Documentació de Ramon Freixas i Miret

 Transcripció de documents del fons Freixas servats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

5.2.- Documentació personal i jurídica de Ramon Freixas i Miret.

Edició "Memoria jurídica en manifestación del derecho que asiste a D. Eduardo Vidal y Valenciano en el pleito que sigue con D. Joaquim Vendrell de Pedralbes en la sala tercera de esta Audiencia Territorial. Barcelona. Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, calle de Petritxol número 14. 1866.

Antoni Vendrell de Pedralbes fa testament davant el notari Salvador Clos y Gualba, el 6 d'agost de 1856, publicat el 13 de maig de 1857, era casat amb Dolors Vidal y Verdaguer de Albertí, i li va dir que després d'una disposició sobre "mobiliario, ropas y alhajas" que tingués el dia de la seva mort, dels que la seva dona en podia disposar lliurement, la resta de bens arrels, drets, crèdits i accions ebn feia hereva la seva dona amb la obligació de disposar-ne a favor dels fills comuns, però va morir sense fills va nomenar hereus universals a la seva dona i al seu germà Joaquim Vendrell de Pedralbes a parts iguals, però el seu germà no podia gaudir de l'herència fins a la mort de la senyora Dolors, la vídua, ja que aquesta era usufructuària de tot, com s'havia pactat en els capítols matrimonials, amb l'única obligació de fer inventari dels bens.

Antoni Vendrell mor el 9 de maig de 1857, la vídua fa inventari el 3 de juliol de 1857 davant el notari de Barcelona Francesc Xavier Moreu, la vídua mor el 22 de març de 1860 després de fer hereu el seu nebot, Eduard Vidal i Valenciano.

El 31 de juliol de 1860 Joaquim Vendrell demana judici per testament del seu germà Antoni i criden a Eduard Vidal, qui és representat pel seu pare D. Antoni Vidal i Verdaguer, perquè Eduard era menor, presenten l'inventari amb l'afegit d'una butaca al teatre del Liceu que no s'havia fet constar. també presenten una relació del que va pagar la vídua, Dolors Vidal i el que era pendent de pagar, però Joaquim Vendrell posa la demanda dient una sèrie de coses que cal afegir o rectificar en l'inventari, però el jutge, en sentència de 28 de maig de 1863 absol Antoni i Eduard Vidal. La sentència va ser apelada per Joaquim Vendrell a l'Audiència Territorial i aquest plet és el de l'edició.

A la "Parte primera" els Vidal es defensen de les omissions o ocultacions que Joaquim Vendrell creu que Dolors Vidal va fer en fer inventari dels bens del seu marit Antoni Vendrell. Primer de la butaca número 26 de la fila 6 del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El 6 de maig de 1858 la vídua va demanar al Liceu el traspàs de la butaca al seu nom com hereva del seu marit. El segon que entra en litigi són els productes de la butaca del Liceu, Eduard Vidal va tenir la butaca des de la mort de la senyora Dolors el 22 de març de 1860 fins el 22 de desembre del mateix any 1860. Es discuteixen també els rèdits dels crèdits que tenien fets a tercers. Discuteixen igualment que no es va posar a l'inventari de bens el dret a una setena part de l'herència del seu oncle, José Francisco de Pedralbes i el dret a una part de l'herència del seu germà Lorenzo Vendrell de Pedralbes. També que el difunt Vendrell havia deixat a Teresa Andreu, criada, un cobert de plata que rebria el dia que es casés o que fes 40 anys i restés soltera.

Afirmen que el mort tenia papers que es van amagar a l'inventari perquè quan estava malalt i tenia dificultats per escriure Eduard Vidal i la seva tia Dolors li feien d'amanuenses. Diu que també tenia diners en metàl·lic que es van amagar.

El Vendrell s'havia casat amb la Vidal el 1846 i tenia rendes del lloguer d'una botiga i un pis a la casa del carrer de la plaça del Born. la Dolors, vídua, s'havia casat en primeres núpcies amb Francesc de Paula Vallès i tenia un germà, Llorenç Vendrell de Pedralbes que va ser l'hereu i va tornar d'Amèrica.

Es vol demostrar que Antoni Vendrell era pobre.

Que el difunt va comprar el mas Romaní, entre Font-rubí i Santa fe el 1856.

