dissabte, 23 de juny de 2018



Per Sant Joan us volem a casa.
Llibertat presos polítics!

divendres, 22 de juny de 2018

Carles Munts ex-librista


El passat mes de febrer va fer disset anys del traspàs de l’artista vilafranquí Carles Munts i Milà (1914-1997). El pas dels calendaris, tan inexorable sempre, ens acostuma a oferir l’autèntica dimensió dels creadors en especial en un país com el nostre tan poc donat a recordar i honorar aquells mestres que ens han deixat. El treball i l’extensíssima obra de qui va ser un artista enamorat de l’art i del Penedès forma part ja de l’imaginari col·lectiu de Vilafranca del Penedès i específicament de la seva Festa Major. Així ho constatàvem el 2010 en una exposició de cartells de Festa Major, justament perquè hi ha imatges, detalls i notes acolorides que semblen haver nascut amb la mateixa Vilafranca, com si li fossin inherents, quan en realitat van ser la creació d’un artista que va saber interpretar el vell tarannà tradicional de la nostra terra i traduir-lo en imatges.




 Ex-libris de Carles Munts per a Jaume Montfort Canela (1956)


Carles Munts no era un experimentador, potser perquè sempre va estar enamorat de l’art en el sentit d’allò que copsa la bellesa de l’esperit, Munts cercava l’aproximació admirada al que considerava l’ideal –i no sols en dibuix i pintura, també en música, cinema, literatura...-, el camí que va de la perfecció formal a la genialitat, uns viaranys que habitualment el no situava en el recarregament ni els barroquismes, sinó en la senzilla essencialitat, potser la que és capaç d’emocionar més que mai perquè arriba al moll de l’òs. Per a Munts l’experimentació artística sovint no era un veritable camí de recerca de noves vies expressives sinó senzillament una enganyifa formal, la de qui, com la guineu de la faula, com que no les pot haver diu que són verdes.



Recordem al mestre i bon amic com a autor d’un breu grup d’ex-libris, però al seu costat hi ha en la mateixa persona l’artista autodidacta, el professor de dibuix, el creador publicitari, el cartellista i escenògraf, el jove creador de figures de cartró- pedra per a rues i el tenaç reparador del Drac i els altres elements de la Festa Major de Vilafranca. Se’ns fa present també el Carles Munts paisatgista en olis i, sobretot, el ceramista, l’autor de tants i tants plafons de rajoles on plasmava la seva terra i la seva festa, i imaginem el patriota català que ara, en el camí cap a la llibertat, ben segur que ens faria costat i amb ell altres noms d’arrel vilafranquina, referents impecables de la cultura catalana del segle XX que tots tenim ben presents.



 Ex-libris de Carles Munts per a  Lluís M. Hernàndez Izal ( 1968)


Col·leccionista i bibliògraf –també de formació autodidacta-, lector infatigable, bàsicament de llibres d’art i d’història, ben aviat es va veure temptat per la creació d’alguns ex-libris. Inicialment són sols per a la seva pròpia biblioteca i per als obsequis d’alguns exemplars als amics. Dibuixos a la ploma sobre paper, dels darrers anys cinquanta és l’ex-libris per al seu bon amic Jaume Montfort Canela, amb una imatge que juga amb el simbolisme del cognom. Als anys seixanta en realitza un altre, també ploma sobre paper per al farmacèutic  de Sant Pau d’Ordal Lluís M. Hernàndez i en concret per al seu Museu de l’Esperanto que, per iniciativa d’aquest farmacèutic manté la seva activitat com a Museu i biblioteca en aquesta petita població penedesenca.



Ell deia que tot el col·leccionisme li venia de petit i que havia mantingut la voluntat i l’afecció com una constant en la seva vida, un tarannà que lligava amb el seu caràcter extraordinàriament endreçat, fins el punt que el seu estudi no era un taller d’artista, tot i que hi treballava un artista, sinó una mena d’espai casolà on totes les coses tenien el seu lloc i el seu moment.



La passió pel cine el va portar a col·leccionar tot el que s’hi relacionava, admirava les pel·lícules de Walt Disney, els noticiaris de la UFA alemana, però també Douglas Fairbanks pare en “El pirata negro”, a les revistes de l’època veié les imatges de la Raquel Meller que l’any 1913 li explicaven que havia vingut al Tívoli vilafranquí a cantar el “Ven y ven”, justament un dia que feia molt de vent. Admirava els cartells de cupletistes i de vodevil amb la una riquesa de tipografia en la que es lluïen les impremtes de l’època.



