E1s Castellers, síntesi d'un esdeveniment cultural (i II)

 Publicat a "La voz del Penedès" el 26 d'agost de 1978

Certament, hem de reconèixer que cap esdeveniment folklòric no ha gaudit d'una evolució tan important com l'art de fer castells, que ha acabat convertint-se en una síntesi vivíssima i pura, despullada de qualsevol element accessori. Per poder apreciar aquesta evolució ens caldrà revisar els seus possibles orígens fins als nostres dies.

Encara avui els estudiosos del-tema no s'han posat prou d'acord sobre l'origen del fenomen casteller. Jordi Morant apunta la possibilitat de que el costum de fer castells l'haguessin portat a les nostres terres els Almogàvers, també s'ha parlat del seu origen entre els pobles mediterranis que feien unes danses místiques o religioses, segurament paganes, i els catalans que venien de les Croades les havien vist(1). Trobem documentat que a Tarragona a la segona meitat del segle XVIII es feia l'anomenat ball de Titans pel gremi «Els pescadors» (2). Però s'ha parlat també del ball de Valencians, com diu F. de P. Bové:

«També hem trobat que en el primer terç del segle passat, se'ls coneixia dins la comarca del Penedès amb el nom de «Valencians», que atribuïm al vestuari que ells adoptaren segurament per millor muntar e1s seus atrevits castells i torres, vestuari més propi del camp valencià que del de Tarragona, essent degut tal vegada a aquest motiu exposat el perquè els pobles els anomenés amb semblant nom de «Els Valencians», o qui sap si aquesta comparsa és d'origen valencià».(3) Hem trobat un curiós document que corrobora les afirmacions del mestre Bové, diferencia el ball de Valencians de la Moixiganga, aspecte que no sempre ha quedat ciar, com després veurem, i anuncia la realització de castells de vuit. Els diaris de Barcelona publicaren pels volts del mes d'agost de 1842 la següent nota:

«Vilafranca: El día 30 del corriente agosto se celebrará la fiesta mayor de San Félix, la que durará tres días.

En la vigilia habrá un famoso castillo de fuego artificial con fuego de varios colores' el día del santo al entrar la procesión en la iglesia se echará una pieza de fuego artificial de mucho mérito; y al día siguiente se echará otro castillo de fuego artificial; habrá dos bailes públicos en el salón del cuartel, buena orquesta y el salón bien adornado, los bailes de mogigata, valencianos y demás se esmerarán en divertir al público, y los valencianos ejecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad.» (4).

Com a nota curiosa direm que en aquelles diades va ploure a bots i barrals, no sols a Vilafranca: el Llobregat i el Gaià produïren greus inundacions fins i tot amb pèrdues humanes.

D'altres documents presenten el ball de Valencians assimilat amb la Moixiganga: el programa d'actes de la Festa Major d'Igualada del 1855 diu: «... la divertida mogiganga ejecutando los más atrevidos y sorprendentes pasos del baile de Valencianos...» (5). Joan Amades també creu que ambdós balls feien castells, torres i pilars: «...Acabada la Missa regressarà el M.I. Ajuntament a les Cases Consistorials precedit dels Balls; després la Moixiganga farà davant aquestes els seus atrevits espadats, torres I castells, competint en forca i agilitat amb els Xiquets de Valls»(6).

Ens inclinem a pensar que la Moixiganga era un conjunt de figures atlètiques d'orígens molt antics i impossibles de determinar, que posteriorment es van sacralitzar representant passatges de la passió de Jesucrist. En alguns casos la part atlètica va poder més i s'evolucionà cap als actuals castellers, potser sense arribar-hi mai del tot, però compartint durant molts anys amb el ball de Valencians (d'origen diferent, però tot eren jocs atlètics) els llocs d'honor del folklore de la Festa Major. En altres indrets, com seria el cas de la Moixiganga d'Igualada, el ball s'hauria estabilitzat en les diferents figures, fet que podria explicar el per què Igualada no ha tingut mai colla castellera.

Des d'aquesta perspectiva hem de creure que hi hagueren mútues influències entre els dos balls que mai no podrem esbrinar. Recordem però que el caràcter atlètic de la Moixiganga es presentava sobretot en la darrera figura, anomenada «La Palma del Martiri», que -segurament per la seva major dificultat- fou la primera en desaparèixer quan el ball començà a anar de baixa, i que Joan Amades ja no pogué recollir(7) de la colla sitgetana, que ha seguit fins als nostres dies sense representar-la. Heus ací la descripció de F.de P. Bové: «... era format per quatre pilars molt ben combinats en forma de «quadro» destacant-hi al mig, amb el «cap de colla» que era qui en tots els «passos» representava la figura de «Jesucrist» i que portava enlairat sobre ses espatlles el nen de quatre anys, amb sos bracets aixecats i amb un dit de cada mà senyalant el Cel; causant el conjunt un efecte sorprenent i encisador.»(8) També Gayetà Vidal de Valenciano descriu aquesta figura final i en ella podem veure l'actual costum castellera de portar el pilar al balcó: «...fet per la Moixiganga tot lo ball, i fins la figureta a la barana del balcó per lo que portava lo «nen petit» que solia esser un mestre de casas trempat com un ginjol, conegut per lo renom de Tardana...» (9).

