divendres, 16 de novembre de 2018

La cultura al Penedès, llums i ombres.

Publicat al setmanari vilafranquí El Cargol l'abril del 2014.
  
La perspectiva cultural penedesenca, com la d’arreu ja per ella mateixa prou àmplia, ha viscut aquests darrers quinze anys un seguit de canvis tecnològics tan diversos i constants que tot plegat ha esdevingut un espai inestable on tot sembla condemnat a la temporalitat. Podem recordar aquí una colla de llums i ombres en les quals molts aspectes tradicionalment rellevants semblen haver perdut un notable pes específic, de manera que una colla d’àmbits de la cultura –començant pels mitjans de comunicació en paper- semblen definitivament condemnats a posicions minoritàries o a la desaparició a mans de la omnipotència audiovisual, per altra banda feta excessivament de lleugeresa, superficialitat i temporalitat mínima. Al segle XXI tot sembla ser tan  instantani i breu com intranscendent.


En aquests anys ens han deixat figures cabdals de la cultura penedesenca del segle XX com els historiadors Emili Giralt, Joan Bonet o Albert Virella, o erudits locals com Joan Tarrada, Esteve Cruanyes o Josep Maria Jané, i encara personalitats de la volada de Francesc Olivella o Pere Giró, entre molts altres que ben segur que em deixo. Al seu costat hem vist institucions de sòlida trajectòria que se n’han anat en orris, la primera l’obra social de Caixa Penedès, que en la perspectiva dels darrers quinze anys ha fet una feina sensacional però que ara hem perdut de vista rera un desencís per la desaparició sobtada de la joia de la nostra corona, un desencís que voldríem que la fundació Pinnae apaivagués tant com fos possible. He vist també cinemes que han hagut de tancat portes, sales d’exposicions que no han pogut continuar i entitats que, com en el cas del nostre Casal, han hagut d’aplicar profunds canvis de trajectòria a la vista dels nous temps. Hem vist enlairar la primera etapa del nou Vinseum i obrir portes el nou auditori i l’edifici de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. He pogut gaudir de la labor de formiga constant dels Gogistes Penedesencs i de la notable represa de l’Institut d’Estudis Penedesencs i hem conegut la  joia davant les gestes inaudites de la cultura popular que ens han ofert els Castellers de Vilafranca. Al costat d’aquesta més que consolidada entitat, ara amb un primer i magnífic volum de la seva història, no podem deixar d’esmentar els Xicots mantenint trajectòria i una nova agrupació, la colla Joves, fent també camí de tradició.


 Museu de Vilafranca, col·lecció de ceràmica de mn. Joan Bonet Baltà.

Al costat de llums qui sap si excessivament fulgurants com pot ser el Vi Jazz i glòries de la gastronomia i l’enoturisme que no crec que hàgim de comentar aquí, algunes ombres han planat també sobre el paisatge. Així el d’algunes edicions locals, mentre altres han mantingut la seva trajectòria i si el Vinseum ja no publica “Diònysos”, l’IEP ha donat a la llum alguns treballs cabdals, al costat de la revista “del Penedès” i encara Òmnium Cultural s’ha afegit a nivell penedesenc a una trajectòria editorial breu però acurada. A més, Vilafranca, mancada sovint d’una trajectòria bibliogràfica prou coherent, ha pogut tenir a l’abast algunes edicions d’obligada referència com el volum de la Festa Major, el genèric de la vila o l’específic del cementiri de la vila.

A les portes d’un 2015 que ens mostrarà la “senyora vila” com a capital de la cultura catalana, llums i ombres es donen la mà a l’entorn dels diversos àmbits culturals penedesencs. Realitats actives com la programació musical i teatral i l’escola municipal de Música i mancances d’infraestructures prou evidents com una segona biblioteca o un casal de la Festa Major a l’alçada d’una festa en altre temps referència ineludible de la cultura tradicional i popular de Catalunya i ara ensopida de fa anys en els paràmetres d’un respecte a la tradició potser massa estricte. Tot això en un món tan divers i canviant que hom no s’atreveix ni de lluny a apuntar com aniran les coses en els propers quinze anys, tan de bo llavors en puguem seguir parlant i des d’aquestes mateixes pàgines del Cargol, a qui felicitem en aquest aniversari.

divendres, 9 de novembre de 2018

L'Ordal i la depressió penedesenca, pròleg a una guia


Pròleg del llibre de Joan Carles Borrego Pérez. L’Ordal i la depressió penedesenca. 20 rutes de senderisme i BTT. Ed. Piolet. Barcelona 2011.





