Els homes de la Fira de la Vinya i el Vi, retrobament el 1947

Fotografia dels homes de la primera Fira de la Vinya i el Vi celebrada el 1943, en una trobada al Tívoli el 1947 en un dinar de germanor. És una variant de la imatge publicada al volum de Manuel Benach "Els vilafranquins del segle XX", en aquesta foto falta a la dreta un personatge que sí que apareix a la imatge del llibre de Benach, es tracta del senyor Enoc Albertí.

Relació de les persones que s'han pogut identificar d'acord amb la numeració que proposem:

1.-?; 2.-Josep Just; 3.-Roig (forner de les Cabanyes); 4.- Esteva de les mares; 5.- ?; 6.- ?; 7.- Lluís Melo; 8.-?; 9.-?; 10.- Director del Banco Hiapà Americà; 11.- Director del Banc Espanyol de Crèdit (Banesto); 12.- Propietari?; 13.- Domigo Cana; 14.- Joan Solé Montané, el Solé Gros; 15.- Pau Boada Mercader; 16.- L'arquitecte Josep Brugal Fortuny, arquitecte; 17.- Genis Rovira, Rovireta; 18.- Manuel Benach Torrents; 19.- ?; 20.- Antoni Sabaté Mill; 21.- ?; 22.- "El pasos largos"; 23.- Antoni Gallemí; 24.- ?; 25.- Josep Sardà (Sepsa); 26.- ?; 27:- Sr. Olivella de Suisland; 28.-  Joan Mas Valls; 29.- ?; 30.- Director del Banc Central; 31.- Sr. Feliu de les premses; 32.-?; 33.- Joan Miret del ciment; 34.- Josep Deus del Sindicat de Moja; 35.- Soci de Lluís Marcé; 36.- Sr. Biosca, pare; 37.- ?; 38.- Sr. Alujas, pare; 39.- Alfred Gasser Schneider; 40.-?; 41.-?; 42.- Sr. Masachs de la Sindical; 43.-?; 44.-?; 45.-?; 46.-Josep Sellarès Pros; 47.- ?; 48.- Sr. Solsona de Banesto; 49.-Manuel Mestre de Cal Gotlla; 50.- Joan Just; 51.- Sr. Oliveras de la ferreteria; 52.- Norbert Ventosa; 53.- Joan Trens Ribas; 54.- Antoni Güell Cortina; 55.- Esteve Reixach; 56.- Lluís Mestre Barreno; 57.- L'hereu Ventosa; 58.-?; 59.-?; 60.- Antoni Martorell; 61.- Cristòfol Mestre Artigas, Don Cristobal; 62.- Ramon Sardà; 63.- Antoni Massanell Casas; 64.-?; 65.- Sr. Figueras; 66.-?; 67.- Jordi Biosca; 68.-?; 69:- Pere Giró Romeu, 70.-?

Història d'un rellotge

Publicat a El 3 de Vuit el 27 d’agost de 1993. Premi Sant Ramon de Penyafort de reportatge, any 1994

El Niu d'Art, l'Orfeó Vilafranquí, l'Esbart Coral, la Confraria del Sant Aliment... trenta anys d'art, música, cultura i gastronomia

Aturat o marcant encara els quarts i les hores, el rellotge de la sala Sant Ramon de Penyafort de la casa de la Vila -la que actualment s'anomena sala Pau Boada- resulta ser un dels personatges més excepcionals de la història vilafranquina del darrer segle. Impassible testimoni de les activitats d'una bona colla d'entitats vilafranquines. Furgant al seu tombant entre documentació diversa i testimonis personals -des dels que ens va deixar escrits Manuel Benach fins als de la vilafranquina Àngela Castany hem pogut resseguir aspectes d'una colla d'entitats que van tenir la seva seu al carrer de la Font, en concret al número 15, on encara ara unes arcades de caire gòtic i dos capitells d'animals músics ens recorden un temps farcit d'història i activitats.

