divendres, 12 de juliol de 2019

Dietari 2001 (i II)


7 de juliol

Enllesteixo «El millor dels mons» de Quim Monzó, en la primera edició de Quaderns Crema d'aquest mateix 2001 i decideixo, en una mesura sense precedents en la meva metodologia de treball, que com que no tinc més fitxes grans, de les que durant dècades i des dels anys de la universitat, vaig fer servir per prendre notes dels llibres, des d'ara, potser, les fitxes dels llibres aniran a parar a aquest dietari, potser també així aconseguiré que el dietari sigui una mica més extens i no es perdi corsecat per la manca de temps o de ganes d'escriure.

El primer que cal dir és que la prosa de Monzó no deixa indiferent, a mi personalment aconsegueix treure'm de polleguera i fer-me pensar que una vegada més m'ha fotut les peles que val el volum. Si voleu ben escrit, amb un relatiu domini de l'idioma que no es perd en barroquisme sinó que més aviat tira cap a la concisió -ho ha dit en una entrevista recent que conservo junt amb el llibre i que potser no em dona la gana de tornar a llegir-, però el contingut continua essent una veritable presa de pèl.

I vet ací que l'escriptor ha trobat un camí per a guanyar-se la vida, escriu contes i la gent li reconeix, els compra i en valora ell no sap pas què, però el cert és que tots plegats en valoren alguna cosa, perquè li donen premis i reconeixements. però l'autor es troba sol, cada cop més sol escrivint bestieses i sense ningú que li segueixi la beta, sense continuadors ni imitadors de la seva línia, més aviat és que tots els deixen fer i el tenen com una cosa estranya, i llavors resulta que el caràcter se li va fent cada cop més agre i més punyent, i això se li trasmuda als seus personatges i els contes esdevenen cada vegada més tristois, més d'humor negre, amb personatges que, com ell mateix, se senten estranys en el seu entorn i tot se'ls fa agre i tristoi i perden el goig de viure, i només pensen en malalties o en morts.

És interessant la capacitat de treballar el discurs des del pensament dels personatges que té en Monzó, fins el punt que hi ha un conte en el que ha mantingut el discurs del pensament, tal i com va a l'hora d'escriure un conte, és a dir amb les rectificacions dels detalls que calgui -els del paisatge que es veu des de la finestra a «Tot rentant plats»- és a dir, com en el cas de «després del curset», el que veritablement interessa no és el que s'esdevé en la situació i l'acció real, sinó el que pensa el personatge, d'aquí que la seva fórmula preferida sigui la primera persona narrativa, o una tercera persona que realment esdevé molt propera a la primera perquè és tercera persona en la narració però no amaga que es primera persona de veu del narrador, sense cap neguit per mostrar-se qual calgui, no pas per fer moralina sinó per ajustar detalls de la trama narrativa. Potser és, per tant, aquesta gosadia d'autor omniscient la que li permet donar als personatges una autonomia ràpida. Perquè el que els protagonistes pensen no són pas discursos complicats, ben lluny dels monòlegs interiors dels existencialistes, els discursos mentals dels seus personatges corresponen veritablement a la realitat, al que pensaria un policia de duana, posem pel cas, el primer dia de feina i davant d'un personatge sospitós amb una maleta sospitosa, aquells senzills pensaments que volen suposar mitjançant un discurs d'argumentacions senzilles, els motius d'allò que els mostra la realitat de l'entorn.

On és l'argumentació de Monzó? Possiblement enlloc. Sense que es tracti d'escriptura automàtica, tot fa suposar que l'home es posa a escriure, crea un personatge i una situació inicial a partir de la qual deixa que els esdeveniments es mostrin lliurement, tal i com va tirant el mateix personatge, sense coaccionar-lo, i a partir d'una normalitat comença a introduir-hi elements estranys, amb la tranquil·litat que -a diferència del que succeiria en una estructura de tipus policíac, com podria ser el cas de bona part de les novel·les de Mendoza- com que ell, en Monzó, no escriu novel·les, no ha de justificar res, quan es cansa d'escriure o la situació és difícil i no troba una continuïtat simple, talla el conte i anem per un altre. A l'hora de tallar, però, torna a rellegir, fa alguns ajustos -gràcies a l'ordinador- en els punts que l'interessen per tal de justificar coses que han de passar més endavant, i acaba per posar-li un títol, i tot plegat per fer veure que allò que volia dir ho volia dir des del principi i ho tenia molt clar, quan en realitat ell no ha fet res i ha estat el seu personatge -en Amargós, posem pel cas- el que ho ha determinat tot.

