fa cas, que això és el que els emprenya més, observar com, tot i els seus esforços, la societat continua oblidant-los, continua sense fer-los el més mínim cas, el mateix que els succeeix amb la feina. Sense cap mena de consideració social ni pervindre la seva alternativa continua directament lligada a uns pares tolerants que els paguen una i altra vegada tot el que demanen sense preguntar, tan sols per tal que no emprenyin ni organitzin bronques a casa... però aquests pares no duren eternament.



I en mig de tot això hi ha l'escola, una representació «clàssica» de la societat i els seus prototipus, justament la societat que aquestes «tribus» rebutgen en la mesura que no els ofereix alternatives, que els demana estudi i esforç precisament quan l'alternativa és no fer res, la bestiesa permanent i la incultura més total, d'aquí que l'escola esdevingui focus permanent de conflictes en aquest sentit.



Hi ha qui assegura que bona part d'aquests personatges se'ls manté de dilluns a divendres mig hibernats i llavors ve la nit de divendres, el dissabte i el diumenge, dies en els que els diners i les discoteques els permeten posar-se cecs d'alcohol i droga i poder afrontar una nova setmana fins que arribi el divendres. Una mena de forma d'hivernació que dura mentre hi ha diners -cal suposar que procedents de la família- però que tan bon punt desaparegui aquesta fórmula no oferirà altres perspectives.



22 de maig



Aquests dies els diaris i revistes en van plens, del maig del 68 vull dir. Aquí tothom s'apunta al tren de dir que hi era o que s'hi afegia moralment o espiritualment, i els mitjans recorden molt més Dany, le Rouge que no pas Herbert Marcuse, potser perquè en Dany era d'estar per casa, un promotor de la revolta, i encara és viu per parlar-ne, mentre que entrar en Marcuse i la seva visió filosòfica de la realitat és molt més complex. haig de revisar els meus papers de Can Culapi a veure si trobo per algun cantó aquell treball sobre Marcuse -traducció d'una revista francesa... recony com traduïa llavors del francès, amb una facilitat que ara he perdut- que vaig presentar davant els companys de sisè de batxillerat (si la memòria no em traeix) i que tot i el seu caire revolucionari va ser elogiat pel capellà -en Pere Rius?- qui es va referir al treball que havia fet i, com calia suposar, no va entrar en el contingut.



Una altra perspectiva de maig del 68 a París era la de la Maria Aurèlia Capmany, recordo com ens havia explicat alguna vegada -o potser havia estat en Jaume Vidal qui ens ho havia contat en nom d'ella- que allò no va ser pas una revolta esquerrana de veritat, sinó tan sols un joc d'estudiantets burgesos, la maria Aurèlia era llavors a París i recordava que la principal preocupació de molts estudiants era saber si hi hauria exàmens o perdrien el curs. Suposo que, a banda d'això, també hi va haver qui es va dedicar a fer els cartells que possiblement han donat més anomenada a la revolta, les propostes de la imaginació al poder.



On era jo aquell maig del 68? Si no em fallen els càlculs, amb tretze anys era a can Culapi fent tercer de batxillerat, amb el pare Rierola, que va ser el primer que ens va deixar fumar i que ens deixava ser al seu despatx i posar els seus discs -L'ascensió a la muntanya pelada- En Rierola, però, era massa jove, i ni ell ni nosaltres tenia gaire clar cap on calia anar. El cert és, però, que aquell maig havíem d'anar a Terrassa a uns jocs escolars calasancis -molts de nosaltres d'espectadors, és clar- i en Josep Jorba, terrassenc, em va dir que aniríem a una casa de senyoretes que ell coneixia. És clar que a mi anar a una casa d'aquelles no em feia pas cap gràcia ni hi tenia cap interès especial, però ni que fos per fer-me el xuleta vaig començar a predicar arreu que teníem la visita prevista... fins que el tema va arribar a l’oïda d'en Rierola qui em va agafar i em va interrogar en profunditat.



           A Can Culapi, tercer de batxillereat, amb el pare Rierola.


Arribava a Can Culapi algun ressò de l'exterior. Inicialment no, com a la resta del país, aquí tot era estàtic i inamovible en un règim permanent en el que la religió hi tenia molt a veure. Si això passava a fora el carrer us ho podeu imaginar a dins un internat. Però tot i això, sabíem que alguna cosa es començava a coure a fora. Crec que va ser en Rierola que ens va portar a un dels festivals de folk que es van fer al parc de la Ciutadella. Curiosament d'aquell festival de diumenge al matí, no pas amb molta gent de públic, el que m'ha quedat en el record és la veu i la imatge de Maria Consol Casajoana, una cantautora que després es va esvair, i la imatge d'una noia fent voleiar un estel en el que hi havia dibuixat l'anagrama del festival de folk. la noia tenia els cabells llargs, portava pantalons i un jersei curtet que, com succeeix ara amb les noietes, en enlairar les mans per mantenir l'estel amunt, permetia veure-li la panxa i el melic. Aquella visió de l'espai íntim femení em va trasbalsar veritablement i no gosava treure-li els ulls de sobre.