En altre temps i en aquell indret vilafranquí les hores les marcava el rellotge que ara hi ha a l'Ajuntament. El van construir al darrer terç del segle passat i va passar a formar part del que va ser àmbit compartit del Niu d'Art, l'Esbart Coral i l'Orfeó Vilafranquí, probablement procedent del domicili particular d'una família vilafranquina. Després del 1939. quan les activitats desapareixen de l'històric edifici del carrer de la Font, el rellotge passa a la casa de la vila, segons alguns testimonis, mercès a les intercessions del patriarca vilafranquí Antoni Massanell i Casas.

El Niu d'Art

Al número 15 del carrer de la Font hi tenia la seva seu el Foment Autonomista; som a principis de la segona dècada del nostre segle i les idees dels radicals d'Alexandre Lerroux comencen a situar-se i a captar partidaris als centres comarcals catalans. Certament, la història de les entitats i partits polítics a Vilafranca en aquesta etapa històrica encara està per estudiar. Sabem, però, que el Foment Autonomista va donar aixopluc a entitats d'activitats culturals prou diverses sense que, ara com ara, sigui possible fixar els referents de lligam entre unes i altres.

El 1915 i com a resultat d'una tertúlia d'inquiets es crea el Niu d'Art que troba espai a la seu del Foment Autonomista; en realitat s'hi instal·la com una secció i utilitza el seu saló d'actes, convenientment decorat per en Josep Senabre, per celebrar-hi exposicions, conferències i tertúlies. La sala compta amb un foc a terra i es complementa amb l'esmentat rellotge, provinent del domicili particular d'una família vilafranquina, i diverses reproduccions en guix i a mida natural d'escultures clàssiques, potser amb la voluntat d'utilitzar-les per a les classes de dibuix al natural si, com estava projectat, s'hagués arribat a crear una escola municipal de belles arts, tema pel qual fins es va constituir una comissió mixta amb representants de l'Ajuntament i altres de l'entitat. Aquestes reproduccions escultòriques van rebre els comentaris irònics i punyents de mossèn Trens, un dels habituals de l'entitat, a la sèrie «Els clàssics hostes del Niu d" Art» on aquells personatges, el Moisès de Miquel Àngel, la Venus del Milo, etc. visiten Vilafranca. Aquestes proses van ser publicades el 1917 a les pàgines d" «Acció» però l'autor no en va acabar la sèrie, i aquesta ha estat recollida finalment al volum «Vilafranca, senyora vila i altres proses» (Vilatana 1990).

Fora d'això, el Niu va ser punt confluent de les ambicions museístiques i literàries d'una colla de vilafranquins que no es cansaven d'aplegar pedres velles i pintures contemporànies, un llegat que en part va arribar a esdevenir finalment patrimoni del Museu de Vilafranca, mentre que el rellotge, aneu a saber si a causa de la seva utilitat -els vestigis de la història són sempre d'una absoluta inutilitat pràctica-, va esdevenir propietat municipal.

Mentre, la història de l'entitat es dibuixa farcida d'alts i baixos, inestable, tot i que sembla que era la part més activa d'aquell Foment Autonomista. Els homes que li van donar volada, des del doctor Ricard Fortuny, l'Antoni Martorell o en Romà de Saavedra fins al mestre Francesc de Paula Bové, van veure com el 1923 el cop d'en Miguel Primo de Rivera tancava les portes del Foment i, en conseqüència, les del Niu d'Art i les altres entitats que allí hi tenien estatge.

Un parell d'anys després, i amb el suport de l'Esbart Coral i l'Orfeó Vilafranquí, aquelles sales van tomar a presentar activitat, sense que ens sigui possible afirmar si el Foment Autonomista tomava a exercir-hi, ni que fos amb una intensitat legal mínima legal, les seves activitats. Tot i això diversos documents fan constar que als anys trenta contractes com el de subministrament elèctric anaven encara a nom de l'entitat política. Van ser els anys de l'empenta a la celebració de la I Exposició d'Art del Penedès del 1926. El curs 1926-1927, una mica com a resultat d'aquella celebració al Col·legi de Sant Ramon, el Niu d'Art va acollir una humil escola d'art dirigida per Jaume Busquets. Tot i que la seva vida va ser efímera hi van passar joves promeses com en Lluís-Maria Güell que hi va exposar, o el xicot de cal Moy que hi va presentar una col·lecció de nus femenins, dels quals el públic vilafranquí més selecte assegurava que eren les criades de casa seva. Allí s'hi van sentir també diverses conferències entre les quals possiblement van destacar les de Josep-Francesc Ràfols, Manuel Trens i el 1929 la que hi pronuncià Josep-Maria de Sagarra, però aquesta ja és d'atribució conjunta amb l'Esbart Coral Orfeó, esbart i confraria.