L'extraordinària singularitat de l'art d'enlairar castells radica en que ha sabut desfer-se de tots els elements accessoris que el constrenyien en una rígida cotilla de formes preestablertes com la resta dels nostres balls tradicionals, sense perdre per això el seu caràcter folklòric. Una evolució que no s'ha produït en cap altra manifestació popular d'aquest caire. Així, la Moixiganga, per posar un exemple, resta condicionada per unes formes que ven en a representar passatges de la passió de Crist, que són la seva mateixa essència, car tan sols això dóna sentit al ball. L'art de fer castells ha arraconat tots aquests elements fins a constituir l'home com a essencialitat mateixa del fet casteller. Si els nostres dracs i gegants tenen raó d'ésser en les "Figures de cartró que els simbolitzen o en les danses que executen, els castellers tenen el seu fi últim en el caràcter humà dels protagonistes. D'ací que només puguem definir-los amb la frase «forca, equilibri, valor I seny», qualitats inherents a la persona humana.

L'art de fer castells tampoc no es veu forçat per unes formes rígides i predeterminades. Les varietats que es poden aconseguir són infinites, com en qualsevol procés creatiu, I si el fet casteller ha quedat reduït a aixecar castells, torres i pilars, és tan sols perquè aquestes són les formes més arriscades i difícils difícils, car els falcons -germans petits dels castellers- ens han demostrat que les possibilitats i combinacions humanes són innombrables.

És en aquests elements singulars de l'art casteller on cal buscar la seva popularitat i afecció a tots els nivells, a la vegada que cap altre ball no permet una rivalitat tan gran entre les diferents colles, com es demostra cada any en els diversos aplecs castellers.

L'art, d'enlairar castells, torres i pilars és un procés creatiu popular de l'home i per a 1'home, en el qual participa activament tot el poble, omplint les nostres places en les diades castelleres. I encara més, els castellers constitueixen una estètica comunicativa de primer ordre com a elements de creació artística que són, estètica a la qual no és aliena la tonada de les gralles, un element més d'unió en aquest esforç comú de creativitat popular que constitueix el noble art casteller

La comunicació que es desenvolupa al carregar una torre humana explicaria el seu caràcter cultural des de la perspectiva semiòtica ja que estableix un fenomen de significació i de comunicació(10). Certament, en cada castell enlairat a la placa en el assolellat migdia d'un 30 d'agost hi ha un missatge icònic amb un codi clar, producte de la convenció entre el públic; malgrat tot, hi han diversos nivells comunicatius: des de qui tot just coneix les mínimes combinacions castelleres fins a l'afeccionat que sap les possibilitats de cada colla abans de començar a carregar el castell. Per això varien també els moments de la lectura visual del missatge segons la predisposició del receptor que, abans de constituir-se la imatge pot saber ja el que aquesta dirà d'acord amb un conjunt de dades prèviament aportades i que, amb un lleuger marge d'error, calcula, per exemple, les possibilitats humanes, morals i la idoneïtat del moment per enlairar un quatre de vuit. Finalment hi pot haver encara una relectura del missatge icònic amb posterioritat a la comunicació, quan alguns examinaran el fet casteller sols com un esdeveniment folklòric, mentre d'altres consideraran principalment el seu caràcter atlètic, i uns tercers veuran en la torre humana enlairada el millor exemple de l'ànima de tot un poble.

El públic receptor del missatge està interrelacionat per les línies comunes d'aquell, tots ens hem trobat més d'una vegada comentant incidències amb gent que tenim al costat a la que no coneixem de res, però amb la que ens sentim units per la comuna afecció castellera. A la vegada en alguns casos concrets el missatge icònic en pot originar un de nou del receptor primitiu a l'emissor moltes vegades s'han carregat castells amb enxanetes porucs que esperonats pels crits del públic acaben fent l'aleta: la reacció del receptor ha fet l'efecte desitjat en l'emissor.

Però, potser el caràcter més singularíssim del fet cultural de l'art d'enlairar castells, torres i pilars, sigui la seva momentaneïtat, la joguina d'un instant de joia que esclata pels quatre cantons de la placa de la vila en la diada de Sant Fèlix de veure un quatre de vuit coronat, enlairat als espais infinits del blau vilafranquí com la millor imatge del nostre poble.

(1) MORANT I CLANXET, Jordi. "Història dels Castells". Patronal deis Castells de Tarragona 1976. pg 17.

(2) MORANT 1 CLANXET. Jordi. Ibid. Pg. 22.

(3) BOVÉ, F.de P. "El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars". El Vendrell 1926

(4) "El Constitucional", n. 1.210, Barcelona 22 d 'agost 1842. Pg. 3.

(5) Esmentat per MORANT I CLANXET, Jordi. Obra citada. Pg. 55.

(6) AMADES, Joan. "Els Xiquets de Valls". Barcelona 1934.

(7) AMADES. Joan. "Costumari català". Salvat, Barcelona 1959: Vol. IV. pg. 9Q4- 907.

(8) BOVÉ. F. de P. Obra citada. Pg 56.

(9) VIDAL i VALENCIANO. Gaietà. "Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès". Vilafranca Penedes 1912. Impremta de Pere Alagret.

(10) ECO. Humberto. "Tratado de semiòtica general". Lumen. Barcelona 1977. Pg. 57 i següents.

La casa Elies Valero, cal Berger- Balaguer, un espai amb història i personalitat

Parlament en l'acte de presentació del llibre Notes històriques sobre Cal Berger- Balaguer La casa Elies Valero de Vilafranca del Penedès, el dijous 22 de setembre a l'auditori del Fòrum Berger- Balaguer.

A hores d’ara seria pretensiós per la meva part afirmar que en aquest món hi ha cases anodines, sense personalitat, cases amb personalitat i peces arquitectòniques úniques.