A la part segona el demandant demana qu es facin rectificacions al passiu de l'herència en el que es va pagar a D. Salvador Clos, a Manuela Dorda, per préstec i les despeses d'administració del viàtic i pel taüt, el cotxe mortuori, l'esquela d'invitació, els cotxes per acompanyar el cadàver al cementiri, funerals, nínxol i altres deutes.

Pel contrari, a la part tercera diuen que Joaquim Vendrell de Pedralbes, qui cobrava rendes de bens d'Antoni Vendrell de Pedralbes que ignoraven Dolors Vidal i el seu hereu, Eduard Vidal, també de censos i accions.

A la part quarta es parla dels defectes de la sentència del jutjat de primera instància, que diuen que no existeixen. A la part cinquena s'examina la pretensió de Joaquim Vendrell de Pedralbes de demandar criminalment per injúries a Eduard Vidal i el seu pare Antoni Vidal en primera instància. La conclusió és a Barcelona el 15 de març de 1866, signat Miquel Coma i Torres, i Josep Maria de Roura, el relator secretari, Pere Armengol i Cornet. En total cinquanta pàgines. No es publica la sentència.

* * * * *

5.2.- Documentació personal i jurídica de Ramon Freixas i Miret.

Edició "Alegación en derecho en defensa del que asiste a D. Joaquin Vendrell de Pedralbes en el pleito que sigue contra D. Eduardo Vidal y valenciano sobre el inventario de los bienes de Don Antoni Vendrell de Pedralbes, en la Real sala 3a de la Audiencia Territorial de Barcelona, que preside el M.I. Señor D. Domingo de Omlin y de la Cárcel, señor ministro ponente D. José Maria Heredia, relator D. Ángel de Lacuesta. Escribano de cámara D. Blas Gorostarzu, abogado D. José Vilaseca y Mogas. Procurador D. Ramon Creixáns". Barcelona. Estrablecimiento tipográfico de Narciso Ramírez y Cia. Pasaje de Escudellers, núm. 4. 1866.

S'exposen els interessos dels crèdits, els diners disponibles per comprar Mas Romaní (9.500 lliures), la butaca del Liceu, drets d'herències i ports, i els documents, i al passiu el compte del notari, els diners pagats a Manuela Dorda, que es van incrementar amb les despeses d'administració del viàtic, taüt i altres d'enterrament i altres llegats i comptes. Signat a Barcelona el 14 de juny de 1866.

Hi ha 18 pàgines de comptes, signats per Ramon Creixams. En total 42 pàgines.

* * * * *

5.2.- Documentació personal i jurídica de Ramon Freixas i Miret.

Edició "Derechos y facultades que competen a D. Ramon de Olzinellas en la casa y patrimonio de su difunta esposa Doña Josefa Tos y Ravella (q.e.p.d.) y sentencias de los tribunales de justicia recaídos en los pleitos que sus hijos D. Hermenegildo, D. José y D. Concepción de Olzinellas le han promovido". Sense data ni peu d'impremta. 30 pàgines. Notificada el 18 de novembre de 1871, sentència signada el 5 de juny de 1872 per Fernando Donderis, presidente; Antonio Sanchís, Carlos Susbielas.

El 18 de desembre de 1829 els consorts Ramon d'Olzinelles i de Romero i Josefa Tos i Ravella atorguen i signen cartes dotats davant el notari de Barcelona Joan Prats. Acorden que el primer que sobrevisqui serà usufructuari dels bens mentre no es casi i mantindrà els fills comuns en aliments fins que prenguin estat o es col·loquin en una carrera honorífica.

La senyora Josefa va fer tres testaments i el 13 de novembre de 1868 el jutge de primera instància del districte de les afores de Barcelona, Francesc de Paula Rius i Taulet va dictar sentència.

Tenia una casa al carrer de la Portaferrissa, l'herència de Monjui, les heretats anomenades la Caseta i Montargull, hisenda casa vella de la Santiu, censos del poble de Gavà i censals del terme de Begues, així com la casa número 3 del carrer del Pi.

Josefa Tos va ordenar un darrer testament el 6 de juny de 1864 que és el que es declara vàlid i absol a Ramon d'Olzinelles y de Romero de la demanda interposada pels seus fills en sentència del 16 de novembre de 1868, signada per Rius i Taulet.