En qualsevol cas si una virtut s'ha d'atribuir al senyor Monzó és la de donar autonomia als personatges des de les primeres pàgines, allí el nano ja va sol, fins i tot en contes de mitja dotzena de pàgines. aquesta és, a la meva manera de veure, la seva gran virtut, però no la utilitza amb finalitats d'envergadura sinó tan sols per mantenir un estatus d'escriptor estrany, allunya de la normalitat i, agre de caràcter, sense atrevir-se a fer en cap moment la més mínima concessió a la ironia. Si no fos que no es poden comparar, diria que aquesta és la diferència entre el Pere Calders dels seus millors contes i aquestes propostes «literàries» del Quimet de cal Monzó. Per a Calders, que sabia també el rar mecanisme de posar els personatges a funcionar amb autonomia des de la primera línia, l'argument estrany tenia una justificació irònica o sarcàstica sobre el viure, en Monzó l'única justificació és que això el fa estrany i, en conseqüència, ven els seus llibres a una àmplia massa de babaus que s'afanyen a esbrinar que hi ha darrera les seves argumentacions, i això li permet, que en definitiva és el que importa, guanyar diners i anar tirant de beta.

El cas més evident és «Davant el rei de Suècia», les intervencions a posteriori davant aquests contes llarg es noten prou postisses en l'estructura del text, perquè aquí no és el personatge que actua sinó l'autor que justifica. El títol és un afegit a posteriori, també les primeres línies, on diu que ara el personatge té una talla inferior, i tan sols la justificació de parlar en la majestàtica tercera persona i un parell de cops que intervé el propi narrador per afirmar que allò ja ho havia dit abans o que ha d'anar més de pressa. Però com que a Monzó el conte se li ha fet llarg ha de cloure'l d'alguna manera, com si es tractés d'una novel·leta, i llavors troba un motiu per indicar que tot el que fins llavors s'ha explicat només és un discurs, encara que ell sap perfectament que el contingut del que ha dit no s’avé en cap moment al que hauria de ser el contingut d'un discurs, precisament davant del rei de Suècia, en un parlament on ha de parlar d'actes i situacions absolutament íntimes. Tot i l’engany de proposar un passat retocat -ni que sigui d'altura- com en els vells temps de la Unió Soviètica, on s'esborraven totes les petjades d'un temps en el que, en el cas que ens ocupa, l'Amargós era físicament més alt.

Aquesta manera autònoma de narrar, autònoma dels personatges, dóna lloc a exploracions que l'autor no procura ni tan sols dissimular, detalls d'intensitat repetitiva que volen ser l'inici d'alguna situació allunyada de la normalitat -la insistència dels paletes en l'alçada del taulell de la cuina- però que finalment no deriven cap a una situació estranya sinó que es queden en el text com a mostra d'un intent, una mostra que ha de justificar i que, com que fa evolucionar per una altra banda -la reducció de l'alçada de les persones- ha de deixar allí com a argumentació d'un problema.

10 de juliol

Trobo a la casa vella l'edició del 1984 de «Ronda del Guinardó» d'en Joan Marsé i en faig una lectura atenta que em corprèn per la seva sensibilitat al darrera d'una història ben senzilla, penso llavors en les contradiccions de la vida quan un paio com en Marsé que a la novel.la fa una certa sàtira indirecta dels catalanistes de la moreneta, ara ha de veure com aquests mateixos són els que recomanen la lectura de la seva novel.la a l'escola... són els valors de tota mena que se'n van en orris, perquè en el fons la història d'aquestes pàgines no és altra cosa que ficció.