La casa on ens trobem era coneguda popularment com a "ca la Remei del Forn", l'esposa d'en Balaguer i després d'Elies Valero, tal com expliquem al llibre. Oficialment és la casa Elies Valero -pel nom de qui va encarregar el projecte de construcció-, i per tots és Cal Berger- Balaguer -pel nom de qui la va posar a l’abast públic com a fogatge de cultura- des de fa anys seu de la fundació Pinnae.

Seria una obvietat afirmar que aquest espai arquitectònic és una casa amb personalitat específica. Possiblement és molt més, constitueix una de les imatges arquetípiques d’aquella Vilafranca que tenia pretensions de ser una «senyora vila». Seria una obvietat afirmar-ho perquè ja ho van constatar els arquitectes Güell i Coquillat el 1910 quan van estudiar l'entorn on s'havia d'ubicar la construcció i van observar el privilegi d'aquest espai per a ser observat -i admirat- de manera preeminent, en especial si hom entra a Vilafranca per la banda de Barcelona, però també si, procedent de terres tarragonines, el viatger arriba a la Rambla, com a mi m'agrada dir un passeig únic tot i que amb dos cognoms i una cantonada.

La torratxa primer, i a continuació tota la façana de cal Berger- Balaguer son elements amb una personalitat específica, imatge de la identitat d'aquella Vilafranca que mossèn Trens -nebot de la senyora Remei Ribas, la Remei del forn- va dibuixar amb paraules mestrívoles quan en aquella obra impagable que és "Vilafranca, senyora vila" va escriure:

"Vilafranca és una vila d'art sense ésser un museu. És una vila que des dels romans continua evolucionant i ha sabut embolcallar la seva existència amb l'art de cada època. Un dels secrets de la seva natural elegància, és el d'ésser una vila burgesa en el sentit primitiu de la paraula. És a dir, una vila sortida vegetalment del burg... com una parra ufanosa, que s'estira i s'enrosca per ajustar-se als plens i als buits d'una casa plena de blat, de vi i d'unces.

En els segles XVII i XVIII, en què l'urbanisme no passava d'ésser un instint i una vaga aspiració produïda pel benestar i la riquesa, Vilafranca es va desvetllar a una nova vida i es va eixamplar esbotzant les antigues muralles i les cases entravessades, acaparant espais, en aquells temps no cotitzables. Sense més pressentiments d'agressió que la d'una competència comarcal, va estirar cames i braços en plena migdiada de prosperitat... Fou una embriaguesa de xarel·lo i malvasia, una eufòria setmanal de mercat.

Vilafranca no sols té una perfecta distribució d'espais, sinó també de casals inflats de prosperitat..."

Potser no és el retrat de la Vilafranca d'ara, però si la de fa un segle quan va veure enlairar aquest "casal inflat de prosperitat" que avui ens acull i que, com podreu resseguir a les pàgines del llibre que avui presentem, durant dècades es va personalitzar molt més per la seva façana que no pels espais interiors, llevat de les anomenades sales nobles. Crec que queda esplèndidament remarcat a la portada del llibre amb aquesta fotografia en color, amb els seus tons esgrogueïts pel pas dels anys en les imatges que no eren digitals com ara sinó amb una realització química que deixava sentir el pas de les dècades.

El cert és que quan als anys setanta Caixa Penedès va adquirir l'immoble ho va fer -i tots ens vam felicitar llavors per la iniciativa- més per la voluntat de preservar un patrimoni i posar-lo a l'abast de tothom a través de la seva obra social que no per tenir un projecte específic que fes imprescindible un espai d'aquestes característiques. L'encert dels espais tal i com finalment es van configurar i específicament l'encert de crear aquest auditori queda més que demostrat amb el programa d'activitats que d'un cap de l'any a l'altre, s'acullen en aquestes parets.

Diuen que a l'hora del meló no hi val el sermó, de manera que acabo donant les gràcies, en primer lloc a la Fundació Pinnae que ha sabut mantenir i ampliar l'esperit d'aquella obra social de Caixa Penedès i en aquesta línia em va oferir la possibilitat d'estudiar a fons la casa Berger- Balaguer, la seva història i la dels seus personatges, agraïment a l'amic Raimon Soler per les severs paraules, una veritable lliçó d'història, a tot l'equip de Gràfiques Kerpe que ha fet possible aquesta edició, no pas luxosa però ben digna i a tots els que, com l'equip de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, han col·laborat a posar a l'abast la documentació a estudiar, i també diverses imatges, i encara l'obligació ara complementària de recordar aquí l'estudiós Antoni Sabaté Mill els dos fulletons del qual, editats per Caixa Penedès als anys vuitanta, han estat la primera base d'aquest treball. I a tots vostès moltes gràcies per la seva atenció.

Els Castellers, síntesi d'un esdeveniment cultural (I)

 Publicat a "La Voz del Penedès" el 12 d'agost de 1978.

En els darrers a anys s'ha treballat molt en l'estudi de la cultura de masses i dels moderns sistemes de comunicació i semiòtica a nivells generals. L'estrepitós desenvolupament dels mitjans de comunicació social a les darreres dècades en demanava, evidentment, un estudi en profunditat que, abans de tot, delimités posicions i aclarís el seu caràcter, moltes vegades alienant, producte de la manipulació a la qual ha estar sotmesa per part dels diferents grups socials de pressió, o pel mateix poder polític.