El que tens a les mans, amic lector, no és un llibre habitual, tot i que d’un caire proper referit a altres indrets del nostre territori n’hi ha, sortosament, tota una colla de publicats. Ben al contrari de la labor sedentària dels que es dediquen a l’escriptura, aquest és un volum que neix de l’experiència pràctica d’haver realitzat el seu autor un conjunt de rutes, d’haver pres notes sobre les seves característiques, i finalment d’haver-ho posat tot en net i per escrit.



Així haurien de dir, d’entrada, que aquest és un llibre físic, que reclama el moviment a l’hora de la seva confecció i també en el moment de la seva utilització. No es tracta, per tant, d’un volum de prestatgeria sinó de motxilla, sempre a punt per sortir a conèixer els racons de la nostra geografia.



Tota la gent d’aquest país li devem molt a l’excursionisme, una activitat amb tonalitats esportives al costat d’altres d’obligadament culturals que a la segona meitat del segle XIX els homes de la renaixença van començar a posar en pràctica. N’és el pare Jacint Verdaguer triscant pel Pirineu i gairebé podríem dir que Manuel Milà i Fontanals en seria l’avi tot i el seu extraordinari volum corpori que no li facilitava l’exercici físic, però no hi havia estiu que no se n’anés a tombar per masies i nuclis rurals a la recerca de cançons populars.



Durant tot el segle XX l’excursionisme es relaciona directament amb iniciatives catalanistes, amb una voluntat de recerca de l’esperit en el coneixement de la terra en versió directa, però també d’estimació pels trets que ens són propis i que, es miri per on es miri, són els que a nivell de comarca identifiquen una comunitat humana. Potser és per això que Joan Carles Borrego es planteja d’entrada quin és el sentit de l’àmbit geogràfic d’aquesta guia, un Ordal i una Depressió penedesenca que ell proposa estirar fins el Baix Penedès i que no es correspon amb un únic espai comarcal, com s’escauria si la comarca fos el resultat d’un concepte estrictament geogràfic i no pas tan marcadament administratiu.




Per començar, paga la pena la lectura de les notes introductòries en les que l’autor, a més de donar els referents de plantejament i metodologia del seu es planteja temes prou dignes de reflexió com és el cas de la conversió de part dels espais boscans en urbanitzacions, sovint peatge del desarrollisme metropolità de les darreres dècades del segle XX. Vet aquí un motiu de reflexió per a tots plegats del que n’hauria de derivar algun plantejament de futur.



Comptat i debatut teniu a les mans una guia àgil, ben estructurada i remarcada amb un notable detallisme en la descripció de tots els aspectes de cada una de les rutes. En definitiva un treball que encomana l’entusiasme del seu autor, la voluntat de transcendir per fer d’una passejada dominical un exercici de coneixement i estimació a la terra que ens és pròpia i a la natura que, ara per ara, encara se’ns mostra en indrets com l’Ordal i la Depressió penedesenca prou viva com per fer sentir a qui s’hi endinsa la intensitat de l’existència vital.



                                               

divendres, 2 de novembre de 2018

La Vilafranca de Màrius Via, la llum, les hores



Text pel programa de l’exposició de Màrius Via a la sala del Fòrum Berger Balaguer de Caixa Penedès crec que l’any 2005.



Onze anys després de la darrera exposició a la seva nadiua Vilafranca -llavors també al Fòrum Berger-Balaguer de Caixa Penedès- una nova mostra permet acostar-nos a l’obra que en resulta d’una personalitat inquieta i, al mateix temps, tan polifacètica com senzilla i afable de tracte, certament la mateixa estimació que trobem en els seus treballs plàstics. Són aspectes que configuren la personal realitat de Marius Via i que ens parlen des de la tela i els colors d’una recerca personal que, tot i ser introspectiva, troba els punts de referència en allò que li és més propi, en el seu natural espai de relació.