Després hi ha la sentència de l'Audiència de 3 d'abril de 1869 en apel·lació, que revoca la sentència de 10 de novembre de 1868 i declara vàlid el testament de Josefa Tos i Ravella de 26 de juny de 1830.

El tema va anar al Suprem, a Madrid, el 11 d'octubre de 1869 en recurs de casació que va declarar que no hi havia motiu pel recurs de casació interposat per Ramon Olzinellas y Romero, Madrid a 11 d'octubre de 1869.

A continuació, a partir de la pàgina 16, hi ha el text del "Pleito interpuesto por D. Ramon y D. José de Olzinellas pidiendo alimentos". El novembre de 1868 aquests dos germans demanen al seu pare per "vía de alimentos provisionales" 2.242 escuts en vals cada un, i el jutge de Primera Instància del districte de Sant Pere de Barcelona el 7 d'agost de 1868 va ordenar al seu pare que els abonés en mensualitats avançades a partir del 22 de juny de 1868 en acreditar els dos germans la legítima materna fins que finalment el 20 d'octubre de 1868 la sentència així ho confirma ja que la mare els havia deixat en testament 26.000 lliures a cada un.

A continuació hi ha el "Pleito de embargo y corta de árboles". El jutge de Barcelona el 28 de juny de 1870 mana suspendre el tall d'arbres que Ramon d'Olzinelles està fent en les propietats que van ser de la seva esposa Josefa Tos y Ravella, finques que eren als districtes de Sant feliu de Llobregat i Vilafranca, però va resultar que no era una devastació sinó que sols en una de les set heretats s'havien embargats uns trossos de pins i considerant que el tall i aprofitament dels troços de pins entraven en les facultats de l'usufructuari, de manera que el gener de 1870 el jutge de Barcelona va ordenar als jutjats de Sant Feliu i de Vilafranca que quedava sense efecte l'embargament de la tala de pins, hi ha haver un reconeixement pericial a l'heretat Casavella, al terme de Gavà, que va demostrar que no hi havia tallada ni devastació, com deien els fills, es van tallar 125 trossos de pins, hi ha sentència de l'Audiència, alçament de l'embargament decretat pel jutge de primera instància el 13 de gener de 1871 i s'autoritza a Ramon d'Olzinelles a tallar els arbres de l'herència que no siguin útils o de coneguda necessitat per a la conservació dels boscos, a Barcelona a 23 de març de 1871.

Tot seguit s'adjunta el plet sobre vinculacions, plet d'Hermenegild d'Olzinelles Tos y Ravella contra D. Ramon d'Olzinelles.

La mitjana penedesenca

Després de trobar-nos amb el dilema d'haver d'explicar el règim de consum de productes amb contingut alcohòlic cada vegada que el metge ens ho pregunta, a proposta del bon amic Josep Maria Rovira Torner, hem decidit, de manera unànime i amb general assentiment de tots els presents, que era d'imprescindible necessitat l'establiment d'un paràmetre coherent per a tota la Vegueria Penedès i la geografia de la Denominació d'Origen Penedès.

Aquest paràmetre és el resultat de l'estudi dels costums tradicionals de la nostra terra durant dècades i possiblement segles, i ha de ser conegut arreu com LA MITJANA PENEDESENCA.

Igualment cal fer constar, a tots els efectes, especialment en l'àmbit mèdic i sanitari, que la seva aplicació, amb el corresponent acompanyament gastronòmic, en consonància coherent i proporcional de la ingesta alimentària amb la beguda corresponent, no sols en cap cas pot ser sanitàriament desaconsellable -llevat règims estrictes prescrits per a situacions de malaltia- sinó que, a més, alegra la vida i el cor dels homes.

LA MITJANA PENEDESENCA diària es compon de:

.-Una cerveseta artesana elaborada al Penedès.

.-Un vermut negre penedesenc.

.-Un parell de gots de vi o cava durant els àpats. (De manera estrictíssima només s'acceptarà que el vi, escumós o cava hagi estat elaborat al Penedès).

.-Amb el cafè un xarrup de marc de cava, també s'admet el xarrup d'Aromes del Montserrat o marc d'herbes penedesenques.

Les altres ingestes alcohòliques són possibles però en cap cas poden rebre la denominació de MITJANA PENEDESENCA.