Ben aviat quedaren delimitades dues posicions en l'estudi i consideració de la cultura de masses. Umberto Eco les ha denominat la dels apocalíptics i la dels integrats(1). Els primers són plenament conscients del caràcter alienant -i fins i tot inhumà- de la cultura, tal i com està prevista en els plantejaments actuals, i és per això que propugnen una alternativa contracultural, que tindria unes característiques més racionals i assossegades enfront dels remolins vitals imposats a l'home actual. Pel contrari, el corrent dels integrats -segons la nomenclatura d'Eco- resta convençuda que aquest és un moment sense precedents en la història humana, en la qual la cultura és, com mai, a l'abast de tothom.

Ben mirat, la polèmica no és pas d'ara. Ja el 1928, Salvador Dalí, Lluís Muntanyà i Sebastià Gasch llençaven el "Manifest Groc", en el qual es revelava una posició davant la cultura que Umberto Eco no dubtaria en qualificar d'apocalíptica per la seva postura clarament contraria a diversos fets d'una presumpta realitat cultural catalana:

"DENUNCIEM

La sensibleria malaltissa servida per 1'Orfeó Català, amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades...".

"DENUNCIEM

La influencia sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà"

Malgrat tot, és molt significatiu que ni els del Manifest Groc ni cap altre grup d'avantguardistes haguessin rebutjat mai la tradició folklòrica. Ben al contrari, ens arrisquem a pensar que, s'inicia aquí la sendera dels que creuen en la possibilitar d'una producció artística i cultural espontània per part de les masses populars, els convençuts del nostre folklore, i molt especialment del fet casteller, com expressió màxima de la creació artística del poble, com un veritable fet de cultura.

A ningú se li escapa el caràcter eminentment popular que sempre ha tingut el fenomen casteller a la nostra terra. Es clar que, amb aquesta imatge al cap, hem de rebutjar totalment l'afirmació d'Eco quan, segons ell, «...no existe forma de creación colectiva que no esté mediatizada por personalídades más dotadas que se hacen intérpretes de una sensibilidad de la comunidad en que viven. No se excluye pues, la presencia de un grúpo culto de productores y de una masa que disfruta de los productos...» (2).

Més endavant ens pararem a considerar el paper de tots i cadascun deis elements humans que componen l'art de fer castells. Analitzem, ara, l'encertada disquisició de Joaquín Galan, tot diferenciant la instrucció o acumulació memorística, de la veritable cultura com a participació: «... rente a la instrucción como acumulación memorística de saber, con el término 'cultura' entendemos algo interior asimilado no sólo como objeto de conocimiento, sino como participación vital del sujeto» (3). Aquest caràcter comunitari ha estat considerat en el fet casteller per en Joan Raventós: «La formació d'una colla és un acte espontani del poble. Neix de l'afany que hi ha en l'home de no estar sol, de fer el treball en comú, de sentir-se solidari amb els altres, d'emprendre, il·lusions compartides. En això, precisament, com en tota iniciativa popular, rau el secret de la seva continuïtat» (4).

S'equivoca, doncs, el senyor Eco. A la nostra terra el fet casteller és des de fa molts anys, l'expressió màxima d'una cultura que no és pas mediatitzada per cap personalitat, neix espontàniament del poble i aquí hi ha e1s nostres carrers i places, plens de gom a gom en tantes i tantes ocasions, per proclamar als quatre vents el caràcter irrenunciable dels castellers com a fet de creació popular.

Però ens caldria encara desfer uns quants embolics més. No fa gaire en Joaquim Nadal i Farreras ens sorprenia tot estudiant els problemes de la història local amb la següent afirmació: « ... les prioritats municipals deis darrers temps han deixat sempre mal parada la CULTURA, ja que l'ostentació i les despeses sumptuàries i folklòriques han passat sempre al davant de les inversions i planificació d'una autèntica cultura popular»(5). Sota el nostre punt de vista no hi ha pas cap diferència entre el que Nadal anomena «autèntica cultura popular» i el folklore, que no té pas un caràcter sumptuari o d'ostentació. Igualment em sembla totalment incoherent demanar inversions i planificació per al folklore com a cultura popular, car tothom coneix la seva essència espontània i plena d'entusiasme. Això ho saben molt bé, no sols els mateixos castellers sinó tots els que, portats per una afecció secular, no hem pogut resistir l'impuls d'anar fer pinya, tot i sabent que no podríem apreciar la bellesa del castell plantat, i hem sentir trontollar la torre humana sobre els nostres caps entre una munió de braços aplegats, de cossos estrenyent en un instant sublim que ens agermana a tots en el més noble art de la nostra terra.

Es per això que hem d'enaltir aquest esdeveniment creador, encara que pugui quedar molt lluny de certes posicions historiogràfiques, més o menys oficials, com ens recorda M. Moreno Freginals: «...l'agut José Luciano Franco, quan li van preguntar per què la història era tan avorrida: La història real -va respondre- aquest apassionant esdeveniment diari, creador, mai no és avorrit, Els que som decididament avorrits som els historiadors.»(6). També s'equivoca Joaquín Galán per desconèixer la vitalitat actual del fet casteller quan diu: «Es una cultura que, aunque soterrada emerge nuevamente con enorme fuerza reivindicativa de su lengua y su folklor en la búsqueda un tanto alucinante de sus origenes quizás la haga adolecer de un cierto radicalismo, pero no hay duda que aún conserva un fuerte arraigo en el alma popular. Mucho me temo, no obstante, que hasta ahora no haya conseguido romper el círculo de su pasado, es decir, que se convierta sólo y nada más que en un bello memorial sin acceder a una deseable aptitud creativa ».(7)

(1) ECQ, Umberto "Apocalípticos e integrados". Lumen. Barcelona 1965.

