Conferència pronunciada el 10 de novembre del 2016 al Fòrum Berger
Balaguer, dins dels actes del centenari de l’Asil Inglada Via
Fa poc més de cent anys, en els
primers quinze del segle XX, Vilafranca era un vila que ben just si arribava
als vuit mil habitants, una quantitat de població que es podia considerar
doblada si hi comptàvem la de la comarca, tot i que bona part d’ells no es
podien permetre baixar a Vilafranca llevat del dissabte que el mercat era
d’obligació. En aquest entorn i sense serveis assistencials, la vellesa era un
tema que, com s’havia fet sempre, es portava en família, amb el complement de
les atencions mèdiques que s’oferien a través de les mèdiques, germanors i
entitats que en general anomenaríem de socors mutuus, de manera que a les
cases, en general famílies molt més àmplies que les d’ara, amb diverses
generacions convivint sota la mateixa teulada, els avis tenien les atencions
que se’ls podia donar en base a aquestes condicions que ara ens poden semblar
ben precàries, però que llavors eren el més normal del món.
Els que ja tenim una edat
recordem la vida que els avis feien als pobles, sortint a prendre el sol al
migdia, les àvies a cosir una estona si es podien valdre i els avis al cafè, a
fer la partideta, i si la salut no els ho permetia en un cul de cadira tot el
dia, generalment amb les atencions anaven a càrrec de les dones que portaven la
casa, amb tota la bona voluntat del món i la millor estimació, però poca cosa
més.
Si això passava als pobles de la comarca,
el panorama era el mateix a Vilafranca. La vila no oferia gairebé cap dels
serveis públics que ara ens semblen del tot imprescindibles. En l’àmbit
cultural una precària i insuficient escola pública i diversos col·legis
privats, els principals en mans d’ordes religioses; no hi havia biblioteca, ni
cap mena d’auditori per a concerts o conferències, ni museus ni sala
d’exposicions fora dels espais d’entitats privades com Acció Catòlica, el
Casino, el Centre Agrícola. En l’àmbit socio- sanitari el servei que oferia
l’hospital era mínim, la seva oferta no arribava a la vintena de llits en tres
sales, dues per a homes i una per a dones, tenint en compte que de les d’homes
una era per a malalties que es podien encomanar i que, a més, hi tenien
preferència els soldats de la caserna que eren de fora i no podien ser atesos
per la família. L’hospital i l’escola que ara en diem de Santa Anna o de Sant
Josep eren a càrrec de l’atenció i bona voluntat de les Carmelites de la Caritat
Vedruna que des de la segona meitat del segle XIX hi feien el que podien i
encara, com veurem, van tirar endavant un petit un asil de nenes orfes.
Algunes mútues, la del Coro El Penedès
per exemple, oferien serveis complementaris com la vetlla del malalt que es
tenia a casa i fins l’assistència a l’enterrament potser perquè no passés allò
que alguna vegada m’havia dit l’avi quan em veia fent el gandul: “Nen, que en
portaràs pocs de capellans a l’enterro!” que era com dir que sempre seria
pobre, factor que durant molts anys es va mesurar pels capellans i acompanyants
que una persona portava al darrera el dia del seu enterro, també en això el món
ha canviat.
Alguna cosa, però, s’havia començat a
moure poc abans del 1887, primera data que ens consta de la presència a
Vilafranca de la comunitat de germanes Filles de Sant Josep o Josefines, que
també hem trobat esmentades com a “Siervas de San José” i que sempre van ser conegudes
com a “Monges de la Vetlla”; en definitiva, la congregació fundada pel pare
Butiñà. La seva labor consistia bàsicament en el servei d’atenció als malalts
als domicilis particulars, suplint amb estimació, constància i bona voluntat i
experiència una preparació més específica com la que ara caracteritza els
treballadors de les diverses especialitats del nostre centre Inglada Via. El
tema que els donava nom era el de vetllar els malalts, en especial a les hores
nocturnes quan la resta de la família es retirava a descansar.
Sabaté Mill afirmava que la comunitat
d’aquestes religioses es va constituir el 24 de març de 1887 amb un total de
vuit germanes que s’haurien instal·lat a l’edifici del carrer Ponent, que
potser tenia un ús molt limitat com a “Casa de moralitat”. En realitat s’ha dit
que van ser l’alcalde Hermenegild Clascar i el rector de Santa Maria, Mn. Pere
Garriga, els que van promoure la cessió a les religioses Filles de Sant Josep
de l’edifici del carrer Ponent propietat particular d’un sacerdot. En qualsevol
cas, les germanes de la Vetlla estaven en actiu el 1891 quan el 27 de novembre
el bisbe de Barcelona Jaume Català va visitar les comunitats de Sant Elies, de
l’Hospital i les germanes Josefines “dedicadas al servicio de los enfermos a
domicilio”, com ens diu literalment el document parroquial de la visita.