Per tal de facilitar el seu coneixement és previst informar del tema a totes les autoritats mèdiques, institucions sanitàries, consells reguladors de denominacions d'origen, acadèmies bàquiques, així com a les agrupacions gastronòmiques i gremis de restauradors.

I així es fa públic a tots els efectes.

Vilafranca del Penedès, a 21  d'abril de l'any 2023.

                                       Comitè promotor de la Mitjana Penedesenca.

Documentació de Lluís Freixas Blanch

 Transcripció de documents del fons Freixas servats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

1.1. Capítols matrimonials fets els 21-X-1789. Lluís Freixas Blanch, doctor en Dret, vidu de Josepa Gatell, fill legítim i natural de Josep Freixas Figuerola, familiar del Sant Ofici, difunt i de Teresa Blanch; es casa amb Joaquima Mascaró, vídua de Josep Batlle, burgès de Vilafranca, filla legítims i natural de Francesc Mascaró, pagès, familiar del Sant Ofici, de la parròquia de la Bleda i d’Antònia Urgellès, que fou muller de Pere Batlle, adroguer i després muller del dit Francesc Mascaró. És còpia del 1820 i no especifica propietats ni d’una part ni de l’altra, només diners en lliures.

Nota manuscrita (no és lletra de Ramon Freixas) del 14-III-1814 el notari Lluís Cases hi va Joaquima Freixas, vídua, usufructuària dels bens del seu marit que ven a Gabriel Ferrer una peça de terra dita «Lo noguer mullà» a Vilafranca, partida de Viver, per 440 rals.

14-V-1815, notari Cases, ven a Fèlix Güell una peça de terra d’un jornal i quart a Vilafranca, partida de la Riera de Llitrà per 212’40 rals.

20-VII-1815. Notari Lluís Cases, ven a Manuel Barba un corral descobert que van ser dues pellisses, al carrer Ribera, per 60 rals.

9-II-1818. Joaquim Mascaró amb els seus cunyats Josep i Ramon, ambdós preveres, venen a Josep Mitjans de l’Arboç una peça de terra de quatre jornals dita Lo Cos, a la vila de l’Arboç.

* * * *

1.6. Capítols matrimonials del corregidor Lluís Freixas Blanch, l’any 1783 amb Josefa Gatell Figuerola, filla d’Esteve Gatell, pagès de Torredembarra i de Gertrudis Figuerola, s’esmenta el doctor Fustagueras. No s’indica descripció de propietats.

* * * *

1.7. Text de Ramon Freixas Miret (ho sembla per la lletra) on diu que Lluís Freixas Blanch era regidor de l’Ajuntament des del gener de 1798, el 10 de juny de 1808 va fer tots els esforços i va salvar Vilafranca del saqueig i vexacions de l’exèrcit del General Chabran, i també a principis de 1809 quan les tropes del general Saint-Cyr van ocupar la vila i gran part del corregiment.

Un foli amb lletra que sembla de Ramon Freixas i Miret diu que és còpia del llibre d’òbits de Santa Maria i indica que el 31 de març de 1810 va ser enterrat en la sepultura pròpia de la casa Freixas a l’església de Sant Francesc, diu que el cadàver fou trobat en un dels replans de l’escala del quarter de la vila després que els francesos que havien capitular haguessin eixit, se va observar que tenia moltes ferides al cos, van ser testimonis oculars de la troballa del cadàver molts capellans i subjectes que el coneixien.

Presentació del llibre ""Josep Maideu Auguet, un músic amb personalitat"

Presentació del llibre "Josep Maideu Auguet, un músic amb personalitat" de Joan Cuscó Clarasó, crípta de Santa Maria 23 de març del 2023. Llegida per l'amic Joaquim Bages davant la impossibilitat de fer-ho personalment.

Benvolguts amics.