(2) ECO, Umberto, op. cit, Pg. 63.

(3) GALAN, Joaquín, "Hacia una cultura de expresión popular". A "Papeles de Son Armadans"; Palma, Enero 1977-CCL, Pg. 14.

(4) RAVENTÓS, Joan, "El perquè de castells i castellers". Llibret commemoratiu del 50è aniversari deis castellers «Nens del Vendrell » (1926-1976). Pg. 12.

(5) NADAL I FARRERAS, Joaquim. "Els problemes de la historia local". "L'Avenç", núm. 2. Barcelona, maig, 1977. Pg. 15.

(6) MORENO FREGINALS, M. "La història com a arma". A "L'Avenç". núm. 2. Barcelona, maig 1977. Pg. 76.

(7) GALAN, Joaquín. Op. cit. Pg. 19.

11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya

 

Bona Diada!

Antoni de Peguera i l’Acadèmia dels Desconfiats

 Parlament escrit per Joan Solé Bordes i llegit per Albert Parellada el 8 de setembre del 2022, festivitats de Santa Maria de Foix, a la seva ermita.

Bona tarda, benvolguts amics.

Entre els personatges de la família Peguera que podem recordar ara que som aquí dalt al santuari de la Mare de Déu de Foix, advocada i patrona del Penedès, resulta especialment interessant el d’Antoni de Peguera i Aimeric, fill de Guerau de Peguera, primer marquès de Foix i de Maria d'Aimeric. El germà de l’Antoni, Lluís de Peguera i Aimeric, fou capità de la Coronela de Barcelona, la força principal que va resistir els atacs felipistes i va morir en combat el 1707 a la batalla de Gurb, posteriorment les seves despulles van ser enterrades en aquesta església de Santa Maria de Foix, un tema del que ja se n’ha parlat en alguna conferència d’anys anteriors en aquest mateix espai.

Però avui ens voldríem fixar en Antoni de Peguera i Aimeric, nascut el 1682 i mort el 1707 a l’edat de 26 anys, tota vegada que va ser un dels membres fundadors de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, una institució que, com veurem, ha tingut una notable importància en la cultura catalana.

Recordem també que l’any 1701 es va fer l’encàrrec a Antoni de Peguera d’anar a Gènova i preparar les negociacions de cara al futur Tractat de Gènova, un pacte que establia la col·laboració entre el Principat de Catalunya i el regne d’Anglaterra com a partidaris tots dos de Carles d’Àustria com a successor de Carles II al tron hispànic, eren els primers passos de la que seria coneguda com a Guerra de Successió. Havia intervingut el 1704 amb el príncep de Darmstadt en l’intent de lliurar-li Barcelona, motiu pel qual fou perseguit pel virrei Fernando Velasco, llavors s'exilià a Viena on hi havia altres personalitats catalanes partidàries de l’arxiduc Carles. Va gestionar amb l'ambaixador anglès el Tractat que ja hem comentat que fou signar per ell, pel doctor Domènec Parera i per Mitford Crowe com a representant d'Anglaterra, el juny de 1705. Des Itàlia es traslladà a Barcelona per col·laborar amb Carles d’Àustria, prengué part en l'atac de les forces austriacistes a Barcelona el setembre de 1705. Quan aquestes entraren a la ciutat el rei-arxiduc Carles el nomenà coronel del nou regiment d'infanteria de la Guàrdia Reial Catalana que es va constituir el 15 de novembre de 1705, i va defensar la ciutat en el setge de Felip V el 1706. Lluità amb gran coratge a les terres d'Aragó, però com a conseqüència de la implicació activa en aquests quefers polítics el seu estat de salut se’n va ressentir i va morir el 1707.

Com es pot veure va ser una època molt complicada, justament aquesta passat mes d’agost que s’ha fet la nova composició de les relíquies de sant Fèlix en una urna nova a Santa Maria de Vilafranca -on recordem que també hi té una capella una imatge de la Mare de Déu de Foix- podem recordar que Josep de Molines, el degà del Penedès que les va fer portar des de Roma l’any 1700 no les va poder veure mai a Vilafranca perquè, com que era un declarat felipista, quan tornava va ser empresonat a Milà pels partidaris de l’arxiduc i allí va morir poc després.

Tornem als Peguera, el germà petit, Josep Francesc de Peguera i d'Aimericc, també va formar part, com veurem, de l’Acadèmia dels Desconfiats. Va ser un destacat austriacista i defensor de Barcelona el 1714. Va assistir la Junta de Braços celebrada a Barcelona el 1713, quan el Brac Militar o aristocràtic al que pertanyia va portar a terme la primera votació es va pronunciar en contra de l'opinió general, la qual donava suport a Felip V, i fou un dels signants de l'acta de protesta que estava a favor de la resistència. Durant aquesta resistència va ser nomenat capità de la Coronela de Barcelona, manava la companyia de Candelers de Cera i Pintors, que era la primera del quart batalló. L'Onze de Setembre de 1714 quan els borbònics assaltaren Barcelona formava part de la guarnició del baluard de Llevant que va fer una destacada defensa, mes tard el baluard fou voltat i la guarnició trenca el cercle carregant a la baioneta. Malauradament, com a conseqüència d'aquests incidents i de la seva implicació va ésser ferit i van ser confiscats els bens que posseïa, finalment va esdevenir segon Marquès de Foix, va morir el 1746. Per cert que a la seva mort, en un inventari notarial consta que a la seva casa de Barcelona, l'alcova comptava amb nombrosos quadres devocionals, entre aquests cal remarcar la presencia d'un quadret de Nostra Senyora de Foix, embellit amb guarnició jaspiada i que estava situat sobre l’alcova. Aquest quadre és un bon testimoni de la fe i vinculació personal i afectiva que Josep Francesc sentia envers Foix, una altra estança era decorada amb estampes penjades a mode de quadre, entre les que destaquen la de Maria Santíssima de Foix que mostrava el mapa del poble de Foix, i encara en un altre indret torna a aparèixer de nou un quadret de Nostra Senyora de Foix, amb guarnició daurada i jaspiada i amb un cordó d'estam verd.