Lligat des de sempre al món de les arts plàstiques, i específicament a la secció de Belles Arts del Casal, Societat La Principal, on ha portat a terme una constant labor de docència, potser és el domini de les possibilitats tècniques i la seva aplicació a l’art comunicatiu de la pintura el que li permet crear, i fer-ho amb un magnetisme vigorós que arriba directe a l’observador. En qualsevol cas, no es tracta d’una atribució gratuïta sinó del resultat d’un treball que hom imagina atent i específic, intens i constant i que, d’entrada, ha de partir obligadament d’una tasca de recerca, d’observació del paisatge urbà vilafranquí, aquell que de tant habitual gairebé no veiem, i és rera aquesta labor primera que ve la plasmació de l’obra sobre la tela, tan sols després de saber que és exactament, amb precisió sensible, allò que vol, el que l’interessa al moment que li cal.



El resultat que ara podem admirar és un treball de contrastos, de llums i ombres, amb tot l’encís que suposa la possibilitat de captar l’atmosfera en l’hora plàcida del dia, de forma que en aquestes creacions de Marius Via hi és també present el temps,  el punt del rellotge que l’interessa, precisament aquell que, tot i l’ascendent neguit circulatori vilafranquí, resulta encara agradós i serè.



Les hores del dia des d’enquadraments amb personalitat pròpia, que fugen de l’habitual, així la rambla de Nostra Senyora, la d’ara mateix, fins i tot amb el seu mobiliari urbà, de matí o tarda, però observada des del tendre joc de la llum, colpida pel sol o aclucada en la penombra. Altres vegades la proposta de Marius Via ens parla de la plaça de Sant Joan un migdia d’hivern o la de Santa Maria a ple estiu, en aquell moment del dia en el que la intenció horària  mostra carrers mig buits i el pas ben just d’algun vianant vagarós. Un temps de serenor que no té pressa ni circulació desesperada, al pas que anem el d’una Vilafranca ben poc habitual.



Vet ací una obra de pinzellada contundent però meditada, amb una voluntat de dimensió gairebé luminista, feta de contrastos, potent però mesurada i remarcada en enquadraments especialment treballats, que defugen el que és habitual. Vet ací el repte de Marius Via, el repte de pintar allò que tots sabem i coneixem de Vilafranca sense caure en l’arquetipus ni en el tòpic, ben al contrari, jugant encara més a enamorar-nos d’una Vilafranca que des de la seva obra ens té el cor robat.



                                                          


divendres, 26 d’octubre de 2018

Centenari del monument a Manuel Milà i Fontanals, 2012

Guió inicial del documental emès per Penedès Televisió l'agost del 2012 amb motiu del centenari de la inauguració del Monument a Manuel Milà i Fontanals a la vilafranquina Rambla de Nostra Senyora.

FONTXO: obra de Milà i Fontanals, bibliografia i totes les imatges que creguis convenients.

JOAN: la família Milà. Casa Sant Pere Molanta, carrer dels Ferrers, panteó cementiri.

JOSEP M: l’erecció del monument. Vilafranca 1912. Paleta de plata. Quadre projecte inicial. Filmació inauguració. Programa FM 1912.


1-inici

LLOC: MONUMENT. TOTS TRES

Presentació del motiu del documental. Espai i on anirem per conèixer la seva història. Seguint tres fils conductors anirem coneixent el personatge, la seva família al Penedès, la seva obra i com va evolucionar la construcció del monument.



2-la família

Text de Joan Solé que segueix a continuació



Els germans Pau i Manuel Milà i Fontanals seran els darrers d’una llarga nissaga provinent de Sant Pere Molanta on encara naixeria el seu pare.



CASES DE FERRAN



La família començarà a enriquir-se a la segona meitat del segle XVIII amb la producció de vi i aiguardents, adquirirà terres i ben entrat el segle XIX aprofitarà el procés de desamortització per adquirir propietats, cases i terres, especialment als termes d’Olèrdola, San Cugat Sesgarrigues i també a Vilafranca on la família acaba traslladant-se a residir amb motiu de les difícils condicions de vida a pagès, derivades de la guerra del Francès.



CASA DEL CARRER DELS FERRERS



A Vilafranca acaben adquirint dues cases d’apreciables dimensions, una al carrer de la Font i una altra al seu darrere, és la del carrer dels Ferrers que encara es conserva i on neix en Pau Milà el 1910. Però les desavinences familiars fan que Josep Milà i Teresa Fontanals deixin la residència familiar ocupada per l’avi i la seva segona muller. S’instal·len llavors en un altre punt de la vila que no ha estat possible identificar i on el 1818 ve al món Manuel Milà i Fontanals.