Commemorar una xifra rodona -cinquanta anys en el nostre cas- d'una personalitat distingida en algun dels camps de l'art o la ciència, no és, evidentment una obligació, però sí una bona oportunitat per reivindicar i difondre la vida i l'obra del personatge. Ho pensava l'altre dia quan repassava la nota de premsa que anunciava aquest acte: moltes de les persones que la llegeixin potser no saben qui va ser Mn. Maideu, no sols perquè no van tenir oportunitat de conèixe'l personalment -va morir el 1971-, com és el cas de l'autor del llibre, Joan Cuscó, que va néixer aquell mateix any, sinó que tampoc saben qui és perquè la seva obra com a músic i etnomusicòleg és ben coneguda pels amics de les solfes -i en especial els d'orgue com el Jonathan i el Berenguer que amb la Noemí ens oferiran un tast en acabar aquests parlaments- i també és conegut Maideu pels estudiosos de la cultura popular, però no pas pel públic en general. Potser s'hauria difós més si s'hagués explicat que les llibertats d'orgue que s'interpreten en acabar la novena i el cant dels goigs tenen com a una de les referències principals el treball de Josep Maideu.

Per cert que sovint es comenta com a curiós en un sacerdot aquest cognom de Maideu, que en opinió de Joan Coromines a l'"Onomasticon Cataloniae" no tindria un sentit antireligiós sinó que vindria de Masdeu, cognom prou habitual que té una etimologia completament diferent: el mas de Déu.

De manera que des de l'Institut d'Estudis Penedesencs, recollint una proposta de Joan Cuscó, vam creure que era aquest cinquantenari del traspàs de Maideu una bona oportunitat per posar a l'abast de tothom la seva biografia (recordem tan sols una humil edició del 1988 de Caixa Penedès de la que n'era autor Esteve Busquets Molas) i especialment una oportunitat per donar a conèixer l'obra de Josep Maideu, el suport de l'Institut Ramon Muntaner va complementar la iniciativa que ara ja tenim a les mans en el que possiblement serà el darrer acte d'aquesta commemoració.

Portats per una certa dosi d'imaginació novel·lesca imaginàvem aquell jove Josep Maideu que el 1919 arribava a Vilafranca des del seu Ripoll natal, format en el si d'una família on, a més d'impressors hi trobem músics i folkloristes, tal com estudia Cuscó en aquest llibre, un jove sacerdot s'incorpora com a organista a Santa Maria en aquella Vilafranca que havia estat la vila del bisbe Morgades, el restaurador del monestir de Ripoll, encara amb el ressò de Torras i Bages, el seu bisbe, perquè Ripoll pertany al bisbat de Vic. Nosaltres imaginem Maideu amb una formació musical sòlida, però de la Catalunya Vella, la que té com a referència centenària la Patum de Berga, però amb una música que no té pas uns orígens que es perden en la foscor dels temps com és el cas de la major part de peces que sentim a la nostra Festa Major. El llibre comenta aquests aspectes paral·lels de Ripoll i Vilafranca en aquells anys de formació de Maideu, dues viles semblants llavors en molts aspectes, en les que els estaments eclesiàstics hi tenien un pes social molt evident.

A Vilafranca, Maideu descobreix tota una altra base musical popular, la dels balls de la Festa Major que el deixen encisat -repeteixo, aquesta és una ficció novel·lesca- i el porten a aplegar unes tonades que constitueixen el substrat etnològic de la nostra festa, de la Catalunya nova, un patrimoni del qual Maideu se'n sentirà enamorat, un enamorament que durarà més de mig segle, del 1919 fins al seu traspàs el 1971. Aquest llegat ha estat aplegat, catalogat i posat a l'abast dels estudiosos primer al que era el Museu de Vilafranca i ara al Centre de Documentació Vinseum de la mà del mateix Cuscó.

És clar que la labor de Josep Maideu a Vilafranca i en l'àmbit musical va molt més enllà d'això, com Cuscó ressegueix igualment en el llibre, però aquest corpus musical popular creiem que té un interès especial: és un dibuix, un mural molt complet de les nostres celebracions al voltant de sant Fèlix de fa un segle, com ho són les cançons infantils de la primera postguerra als patis dels col·legis de Sant Elies i de Santa Anna, tenint en compte que només en una d'aquestes escoles cantaven en català, al llibre hi trobareu també la lletra i música.

El volum consta de tres parts, d'entrada una breu biografia de Josep Maideu que para esment a les seves tres vocacions: l’eclesiàstica, la musical i la periodística. Tot seguit, en un estudi especialment interessant titulat "Del pensament estètic de Josep Maideu", Joan Cuscó hi ha resseguit un conjunt de textos de Maideu -transcrits en part- on es fa evident la seva visió de la música religiosa i litúrgica, textos que van ser escrits i publicats durant el seu període de màxima producció musical i projecció com a organista: les dècades del 1920 i del 1930. En el tercer capítol s'observa una petita part de les seves recerques etnomusicològiques, que tot plegat vindrien a rondar el miler d’obres, és la part centrada en la música popular i tradicional de Vilafranca i, de manera molt específica, en la Festa Major.