 Ex-libris de Carles Munts per a ell mateix.


Reuneix una de les més notables col·leccions de ceràmica antiga, més de deu mil rajoles que formen el sòcol del seu estatge familiar al carrer de Cal Bolet on va néixer i on sempre va viure. Aquesta col·lecció es va iniciar cap als anys cinquanta i va comptar amb el constant suport de la seva esposa, la col·lecció va ser feta amb escassos mitjans econòmics i molta voluntat, més visitant cases de particulars i masies que no pas antiquaris, tot i això molts dissabtes anava a Tarragona en una època bona perquè no hi havia gaires col·leccionistes i eren barates.



Conjuntament amb això hi ha la passió pels llibres d’art i de temàtica catalanista fins a constituir una voluminosa biblioteca, la relació amb figures catalanes o de la cultura universal fora del país i la seva constant voluntat de reflectir en els seus treballs creatius els símbols, les tradicions i els costums de la nostra terra. Entre el col·leccionisme hi ha la seva afecció per la música clàssica, l’assistència a concerts quan era possible i el cas singular de la seva amistat amb el tenor Ernest Curtis.



Carles Munts era llavors molt jove, la passió pel col×leccionisme o simplement per relacionar-se amb artistes que ell admirava li ve de jove, pensem que Munts és nascut el 1914 i les cartes d'Antonio Moreno són del 1927, quan ell tenia sols 13 anys. La carta de Murnau amb la fotografia dedicada és del 1930, quan Munts té 16 anys. Estem, per tant, davant la imatge d'una personalitat inquieta, que s'interessa des de ben jove pel cinema internacional i que fa mans i mànegues per mantenir-hi una certa relació. Als anys quaranta s'escriu amb Walt Disney, qui li tramet imatges d'alguna pel·lícula, com és el cas de "Los tres caballeros" que combinava imatges reals amb dibuixos, una novetat tècnica absoluta en aquells anys que havia cridat molt l'atenció de Carles Munts, entusiasta com era de l'art cinematogràfic. Sabem que als anys cinquanta encara hi mantenia relació. original de la tramesa amb una nota escrita a ma -suposem que per Carles Munts- on recorda que 11 de març de 1931 F. W. Murnau es va matar en un accident  d'automòbil quan es dirigia a Nova York per a l'estrena del feu film "Tabú".



Comptava així amb una gran col·lecció de programes de mà i cartells de cinema des que en els anys de joventut pintava les pissarres i cartells dels cinemes vilafranquins. La seva dèria pel col·leccionisme era, però molt més àmplia: rajola catalana antiga, etiquetes de cava, segells, monedes, capses de llumins, diorames, i ex-libris, així com obres pictòriques d’alguns bons amics dels que n’admiraba l’obra, com era el cas del també vilafranquí Lluís Maria Güell.



Manté relació amb  cantants, músics o ballarins, així la seva correspondència amb Xavier Cugat, Glòria Lasso, Emili Vendrell, Joan Magriñà, Leonora Milà o la reconeguda dibuixant Lola Anglada. D’aquest en col·lecciona dedicatòries, en alguns casos d’artistes com Enric Granados, Isaac Albéniz, Alfred Opisso, Alexandre de Cabanyes, Joan Magriñà o Esteve Reixach entre molts altres. D’alguns d’ells en conservava creacions artístiques originals.



Quan als anys setanta comença a treballar el dibuix sobre rajola de ceràmica, realitza alguns ex-libris amb aquesta tècnica i un cop enllestit el tiratge els acoloreix a mà, així l’ex-libris de la seva pròpia imatge, amb la vilafranquina basílica de Santa Maria al fons, la imatge de l’artista s’endinsa en la lectura al damunt l’estimada imatge del Drac de Vilafranca del que, com hem dit, en va ser conservador durant més de quaranta anys. En aquesta tècnica en realitza també als anys vuitanta un per al poeta i historiador Antoni Massanell Esclassans i un dels seus darrers treballs en aquest àmbit ha de correspondre al realitzat per a qui signa aquestes línies.