Sense deixar de vetllar el patrimoni familiar a Ferran i a Vilafranca, un cop realitzats els estudis primaris la família es trasllada a Barcelona per tal que en Pau en l’àmbit de l’art i en Manuel en el de les lletres segueixin estudis superiors.



Més enllà dels estudis, el doctorat, els treballs de recerca, la labor d’investigació i la tasca docent com a catedràtic de la Universitat de Barcelona, el Penedès i la seva capital seran sempre un punt de referència obligada en la labor creativa i erudita de Manuel Milà.



L’imaginem camí de Ferran o de retorn a Vilafranca, pel camí de Melior, al peu de la font, component aquella bella història romàntica i medieval que articular l’amor al peu de la Font.



LA FONT DE NA MELIOR- AMB LA VEU DE LA ROSA

(Amb imatges del camí de Melior, cap a Sant Pere Molanta)



La font de Melior

BALADA

Set patges acompanyen

mes ai! a l’aimador

que va a trobar sa nina

mes ai! prop de la font.

Del castell de son pare,

mes ai! que n’és a prop,

cap a la font se’n baixa

mes ai! Na Melior.

Un dia, quan baixava,

mes ai! troba lo cos,

d’aquell que tant volia

mes ai! estès i mort..

Nafrat de set ferides

mes ai! sobre del cor,

nafrat amb les set llances

mes ai! dels set traidors.

Ja en cau l’amoroseta

mes ai! sobre del cos.

Na Melior és morta,

mes ai! Déu la perdó.

¿Què en toquen les campanes?

Mes ai! toquen a morts:

Na Melior és morta,

mes ai! Déu la perdó.

Al castell se l’enduen

mes ai! amb professó;

porten dos creus de plata

mes ai! tres gonfanons.

Que volen soterrar-la

mes ai! Na Melior,

al castell de son pare

mes ai! dins un vas d’or.



Les robes i les fustes

mes ai! blanques ne són,

blanqueta n’és la cara

mes ai! també les flors.

La morta quan la passen

mes ai! prop de la font,

a tot son cos n’hi agafa

mes ai! gran tremolor!



A mig camí entre Barcelona i el seu Penedès, la seva labor d’orientació intel·lectual a la nostra terra és constant: presideix jurats, orienta estudis i edicions, aplega el patrimoni popular, pondera la vàlua del patrimoni folklòric de la Festa Major, publica el primer estudi amb criteri historiogràfic sobre el conjunt de les runes d’Olèrdola...



IMATGES DEL CEMENTIRI I EL PANTEÓ



I finalment retorna un estiu més a la seva vila nadiua el 1884, desconcertat per la mort del seu germà Pau un any abans i els problemes de patrimoni que se’n van derivar, abatut per la malaltia i aquí mor el 16 de juliol, diada de la Mare de Déu del Carme.



Si el seu pas per aquest món fou breu, la intensitat de la seva obra i l’ombra del seu mestratge resta encara vital i present en tota la cultura romànica.


3-l’obra


Text del Fontxo. Importància de l’obra del Manel i lectura dels texts que consideris adequats. La Rosa posa veu als que tu decideixis.



El Paton interpreta musicada la Complanta d’en Guillem.


4-El monument

Text del Josep M. El text que segueix a continuació.



Si bé ja s’havia col·locat un bust dedicat a Manel Milà i Fontanals a Barcelona el 1906 al parc de la Ciutadella, el seu monument a Vilafranca va veure el primer anunci sobre el projecte el 29 d’agost de 1907.  I al setembre es va formar la Comissió d’homenatge. 



Es va col·locar la primera pedra amb la presència del bisbe Torras i Bages el 10 de maig de 1908, any en que es celebrava el 50è aniversari de la Restauració dels Jocs Florals, dels que en Milà i Fontanals va ser el primer president.  Durant la cerimònia es va utilitzar una paleta de plata que posteriorment es va guardar a l’Ajuntament, i que no va tornar a fer servei fins el 1963, per a la col·locació de la llosa que tapa els documents que hi ha enterrats sota d’un altre monument significatiu a la vila, el Monument als Castellers.


