L'aventura com a renovació recordada

 

Publicat a La voz del Penedès el 14 de febrer de 1981

 Hi han tasques que no es fan en quatre dies, i tradicions culturals que no es perden en quaranta anys. Tot això i molt més podríem pensar en tornar a veure als aparadors aquelles meravelloses Aventures extraordinàries d'en Massagran que Folch i Torres publicà ja el 1910 en la Biblioteca Patufet i ara amb l'ajut d'Hogar del Libro. Aquella «història completa i detallada de les trifulgues, peripècies i desoris d'un noi de casa bona» és encara tan vital i engrescadora com ho fou per aquells vailets que ara són els nostres avis. El llibre d’aventures com a essencialitat de tants amagatalls que dintre nostre pugnen per fugir, per l'evasió delerosa amb el ritme viu i sorprenent que Folch i Torres aconseguia com ningú amb la interrelació constant de fets i situacions. He tornat a llegir per sobre L'extraordinària expedició d'en Jep Ganàpia (Ed. Laia, Col. El nus) del mateix prolífic autor i fins ara inèdita, no hi ha res a fer, cau dels dits per l'absurd de tants plantejaments i les relacions del tema en un constant peu forçat darrera el qual s’entreté en jocs de paraules, tot és inversemblant i no m'estranyaria que Folch i Torres hi hagués fet la seva pròpia caricatura critica, el que ell anomenaria «peripècies i maltempsades d'un escriptor d'aventures».

 Ara ens cal esperar les Noves aventures d'en Massagran que continuïn la reedició que comentem, sempre amb els acurats dibuixos de Joan Junceda. Dono una ullada a la biblioteca, darrera el personalisme creador de Folch i Torres hi ha una bona colla de material que ens cal recuperar en la línia de normalitat cultural, si més no en els indrets del llibre d'aventures al que els primers esclats de jovent s'hi acosten amb fruïció, quan tot just han començat a sonar les deu primaveres. Fem un petit repàs de la mà d'aquella Biblioteca Patufet que Folch i Torres ompli tot solet: La fortuna d'en Pere Virolet (1915, ninots d'en Junceda), subtitulat «Llibre a on es conten les empentes i fatics que passà el petit Virolet per arribar a ric», segons una tipologia molt de la burgesia del moment, però que no ha perdut validesa actual, i encara La glòria d'en Jaumó Rabadà (1916, dibuixos d'en Junceda), i no entrem en aquelles «Pàgines viscudes», un xic llunyanes al goig de l'aventura que ara comentem. 

 

Però no vull passar aquesta familiar ullada sense aturar-me en tres volums que porten l'estima més entranyable de la seva singularitat com a primer qualificatiu, els dos toms De quan les bèsties parlaven (1907 marca la meva edició) i Encara parlen les bèsties (1909) han esdevingut des de sempre un veritable goig espiritual que va molt més enllà del primer obrir el llibre quan la curiositat ens empenyia lluny dels cartrons de primeres lletres, els dibuixos de Llaverias contribueixen a aquesta ambientació que acompanya per arreu l'edició de l'acurada paraula de Folch i Torres, més que mai en una línia de viva prosa poètica. Si el tema clàssic del bestiari xerraire tingué en aquests treballs una nova dimensió per a infants, sols la seva reedició, absolutament imprescindible, pot revitalitzar a Folch i Torres com un dels més significatius creadors de la nostra millor tradició cultural.

 Primeres jornades catalanes del llibre per a infants

 Amb un ampli programa de jornades d'estudi s'han plantejat -del 6 al 12 d'aquest mes i en el marc gòtic de l’antic Hospital barceloní de la Santa Creu- els diversos aspectes que incideixen en la literatura infantil i juvenil a casa nostra. Juntament amb una exposició històrica del llibre infantil català, una mostra d’il·lustradors i una altre de l’actual producció editorial en aquest camp, s'han portat a terme una colla de jornades de treball amb la presència de qualificats representants dels diversos estaments intel·lectuals, l'activitat dels quals incideix en els llibres pels menuts. Així s'estudià la problemàtica de l'edició i comercialització del llibre català per a infants, els punts de vista dels creadors: els escriptors, la perspectiva professional de l’il·lustrador, anàlisi i contingut dels llibres per a infants així com els mitjans de comunicació social i la promoció d'aquesta branca de la literatura. Juntament amb el posterior treball per grups de cara a la discussió i elaboració de propostes, cal destacar també la celebració de diverses taules rodones, lectura de contes i una festa d'animació amb la presència de la quitxalla, protagonista de totes aquestes jornades.