A la segona dècada del nostre segle es va crear l'Orfeó Vilafranquí sota la direcció del mestre Bové; assegura Benach que allí hi van revelar les seves dots musicals Maria Bové, filla del mestre, com a violoncel·lista i Àfrica Lara, la filla gran del fotògraf, com a violinista. Pocs anys després, el 1919, es va crear l'Esbart Coral Catalunya Nova que inicialment dirigia el mestre vilafranquí Pau Valls. El que sembla clar és que el 1922 ambdues entitats, que havien patit moments d'eufòria i temporades d'inactivitat, van agermanar els seus esforços sota la direcció del Mestre Bové i van esdevenir oficialment l'Agrupació Musical de Vilafranca, tot i que al carrer continuaven essent l'Esbart Coral i l'Orfeó.

No sabem si va ser en aquests moments o més tard que es van traslladar a la seu del Foment Autonomista i del Niu d'Art, és a dir, al número 15 del carrer de la Font. El cert és que allí les trobarem fent classes de solfeig i organitzant actes d'homenatge, lectures poètiques i concerts com el que el 1926 van fer al saló d'actes del Casal, una activitat constant que arribarà fins i tot als anys de la guerra. Entre els homes de l'entitat hi trobem l'Antoni Massanell, en Guitart, en Joan Castany, en Cuc, el Rovira de cal Vicentó, en Pallejà i l'Esteve de les gasoses.

Esbart i Orfeó eren organitzats en secció d'homes, de dones i infantil, sempre sota la direcció del Mestre Bové. A més dels diversos concerts, actuacions i sortides que realitzaven, els dos moments de més relleu de 1'any a l'entitat eren els de Carnestoltes i les Caramelles, aquestes a càrrec del cor d'homes.

Al primer pis de l'immoble hi havia el cafè, que atenia en Jepet cada dia a partir de les sis de la tarda; també s'hi feia ball en determinats moments de l'any i encara hi ha qui recorda ei caire familiar, i lluït a la vegada, que tenien les celebracions. Posats a acollir les activitats més diverses, també va ser allí que va iniciar els assaigs la famosa Orquestrina Royaltie; la formació que va debutar cl 1930 al Casino era la dels Berdier, Bertran, Ferrer, Ramon Evaristo, Nutó i el Pepito Colomer. L'activitat de la ballaruga va perdurar amb eufòria i durant bona part del temps de la guerra s'hi va fer ball cada vespre. Tot i que el local fins i tot va acollir alguna temporada el Centre Excursionista Vilafranquí, l'entitat popular més curiosa que allí es va constituir va ser la Confraria del Sant Aliment, una creació atribuïda en bona part a les qualitats culinàries de l'Esteve de les gasoses. S'aprofitava la cuina del local i les aportacions de la natura com les granotes o els cargols quan plovia; allí la colla d'amics havia gaudit d'uns àpats memorables que presidia un cullerot de dimensions ostentoses, el símbol del sant aliment.

Un detall més d'aquest capítol entrebancat i divers de les entitats vilafranquines, sempre sota l'atenta remarca del rellotge.

Record de Jaume Mercader-Miret en el seu traspàs el 2009

 Publicat a la revista del Penedès n. 21 de la tardor del 2009.

El 31 de desembre del 2009 moria a Barcelona als 95 anys d’edat l’artista i escriptor vilafranquí Jaume Mercader-Miret. Format en els paràmetres de l’estètica noucentista, Mercader va destacar com a artista en l’àmbit de l’orfebreria amb els seus reconeguts repussats d’aram, tot i que va treballar també la pintura, el disseny de vitralls i el dibuix, especialment en la il·lustració d’edicions. L’altra faceta de la seva personalitat intel·lectual és una extensa obra literària que inclou diversos volums de prosa, en general assaig, llibres de viatges i poesia entre la que hi ha la lletra dels goigs de sant Ramon de Penyafort que es canten actualment. Professor de l’escola Massana, va pronunciar el pregó de la Festa Major de l’any 1965 i el de les Fires de Maig del 1976.