A can Culapi algú va portar el disc del Sargent Pebre, dels Beatles, i l'escoltàvem una i altra vegada, com ho fèiem amb el disc de folk i després ho faríem amb la Conxita Casas del Pau Riba. Els escoltes començaven a organitzar alguna sortida en la que vaig participar des de fora -mai no he arribat a tenir ni motxilla ni sac de dormir- i d'alguna manera hi havia qui parlava de coses que canviaven a l'altra banda del món, escoltàvem Califòrnia dream, els Mamas and the Papas o els Beatch Boys, i ens convencíem que alguna cos podia canviar en nom del que s'anomenava contracultura.



Fins que un dia, no gosaria a dir que fos el mateix maig del 68, algú, crec que en Federico Calderón, va portar un Paris-Match on tot anava de fotografies de la revolta a la capital francesa. La vam fullejar una i altra vegada per tal de convèncer-nos que veritablement a algun indret del món els temps estaven canviant, imatges en blanc i negre que ens permetien copsar que veritablement era possible trencar l'estatisme inamovible d'aquell franquisme que semblava fet de pedra, d'"espíritu nacional" i religió catòlica.



29 de maig



Hi ha detalls que donen per una novel.la d'aquelles de Juan Marsé. Així aquesta nota manuscrita del pare Jordi M. Pinell, de Montserrat, al final d'una carta mecanografiada a Tarín-Iglesias, del 19 de març de 1951:



«El Excmo. Sr. Gobernador Civil de Barcelona, acompañado del Jefe Superior de Policia, se trasladó el domingo por la noche al Monasterio de Mt. para orar ante la Santísima Vírgen y encomendar a su protección el desempeño de su cargo. Llegó hacia la una de la madrugada y fue recibido por el Rdmo. P. Abad. y algunos monjes.



»A las ocho y media oyó la santa Misa en el camarín de Nª. Sª, que celebró el Rdmo. P. Abad. Después de haber desayunado y visitado el Monasterio regresó a la ciudad.»



Des d'aquí tot el que es vulgui imaginar, un vespre de farra dels dos personatges i els que els acompanyessin -anaven sols pel món?- que acaba a Montserrat. Una visita no esperada. L'ensurt dels monjos. La submissió al poder del "Régimen". La segona intenció de publicar una notícia com aquesta especificant a quina hora van arribar.



14 de juny



Ahir érem en un sopar familiar i va sortir el tema del record dels gitanets de Vilafranca, una veritable mina per a la prosa costumista. El caire habitual de persones tratjades i engominades, que anaven ells a emprovar-se tratjos a cal Pallarola i quan sortien havien de ventilar l'emprovador perquè més ensota del tratjo nou i el pentinat clenxinat i resplendent, la resta tot era brutícia i poca netedat. I justament en alguna oportunitat les discussions havien anat per aquí, un pare i un fill, i el fill emparrat a la teulada del carrer Graupera amenaçant amb matar-se, i el pare traient el cap per una finestreta i dient-li que no ho fes, que l'estimava, i quan la cosa va acabar baixa el fill i el pare li enganxa el cap amb la porta i li fot un raig de mastegots, i el fill al mig del carrer estripant-se les mànegues de l'americana, que era el més car i sagrat que tenien, per demostrar que renegava de la família i que estava veritablement enfadada, fins que van cridar a una gitana vella que era el cap de tots els vilafranquins, i la dona com que no va poder posar-hi pau es va acabar desmaiant i allí el mig del carrer cremant la beta d'una espardenya i posant-li al nas a veure si allò la retornava.



Tot això entre crits i xerinola, amb el pitjor insult per a un gitano: «Em cago en els teus morts, la caixa negra i els papers de la Casa de la Vila». Una colla com el Mitus que no havien treballat mai i quan es feia mitja tarda a l'estiu amb la guitarreta i la samarreta imperi al balcó anar fent arpegis, i a l'hivern a buscar una caixeta de fusta que algú els volgués regalar -alguna botiga- per cremar-la i fer anar una mica el braser. Les que treballaven sempre havien estat les dones, i ells tan sols a fer alfals o herba pel cavall o el ruc, això sí, hi anaven mudats, amb el tratjo o l'americana.