MOSTRAR LA PALETA DE PLATA DEL MUSEU



També es va col·locar la corona de bronze al seu panteó costejat per les dones catalanes.



L’homenatge a Milà i Fontanals es va costejar per subscripció popular, amb 25.000 pessetes donades pel Ministeri d’Instrucció Pública, i 5.000 pessetes cedides per l’Ajuntament.  El projecte inicial era de Josep Pijoan, i es va arribar a publicar la maqueta al setmanari ‘Cucut’, tot i que finalment va ser abandonat i es va convocar un concurs públic.



El mes de març de 1909 la comissió d’homenatge a Manuel Milà i Fontanals va donar a conèixer el projecte guanyador, signat per Enric Montserdà i Vidal (Barcelona 1850 – 1926).  Les premisses del projecte les explicava ell mateix a la memòria:



“La memòria de Milà te tres aspectes fonamentals: poeta clàssic, erudit investigador i definidor de la bellesa estètica.  A cada banda del bust la poesia popular i la poesia heroica, i al damunt l’escut de la patria catalana amb els retrats de Ramon Llull, Ausias Marc i Roig de Corella.  Coronant el monument la Bellesa, i a la part posterior una làpida amb els titols de les seves millor obres, i al damun una àliga que enlaira la seva ploma, simbolitzant el geni que s’enlaira.”



MOSTRA EL QUADRE DEL MUSEU



Es van anular els retrats de Llull, Corella i Marc.  L’únic element que es conserva del projecte de Pijoan és la figura de la bellesa.  Finalment Montserdà la representa amb una figura femenina alada de marbre i voltada d’una corona de llorer.  En una mà porta una petita figura de la Venus de Milo i a l’altra sosté la palma de la victòria.  La columna que aguanta la bellesa culmina amb un capitell corinti.  Les escultures de bronze que fan costat a Milà i la figura de la bellesa es van fondre a Barcelona a la Fundació Ballarín, obra d’Eusebi Arnau.  L’oposició entre aquestes escultures de bronze i la resta del monument, de pedra i marbre, busca assolir el contrast cromàtic per dinamitzar l’obra.  El bust el va realitzar Manuel Fuxà Leal (1850-1927), que també és l’autor de l’estàtua de l’arquebisbe Armanyà que hi ha al pòrtic de la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova, del bust del panteó dedicat a Anselm Clavé al cementiri del Poble Nou de Barcelona, o les estàtues de la façana de l’església de Santa Maria.  La dona amb el llaüt representa la poesia tradicional catalana, i l’home amb l’arpa la poesia heroica castellana, i tots dos aguanten una corona de llorer sobre del bust.



Montserdà va tenir moltes dificultats per realitzar l’obra ja que el projectista no era enginyer ni arquitecte, i va haver de demanar assesorament quant a l’estàtica i la mecànica arquitectònica a Josep Puig i Cadafalch.  En Montserdà era escrupulós fins extrems insospitats, i per exemple va voler refer tot el monument perquè temia per la seva estabilitat.  Per convencer-lo que tot estava correcte van simular una obra de consolidació per tal que s’oblides de la seva idea de destruir el monument.



Els problemes econòmics de la comissió durant el 1912 van fer que no es pogués completar el projecte.  

Fins aquell moment havia recaptat 45.197,60 pessetes.  Al maig el rei Alfons XIII va enviar 500 pessetes, l’Ajuntament 2.000 i la Diputació de Barcelona 3.000.  A més, tots els diaris catalans demanaven als devots i admiradors de Milà, que volguessin col·laborar a fer realitat aquell homenatge, que enviessin els seus donatius.   A la premsa local es pot veure com la falta de mitjans anava endarrerint la seva inauguració.  


Al “Labriego” del desembre de 1911 s’anunciava la probable inauguració pel maig del 1912.  El 4 de febrer del 1912 es va realitzar una funció al teatre Tívoli amb la participació de diferents societat recreatives, com El Coro del Panades i l’Orfeo Vilafranquí, per continuar recaptant fons.  A l’abril es va anunciar que la inauguració fixada pel 26 de maig es passava al juny.  Al maig, la previsió del juny es va anul·lar per una reforma a les obres.  Finalment es va anar allargant el tema fins a la Festa Major.