El treball s'articula sobre un brevíssim fil argumental per dibuixar el tomb d'una tarda pel barri del Guinardó, la vida en aquells carrers als anys quaranta que és el que de veritat interessa a Marsé i on veiem els vells personatges de sempre, ni que sigui d’esquitllentes, els que, com el capità Blay, tornaran a sortir a «El embrujo de Schangai». A més de la riquesa descriptiva, sempre moderada i situada més en els aspectes sòrdids i en les dobles intencions que no pas en altres coses, potser el més interessant, i que jo vaig conèixer encara als anys seixanta a Sarrià són les històries que es diuen, que s'asseguren que són així, una segona història per sota de la oficial, perquè la història oficial no deia res, no referenciava el que succeïa a la realitat. Sense arribar a les «aventis» hi ha una història de sota mà que és la que la noia intenta treure a l'inspector tot preguntant-li allò que s'assegura que és veritat, que hi ha gent que desapareix, etc..., qüestions de les que no en parlen els mitjans de comunicació.

21 de juliol.

Enllesteixo «El Llibre de les Mosques» d'Emili Teixidor, un treball literari ambiciós però al que, en la meva opinió, li costa trobar el to. Per una banda el to argumental, que situat en les diverses veus cronològiques, sobre una única veu narrativa en primera persona, la de la protagonista, descol·loca el lector d'entrada en les cent primeres pàgines. A partir d'aquest punt l'estructura, com la dels castells castellers, sembla assentar-se i centrar el tema, fins i tot amb punts d'intriga ben situats, alguns dels quals es resoldran abans de cloure el llibre mentre altres, com el robatori de la roba interior de la protagonista, quedaran oberts i sense explicació clara. Tot plegat, però, resulta argumentalment massa feixuc, alguns episodis, com la visita a l'arxiu secret del Vaticà, resulta sols apuntat i permetria un treball molt més esplèndid, però sembla que l'autor es mostri insegur quan es tracta d'un espai que desconeix i que, per tant, li demana el rics d’instal·lar-se plenament en la ficció.

Però també el to narratiu, la prosa d'en Teixidor és rica però feixuga i sovint convida a llegir a salts quan s'embranca en elucubracions més aviat de caire polític, a l'entorn de la primera democràcia i el final de la dictadura franquista. En definitiva, unes pàgines que només es conviden a llegir quan la morbositat del fil argumental ens empeny a no perdre detall, però que no troba la lírica musical de la frase i el paràgraf quan el tema es perd en disquisicions. Evidentment, no tots els autors tenen la necessitat de ser musicals com en Muñoz Molina, però llavors el que cal és esporgar, i això és potser el que li manca a «El Llibre de les Mosques», no una esporgada de pàgines, però sí que li sobre un terç del text, mentre que li manca un terç en l'ampliació, amb el risc de la ficció que dèiem abans, sobre aquells espais que demanen una ampliació. Diem que el que faltava és una darrera correcció de profunda revisió, certament la més emprenyadora quan el llibre ja és a punt i les pressions editorials o els terminis de la convocatòria d'un premi empenyen a deixar les coses tal i com estan.


Tot i això si una cosa no es pot discutir a Emili Teixidor la voluntat de fer una obra narrativa de volum, d’envergadura, amb una notable dosi d'ambició, un aspecte del que es veu mancada tan sovint la literatura catalana del nostre temps, no pas un exercici literari, sinó una novel.la amb tots els ets i uts, amb tots els seus riscos i problemes, aquest és el camí pel que cal anar si no volem perdre'ns en exercicis descafeïnats que porten al no res, el gremi sindical del gairebé res que presideix Quim Monzó.

23 de juliol del 2001

Enllesteixo,, oberta fa un any, «Movimiento perpétuo» d'Augusto Monterroso, un joc amb les referències bibliogràfiques sobre les mosques com excuses, sobre les mosques com exemple de l'enginy punyent i vital, emprenyador i contant que Monterroso vol aplicar a les seves proses, sovint molt breus, sovint incidents i constants, sempre a la recerca de la nota enginyosa, de forma o millor de contingut, amb la mateixa insistència constant de les mosques, de forma que el llibre es clou a ell mateix en un final que és inici, i el volumet es pot agafar i es pot llegir per qualsevol cantó. Així el darrer dels contes ho clou i ho obre tot, l'autor diu que voldria ser un autor de proses llargues, de grans novel·les, però el que troba és la brevetat més absoluta, la recerca de l'enginy.