Nascut a Vilafranca l’any 1914, Jaume Mercader-Miret va fer els seus primers estudis al col·legi de Sant Ramon fins que el 1929 es va traslladar a residir a Barcelona amb la seva família; allí, amb catorze anys i enllestits els estudis bàsics, va entrar a treballar d’aprenent al taller d’argenter de Manuel Valentí, al passeig de Gràcia. Per l’amistat familiar amb mossèn Manuel Trens i la d’aquest amb l’orfebre Ramon Sunyer qui formava part dels “Amics de l’Art Litúrgic”, entitat creada pel sacerdot vilafranquí, Mercader va entrar al taller de Sunyer el 1930, estada que seria especialment transcendent per al futur artista en el seu procés de formació i on hi va treballar fins que l’octubre del 1937en una labor que alternaven amb l’aprenentatge quan per iniciativa del mateix Ramon Sunyer, Jaume Mercader-Miret i altres companys aprenents del taller es van matricular a la barcelonina Escola Massana que llavors dirigia el gironí Jaume Busquets durant tants anys directament relacionat amb Vilafranca, en gran part a través de les iniciatives de Manuel Trens.

En tornar de la guerra civil deixa el taller de l’orfebreria i comença a treballar amb el seu cosí, el també artista Pau Boada i Mercader en la realització d’obres d’art decoratiu. L’associació dels dos creadors va durar ben poc tot i que va donar obres com l’escultura de sant Sebastià que podem veure a la Trinitat i la de sant Pau a la seva ermita vilafranquina, a més de pantalles per a llums de peu, cuirs repussats i altres treballs d’art ornamental. La primavera del 1941, Jaume Mercader-Miret entra en contacte amb el joier Alfons Serrahima i comença a rebre encàrrecs de repussar metall i mica a mica passa dels treballs de dibuix als relleus d’aram, i també alguns en plata. En aquests primers anys quaranta, al costat de la temàtica estrictament profana trobem un seguit de treballs d’art sacre procedents de la línia eclesiàstica i de la necessitat de restaurar un patrimoni que en l’àmbit religiós en bona part se n’havia anat en orris durant els tres anys de la guerra, però també en l’àmbit particular, estrictament familiar.

Són també anys vilafranquins en els que, més enllà de la mai oblidada relació amb la Vilafranca nadiua, l’artista treballa per a les edicions que veuen la llum en aquells anys, col·labora així en una guia de Vilafranca que publica Manuel Benach al seu taller d’impremta “Artes Gráficas Vilafranca” i fins i tot, si s’escau, aporta il·lustracions per a les publicacions periòdiques de la població. En aquells anys Benach sovintejava la capital catalana, on hi fa estada per motius professionals de la seva activitat d’advocat, i capitanejava una tertúlia penedesenca a la capital catalana de la que Mercader-Miret n’era un incondicional. D’aquesta relació en sortiria l’encàrrec per a la que és una de les obres d’art sacre més reconeguda de l’artista: l’altar de sant Ramon de la basílica de Santa Maria, el primer a l’esquerra entrant per la porta principal. Aquest important conjunt l’havia promogut als anys quaranta Manuel Benach i Torrents, gran devot del Sant. Circumstàncies diverses, però, van fer que l’altar no s’acabés completament fins l’any 1965. Al seu tombant els sis plafons d'aram repussat de Jaume Mercader-Miret sobre una iconografia proposada per l’advocat barceloní Ramon Rucabado, gran devot i coneixedor de la vida de sant Ramon. Els plafons tenen a veure amb els goigs al Sant que el mateix Mercader escriu i que s’interpreten cada 7 de gener en acabar l’ofici en honor al patró vilafranquí. Professor de l’Escola Massana durant molts anys sota la direcció del també vilafranquí Lluís Maria Güell, la producció artística de Mercader-Miret, sempre sota paràmetres estètics de tonalitat clàssica i de línia noucentista, és marcadament àmplia i abasta no sols l’aram, amb obra a la Mútua del Penedès, a Caixa Penedès i a la capella del col·legi de Sant Ramon, sinó també vitralls dissenyats per ell i peces d’art sacre per a nombroses esglésies de Catalunya.