MOSTRAR EDICIONS DE LA PREMSA ORIGINAL – AMB LA VEU DE LA ROSA



A la premsa s’havien anunciat els administradors el 31 de juliol de 1912: en Jacint Rius, prevere, Ramon Trabal, Julio Santacana, Antonio Figueras i Pablo Serdà, que van rebre crítiques posteriorment per haver imprès pocs programes i haver-los repartit massa tard com per poder enviar-los als familiars que vivien fora de la vila.  El programa d’aquell any és un llibret en català de 17 x 10 cm., amb 64 pàgines farcides de publicitat, i a la part central el programa, resumit en 12 pàgines, sortit de la Impremta Cuscó. 



MOSTRAR PROGRAMA 1912



El seguici d’aquell any és ben minso comparat amb l’actual: drac, gegants, diables, bastoners, cercolets, pastorets, gitanes, figuetaires, moixiganga, Xiquets de Valls i banda.  D’altres balls la premsa en parla en referència a si calia conservar-los o no, com els Malcasats o el Ball de la Sebastiana.  A la portada, evidentment, un dibuix del monument, el tema estrella d’aquell any, que finalment va ser inaugurat el 30 d’agost, a 2/4 de 4 de la tarda, amb la presència de nombroses autoritats i personatges il·lustres com el bisbe Torras i Bages, en Menendez i Pelayo, deixeble del mateix Milà i Fontanals, i el Sr. Franquesa i Gomis, president de la Comissió.  L’acte de la inauguració va quedar enregistrat com a part de la primera filmació que es feia a Vilafranca, que va encarregar l’empresa del cinematògraf del Tívoli (Cal Bolet).  S’hi veu tot de gent a la Rambla de Sant Francesc, guarnida amb garlandes.  El públic deixa passar a les autoritats i als convidats que van cap al monument on pronuncien els seus discursos.  Posteriorment al bisbe Torras i Bages se li va regalar una foto del monument feta pel fotògraf Lara. 



INSERTAR FILMACIÓ INAUGURACIÓ



Aquest tipus de monuments s’aixecaven per recordar a les glòries nacionals o locals, i el creixement de les ciutats va oferir nous i amplis espais on els monuments es van fer imprescindibles.  S’encarregaven d’ordenar l’espai i humanitzar-lo, o de ser el nexe d’unió entre el barri antic de la població i els nous espais urbanitzats, en aquest cas la Rambla com punt d’unió entre el centre i els barris de Sant Julià i del Poble Nou.  De fet l’espai on es col·locava el monument a Milà i Fontanals havia estat ocupat entre el 1866 i el 1890 per la Font dels Alls, que s’havia construït juntament amb la Font de la Plaça de Sant Joan per commemorar la portada d’aigües a la vila, seguint el projecte de l’arquitecte Francesc-Daniel Molina.


A banda d’aquests esdeveniments, se’n van produir d’altres durant aquella Festa Major, com la inauguració de la darrera reforma de la façana de l’Ajuntament, la publicació de l’edició de Pere Alegret de la “Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca” d’en Gaietà Vidal i Valenciano, la inauguració del quiosc modernista de la Rambla de Sant Francesc, del cafeter Pere Llorens, obra de Santiago Güell, o la polèmica per enderrocar “Cal Vamus” a l’extrem oposat de la Rambla on s’inaugurava el monument.



Aquell mateix dia, però, els nens de Vilafranca també estaven de festa perquè, en relació amb la inauguració del monument, les escoles de la vila havien preparat un concurs que consistia a llençar tot de globus amb una tarja lligada que incloïa les dades de cada nen i de l’Ajuntament de Vilafranca.  Els premis els rebrien aquells infants que rebessin la resposta mes llunyana.

Aquesta història no apareix documentada a cap publicació, i només ens ha arribat per transmissió oral.  Ens l’explica la senyora Carme Martorell, a qui li havia explicat la seva mare, la Carme Mascaró Rovira (Vilafranca del Penedès 1907 – 2000), que havia participat en el concurs llençant un dels globus, i va rebre un dels premis, consistent en una nina en una trona, per haver rebut resposta des de l’Ajuntament de Bordeus.  Els premis havien estat exposats prèviament en una comerç popular de la vila.