Publicat a la revista "Casal" n. 175. Hivern 1999.
Tres històries casalistes
Diversos esdeveniments, en principi sense altra relació aparent que la de l'indret i l'entitat que els va acollir, han tornar a recordar-nos alguns moments significats de la història de la nostra Societat La Principal, durant tants i tants anys punt de ressò i confluència de bona part de les activitats culturals que es desenvolupen a la capital del Penedès. De tot plegat en resulta explícit un principi de referència que ara, propers ja al centenari de la nostra entitat i situats en el canvi de segle, ens permet afirmar que la història de Vilafranca i el Penedès al segle XX té el Casal com a un dels seus més ineludibles punts de referència.
Zabaleta a Vilafranca
El magnífic volum de Jaume Mercader-Miret «De la vida i obra de Pau Boada», publicat recentment per Ramon Nadal amb el suport de la Fundació Caixa Penedès, ens ha recordat, especialment en el testimoniatge d'Antoni Sabaté Mill, la influència del pintor Rafael Zabaleta en la formació de l'artista vilafranquí. La referència concreta té a veure amb l'exposició de gravats de l'artista castellà va organitzar la revista vilafranquina «Verde y Azul» que capitanejava Antoni Sabaté i que oficialment es publicava com a suplement literari del setmanari «Panadés».
Va ser l'agost de 1944 -«Verde y azul» havia publicat el seu primer número el juliol d'aquell mateix any- al vestíbul del Casal, de Zabaleta es va presentar un conjunt de dibuixos surrealistes titulat «Sueños de Quesada» que en realitat venia patrocinat per Eugeni d'Ors que, com recorda Sabaté, era qui tenia els dibuixos, tota vegada que el mateix Zabaleta no hi va ser present. La perspectiva que dóna el més de mig segle transcorregut permet entrar ara en aspectes poc coneguts de l'esdeveniment, des del fet que la iniciativa tingués el suport municipal amb la solemnitat de preparar la declaració de fill adoptiu de la vila a Eugeni d'Ors, fins el detall que fos en Pau Boada qui s'encarregués de la tasca material de preparar la mostra, ubicar els dibuixos de Zabaleta al vestíbul casalista i ajustar fins i tot la il.luminació, a més de redactar les diverses notes que es van publicar a la premsa local.
Rafael Zabaleta "Sueños de Quesada"
«La sala adequadament il.luminada -escriu Sabaté en el llibre que referenciem sobre Pau Boada- amb els quadres penjats feia el seu goig, però artísticament l'exposició fou un fracàs. En general el públic vilafranquí passà per davant de la col.lecció d'estampes surrealistes amb una indiferència total...»
El surrealisme -o les avantguardes, com es deia abans de la guerra- havia arribat a la vila de mans de la colla de la revista «helix» (J.R. Masoliver, C.M. Claveria, P. Grases, R. Llorens...) al tombant de la dècada dels anys trenta i ara, encara no quinze anys després, tot i haver plogut molt encara trobava la insistència en el tema per part d'Eugeni d'Ors qui, amb paraules inicials del poeta Roman de Saavedra, patrocinava la proposta gràfica de Zabaleta sense que, com s'ha recordat, la iniciativa trobés un explícit ressò popular, tot i que aquesta obra creativa va resultar ben significativa per a Pau Boada, qui l'acollí amb entusiasme i en reconegué la que havia de ser una petjada significativa en l'evolució de la seva producció pictòrica. El vestíbul casalista n'havia estat, una vegada més, en marc més escaient.
Del casalisme d'en Boada
La mateixa edició del volum i l'exposició d'homenatge a l'artista vilafranquí ha estat motiu per recordar la seva participació en el disseny de la primera etapa de la «Revista del Casal de "La Principal"», els ja mítics set números publicats entre el setembre de 1931 i el juny de 1932. Un jove Pau Boada de poc més de vint anys es va encarregar de dibuixar les capçaleres de les diverses seccions de la publicació, que feien referència a les seccions casalistes, els ninots en qüestió -per altra banda d'una simplicitat gairebé ingènua- recorden en molts aspectes els de l'auca de la Festa Major de Vilafranca publicada el 1930 amb rodolins de Josep Estalella.
Més desconeguts ens eren, però, els autors de l'auca de la Societat La Principal que presidia -cada número una vinyeta- la portada de la revista. De la versió completa de l'auca, si és que realment va existir, no n'hem vist cap exemplar ni en tenim referència certa més enllà de les set vinyetes que corresponen a la portada dels set números de la revista casalista que es van publicar.
El testimoniatge de Sabaté Mill en el volum esmentat ens recorda que els rodolins eren de Rodolf Llorens i Jordana i els dibuixos de Pau Boada. Aquests són molt més polits i detallats que no pas els de les capçaleres de les seccions i, també a diferència d'aquells, no porten signatura. Pel que fa als rodolins, alguns es refereixen a episodis que ara ens són pràcticament desconeguts com el de la censura governativa dels estatuts de la Societat La Principal, mentre altres -com el que diu que per ser de la junta cal saber ballar de punta- possiblement podrien ser subscrits ara amb la mateixa actualitat que llavors.
Els primers cine-fòrum
Tot resseguint diaris d'altre temps hem ensopegat amb algunes referències a la persona del malaguanyat vilafranquí Àngel Torras, en concret es tracta dels primers cine-fòrum que es van portar a terme a la nostra vila i que van comptar amb la seva empenta i entusiasme; la pantalla i l'indret de celebració va ser el nostre Casal. Vet aquí els primers precedents del que després ha estat tot un moviment: el cine-club.
Va ser en concret un dimecres a la nit del mes de juny de 1958 que el saló casalista va acollir la projecció de la pel.lícula «Un ángel pasó por Brooklyn» i el posterior debat en base a una presentació a càrrec de l'Àngel i unes referències per centrar el tema del debat.
A partir d'aquesta primera vetllada es va continuar portant a terme una sessió de cine-fòrum mensual. La premsa local de l'època -«Acción Católica»- recollia alguna petita crònica de la sessió del mes de novembre en la que es va projectar «Cautivos del mal» i la ressenya no pot ser més significativa; en el debat posterior hi va haver una mica d'espès i menut i es va parlar de coses ben diverses a les que motivaven el debat, tot i els esforços d'Àngel Torras per centrar la discussió ens els àmbits tècnics, artístics o morals. Eren els anys cinquanta, els fòrums on poder expressar opinions no eren habituals i, pel que sembla, n'hi havia que tenien moltes ganes de dir coses.