Hi ha, però, un apartat especial per a l'orgue, l'instrument que Maideu considera l'ànima de qualsevol temple i de la música litúrgica. És la seva fascinació per l'orgue que descobreix el 1919 en arribar a la vila, la desesperança de veure'l vist convertit en centres la nit del 6 d'octubre de 1934 i la necessitat de tornar a disposar d'aquest instrument ja en la primera postguerra. Ens diu Cuscó que el 13 de maig de 1941 l'orgue ja sonava, amb polèmica inclosa perquè hi havia qui creia que calia dedicar primer les aportacions econòmiques a altres aspectes del temple, el cert és, però, que l'orgue va ser un dels primers elements de la basílica que va estar a disposició.

En aquest entorn hi ha dues anècdotes que no vull deixar d'esmentar -una d'elles recollida en el llibre- i que mostren la personalitat eclèctica de Mn. Maideu. La primera és coneguda, la va explicar el seu protagonista, l'arquitecte Josep Brugal, llavors ben jove i aprenent d'orgue, deixeble de Mn. Maideu, qui l'octubre de 1943, amb motiu de la visita de l'ambaixador anglès a la primera Fira de la Vinya i el Vi, va rebre la comitiva en entrar al temple, encara en reconstrucció, amb l'himne britànic a tot volum. Eren els anys de la Segona Guerra Mundial i aquell mateix vespre el butlletí de notícies de la BBC va esmentar el detall, un detall que va suposar una generosa aportació econòmica de l'ambaixador a les obres de restauració de la basílica.

La segona la vam sentir explicar a Antoni Sabaté Mill, era el febrer de 1958 i la vilafranquina de naixement Glòria Lasso tornava a Vilafranca per veure els seus avis, amb els que s'havia criat. El tema va portar polèmica, mitja Vilafranca adorava la cantant que havia triomfat a París, l'altra mitja la considerava una dona de "vida poc edificant" que en deien llavors, i l'alcalde, Manuel Guilamany, li feia por una patinada, no sabia per quin cantó tirar ni si l'havia de rebre a la Casa de la Vila com una il·lustre. De manera que va demanar que primer portessin la cantant a Santa Maria, allí la va rebre Mn. Maideu a l'orgue amb l'Ave Maria de Schubert, composició de la qual Lasso n'interpretava una adaptació. Algú va córrer a informar del detall a l'alcalde Guilamany i aquest, comptant amb el "Nihil obstat" eclesiàstic de Mn. Maideu, la va rebre a la Casa de la Vila amb tots els honors.

Tornem, però, al llibre i deixem les anècdotes. Cuscó contextualitza el Maideu del seu temps que, conjuntament amb mossèn Manuel Trens i Ribas (1892-1976), conforma la imatge d’una època i del paper de l’església en la vida cultural i social del país i de Vilafranca. I també aprofita per remarcar l’àmbit de la música i dels seus autors vilafranquins, i situa Maideu com una peça imprescindible d'un trencadís en què hi ha també el pianista Ferran Via (1884-1970), la pianista i pedagoga Dolors Calvet (1907-1988) i el compositor i director Albert Galimany (1889-1973), entre altres.

Voldria remarcar que aquest llibre no és un simple aplec de solfes de Maideu. Després de les notes biogràfiques, en un apartat específic Joan Cuscó ha resseguit el que ell en diu el pensament estètic de Josep Maideu, és a dir la seva manera d'entendre l'art. D'acord amb es textos i treballs publicats pel mateix Maideu, que va excel·lir també com a divulgador i estudiós d'aspectes litúrgics. El seu pensament era que el cant és el que dona vida a la litúrgia, un temple sense orgue és un temple incapaç de fer viure la fe (sense ànima) i una litúrgia sense cant és morta o decadent. La música anima la fe i crea comunió, entre nosaltres i de nosaltres amb la divinitat. La tasca principal de l’organista és fer-ho possible, de manera que el pensament de Maideu parla del cant a l'església, de la música i els cants religiosos per al poble a la nostra terra,