El resultat és atractiu, distret i resultat d'una labor artesana i constant en l'exercici intel·lectual de Monterroso, proper en la llengua  castellana, però lluny en els referents i l'entorn, d'aquí que els contes tan breus de Pere Calders ens resultin molt més propers. Hi trobo a falta en les referències bibliogràfiques a textos que parlen de les mosques el sensacional poema que els va dedicar Antonio Machado.

27 de juliol

Disposar d'un cert temps m'ha permès dedicar una part considerable del temps d'aquesta setmana al Pare Batllori, al seu «Records de quasi un segle» que havia encetat l'any passat a l'hospital en els dies que van posar la pròtesi a l'avi. El volum és una petita joia, tot i que, com és habitual, el pare Batllori és un exemple paradigmàtic de moderació, d'equitat i de tolerància. Suposo que cal situar-lo en un espai religiós d'aquells que mai no han cregut en el dogmatisme i, amb els seus coneixements i la seva metodologia aplicada, el més habitual és el dubte constant, el replantejament, la reconsideració...

El volum pateix del desordre d'unes memòries que, a més, són involuntàries, dictades i comentades a dues persones que les han recollit i aplegat per tal que ell en fes una revisió i els donés el vist i plau. La introducció que les recollidores afegeixen a l'inici de cada capítol són poc significatius i moltes vegades repetitius del que hi ha, potser hauria estat més escaient en aquest punt una valoració personal de les recollidores sobre el pare Batllori en el moment de parlar d'uns determinats aspectes de la seva vida.

El que val més de tot el volum és el darrer capítol, per altra banda el més ampli, dedicat específicament a consideracions sobre la seva labor com a historiador. Aquestes pàgines i, específicament pel que fa a la metodologia, les que van de les 286 a la 290 ja justifiquen tot el llibre i et fan entendre la forma com aquest geni incansable ha treballat durant més de setanta anys amb una constància i una precisió que, tot i que el Mediterrani afirma en aquestes pàgines és el espai natural de la història i la cultura catalana, resulta inaudit en un mediterrani, d'acord amb els tòpics que els europeus (els de dalt) solen aplicar a la gent del sud.

29 de juliol

L'escàndol de l'estafa de Gescartera té una lectura molt curiosa, més enllà del típic exemple del que ha estat sempre la picaresca financera, l'estafa pura i dura, amb diner clar i diner negre, hi ha el tema de l'auditoria. Resulta que una empresa d'auditors va fer l'any passat l'auditoria que marca la llei i va dir el que es diu sempre, que allí tot era correcte. Potser és que realment l'enginyeria financera estava tan ben portada que no van veure res, però, ves per on, que m'inclino a creure que, perduts com anem en la burocràcia des de fa anys, els sistemes de control són sols una obligació legal i no aconsegueixen entrar a fons en la vida de les empreses, aquí totes les coses van bé i tot correspon a la normalitat del que és habitual i quotidià, un any rere l'altre. I el més curiós del tema és que pot ser ben possible que això passi en tantes altres entitats que han de ser auditades per obligació legal, les auditories diuen que tot va bé però no entren pas a fons i si se salven no és pas per cap certificació auditora sinó perquè la realitat és benvolent, excepte quan peta com en el cas Gescartera.

18 d'agost del 2001

Els avis de casa, el Joan i l'Enriqueta, han celebrat avui els cinquanta anys de matrimoni. En realitat el dia exacte s'escaurà el proper 23 d'agost. Una festa familiar que no anava més enllà de quedar bé amb una colla de familiars i amics que s'han volgut afegir al goig de la celebració, familiars i amics entre els que hi ha també el pare Pere Luna i les monges de la comunitat de clausura que van fer festa grossa potser per allò de voler sortir de la rutina de cada dia.