                           Sant Jordi, aram repussat de Jaume Mercader-Miret

Però l’artista es va voler moure sempre en un àmbit cultural ampli, obert a la saviesa, com els homes del renaixement italià que tant admira, d’aquí goigs, poesies, col·laboracions a les publicacions vilafranquines, premis en certàmens literaris, passió confessa per la composició de sonets, diverses auques, entre les quals una a la festa major de Vilafranca. Ja abans de la guerra col·laborava a la premsa vilafranquina amb la seva “Lletra de Barcelona” a les pàgines d’Acció Catòlica” on seguiria col·laborant en els anys quaranta i cinquanta. Guardonat en diversos certàmens literaris per la seva producció poètica, de la que després n’aplegaria una petita part al seu “XXV sonets triats” publicat el 1990. Pregoner de la Festa Major l’any 1965 i de les Fires de Maig el 1976, el 1990 publica també les seves “Memòries d’un aprenent vilafranquí”, llibre al que seguiria el 1991 “Galeria de retrats amb un autoretrat” i l’edició vilafranquina d’homenatge “Vilafranca ben a prop” (XXII premi Sant Ramon de Penyafort) publicat per Vilatana el 1995, el 1998 el conte “L'anxaneta i l'àngel del campanar” a la col·lecció Cercavila de l’editorial Vilatana, amb dibuixos de Núria Giralt i Clausells, i el 1999 la biografia de Pau Boada “De la vida i obra de Pau Boada”, editada per Ramon Nadal i Caixa Penedès; l’Institut d’Estudis Penedesencs li va publicar el 2003 el seu darrer llibre “Fets i circumstàncies”. Col·laborador de la revista “Olerdulae” del Museu de Vilafranca i posteriorment d’aquesta revista “del Penedès”ⁱ, ha deixat abundants textos i poemes inèdits en bona part dipositats al que ara és Centre de Documentació de la Vinya i el Vi del Vinseum.

i De “Dietari divers”. 1996. Revista “del Penedès”, núm. 2. Estiu 2002. Pg. 83-88. De “Dietari divers”. 1997. Revista “del Penedès”, núm. 5. Primavera 2003. Pg. 81-83. De “Dietari divers”. 1998 i 1999. Revista “del Penedès”, núm. 7. Hivern 2003-04. Pg. 103-107. De “Dietari divers”. 2000- 2001- 2002. Revista “del Penedès”, núm. 9. Estiu 2004. Pg. 78-88.

Presentació llibre "Recull poètic" de Ramona Via

Volum publicat per l'Associació d'Escriptors del Prat de Llobregat Tinta Blava. Presentat el dia 4 d'abril a la sala Sara Kirchner de l'Agrícol.

En aquestes vigílies d’un sant Jordi que aviat semblarà sant Fermí per la riuada desfermada de publicacions que ens ve al damunt, cap alegria no ens podria ser més fervent als vells vilafranquins com aquest que us parla que saber que Ramona Via no s’ha oblidat i que a la seva vila adoptiva del Prat de Llobregat, a la que va dedicar tota la seva vida professional, han coincidit diverses iniciatives per a remarcar la trajectòria humana i literària d’aquell esperit net i pur, senzill i directe que va ser la Ramona Via.

La primera d’aquestes iniciatives és el llibre de poemes que avui ens aplega i l’altra és la que capitaneja en Josep Massaguer al voltant del conjunt de l’obra de la Ramona en l’àmbit dels estudiants d’ensenyament secundari. Més plaent encara perquè l’edició d’aquest “Recull poètic” no és una iniciativa institucional ni empresarial, sinó sorgida espontàniament de la societat civil, d’aquesta associació d’escriptors del Prat que es diu “Tinta blava” i que veig que publiqueu un volum cada any, ja m’imagino com li hauria agradat a la Ramona observar que l’esperit literari es manté viu a la seva vila, i encara més si hagués vist que la transcripció dels seus poemes la feia la seva filla Maria Teresa i la Lena que em suposo que és la seva neta.