Conceptes i opinions de Maideu han estat aplegats i sintetitzats en el llibre a partir de diverses publicacions i treballs literaris de la seva autoria que queden ressenyats en notes al peu en un treball acurat i fet amb tot detall que cal agrair i remarcar especialment. Així es comenten els plantejaments de Maideu sobre la Música i cants religiosos per al poble, a la nostra terra, el cant religiós pel poble, la música sagrada, el cant a l’església, el cant gregorià i la vida parroquial i els cants extra-litúrgics, l'espiritualització i el curiós tema dels canonges i beneficiats que no canten. En alguns moments ens sembla estar sentint Torras i Bages o el bisbe Morgades quan deia allò d'ensenyar el catecisme en català, per tal com Maideu insisteix que encara que l’esperit de l’Església sigui que es canti en la seva llengua pròpia, que és la llatina, permet que cada poble canti en sa llengua en aquells actes extra-litúrgics que la devoció dels fidels ha creat en el transcurs del temps amb l’aprovació de l’Església. En opinió de Maideu aquesta evolució aquí a Catalunya, no ha estat feina de poc temps ni de pocs sacrificis; s’ha de tenir en compte que aquest ressorgiment de restauració litúrgica ha estat paral·lel a un altre ressorgiment, i ultra els obstacles que s’han de vèncer en un moviment d’aquesta mena, el qual suposa un canvi tan radical de procediments, s’ha topat també amb l’oposició d’aquells, no pocs, que en tot hi veuen segones intencions, fins en les coses que s’imposen per raó natural. Cantant i resant en la llengua pròpia es procura que els fidels prenguin part activa en aquests actes i en treguin el major fruit; i això mai no ho aconseguirem com quan els nostres cants siguin fills de casa i estiguin animats per la nostra pròpia parla. Cal tenir en compte que es tracta de textos de les dècades del 1920 i 1930.

Un altre apartat és dedicat als treballs de recerca etnomusical que Josep Maideu va portar a terme al voltant del folklore al llarg de la seva vida, primer els treballs a Ripoll, després la col·laboració a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (començada el 1922 i finida el 1938) i, finalment, els treballs presentats a l’Instituto Español de Musicología (que va interessar-se i organitzar aquestes recerques entre els anys 1944 i 1960). Entre aquests hi ha tot el referent a les músiques de la Festa Major, ja sigui per portar a terme les Llibertats d’Orgue, durant la Novena de Sant Fèlix, com pel seu interès musicològic. Amb el títol "Muixigangues Vilafranquines" va iniciar aquesta labor l’any 1920 i la va anar completant fins a principis de la dècada del 1940, i era el que ell utilitzava per a fer les llibertats d’orgue. De les mans de Josep Maideu va passar a les del seu deixeble, i continuador en l’execució de dites Llibertats, l’advocat Lluís Mas Graells (1927-2009), qui, posteriorment, el va donar a Vinseum. Aquest i altres aplecs permeten a Cuscó resseguir molts aspectes de les festes majors de la Vilafranca d'ara fa un segle.

Finalment, aquest volum estudia el recull que feu Maideu de crits de carrer, de cançons i de cants religiosos, treballs que pertanyen a diferents concursos per als premis de l’Instituto Español de Musicología i d’ells és molt interessant veure’n la llengua amb què es feien els reclams comercials, els rituals als que pertanyen, els oficis que hi apareixen, les cançons i jocs infantils als patis de les escoles... així com els tocs de campanes.

I tot això amb un segon apartat documental que aplega les partitures, la majoria de dos moments, el 1920 i el 1942, però algunes de posteriors, de finals dels anys quaranta. Si la primera part ja és una joia d'informació, aquesta segona ha de fer les delícies d'aquells que saben llegir les solfes, fins a una quarantena de èces, i encara una vintena de crits, cançons i cants i un parell de tocs de campanes.

Comptat i debatut, aquest llibre és una autèntica joia i tenim la certesa que esdevindrà material de referència en els estudis de la festa i la societat vilafranquina del segle XX, una joia que hem d'agrair a Joan Cuscó que l'hagi fet possible, a les persones i organismes que hi han col·laborat a fer que sigui una realitat en una edició que, evidentment, fa els honors a la commemoració del mig segle del traspàs d'aquest capellà extraordinari que fou Josep Maideu. Moltes gràcies.