S'esdevé, però, que l'Enriqueta, ha iniciat un procés gairebé reconegut, i pel que sembla molt accelerat, de demència, de forma que els seus 78 o 79 anys han anat a petar en el que ha de ser un Alzheimer, o una línia per l'estil amb un evident desordre mental que sembla que mica a mica s'ha d'anar agreujant, tot i que de moment no ha perdut la postura en els moments de la celebració i la festa. El Pere hi va posar un sermó d'aquells entranyables i tots plegats vam fer costat en la que va ser la seva festa.

Un dels complements va ser una mena de llibre simulat, i preparat amb ordinador i imatges escanejades, del que han estat aquests cinquanta anys, amb retalls gràfics recollits d'aquí i d'allà, d'entre tantes i tantes imatges disperses que es conserven per casa. Els avis les observen amb deteniment, però hom no sap ben bé el que hi reconeix en la imatge, possiblement s'hi marquen semblances, aquest és com -comenten- o aquell té una semblança amb. De les imatges també en neixen records i detalls que es fan presents en l'exercici de l'evocació. Però aquells personatges que la càmera va fer per un moment una mica immortals tenen ben poc a veure amb els que ara han fet la celebració, no sols pels absents, fins i tot els presents han fet el camí de la vida i saben que la imatge és un engany, un pretext per al record, però en definitiva, que el pas del temps ha estat inexorable, probablement molt ràpid, pel simple fet que hem oblidat molt d'aquests cinquanta anys, i que les coses no tornaran a ser mai més ni com avui en la festa ni com van ser en aquell dia que algú va fer present una i mil vegades a través de l'objectiu d'una càmera fotogràfica, perquè la vida és un exercici, potser monòton, però sempre irrepetible.

En els records l'avi evoca tants moments que van viure els pares i els avis, una vida feta de treball i tan sovint de misèria, justet per anar tirant, amb una colla de personatges, ni que sigui del veïnat, que ara amb el pas del temps, ens han esdevingut tan còmics en les seves actituds com les facècies d'aquells aprenents que en feien de les seves una i altra vegada.

15 d'octubre del 2001

Josep Maria Terricabras a l'Escorxador, notes de la seva conferència.


Educar no té receptes. Si no hi ha comunicació ni hi ha família, sense unió ni hi ha família, Les famílies desestructurades generen nens sense una família afectiva. Per a una família d'afecte no cal sang, una família acollidora, uns avis o una família monoparental poden donar aquesta afecte. La comunicació familiar ha de ser una comunicació en l'efecte.

Fer de pares és tenir envers algú una relació de responsabilitat bàsica, fundacional i insubstituïble. La relació pares- fills és una relació d'afecte que no podrà ser trencat per res, per això la idea de comunitat és essencial i no hem d'imposar l'individualisme que és educar en el deslligam i una persona tota sola no se'n surt en la vida.

L'individualisme és una visió parasitària. Un model social és bo per a tots, l'individualisme no és un model social. Tenim necessitat d'amor, ha d'avergonyir viure a casa sols donant-se la mà, com si fos una empresa. Eduquem ara d'una manera menys insistent que abans, ara hem evolucionat a una educació passiva, però la idea que les coses van soles no funciona. Hi ha pares que estan en una situació de descompressió ideològica i cauen en el relativisme de dir que tot és segons es miri. Hi ha encara una versió progre del relativisme que diu que soc tolerant perquè ho admeto tot, de manera que es confon el respecte amb la indiferència. Els altres ens interessen poc, sentim indiferència.
Cal saber ajudar per tal que els fills vegin la diferència entre fets i valors. No n'hi ha prou que els fills ens tinguin molta confiança, hi ha d'haver també un sistema per ajudar-los a reflexionar, cal saber elaborar la comunicació dels fills amb raons. La discrepància és legítima i nosaltres creem un espai educatiu pels nostres fills però no en tenim la propietat. S'ha de saber educar no sols en els valors morals sinó també en el gust, que l'educació, si pot ser, sigui una línia de plaer. Els problemes d’anorèxia poden ser motivats perquè no sabem el que les nostres fills mengen, ni com mengen, ni on mengen, ni si mengen. Hi ha nens que no fan ni un àpat amb els seus pares, cal que hi hagi una comunitat de responsabilitat, de proximitat.