En el cens municipal de població de
l’any 1882 no s’esmenta cap de les congregacions religioses que tenien
comunitat a Vilafranca, però en el de l’any 1900 trobem una comunitat de 14
monges, sense identificar, però que creiem que correspon a les primeres
Josefines de la Vetlla que hi va haver; sabem el seu nom i cognoms, que totes
eren catalanes i que hi havia des de les que portaven tres anys a Vilafranca fins
a les que sols feia dos mesos que hi vivien.
I aquest era el panorama d’una vila de
poc més de set mil habitants en entrar al segle XX. Ara ens sembla un panorama
ben deficient, però llavors era el més habitual. Tot i això, hi havia en
determinats sectors de la població un neguit per millorar els serveis de tota
mena, una preocupació per la higiene que farà que cap a l’any 1900 entri en
funcionament l’escorxador municipal: També trobarem reclamacions, que no van reeixir
per oferir un ensenyament públic més correcte –penseu que en entrar el segle
XX, més del 50 per cent de les dones adultes de Vilafranca eren analfabetes
funcionals, i la proporció en els homes superava el 40 per cent; fins i tot es
començarà a parlar d’una biblioteca pública.
Com que el tema de l’educació passava
llavors de forma obligada per la catequesi religiosa catòlica –amb el permís
d’algunes entitats obreristes i esquerranes que intentaven contrastar-ho amb
ensenyaments laics, com seria el cas de l’Ateneu Obrer- al tombant del segle es
crearà l’Acció Catòlica, entitat derivada d’una institució fins fa poc oblidada
que va ser la “Casa de la Moralitat” i que ara finalment hem pogut estudiar i
avui donem a conèixer. Tot i que hi ha intents anteriors, ens consta com a
realització certa que el 1867 es ven un immoble a diversos religiosos, entre
ells Josep Morgades, qui després serà bisbe de Vic i Barcelona, per tal que es
creï allí una anomenada “Casa de Moralitat”, que en definitiva no va ser altra
cosa que un indret on els dies festius a la tarda els nens i nenes podien
anar-hi (separats o en hores diverses) a rebre instrucció religiosa i moral, a
imitació de les que es diu que existien a Bèlgica i França. Fins i tot hem
localitzat el seu senzill reglament de funcionament.
Sembla que va començar a funcionar en un
immoble del carrer de la Paloma, però poc després, el 1872, es va comprar una
peça de terra al carrer Ponent i amb sortida al carrer del Progrés per tal de
crear allí l’esmentada “Casa de moralitat” en una edificació de nova planta i
adequada a les necessitats de la iniciativa, el 1872 Josep Morgades ofereix
suport econòmic a la iniciativa i sabem que la casa era construïda l’any 1883.
Hi insistim perquè la casa va acollir ben poc aquesta activitat, cal tenir en
compte que el 1884 moria Manuel Milà i Fontanals i tot el seu patrimoni
familiar passava a mans de l’església, entre aquest patrimoni hi havia la casa
del carrer dels Ferrers on pocs anys després obrirà les seves portes Acció
Catòlica i també en el mateix indret les escoles nocturnes Milà i Fontanals per
a joves obrers.
Sobre la base econòmica del patrimoni
dels Milà i també el de la família Via Oliveras com comentarem, es va
constituir el 1913 la Caixa d’Estalvis del Penedès, dins de l’Associació
Catòlica i com a entitat de beneficència. Hem esmentat altres iniciatives com
l’Ateneu Obrer, situat a l’altre extrem de les propostes de caire més catòlic,
però potser la que el 1912 unirà la voluntat d’un grup de persones de la
població d’ideologies ben diverses, des de preveres fins a republicans
radicals, serà la fundació de la Beneficència Vilafranquina amb un edifici
situat al carrer que ara porta el seu nom. Allí s’oferia una mínima assistència
sanitària, higiènica i alimentària a persones sense cap mena de recursos, el
que ara en diríem un centre de dia.
Signatura dels germans Joaquim i Alberta Inglada via al peu del plànol de Santiago Güell (Arxiu Municipal de Vilafranca. Arxiu Comarcal ACAP)
La darrera gran iniciativa en aquest
àmbit, però que ha estat l’única que ha arribat fins els nostres dies
centenària i amb una envejable vitalitat és el nostre Asil Inglada Via, una
institució que considerem modèlica i que segueix donant resposta a unes
necessitats socials molt evidents.