Des de la seva mort el 1997 la seva absència ha estat també la seva reiterada presència de la seva obra entre nosaltres, hem recordat Carles Munts extensament en un llibre i el mantenim ben present en carrers i places, en l’aire i el tarannà més essencial de la nostra tradició, en l’obra d’un dels pocs artistes que va saber copsar i definir en dibuix i color l’esperit d’aquella Vilafranca del segle XX que, malauradament, també se’ns va allunyant en el temps i la història.



Ex-libris de Carles Munts per a Joan Solé Bordes.

(Treball preparat per a ser publicat a la revista  "Ex-libris. Portaveu de l'Associació catalana d'ex-libristes", fet que no em consta que s'hagi esdevingut).

divendres, 15 de juny de 2018

Pere Mas i Perera, una carta inèdita.


 Publicat a la revista "del Penedès" n. 16. Institut d'Estudis Penedesencs. Tardor 2007.

Pere Mas i Perera, trenta anys absent. Una carta inèdita.

Es compleixen enguany les tres dècades de la mort de Pere Mas i Perera a l’exili argentí, d’on no va tornar mai. Home clau per entendre moltes coses de la Vilafranca i el Penedès del segle XX, des d’aquell 1977 fins ara de Pere Mas tan sols n’hem vist el reconeixement oficial vilafranquí amb el nom a una escola, algun opuscle espars i un parell de bestretes de Juliana Messalles de la completíssima biografia en la que treballa des de fa tants anys. La família vilafranquina del mestre ens ha permès accedir, però, a alguns documents, entre aquests la carta inèdita que recollim aquí. Serveixi aquest detall de record a la memòria del mestre.

El dia 1 de febrer de 1967 el plenari de l’Ajuntament de Vilafranca va prendre l’acord de demanar a l’organisme corresponent que s’autoritzés el canvi del topònim “Villafranca del Panadés” al de “Vilafranca del Panadés”. Aquesta decisió va obrir la caixa del trons no sols en relació a la referència a la vila sinó també sobre la correcta grafia del topònim “Penedès”, d’etimologia prou complexa i discutida. En obrir-se el tema, el 4 de maig de 1967 va ser el Museu de Vilafranca, mitjançant carta del seu president, Antoni Amador, qui va proposar a l’Ajuntament com a grafia correcta “Vilafranca del Penedès”.

La casa de la Vila, però, va mantenir la línia inicial i l’11 de gener de 1968 va adreçar una instància al Governador Civil, signada per l’alcalde Lluís Melo Garcia, demanant l’autorització del topònim “Vilafranca del Panadés”. L’11 de juliol d’aquell 1968 es va rebre a la Casa de la Vila un informe del Ministeri de la Governació, en concret de la Direcció General d’Administració Local, on es feien una colla de consideracions contràries al canvi, de forma que en aquell moment semblava que no s’autoritzaria cap mena de canvi. La base de l’informa desfavorable n’era un de la Reial Acadèmia de la Història que no veia correcte canviar la denominació “Villafranca”, tota vegada que no s’ajustava a la mateixa grafia de les altres “villafrancas” existents en una geografia de parla castellana en la que els senyors acadèmics s’estestaven a situar també la penedesenca. El Plenari Municipal es va reunir el 21 de juliol i va acordar tornar a estudiar el tema. Havia arribat l’hora dels especialistes.

Tot ens fa pensar que en el tema hi va intervenir llavors Manuel Trens qui -a més de dir-hi la seva com a director del Museu Diocesà de Barcelona, signant en castellà un “Dictamen sobre la correcta grafía del nombre de nuestra villa y comarca” de data 20 de setembre d’aquell mateix 1968, tot indicant que ho feia a petició de l’alcalde Melo- va fer consultes a l’Acadèmia de Bones Lletres, a l’alegal Institut d’Estudis Catalans i personalment als vilafranquins Pere Bohigas i Balaguer, Antoni Sabaté i Mill, i especialment a Pere Mas i Perera. De l’encàrrec del doctor Trens en va resultar un saluda de l’alcalde Melo a l’il·lustre exiliat i la carta de contestació d’aquest que avui publiquem i que acompanyava l’informe de Pere Mas, redactat en castellà i signat a Buenos Aires el 28 de setembre; allí ratificava el que ja havia escrit el 1932 a l’entorn de la grafia del topònim com “Vilafranca del Penedès”. El treball l’havia aprofitat Mas i Perera per redactar un article en català sobre l’etimologia i grafia del terme “Penedès” que el 30 d’agost es va publicar en la nostra llengua al setmanari “Tele Estel”.