Parlem, però, de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, agrupació de personatges de les classes nobles de Barcelona que el 10 de juny de 1700 es van reunir al palau Dalmases de Barcelona, al carrer de Montcada per tal de constituir aquesta acadèmia que, com veurem, va tenir una influència que ha arribat gairebé als nostres dies.

Som a principis del segle XVIII i un grup de personatges que formen part de l’estament nobiliari també s’interessen pels temes culturals, una mica a imitació del que succeïa a França, Anglaterra i Alemanya en la perspectiva de difondre els nous coneixements i promoure el progrés per aportar millores els aspectes, socials, econòmics i polítics. Els partidaris d’aquesta línia de pensament filosòfic liberal són coneguts com a il·lustrats i fan que el segle XVIII sigui conegut com el «segle de les llums», referència a la llum del coneixement, encara ara el lema de la Universitat de Barcelona diu «Libertas perfundet omnia luce» (la llibertat escampa la llum per tot arreu).

El pensament polític dels il·lustrats s’oposava a l’absolutisme del poder reial, amb la noblesa i l’església, el seu plantejament anava cap a l’anomenat «despotisme il·lustrat» que tenia com a norma de govern «tot per al poble però sense el poble», sembla una cosa molt dura però si pensem que l’objectiu era «tot per al poble» hem de reconèixer que les coses havien canviat molt en comparació amb l’absolutisme de Lluís XIV, que li deien «el rei Sol» perquè tot el món girava al seu entorn i es considerava que havia estat escollit per Déu. Amb el rei hi havia la noblesa i els alts càrrecs de l’Església, tots els altres eren el poble, sense cap mena de drets.

A diverses capitals europees es van crear agrupacions d’il·lustrats, totes elles amb noms ben curiosos, així els Generosos a Lisboa, els Ociosos a Nàpols, els Humoristes a Roma, els Incògnits a Venècia o aquests Desconfiats de Barcelona. És ben fàcil entendre quin sentit tenia això de fer-se dir «desconfiats», les coses no s’havien d’acceptar tal i com venien imposades, calia desconfiar i raonar els temes no fos cas que passés com quedava dibuixat en el seu escut, on es veu un vaixell que naufraga entre la tempesta mentre el dels desconfiats es mantenia ferm, varat a terra, amb un lema que diu «Tuta quia diffidens» que es pot traduir per «estic segur perquè he desconfiat». Se n’han fet, però, altres interpretacions i es pensa que desconfiar podia voler dir que posaven en dubte els seus propis talents o que reconeixien el limitat de les seves forces, remarcaven la importància de la ciència i aquesta desconfiança els protegia contra les tempestats de la presumpció sense fonament.

L’Acadèmia dels Desconfiats, una de les més antigues de la península ibèrica, es va organitzar a imatge de les acadèmies italianes i va fer aportacions en l’àmbit de les lletres a la vegada que va promoure l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalana. Va fer possible diverses edicions, entre elles el 1703 la de les poesies de Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona, totes elles en llengua catalana. Es conserven, redactades en català, les actes de les reunions, aquestes es feien al palau Dalmases, a Barcelona, on al segle XX hi va tenir la seva primera seu Òmnium Cultural, al carrer Montcada. El palau era de Pau Ignasi de Dalmases i entre els catorze membres fundadors trobem també erudits com Narcís Feliu de la Penya, Josep Romaguera o el mateix Antoni de Peguera i d'Aimeric, a més d’Agustí de Copons i Copons, d’una família d’ascendència vilafranquina que va comptar amb un reconegut abat de Montserrat (que per cert té un carrer dedicat a Vilafranca que per error porta el nom de «Bisbe Copons») i altres, Agustí de Copons havia nascut a Vilafranca el 1675, segon Marquès de Moja, va morir el 1737 i va ser un dels pocs Desconfiats que va optar per la causa Felipista en la guerra de Successió.

Pau Ignasi de Dalmases, noble i erudit català, nascut el 1670 i mort el 1718, va ser qui va fer construir la seva residència al carrer Montcada, el conegut com a palau Dalmases. Va viatjar per Catalunya i França i va aplegar una extraordinària biblioteca de llibres i manuscrits que va ser una de les bases inicials de la Biblioteca de Catalunya creada per la Mancomunitat de Catalunya de Prat de la Riba i de la qual Eugeni d’Ors que en va ser el factòtum inicial com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i responsable d’instrucció pública de la Mancomunitat de Catalunya,. La Mancomunitat va adquirir una part d’aquest fons bibliogràfic del palau Dalmases, mentre un important conjunt de llibres va anar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. S’assegura que Pau Ignasi de Dalmases, que es va constituir també com arxiver perpetuu de l’Acadèmia dels Desconfiats, deixava llibres i documents de la seva extensa biblioteca personal a amics i coneguts que hi estaven interessats. Com que es conserva el catàleg complet del fons -en un inventari notarial- saben que estava integrada per nombrosos exemplars de categoria, tot i que fou disgregada al 1738, en temps del fill i successor de Pau Ignasi, com hem dit, la major part van acabar a la Biblioteca de Catalunya, comptava amb cent vint- i-dos manuscrits, molts d'ells anteriors al s. XVI i amb set-cents cinquanta- tres impresos, alguns d'ells incunables (llatins sobretot) és a dir impresos abans de l’any 1500; també edicions gòtiques, textos jurídics, i hi predominaven les impressions del s. XVII de caire polític sobre la guerra dels Segadors, la guerra de Franca i altres, mentre que passaven d’un centenar les obres de principis del XVIII, entre les que hi havia també poesies patriòtiques dedicades a l'arxiduc Carles.