Els pares hem d'intervenir en totes les ocasions i crear aquestes ocasions. Una televisió a cada habitació és un motiu per no tenir moments de valoració conjunta. Ens falta temps pels fills i per nosaltres mateixos, per a la reflexió personal i el silenci ens fa terror, la televisió i la ràdio fan companyia, però no sempre. La soledat ens acompanya i és important en la nostra vida. El silenci pot servir per a la relació o per al no res. Estar pels fills, però estar amb els fills, si cal amb la nostra sola presència i amb el silenci, perquè som les úniques persones amb les que els nostres fills poden estar en silenci. hem d'afavorir en ells experiències senzilles.

Hem de tenir a casa hores amb els fills, no que dinin sols, i si cal guanyar menys diners perquè hi ha coses que no es compren amb diners. Els nens de parelles divorciades han de saber on és a casa seva, per això els grups sectaris capten adeptes entre persones de cultura, perquè entren per la banda emocional que els falta.

Educar i educar-se amb els fills és un treball pacient, les coses més importants de la vida són les que s'aprenen sense que ningú ens les ensenyi. Aprendre amb raons i judicis, encara que no convencin els fills, en cas contrari hi ha un buit emocional. L'educació és un misteri perquè al final no és que els fills siguin com nosaltres sinó que siguin lliures. No ensenyar als fills però que aprenguin els fills al nostre costat a ser lliures i a ser persones.

Els fills tenen tendència a la colla, però la nostra acció és constant, la de la colla no. Quan sembla que els fills no tenen en compte els pares hem de ser constants i seguir fent el mateix. La colla és el xàfec però nosaltres hem de ser la pluja fina i continuada.

25 de novembre del 2001

L'Elisenda, amb 18 anys fets de llarg ens anuncia que ha començat a sortir amb un xicot, un any més gran que ella. Tot i això em sorprèn la maduresa amb la que, aparentment, ha enfocat el tema i fins i tot la sorpresa és extensible a la forma com veig que treballa a la Universitat, i a casa, amb decisió i amb ganes, amb convicció del que fa, que sempre és una bona garantia d'èxit, i fins i tot diria que amb la voluntat de destacar. El cert és que tot plegat em manté gairebé meravellat, però no deixo de pensar en les referències meves quan, amb un parell d'anys més que ella i anant a la universitat, em vaig posar a festejar amb la Maria Teresa.

31 de desembre del 2001

caldria parlar potser en el pas de l'home sedentari a l'home voluntàriament nòmada, a la necessitat humana de moure's, un fenomen que cal situar pràcticament en el segle XX. Al segle XIX l'home que es mou, es a dir que viatja -a banda de les tribus nòmades que encara puguin quedar- ho fa per necessitat, viatja a altres indrets de la terra per colonitzar, per establir-se, per guanyar diners i, si pot, per tornar al seu terròs d'origen. També són d'aquests segle els desplaçats per les guerres i les confrontacions, en aquest cas un fenomen més antic.

Però és al segle XX que apareix l'home neguitós, el que necessita del nomadisme constant, sovint el nomadisme de petit format, el micronomadisme. El tenir un dia de festa per anar a tombar, fora de la pròpia vila, o dins de la mateixa sempre que sigui amb vehicle de tracció. Es tracta del nomadisme del cap de setmana, de la segona residència, de l'angoixa que deriva en un tombar i canviar sense motivació. La resignació ha desaparegut com a virtut, ara del que es tracta és d'acumular coses, de tombar i veure, sense assimilar, de fer tot el que es pugui en el mínim temps possible.

La societat de consum no és sols l'art de posseir, d'acaparar i de gastar, també és l'art de tombar, de mantenir un sentit d'activitat de moviment en el dia a dia. D'aquí que tot es programi, cal fer coses, quantes més millor, organitzades per tal de treure tot el suc al temps.