 En l'ampli ventall de punts diversos estudiats, esmentarem aquí el de la manca de preparació dels adults de cara a potenciar l'esperit creatiu dels infants, potser l'aspecte més dinàmic i creatiu d'una tradició literària que ve d'una línia de l'antigor més popular, les rondalles. És indubtable que si l'infant té al costat una persona sensible o bé l'ambient que el volta traspua gust per la bellesa, la frontera o pas entre la realitat i la meravella o la fantasia se li desvetllarà encara més. Però avui en dia és nul.la o escassa la preparació que els adults han rebut de petits -són quaranta anys d’anormalitat cultural- respecte no tan sols a la poesia sinó qualsevol branca de l’educació artística i la sensibilitat.

 Molts pares enduts per un convenciment poc rumiat i erroni de la caducitat de velles formuletes, rimes, cançons, etc., deixen de traspassar als seus fills tota la riquesa del propi folklore, base de la iniciació a la literatura. D'altres, desgraciadament, el rebutgen obertament o no l'han arribat a conèixer. El narrador ha estat un resistent de la llengua catalana, i caldria calibrar fins a quin punt l'àvia i la mare no han estat els veritables artífexs del manteniment de la nostra llengua, amb explicació de contes, rondalles, refranys, cantarelles, llegendes, locucions, rimes, cançons, etc., malgrat que la tradició pedagògica a Catalunya ha motivat el fet, però, que el conte popular no sigui una eina desconeguda a les escoles i centres d’esplai.

 

La realitat meravellosa

Publicat a La Voz del Penedès el 10 de setembre de 1977 i mínimament revisat, que el vaig escriure fa més de 44 anys.

Moltes vegades els esdeveniments quotidians que tots vivim, i em refereixo concretament a l'esfera local o comarcal, estan plens de petits fets singulars que determinen un interessant procés creatiu en l’àmbit popular que fins ara ha estat molt mal estudiat. El poble no és conscient del seu protagonisme històric, perquè la història s'ha anat allunyant de la tradició envers una posició clarament científica, que dona als seus treballs el desitjat caràcter objectiu, però que comporta la impossibilitat per a estudiar aquest procés creatiu que és el naixement del mite popular: un fet singular i tan antic com l’home que transcendeix els límits de la ciència

C. Martínez Shaw diu, referint-se als diferents corrents històrics: “Hereu de la tradició democràtica i socialista, el materialisme històric és abans de tot una reflexió científica entorn de les lleis que regeixen el curs de la història”. (La ciència històrica: dels orígens a l'actualitat. Rev. L'Avenç; n. 1. Abril 1977. Pàg. 6). Evidentment, el mite popular és molt lluny de poder-se estudiar dins d'unes lleis més o menys rígides. La creativitat popular del mite és un fet espontani i singular en ell mateix, de tal manera que no es pot pas delimitar, perquè no és una elaboració faulada sinó una història veritable i preciosa, exemplar i significativa.

El mite popular és l’únic que descobreix i potencia el que alguns escriptors han anomenat la realitat meravellosa. Ens mitifiquem a nosaltres mateixos descobrint les peculiaritats abstractes que tenim com a grup social inconfusible i fins i tot indefinible enfront dels rígids tramats de la ciència històrica. Potser el punt més alt d'aquest descobriment del caràcter fantàstic que té la realitat quotidiana als nostres carrers i places sigui la Festa Major com a procés creatiu del poble.

 Hem de ser protagonistes de la nostra realitat concreta per a sintetitzar-la i deformar-la segons les nostres necessitats, creant així la veritable i estranya història del nostre passat. Un exemple: en les darreres festes del carnaval el Casal va presentar un espectacle de “destape”, fet singular que ni els més vells recordaven, ràpidament els mecanismes creatius populars es van posar en marxa per tal de deformar el fet, i així no ens hem d’estranyar de la nota apareguda en el butlletí d'aquesta entitat que entre altres coses deia: “La nota explosiva es va donar a l’última sessió amb uns números «molt especials» de nudisme... Però la veritat és que no va passar de cosa fugaç i molts encara no saben si van o no van veure res!...” (Rev. Casal. n. 91. marc- abril 1977. p.11). Perquè en realitat el poble s'ha negat a acceptar el que els seus ulls van veure: la realitat s'ha transformat en mite i mai se sabrà que hi va haver de cert en tot això, segurament pel seu mateix caràcter extraordinari.

 El Cal·lígraf a Vilafranca

Voldria recollir aquí un dels fets més singulars que el mite popular ha deixat a la nostra petita història local. Si he de ser sincer fins i tot aquesta es va negar a recollir el fet, a causa del seu caràcter especial, com ara veurem, i tan sols la tradició oral ha recordat els esdeveniments que tot seguit narraré.