La labor de l’Acadèmia dels Desconfiats no va acabar en no-res sinó que va tenir la seva continuïtat en l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona que es va fundar el 1729, que segueix encara en els nostres dies i que ha estat considerada sempre la continuadora de l’Acadèmia dels Desconfiats. De fet, quan l'Acadèmia de Bones Lletres publica el primer volum de les «Memòries», en el «Resumen historicista» fa constar l'Acadèmia dels Desconfiats com la seva precursora. Alguns dels membres de la desconfiada es van incorporar a la nova acadèmia, fet que testimonia la necessitat hi havia de reagrupar-se i a crear de nou un ambient estimulant que fes possible la realització de projectes de caire educatiu i cultural.

Què feien els acadèmics quan es trobaven: llegien treballs i composicions, els presentaven i comentaven i ho feien constar en les actes corresponents. Per exemple el 23 de juny de 1700 Antoni de Peguera i d'Aimeric va llegir uns versos en els quals ponderava l'enyorament:

Al compás de este río / rompa el dolor mis penas,/ y en ecos de sus voces / publiquen mis suspiros, mis dolencias

Si ausente de mis ojos/ Filis, tu ser albergas,/ deja que llore, triste,/ el más fatal influjo de mi estrella.

Mis lastimados males/ si a tus oidos llegan,/ deja el rigor, ingrata,/ que bastante rigor, en mi, es tu ausencia.

Envidio al pajarillo,/ que en voces lisongeras,/ divierte sus amores;/ y yo aumento las ansias a mis penas...»

I així continuava.

A l’acta corresponent consten aquests versos que han quedat per a la història tot i que ara ens puguin semblar una mica rancis i amb detalls mitològics com aquesta «Filis» que hi surt, una dona de la mitologia grega que té a veure amb la guerra de Troia. Pot sorprendre que els versos siguin en castellà quan l’Acadèmia hem dit que promovia la llengua catalana, però el seu ús era molt limitat i eren pocs els que s’atrevien a fer poesia en català, recordem que els segles XVI, XVII i XVIII són coneguts com de decadència de la llengua i la cultura catalana, de manera que el domini literari corresponia majoritàriament al castellà.

També hi participava el germà petit, Josep Peguera, del que ja hem parlat. Va ser un dels membres més joves -els anomenats «meninos»- de l'Acadèmia, recordem que «menines» era el nom que rebien les nenes de família noble que entraven al servei de les infantes de la cort de Madrid, com en el famós quadre de Velázquez.

Els acadèmics van dedicar una solemníssima sessió el 15 de gener de 1701 a la mort del rei Carles II i van mantenir una activitat continuada fins el 1704 . Va ser, per tant, una vida breu però intensa i com que la major part dels seus components eren partidaris de l’arxiduc Carles el 1714 va ser oficialment clausurada.

Un dels aspectes més importants de l’Acadèmia dels Desconfiats i que cal remarcar és que van marcar una pauta que va tenir continuïtat no sols en altres acadèmies, i la de Bones Lletres específicament, sinó que la seva línia de pensament il·lustrat no es va perdre després de l’11 de setembre de 1714. Com s’ha demostrat recentment, les agrupacions d’erudits van continuar mantenint l’interès per la llengua i la cultura catalana tot i el Decret de Nova Planta de Felip V. Sense aquesta línia de continuïtat no es podria entendre la personalitat i l’obra d’il·lustrats erudits com el vilafranquí Manuel Barba i Roca (1752- 1824) o els personatges de la vilanovina família Papiol, específicament Francesc de Papiol i de Padró (1750-1817), advocat de formació liberal que va representar Catalunya a les Corts de Cadis que van redactar la primera Constitució, la coneguda com «la Pepa» de l’any 1712. Continuadors d’aquests són personatges com els germans Milà i Fontanals o Francesc Xavier Llorens i Barba que marquen la fita de la renaixença, entrats ja al segle XIX.

És així que podem afirmar, ja per acabar, que l’esperit d’aquells Peguera no sols és aquí a dalt a Foix i en les cròniques històriques de Catalunya sinó també en l’evolució de la llengua i la cultura catalana.

La realitat meravellosa. Imatge primera del Drac

 Publicat a “La voz del Penedès” el 27 d’agost de 1977.