Observat des de la perspectiva actual el tema té un cert caire de regust polític, una reivindicació de catalanitat en el topònim vilafranquí que finalment quedaria aturada –qui sap si voluntàriament o com a resultat de la paperassa burocràtica- una colla d’anys. Cal observar, però, la curosa expressió catalana de la prosa de Pere Mas en la carta que reproduïm, amb la catalanització de la denominació de tots els organismes oficials, i una certa tonalitat de menyspreu envers el desconeixement científic de la realitat de Catalunya –llegiu, si us plau, amb atenció el penúltim paràgraf de la carta-, talment un testimoniatge de convicció patriòtica, a partir del nom de la capital de la nostra comarca i de la mà d’un home imprescindible per a la cultura penedesenca, tot i que mantenir-s’hi físicament absent des de feia trenta anys.

La consulta a l’exiliat devia ser qualificada d’imprescindible per Manuel Trens davant la situació que s’havia creat amb la proposta inicial de l’Ajuntament vilafranquí i l’informe desfavorable. Veritablement, el tema va acabar esdevenint un punt de coincidència, però no pas de concòrdia, entre l’exiliat republicà Pere Mas i Perera, promotor d’activitats polítiques i culturals catalanistes arreu del món -entre elles els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili- i Lluís Melo Garcia, “alférez provisional” dels anys de la guerra, metge i alcalde franquista de la vila.

També Antoni Maria Badia i Margarit en nom de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona hi va dir la seva en informe de data 23 de gener de 1969; el de Ramon Aramon i Serra, de l’Institut d’Estudis Catalans (entitat llavors encara no reconeguda oficialment, tot i que tolerada) no portava data, i tampoc els de Pere Bohigas i Antoni Sabaté. Tots ells eren coincidents en la forma “Vilafranca del Penedès”, de manera que el Ple Municipal del 15 d’octubre de 1969 va fer la petició oficial de canvi de topònim i el tema, amb la papereta solucionada a nivell local, va quedar oficialment en tràmit. El 26 de gener de 1971 l’alcalde Melo s’adreçava a la Direcció General d’Administració Local i demanava el canvi per “Vilafranca del Penedés”, el ple de la Diputació de Barcelona aprovava el canvi el 30 de març d’aquell mateix any, i finalment el Consell de Ministres del 5 d’octubre acceptava la forma “Vilafranca del Penedés”, opció validada en publicar-se al BOE del 28 de gener de 1972. Més de cinc anys per canviar un nom.


                           Signatura de Pere Mas i Perera a la cloenda de la carta

Hem resseguit aquest procés en base als documents que el 19 i el 26 de febrer del mateix 1972 es van aplegar en l’opuscle “El nombre oficial de Vilafranca del Penedes en su correcta grafía”, separata del setmanari “Penedés” que justament havia canviat amb aquest motiu el topònim que li servia de capçalera. L’opuscle, tot i que d’acurada edició, ens mostra les incongruències de l’època en el seu mateix títol, sense posar cap mena d’accent sobre el topònim de la comarca; una mostra de com en els diversos documents oficials es va intentar salvar la correcció política a l’entorn d’un miserable accent que no podia veure reconegut el seu caràcter obert sobre la vocal tònica i aguda.

Pere Mas i Perera
Avda Federico Lacroze 2534, C.
Buenos Aires

Buenos Aires, 28 de setembre del 1968.

Sr. Lluís Melo Garcia
Alcalde-President del Molt Il·lustre Ajuntament
Vilafranca del Penedès.

Senyor Alcalde:

Per mitjà del meu respectat i enyorat amic Dr. Mn. Manuel Trens, pvre, he rebut el seu saluda del 10 d’agost proppassat, junt amb la còpia de la comunicació de la Direcció General de l’Administració Local del Ministeri de la Governació, de Madrid, en què li és traslladat el dictamen de la Reial Acadèmia de la Història, en relació amb la grafia correcta del nom de la nostra vila natal, documentació que he llegit amb molta detenció.