Posats en notes joioses deixeu-me dir que l’edició és preciosa, acurada en la forma i l’estructuració del contingut, feta amb delicadesa, preciosa de coberta i a l’interior amb les fotografies de l’àlbum familiar i aquest paper amb un punt aspre que ens pot recordar una mica el paper d’estrassa, aquell de les paperines que la Ramona feia servir per a escriure les seves composicions poètiques i proses, perquè no en tenia d’altre, i que la seva germana m’explicava que amagava sota el matalàs. I posats a fer agrair-vos els detalls vilafranquins que té l’edició, alguns poemes de joventut i la dedicatòria de cloenda que el Prat de Llobregat ha volgut compartir amb Vilafranca del Penedès en aquesta primavera del 2022 del centenari del seu naixement. Moltes gràcies!

Diu Natàlia Ginzburg en el seu magnífic volum de proses “No has de preguntar-me mai”, novetat de l’editorial Àtic dels Llibres d’aquest sant Jordi (Ginzbourg i Ramona Via són contemporànies, l’escriptora italiana era cinc o sis anys més gran, però va morir a finals del 1991 i la Ramona a les primeries del 1992) que per a una escriptora o escriptor és important tenir bons interlocutors: “Aquestes persones ajuden l’escriptor a no sentir per ell mateix una simpatia cega o no sentir per ell mateix un menyspreu mortal. L’ajuden a defensar-se de les sensacions de desvariejar i delirar en solitari. El salven de les malalties que creixen i es multipliquen, com una vegetació estranya i trista, a l’ombra del seu esperit quan està sol”.

Si em volen permetre un acte d’insuportable vanitat els diré que en llegir això he pensat que potser jo vaig ser per a Ramona Via el seu interlocutor vilafranquí o penedesenc, no pas per molts anys, de finals dels vuitanta fins al 1992 de la seva mort i que aquest és l’únic motiu que justifica que jo sigui avui aquí parlant d’una persona a la qual vaig apreciar amb sincera estimació a la seva obra literària i, sobretot, a la seva trajectòria personal.

Ella estimava Vilafranca, però sabia que era la de la seva infantesa i primera joventut i que la tenia mitificada, de manera que necessitava un contrapunt, una veu que la fes tocar de peus a terra, és el mateix cas de Pere Grases o de Pere Mas i Perera en relació amb el vilafranquí Ramon Quer, perquè el seu altre interlocutor era Mn. Trens que vivia a Barcelona, tot i que remenava totes les cireres de la cultura vilafranquina.

La Ramona es va posar en contacte amb el Casal Societat La Principal perquè en aquells anys seixanta sabia que publicava una revista -“Casal”- només per als socis (no us penseu pocs, gairebé unes quatre-mil famílies en aquells anys) pràcticament tota en català i els va oferir la seva col·laboració amb articles que, amb la seva característica sensibilitat, parlaven de les coses del dia a dia, en total van ser més d’una seixantena, alguns aplegats en l’antologia del 1994. La Ramona m’havia confessat que li convenia escriure, que li anava molt bé després del tràngol personal i familiar que havia viscut en aquells anys. La relació amb el Casal de Vilafranca va ser a través del seu president Jaume Massanell i d’ell i del seu germà, el poeta i historiador, mestre i amic, Ton Massanell em va venir la relació. Un grapat de cartes i una trobada personal i familiar a Garriguella l’estiu del 1991 sense que m’arribés a imaginar que ja estava malalta i que ens deixaria pocs mesos després.

D’ella n’admirava els seus dos llibres i durant molts anys als meus alumnes que quart de secundària quan a l’àrea d’història arribaven a la guerra civil els explicava la situació a Vilafranca i els presentava el cas de la Ramona, com el de la Carme Juncosa i algunes altres vilafranquines, noietes de catorze o quinze anys, com les alumnes que m’escoltaven, a les que un dia els proposaven deixar els estudis, anar a fer uns cursets d’infermeria i passar a treballar a l’hospital de sang que hi havia aquí al costat, al Molí d’en Rovira. Això és “Nit de Reis” i aquella noia, de ben jove adobada per aquestes circumstàncies de la vida, no ens ha d’estranyar que la trobem després atenent parteres en les més miserables condicions en aquells anys de postguerra al Prat de Llobregat o ajudant noies que difícilment podien justificar el seu embaràs, en un temps en el qual les imposicions legals feien més evident encara el paper subsidiari de la dona.