És especialment remarcable la visió de
futur que va tenir mossèn Joaquim Inglada Via i la seva germana Alberta quan el
1914 van esdevenir marmessors, amb el compromís d’administrar el patrimoni de
la família Via Oliveras, la darrera figura de la qual, la senyora Manuela, tia
dels Inglada Via, havia mort poc abans sense família ni descendència, però
havia donat ja en vida nombroses mostres de la seva munificència i religiositat
en patrocinar realitzacions com la façana principal actual de l’església de
Santa Maria.
Podríem remarcar que en Joaquim i
Alberta Inglada Via convergien dues famílies notables de la burgesia
vilafranquina, famílies enriquides en negocis a terres americanes, per una
banda els Inglada, una família àmplia en
la que trobem des del promotor de la casa Inglada- Miró, joia del modernisme
vilafranquí situada a la Rambla de Nostra Senyora, fins el pintor Pere Ynglada
(que s’escrivia el cognom amb la lletra “y” grega) amb anys d’estada a París,
bon amic de l’escriptor Josep Maria de Sagarra que d’ell va escriure: “posseeix
l’agilitat més sensible del pinzell oriental i la profunda delicadesa del
llapis de Pissarello”, i a la família fins i tot trobem un Inglada destacat
anarquista.
L’altra branca és la dels Via Oliveras,
també d’arrels i negocis en terres americanes, de la que en va ser la darrera
descendent directa la senyora Manuela, la petita de la família, soltera, molt
religiosa i dedicada a tenir cura dels seus pares ja grans, però que va haver
de veure com desapareixien tots els seus germans i descendents, entre ells els
nou fills i l’esposa del seu germà Pau Via Oliveras, també traspassat, uns fets
en els que no m’estranyaria que hi hagués tingut a veure la mal anomenada “grip
espanyola” que tantes malvestats va fer en aquests anys.
Els
Via Oliveras eren “americanos o indianos”. Els creiem emparentats amb els Via
“Figarot” tot i que no ho podem afirmar perquè no n’hem trobat el lligam, i
possiblement també amb els Casals, emparentats amb els Torres, de manera que es
poden suposar lligams, la prova és que Fèlix Casals, germà de Maria Casals
Rovira (casada amb Miquel Torres Vendrell) serà el padrí de Maria del Remei Via
Oliveras.
Pau
Via Oliveras es devia quedar amb el patrimoni de l’hereu, el seu germà Antoni
que havia nascut el 1823 i moriria solter als 67 anys, l’11 de maig de 1890, a
Barcelona, però enterrat a Vilafranca. Per la mort dels germans i família
aquest patrimoni va passar finalment a la senyora Manuela Via Oliveras com explica Antoni Sabaté Mill:
“...Pau Via Oliveras, un vilafranquí, que havia amassat una enorme fortuna a
les Amèriques (quan resolgué emprendre l’obra de reforma, havia perdut la
muller i nou fills). Del senyor Pau Via procedí la iniciativa de reformar la
façana de la basílica de Santa Maria, reforma que no va poder veure ni començar
per haver-se anticipat la mort...”.
Així
consta que va ser la seva germana Manuela, hereva del patrimoni del difunt Pau
la que el 1903 es va comprometre a pagar la construcció de la nova façana de
Santa Maria, en estil neogòtic, a més d’altres aportacions a la millora de la
basílica. El 20 d’agost de 1905 es va portar a terme la benedicció de la nova
façana. La senyora Manuela no sols va fer aportacions generoses a iniciatives
eclesiàstiques, sinó que també en consta
alguna de civil, com el 1909 que va pagar un microscopi amb destí a
l’escorxador municipal.
Pel del plànol de l'arquitecte Santiago Güell amb constància de la seva aprovació (Arxiu Municipal de Vilafranca del Penedès. Arxiu Comarcal ACAP)
Mentrestant, l’any 1899 l’arquitecte
modernista Santiago Güell, directament relacionat amb la junta d’obra de la
parròquia de Santa Maria, va presentar el projecte de construcció d’un asil per
a nenes orfes al solar disponible al carrer Ponent. Es tractava d’una
edificació, amb capella en edifici a part, que s’havia de dedicar a donar
acollida a les nenes de la vila i comarca. El gener de 1901 va morir Josep
Morgades i el 7 de maig d’aquest mateix any es va concretar notarialment el
suport econòmic a aquesta iniciativa per part de Carme Torner Morgades, neboda
del traspassat bisbe de Barcelona, ajut que mantindrien posteriorment els seus
hereus de confiança, de manera que la capella seria inaugurada a finals de
novembre de 1901. Sabem que inicialment hi havia acollides una dotzena de
nenes. La visita del bisbe de Barcelona Salvador Casañas Pagès, el 9 de maig de
1908, ens mostra ja quina era l’organització d’aquell entorn del carrer Ponent:
a la vella “casa de moralitat” la comunitat de germanes Josefines, des d’on
atenien el servei domiciliari i al nou edifici el carmelites Vedruna amb els
infants acollits, tot i que creiem que aquestes nenes que allí vivien anaven
cada dia a l’escola de l’hospital.