“..Cosa primera / viu que venia / de companyia / ab avalots / cinch diablots / un bell dracás / de boca y nas / llansaba foch / ballant un poch / tots sis plegats / ben enramats / tots de cuets ... » ("Llibre Verd de Vilafranca")

Si haguéssim d’analitzar el caràcter dels personatges de la nostra Festa Major no en trobaríem cap de tan singular com el nostre Drac. Cap com ell -llevat dels Castellers, als que difícilment podem considerar només com a folklore- sap aixecar onades d'expectació, en certa manera és el capdavanter de la nostra festa, i té ben guanyat el lloc primer per la tradició, obrint amb esclats de joia la cercavila. Caldrà que parem esment en la seva imatge singular: és l’únic que va sol d’entre els personatges dels nostres balls, car no crec que sigui gaire encertat emparellar-lo amb l’Àliga que sempre va més endarrerida, eternament obsessionada amb l’au que acaba de caçar i que porta al bec. Al cap i a la fi, el Drac és una singularíssima personalitat de la tradició; en la recerca constant de la nostra veritable identitat com a poble que esmicola i deforma la realitat en els mites de la Festa Major, en aquesta via ve el Drac, amb el seu ball misteriós, de la fosca de les nostres arrels històriques.

Assagem una descripció física: no se li amaga a ningú que el nostre Drac és presumit, però no té pas necessitat de grans draperies com els Gegants, la negra pell lluenta és el seu millor atribut. Els ulls grossos, espavilats, magistralment emmarcats per espaioses celles, ens retornen cada any al sentit de responsabilitat de qui fa segles que la fa petar, de qui coneix la vila i els seus homes millor que ningú. El nas ample per a poder esbufegar amb ganes, els llavis gruixuts, la boca foguera enquadrant els esclats de la pólvora amb el somriure clar de les seves dents blanquíssimes. La cua recargolada, amb notes barroques, les ales no pas massa grosses, amb la mida justa de qui sap volar però prefereix quedar-se a terra capitanejant la nostra festa gran.

Una descripció psicològica: primerament airós, amb un no se què de distingit i aristocràtic, el caràcter ben clar de qui sap el que vol i com ho vol. Ja és ben conegut que el Drac era propietat de la vilafranquina Confraria de Sant Miquel « ...debido a algunas averías que sufrió. se restauró, pero con tan .mala sombra, que recargándolo de hierro en su interior pesaba 107 kilos y era poco menos que impossible moverlo y hacerlo voltear. Como la Cofradía estaba exhausta de fondos por haberse perdido sus múltiples rentas y censales, según varios pergaminos que hemos tenido ocasión de examinar; aceptaron los representantes de dicha Cofradía el generoso ofrecimiento de D. José Baltá de Cela que se obligaba a restaurarlo en la forma y volumen primitivo...» (Mn. Coy «Vilafranca del Penadés su historia y monumentos» Barcelona 1909. Pàg. 213). D'aquesta manera la família Baltà es va convertir en dipositària del Drac, era el 26 de novembre de 1893. Ell mateix reconeix que hi va sortir guanyant, no sols pel que respecta a recobrar l’airositat i lleugeresa, tant d’ànima com de cos, del seu pes primitiu, sinó que també ens diu: « ...la temporada que em tingueren hostatjat a 1’antic palau dels reis d’Aragó... el senyor Baltà em distingí amb totes les atencions degudes al meu rang...» (Pere Alegret i Vilaró «Carta del Drac a la Petera d’Igualada» a «El Labiego» 15 d’agost de 1893). La sensibilitat del nostre personatge queda ben 'demostrada quan va fer sentir el seu disgust pel tipus de pólvora que aquell any es feia servir. Aquesta dada la recull el Dr. Josep Estalella: « ... olvidé de señalar, y no quiero dejar de hacerlo, el error de creer que lo típico de la Fiesta Mayor de Vilafranca. era sólo lo visual y no lo objetivo y lo auditivo. Así el campanero actual ha echado a perder los más clásicos repiques. y para el Drac destinaron este año pasado unos cohetes de pólvora blanca o yo que sé que daban un ruido desagradable. metálico y un olor infecto en vez del suave olor de pólvora negra. Lo mismo ocurría con los diablos. Todo esto es poca sensibilidad .» (Dr . Josep Estalella «Apunts inèdits». 23 de febrer de 1927, recollits i conservats pel Sr , Pere Giró i Romeu).

Hem de trobar en el Drac la plena consciència d’ésser la figura cabdal de la festa, especialment per a la. Quitxalla, a la que estima amb delit, ja ho deia en Galeta Vidal I Valenciano: « .. . tant bon punt el Drac havia complert el fi per al qual havia comparegut, se n’anava tot xiroi cap a cal Not, amb gran plaer i satisfacció de les criatures que contemplaven la festa des dels balcons de les cases veïnes a la de la Vila...«(Gaietà Vidal i Valenciano. «Apunt al natural» a «Selecció de textos sobre els Castells de la Festa Major» Separata del programa de la Festa Major 1970, Edició d’A. Sabaté i Mill).

Però el Drac és molt més que tot això, és una profundíssima figura abrandada de vilafranquer. ell sap estar present i fer -se sentir tal com Déu mana en les jornades realment grans del nostre poble: les diades de sant Fèlix, o quan un esdeveniment especial omple de joia tota la vila, en ocasions històriques pel nostre poble, con aquella nit del 14 de maig de 1861 que els espetecs de l’estimat monstre casolà i els repics de les campanes de Santa Maria anunciaven als vilafranquins que s’havia aconseguit que el ferrocarril passés per Vilafranca i no pas per Vilanova .

Es el Drac qui coneix més bé que ningú el sentit últim de la nostra joia i de les nostres festes quan entra victoriós a la placa -ampla com mai per la gentada que l’omple en aquestes diades singulars- entre bafarades de fum: o quan acompanya sant Fèlix per la vila i en la seva entrada a la basílica, perquè ell és des de sempre el senyaler de la nostra millor tradició.