Si entrem en el llibre que avui ens aplega aquí, hi descobrim un pròleg de l’autora que justifica la simplicitat dels poemes dels primers temps, que ella accepta deixar tal com estan per tal que no perdin la frescor i espontaneïtat d’aquella noieta adolescent, un exercici de senzillesa i de reconeixement de la vida, que era una de les característiques de Ramona Via. En el pròleg de l’edició Vicenç Tierra remarca que dels 96 poemes del llibre la major part són inèdits, l’Ignasi Riera encara no en va aplegar una dotzena a l’”Antologia” del 1994. Poesia confegida en el decurs de 52 anys que, com diu Tierra, són un aqüífer inesgotable, són el seu cor i la seva vida, que ens regala la seva afabilitat benevolent, la qualitat d’inspirar o merèixer amor.

Ramona Via pretenia, en la poesia i en les proses, deixar constància de les petites transformacions del seu món, cronista de la seva passió i la seva devoció per la seva família, la seva professió, la seva terra com escriu Vicenç Tierra al pròleg. El volum és estructurat en vuit blocs temàtics i en cada cas ordenats per anys de redacció, de temàtica amorosa des dels primers somnis de postguerra fins ben entrat els anys vuitanta, no sempre amb mètrica ben rimada tot i que s’hi deixa sentir el pes del sonet. Un altre bloc per als paisatges des de l’enyor pel poblet de les Cabanyes del que baixava cada matí en els anys de la guerra per anar a estudiar a l’institut de Vilafranca, amb espardenyes, les úniques sabates que tenia a la mà i en entrar a la vila les espardenyes amagades en un marge i les sabates als peus, i en la postguerra el maquillatge a les cames per tal que semblés -exigències del franquisme- que portava mitges, una obligació que no s’ajustava a les possibilitats de la butxaca de moltes noies com ella.

Al llibre, un bloc breu per a fantasies i somnis i un altre de fe, peces aquestes ja més de maduresa reflexiva. La família hi ha de tenir un pes, i en el seu cas evidentment la maternitat. El bloc de temàtica patriòtica ens mostra aquella noieta que dèiem, adobada en l’experiència directa de la guerra a la rereguarda, amb un salt fins als anys setanta quan la poesia patriòtica reprèn, allunyada del desencís de la guerra perduda que veiem en “Als vençuts” de la pg. 124. I encara mitja dotzena de Nadales i un bloc d’endreces amb les qual vol arribar a persones que, d’una manera o altra, han deixat empremta en la seva existència.

No hi vull afegir gairebé res més. La de Ramona Via és una poesia neta, directa, vital, sentida i viscuda, com ho és la seva prosa, sense floritures formals ni rebuscades imatges literàries. Ella no volia ser poeta ni escriptora, volia ser llevadora, com així ho va ser, però no podia prescindir de la literatura perquè considerava, ben encertadament crec jo, que havia de ser una petita cronista del seu temps i el seu món, del seu Penedès de joventut i del Prat de Llobregat que va marcar la seva vida. Narradora de les dones del seu temps i de la seva vida i la problemàtica, que aquesta els comportava creia que havia de donar fe del seu país en aquells anys d’història que ella va viure.

Moltes gràcies, Amics del Prat per aquesta magnífica iniciativa que ens retorna la memòria d’aquesta dona que tots encara sentim propera i vital en la seva poesia. Que així sigui per molts anys!

Presentació llibre de poesia de Ramona Via

 

Segells en paper notarial del 1898

 En situació de guerra a Cuba, el 1898 constava al paper timbrat dels notaris amb els segells corresponents i un recàrrec d'impost de guerra. A pagar que hi ha guerra, una perspectiva que els ciutadans del país coneixien prou bé en el decurs d'aquell segle XIX de guerres i carlinades.

Resulta curiós que el timbre consti dues vegades, una impresa sobre el paper timbrat amb marca seca i l'altra en un segell enganxat. La imatge correspon a documentació de l'Arxiu Notarial de Vilafranca, a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.