Manuela Via Oliveras va morir el 27
d’octubre de l’any 1911 a la seva casa del carrer del General Prim número 3. El juliol de 1912 Mn. Joaquim Inglada Via i
la seva germana Alberta fan saber a la Junta d’Obra de Santa Maria que eren
hereus de confiança o marmessors de la difunta Manuela Via i Oliveras amb un testament
on diu que s’assigna i es llega a l’església parroquial per reparacions la
quantitat de 60.000 pessetes, en aquell temps una fortuna. La Junta d’Obra de
Santa Maria va prendre l’acord d’acceptar els diners per a reparacions al
temple, bàsicament de cara a la construcció d’un orgue nou ja que estava en
molt mal estat i van autoritzar i facultar a Mn. Joan Badia perquè realitzés
les necessàries gestions sobre el tema. També es van aplicar diners a la
reparació i ornamentació de la capella del Sagrament. La reparació a fons de
l’orgue es va inaugurar el 14 de setembre de 1913.
El
darrer lliurament de diners com a hereu de confiança a la Junta d’Obra de Santa
Maria el va fer Mn. Joaquim Inglada el 3 d’agost de 1921. El dia 1 d’abril de
l’any 1922 Mn. Joaquim Inglada era el degà de la Comunitat de Preveres i per
celebrar els 25 anys de Mn. Joan Badia com a degà del Penedès el dia abans de
Corpus es van repartir profusament bons de pa, de carn i arròs, als pobres i
dinars del dia de Corpus a la Beneficència Vilafranquina, Asil del Carme, Asil
Inglada Via, malalts de l’hospital i presos a la presó.
Anem però a la fundació de la nostra
casa de l’ancianitat. Mn. Joaquim Inglada Via va encarregar el 1914 a Santiago
Güell Grau, arquitecte de la junta d’obra de Santa Maria, els plànols d’un
edifici per a residència de persones grans necessitades, certament una
construcció bastant diferent de la que ara veiem però amb la mateixa magnífica
façana i l’escala que li és tan característica. Podríem pensar que amb una
façana i una escala com aquesta la institució comptava amb notables mitjans
econòmics, o que se’ls va gastar en la construcció, consta però que en bona
part es va fer a base a aportacions benèfiques, tant pel que fa a la feina de
l’arquitecte com a la tasca dels paletes i dels proveïdors del material de
construcció.
El 25 de juny de 1916 el senyor bisbe
beneeix i inaugura el que llavors anomenaven “asilo de vellets “ al carrer
Clascar número 15 de Vilafranca del Penedès, una residència inicialment per a
12 persones però que en aquell moment donava suficient cobertura a les
necessitats de Vilafranca i la seva comarca, tot i que s’entenia que en el
futur aquestes necessitats havien d’anar en augment, com així ha estat. Creiem
que des del primer moment es va comptar amb la labor de les germanes Josefines
que, a més de la vetlla i les atencions domiciliàries, van iniciar aquest
servei als ancians de l’Inglada Via.
Posteriorment, al gener de 1918, el
germans Inglada Via, prevere ell, soltera la seva germana, van constituir la
Fundació Asil Inglada Via, fent-li donació de l’edifici i
mantenint-se ells com a usufructuaris. Mn. Joaquim Inglada en va ser confessor
i assessor espiritual, i a la seva mort, el 1933 a l’asil, on vivia, va passar
a ocupar aquest càrrec Mn. Isidre Janer al que substituiria Mn. Josep Planas,
arxiver i historiador de Santa Maria fins poc abans del seu traspàs el 1953. La
seva germana Alberta Inglada Via va morir també a l’asil el 14 de juny de 1934,
als 80 anys.
Tot i que ja hem fet indicació que els orígens d’aquesta
institució són els mateixos de la Caixa d’Estalvis del Penedès, cal subratllar
que des del primer moment l’obra social de l’entitat financera va destinar una
part dels seus beneficis, molt humils llavors -com ho eren tantes i tantes
iniciatives de base popular- a les atencions de l’asil. Aquest suport va
quedar, però, institucionalitzat el 1957 quan Caixa Penedès va passar a assumir
la garantia de la viabilitat econòmica de l’asil i el seu manteniment i
millora, així com les necessàries ampliacions de l’immoble i les seves
instal·lacions, una labor que només pot ser qualificada de modèlica i que ha
arribat als nostres dies, des del 2013 a través de la Fundació Pinnae.