Soc de vacances fins el 8 de gener, la meva agenda, però, és encara farcida d'actes, d'obligacions, de temes que cal enllestir, d'obligacions que es necessari solucionar. Impossible pensar en unes vacances amb un sol dia net, sense res concret a fer. Quan no tinc res a fer tinc obligacions guardades de fa dies, lectures, treballs pendents, coses per corregir. El nomadisme és l'art de no parar, de tombar i de viatjar pel món, per l'entorn proper, fora de casa , pel poble, o encara que sigui dins de casa. El nomadisme consumista o la maduresa personal com el goig de no tenir ni un moment per avorrir-se.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Dietari 2001 (I)


5 de febrer
A l'hospital, corsecat per l'artrosi i escanyat pel fum de tants anys darrera la pipa, ofegat en el rebrec s'està morint en Josep Santacana i Sardà «Tiburon», qui va ser durant tants anys el filòsof de la vida quotidiana de la Vilafranca del segle XX. En Santacana se'ns acomiada sense la seva dignitat  corba, tenyida amb un cert deix de dandi d'altre temps, amb aquell posat anímic amb el que observava la vida i es sorprenia de tantes bestieses com ens regala la crònica de cada dia, tot i que semblava que volia estar de tornada que sempre havia caracteritzat el seu posat d'anar pel món.

En Tiburon és a punt de deixar-nos, situat en la dignitat imprescindible que ell havia reivindicat tantes vegades -la que usava com a imprescindible per a mantenir el règim de verdura i sopar assegut a la cadira que usava el senyor bisbe quan anava a sopar a casa seva-fa ja uns quants anys que va aturar la seva crònica escrita amb l'excusa que ja ho havia dit i repetit tot moltes vegades. Des de llavors tan sols en alguna ocasió excepcional l'oportunitat de la tertúlia va permetre tornar a gaudir de la seva crònica.

En aquella dignitat s'ha mantingut fins ara que, sense dir res, sense ganes de quedar-se a fer nosa, se'ns acomiada en silenci. La seva lliçó de filosofia ja fa dies que és escrita al seu pregó de Festa Major, a les col·laboracions inconstants a les pàgines del «Tres de Vuit" i a les nou epístoles de sant Fèlix als vilafranquins que constitueixen l'essència del volum «Jo Fèlix». Més enllà d'aquestes pàgines el seu pas per aquest món ha estat sols un exercici de supervivència davant l'absurd de tantes coses i una lliçó d'humilitat benaurada que havia derivat dels anys joves de senyoret de casa bona.

La seva observació filosòfica del viure partir, en opinió seva, de les magnífiques lliçons d'ironia impartides per mossèn des de les pàgines de la seva «Vilafranca, senyora vila», que en ell prenien un caire descregut, de forma que en alguna oportunitat havia afirmat que el seu llibre de capçalera no era pas el de Manuel Trens -els seus capítols li servien per passar amb goig l'espera del sopar- sinó les profecies de la Mare Ràfols.

Les seves notes literàries, però, eren especialment el resultat d'una observació atenta del viure de cada dia sobre les que aplicava una lectura filosòfica descreguda i absolutament oposada als convencionalismes socials. va ser així com va dibuixar les pàgines d'aquell «Jo Fèlix» que ens va proporcionar estones de lectura memorables quan, més enllà de la proposta inicial dels administradors, intentàvem tots plegats, inclòs l'amic Ton Massanell autor de l'auca, imaginar com podia ser el llibre. En Santacana va arribar amb la primera de les seves nou epístoles i des de llavors vam començar a tenir clar per on volíem anar.


11 de febrer
Penso en el parlament de clausura del cicle de conferències de l'Institut d'Estudis Penedesencs a l'entorn del tema dels polítics vilanovins del segle XX que comptarà amb la presència del ministre Josep Piqué. Una possibilitat seria dir quatre coses de protocol per sortir del pas, sense fer massa la pilota, altre possibilitat seria fer-hi la conyeta que els polítics es mereixen i tancar el cicle de conferències sense més problema, però potser tinc ganes de dir quatre coses, ni que sigui per remarcar que els polítics, corruptes o honrats, efectius o desesperadament administrativistes, ens són imprescindibles, ens calen per fer funcionar el país i ens garanteixen aquest sistema que en diem democràcia.