  

En Joan Perucho recull en el seu Monstruari fantàstic (Ed. Galba, Barcelona 1976) la figura singulard 'una bèstia anomenada el Cal·lígraf. Segons ell, va néixer en un fosc despatx de les contrades urbanes angleses a finals del segle XVII. La seva capacitat de fer bona lletra el definia, especialment dins els acurats tipus clàssics. Però en Perucho perd les notícies del Cal·lígraf quan treballava de passant amb un notari de Bilbao. Segons el que algun avi de la veïna població de Pacs diu haver sentit explicar als seus avantpassats, sembla que tenim raons suficients per a creure que aquest animal va passar una llarga estada a Vilafranca. 

Pels volts de l’any 1839 en Josep Tarrida i Tarda va obrir una escola a Vilafranca, la seva bona posició social el va permetre de traslladar-se amb la seva família a Pacs a passar l'estiu en un mas que la seva senyora havia heretat del seu pare, ric pagès amb molts parcers. Ben aviat els treballadors de la terra d'aquelles contrades van adonar-se que totes les verdures dels horts es pansien irremissiblement, malgrat que era un any de pluja, i per més que s’esforçaven a regar i adobar la terra les plantes seguien cada vegada més pansides, fins que van descobrir que era l’alè dels badalls del Cal·lígraf el causant de la malura dels horts, però no van protestar car en Josep Tarrida era persona de notable influència.

Amb l'arribada de la tardor la família va tornar a Vilafranca i poc després les plantes tornaven a la seva frondositat habitual. Tenim clares raons per suposar que. va ser el Cal·lígraf l'autor del tractat: Caligrafía/ o/ Arte de escribir/ dispuesto por/ Don José Tarrida y Tardá/ para instrucción de los alumnos de su escuela. Vilafranca Impremta de F. Vilalta.

En Francesc Vilalta va ser el primer impressor vilafranquí, molt abans de l'època d'or de les publicacions a la nostra població, que inauguraria en Pere Alagret. El primer llibre sortit de les seves premses del que tenim notícia és la Cédula de S. M . Impresa en Madrid y reimpresa en Vilafranca del Penedés, Porta la llicència d'impressió de febrer de 1791. Francisco Vilalta, Impresor y Librero. Entre els treballs impresos a les seves màquines no podem oblidar la curiosa Instrucció Popular en forma de Cathecisme sobre la present guerra Napoleón Bona(mala)parte. Reimprés en Vilafranca. Vilalta.

Diuen que l’impressor gaudia de molt bon humor i que al conèixer el Cal·lígraf el va comparar amb el popular drac vilafranquí, animals singulars ambdós, a la sàtira respongué el Cal·lígraf fent una caricatura del drac que pel que sembla fou la utilitzada pels gerrers vilafranquins en l’ornamentació d'alguns càntirs, i que el Pare Martí Grivé (Els càntirs de Vilafranca. Setmana Pedagògica 21 a 28 abril del 1935 Impremta Claret 1935) descriu així: “Els càntirs d'aquesta ornamentació tenen l'ansa sobremuntada per un drac que aixeca el cap al bell mig d'ella i estira les quatre llargues potes a un costat i a1tre deis muntants de l’ansa. En alguns exemplars les potes són unes tires com les demés d’ornamentació, però la majoria acaben amb uns dits ben diferenciats en nombre de 3 a 6. El drac que està acarat al broc prim en algun cas, l'empunya amb les potes davanteres... El drac, té un cap com de tortuga, uns ulls sortits com de camaleó, una espècie d 'a1es que li surten de la base del coll I tot el cos cobert fins damunt del cap, dels arcs incisos, abans descrits, que li donen aspecte d'un saururà”.

El Cal·lígraf va seguir freqüentment el taller d’en Vilalta i començà a dissenyar un nou joc de cartes de tarot, seguint les línies bàsiques del mestre Jacquemin Gringonneur “...pintor, por tres juegos de cartas dorados y en diversos colores y divisas, hechos para el esparcimiento de nuestro infortunado rey Carlos IV”, (es refereix al rei francès) datades l'any 1392. Juntament amb això el Cal·lígraf començà a escriure un tractat en el qual presentava noves possibilitats interpretatives d'aquest joc. Potser va ser per obra d'algun veí malintencionat que el fet va arribar a coneixement de la cúria vilafranquina que va intervenir de manera fulminant i va expulsar de la vila al Cal·lígraf i va cremar tots els seus escrits i dissenys. Des d'aquest moment es perd tot rastre dels seus fets.