Remarquem que de les institucions esmentades l’Inglada
Via és l’única que ha arribat sana i estàlvia al centenari, amb la mateixa
voluntat i objectius fundacionals però notablement millorada i revaloritzada en
molts aspectes perquè el servei assistencial i mèdic que es donava el 1916, tot
i l’abnegació de les germanes Josefines, no era ni de lluny el dels nostres
dies i, si em permeteu, n’esmentaré una anècdota que recull la premsa local, el
desembre de 1954, poc abans de l’entrada efectiva de Caixa Penedès, l’Inglada
Via subsistia amb un crèdit de 3.000 pessetes mensuals i les aportacions de 6
senyores pensionistes sobre un total de 32 ancianes –en aquells anys no hi
havia homes- que hi estaven acollides, l’anècdota és que a través de la premsa
local aquell Nadal van demanar un regal... un aparell de ràdio que els fou
obsequiat amb aportacions de persones privades. No ens referirem a les
constants millores i ampliacions de les darrers dècades, ni a l’ampliació de
serveis amb el centre de dia, són referències prou conegudes.
Si que podem donar dates una mica més precises sobre les
monges de la Vetlla, en base al padró municipal d’habitants: El 1910 vivien a
la coneguda com a “casa de moralitat”, tot i que ja hem explicat que no feia
aquesta funció, 12 religioses Josefines una de les quals portava ja 8 anys a
Vilafranca i altres 6 anys, la majoria eren catalanes, però en trobem tres de
Navarra. Al padró del 1926 hi consten 16 religioses, totes catalanes o
navarreses i, per primera vegada, s’especifiquen els noms de 6 religioses més
que formen comunitat al carrer Clascar, és a dir a l’Inglada Via. El cens del
1930 és molt complet i ens informar d’una comunitat de monges de la Vetlla
formada per 18 religioses i a l’asil altres 6 monges. Finalment el padró del
1940 ens parla d’una comunitat de 21 religioses Josefines amb residència al
carrer Ponent i a l’Inglada Via 7 religioses i 20 persones asilades.
Com que a la postguerra i a Vilafranca
l’única comunitat Vedruna que continuava en actiu era la de Sant Elies i la propietat
dels edificis del carrer Ponent havia passat a la parròquia de Santa Maria, al
senyor degà va vendre el 1972 tot el conjunt d’edificacions del carrer Ponent a
l’”Instituto de las Religiosas Hijas de San José”, la congregació que des dels
primers anys de la postguerra havia reprès el servei geriàtric a l’asil Inglada
Via i s’havia instal·lat al carrer Ponent per regentar una escola infantil i
mantenir l’asil de nenes que, tot i que amb poques acollides, va continuar pràcticament
fins que la congregació va marxar de Vilafranca, tot i que aquestes nenes quan
tenien l’edat corresponent continuaven els estudis en altres escoles religioses
de Vilafranca. Pel que fa a l’edifici, les Josefines en tenir-ne la propietat
hi van portar a terme importants obres de renovació i millora per
desenvolupar-hi les activitats de parvulari i jardí d’infants, amb el suport de
l’obra social de Caixa Penedès. És aquí quan podem afirmar que aquell edifici
de la inicial “casa de moralitat” arquitectònicament desapareix o es transforma
en la seva totalitat, mentre que les dues construccions de l’arquitecte
Santiago Güell es mantenen igual, tot i que la capella deixa de tenir activitat
habitual de culte i esdevé una mena d’espai polivalent. Les religioses ho
vendran el 1996 a la “Congregación de Religiosos Hijos de la Sagrada Familia”
que segueix regentant el servei de jardí d’infants i parvulari fins el dia
d’avui. Uns anys després les Josefines de la comunitat de l’asil Inglada Via
deixaria també la seva activitat a la capital del Penedès.
Ceràmica commemorativa, record dels actes del centenari.
Acabo, han passat cent anys, sortosament
aquella vida dels nostres avis fa cent anys ha canviat molt, però l’objectiu d’aquesta
institució modèlica que és la Llar de l’Ancianitat continua amb aquella
voluntat social del primer dia, amb la mateixa visió de futur que Mn. Joaquim
Inglada i la seva germana van tenir el 1914. Només poden esperar que, amb
l’ajut de Déu i l’esforç de tots nosaltres, sigui així per molts anys més.