Potser s'hi podria afegir que Vilanova i la Geltrú ha estat pàtria de polítics i en recordem ara que en fa cent anys de la seva mort a Víctor Balaguer, també a Francesc Macià i ara a Josep Piquer. pel mateix camí, però, Vilafranca ha donat bisbes, que també en tenien molt de polítics, com Josep Morgades, Josep Estalella i Josep Torras i Bages, per la seva banda el Vendrell ens ha ofert artistes, sense que per això deixessin de tenir una notable dimensió política, com el Guimerà de Terra Baixa que va commoure les arrels del vell pairalisme rural que esmentaria Torras i Bages, una obra que encara avui admet lectures actuals i plantejaments concrets, i posats al Vendrell ningú tan polític com pau casals a partir de l'exili, la seva ferma oposició al règim i els festivals de música de Prada de Conflent.

3 de març
la realitat del viure a la societat occidental ara mateix té molt a veure amb la manca de responsabilitat davant qualsevol tipus d'obligació. En altre temps hi havia papers que teníem ben assumits i, cadascú en el seu indret, l'acceptava sense preguntes perquè l'assumia com a propi. la figura de Picasso, per exemple, em fascina en aquest sentit, en la mesura que assumeix el paper de creador com a rol vital i el desenvolupa sense aturador fins el darrer dia de la seva vida.

Ara no existeixen ja els papers assumits fins a la fi, tot és provisional, de moment, per una estona, uns dies, uns mesos, potser uns anys. Jo vaig assumir que havia d'anar a fer el soldat, i que em calia estudiar, i fer una carrera, i trobar una feina per a tota la vida. La necessitat d'un aprenentatge continuat, que en definitiva vol dir un reciclatge continuat, ens ha portat ara, però, al concepte de provisionalitat més absolut. Ara ningú no és del tot i, en justa lògica, tampoc no assumeix en cap moment la seva veritable responsabilitat.

Tot és provisional, sense obligacions. Si cal fer deures es fan, i després ja veurem, sense obligacions i en cap cas obligacions per sempre.

21 de març
En un acudit a Serra d'Or en Cesc dibuixa un globus terraqüi que esdevé matèria corrompuda i cau literalment a bocins desfets i esfilagarsats, començant pel sud, és clar, com sempre. Al darrera de l'acudit hi ha, com sempre, diverses lectures possibles, però si la imatge promou a la reflexió ja n'hi ha prou, d'entrada perquè la corrupció moral és gran, la corrupció del poder. Però tot se'n va perquè és fugisser, perquè hem perdut el sentit de la transcendència i la persistència, vet aquí que la constància és una de les virtuts que se n'han anat literalment a can Pistracs. Com puc ser persistent si no tinc matèria sobre la que persistir? Si tot és canviant i efímer, en què em puc agafar? La tercera lectura és la de la corrupció alimentària, un tema veritablement aterrador, i amb l’encomia que penja al seu darrera.

Talment hem encetat el darrer camí, a la cantonada ja no ens queda res per explotar, ni per corrompre, ni per veure, ni per experimentar. La realitat real no existeix i quan existeix no hi ha qui se la miri, ara la realitat que val és la virtual, la que ens porta la televisió i ens serveix internet. Però després ja ho hi ha res, en imatges, en valors, en corrupció, i ens ho hem cruspit tot fins a fer-ho trivial, absurd, i potser fins i tot dóna la sensació que el món s'acaba.

N'hi ha molts, les joves generacions, posem pel cas, que saben moure's amb cura per aquest entorn tan variant, d'alguna forma en són fills, fills de la tecnologia de la que s'envolten amb normalitat absoluta, però aquest sembla ara mateix el darrer tomb del camí, més enllà queda molt poc per descobrir o imaginar. Rere quants canals de televisió ens han de manipular, o potser telèfons mòbils o ordinadors que enganxen Internet, quants cotxes hem de comprar fins que ja no puguem donar un pas per enlloc?

L'època del benefici i de la prosperitat consumista em fa l'efecte que comença a tocar fons, és cert que es crearan o inventaran bestieses noves, però la taronja ja és exprimida del tot, l'última gota de suc ha estat la de la mundialització... Ara tan sols ens queda esperar que se'ns mengi la misèria moral i qui sap si també la material.