Per què es compra una novel·la?

Els arguments que porten a triar una o altra novel·la o un llibre de poesia –altra cosa són els assaigs que s’acostumen a adquirir d’acord amb la temàtica que ens interessa- són diversos. Posem el cas que en una estació de ferrocarril hem d’iniciar un viatge en aquest mitjà, un viatge que tindrà una durada de diverses hores, de manera que -si hem descartat l'opció del llibre electrònic- a la llibreria de l'estació, en comptes d’un diari o una revista, o a més d’aquests, decidim emprar la forma clàssica de comprar una novel·la, potser de butxaca, d’aquelles de llegir i llençar, barateta. A la vista, però, de l’extraordinària diversitat d’oferta el que ens cal és un cert criteri per tal d'evitar que a la tercera pàgina, ja dins del tren i sense possibilitat d’esmena, no hàgim de caure en el penediment per una decisió en excés precipitada.

Una de les opcions és la dels clàssics, aquella obra que ja havíem llegit o que n’hem sentit a parlar tantes vegades però mai no hem tingut l’oportunitat d’obrir amb calma. Aquí hi pesen els coneixements que tinguem de literatura, sigui la de la nostra llengua o una altra que dominem, o de literatura universal, tenint en compte en aquest cas qui ha fet la traducció. 

Si optem pels contemporanis, la solució fàcil és la faixa que a la portada ens indica que aquella obra o aquell autor han estat guardonats amb alguna distinció important, o potser les quatre línies de la contraportada que ens expliquen –a més de cantar les joies de l’obra- una mica el que passa. També hi ha qui opta pel gènere i només llegeix –per passar les hores dalt del tren- novel·la negra o d’enamoraments (mal anomenada romàntica) o de ciència ficció. Entre les obres de recent edició hi pot haver el criteri de considerar qui és l’autor, uns cognoms que coneixem i dels que ja hem llegit obres anteriors, o simplement perquè n’hem sentit a parlar, qui sap si per boca-orella o en algun article o nota a la premsa  en la que algun crític la recomanava.

 

Hi ha també l’opció de triar per la portada, hi ha novel·les que m’emportaria al tren –els trens- que em permetrà anar de Barcelona fins a Sòria només per la imatge de la portada. L’extraordinària fotografia de Català Roca a la portada de “La sombra del viento” de Carlos Ruiz Zafón ja evocava tot un temps i un ambient, i l’interior del llibre no defraudava en relació a aquest plantejament i corresponia a aquesta etapa. És clar que hi ha també les editorials que opten per la presentació clàssica, tan sols tipogràfica, o per una imatge que no dóna cap pista, com són els dibuixos dels Quaderns Crema” sovint plantejats com una antítesi o oxímoron en relació al títol. I finalment, hi ha l’opció del títol, no pas per conegut sinó per suggeridor, en aquest sentit em sembla excepcional “La por del porter davant del penal” de Peter Handke. És clar que aspectes externs com la portada o el títol poden ser enganyosos, també m’ha passat més de quatre vegades, potser perquè l’interior no respon –a gust del lector, és clar- al que hom havia pensat trobar-hi.

 

I a l’hora de la veritat potser comprem una o altra novel·la una mica per una barreja de tots aquests criteris, i el del preu, que també cal tenir-lo en compte. El tren comença a circular, obrim la primera pàgina i... sigui el que Déu vulgui.