Per consideració a Mn. Trens i en el meu desig d’ésser útil, en tot moment, a Vilafranca, tal com vostè vol, incloc a la present un escrit meu, redactat en castellà, en què li dono el meu parer d’historiador respecte de la grafia correcta del nostre topònim, per si creu convenient d’adjuntar-lo, com a peça documental, a l’expedient iniciat a Madrid, per a la modificació del nom de la nostra vila.

Però, no sé pas estar-me, senyor Alcalde, de comunicar a vostè, amb tota franquesa i d’una manera objectiva, el meu criteri sincer sobre l’al·legat de la Reial Acadèmia de la Història, del 24 de maig proppassat.

El seu text, senyor Alcalde, té, en general, poca consistència científica, per tal com les raons que addueix, tant en relació amb el terme Penedès com amb el Vilafranca, resulten molt poc fermes, perquè no s’apuntalen en cap investigació rigorosa de la naturalesa, de l’origen i de la història d’aquells dos mots, tal com exigeix la Toponímia, que és una ciència, i que, com a tal, obliga: a) a fixar les grafies en base a la procedència de les formes inicials de la veu que s’estudia i, c), a cavall de l’etimologia lingüística i de la històrica, extreure les conclusions adients i, consegüentment, fixar la forma escaient d’escriure cada topònim.

Els experts sostenen que un nom de lloc és una faiçó de la llengua d’un país, un mot foraster, tal com tots els altres, de vocals i de consonants i de fonemes articulats pels òrgans de la paraula i transmesos per l’oïda al cervell. Per a ells, una llengua és un moment particular, damunt un territori determinat, de l’evolució del llenguatge humà.

Per tant, la fixació d’una grafia no és pas mai una qüestió política, sinó científica, per tal com requereix un coneixement pregon de la llengua, de la història, de la geografia i de la sociologia de la contrada, més o menys vasta, d’on és original un topònim; en el cas plantejat per la Corporació municipal vilafranquina, de Catalunya, en concret.

La lectura del document consabut em demostra que els membres de la susdita Reial Acadèmia desconeixen, en absolut, l’origen i la història del català o bé obren com si se’n desentenguessin en absolut, i no cal pas dir de la història del poblament i de l’evolució de la nostra comarca: generalitzen tant que evidencien que es deixen dur per interessos i sentiments totalment estranys a l’establiment de la grafia correcta dels mots sobre els quals ha estat consultada aquella institució.

Fixi’s, senyor Alcalde, que accepten la grafia Penedès tot senzillament perquè l’empra la “Geografia de Catalunya”, dirigida pel Prof. L. Solé Sabarís i editada per l’Editorial Aedos, talment com si aquestes fossin les autoritats màximes en la matèria. En canvi, ignoren l’existència de l’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 5 de juliol del 1907 per l’Excma. Diputació Provincial de Barcelona, especialitzat en l’estudi de la nostra història i la nostra llengua.

Quant al topònim Vilafranca, donen raons que posen de relleu llur ignorància supina de la realitat històrica comarcal.

Només li diré que si el terme vilasólo tiene categoría administrativa de lugar”, per què l’Acadèmia no ha fet valer la seva autoritat en el cas de nombrosos llogarrets de l’Estat espanyol coneguts oficialment com a Villa Alta (1.000 h.) Villa Blanino (2.000 h.), Villada (2.550 H.) i tantes d’altres, i no els obliga a dir-se vila?

Per altra part, el fet que aquella Acadèmia remarqui que, en cas d’ésser sol·licitada resoltament i acceptada la modificació del nostre topònim, la nova grafia constituiria un cas “único en la nòmica de los municipios españoles” denota que vol desconèixer que una tal dissemblança és la resultant de fets històrics que no poden ser tergiversats de cap manera.

Li agrairé, senyor Alcalde, de voler-me acusar rebut de la present, per a la meva tranquil·litat, i, també, de tenir-me al corrent del resultat final d’aquest assumpte, el qual no cal pas que li digui que voldria que fos favorable als seus anhels de resoldre la qüestió tan àrdua i vella com és la de la grafia del nom de la nostra vila.

El saluda atentament.
Pere Mas i Perera