Rodolf Llorens cronista de cinema

 Publicat a la revista "Casal" n. 173. Primavera 1999

Nascut a Vilafranca el 1910, fill del cafeter del Casal, Rodolf Llorens es va llicenciar en filosofia a la Universitat de Barcelona i va exercir com a professor a l'institut d'Olot. Tot i això, van ser les activitats literàries -des d'«helix» fins a «La ben nascuda»- i polítiques les que més es van avenir al seu caràcter de natural inquiet i polèmic, fins que el resultat de la guerra el va portar a terres americanes on, entre constants activitats sovint relacionades amb la cinematografia -a Mèxic va exercir com a productor de films de la sèrie B, generalment de caràcter lacrimògen i passional-, va donar alguns dels seus treballs més significats, entre els que destaquen la segona i tercera edició revisades de «La ben nascuda» i especialment «Com has estat i com som els catalans», llibre recentment reeditat per l'Ajuntament de Vilafranca en record d'aquell singular escriptor i pensador que va morir a Caraques el 1985.

El setembre de 1931, juntament amb el seu inseparable amic Pere Grases, va participar en l'aventura del tirar endavant la «Revista del Casal de "La Principal"» on, a més de col.laboracions concretes, hi va exercir com a cronista de la programació de cinema, tasca de la que us n'oferim unes mostres.

  Rodolf Llorens Jordana

 «CINEMA

 »Ha començat la temporada nova. la passada, malgrat ésser la de la invasió de pel.lícules parlades la majoria de les quals no tenien aquell mínim de dignitat que s'ha d'exigir a tota obra d'art, ens permeté de veure films bons que, entre els tres cinemes vilatans, farien una llista ben nodrida.

 »Pels títols que havia anunciat, havíem augurat al casal un nombre més crescut de pel.lícules bones. Però, tot i tenint els cartells uns pila de temps, van deixar-se de fer films importantíssims.

 «No és pas demanar res de l'altre món que ens els donin aquesta temporada.

 »Tanmateix, sembla que ja hi ha aquesta intenció: per de prompte, es debuta amb: «Intromisión» i «Con Byrd en el Polo Sur».

 »Per a aquesta temporada podem senyalar com a interessants els següents films que la tongada passada es feren a Barcelona: «Los muelles de Nueva York», «Caín», «La fierecilla domada», «Premio de belleza», «La mujer que amamos», «La aldea maldita» (un dels films espanyols que ens honoren, un magnífic esforç de Florian Rey), «La última compañía», «Liliom» (cal recomanar que es doni tota, a Barcelona sols se'n donà un tros, i el millor ho tragueren), «Paraisos peligrosos», «Canción de amor» (ressorgiment del cinema italià, d'una obra de Pirandello), «Sevilla de mis amores» (dirigida i feta per Ramon Novarro), «Le spectre verd», «Fiel a la escuadra», les dues de Greta Garbo dirigides per Clarence Brown, «Romance» i «Anna Chistie», l'original film «Melodía del mundo» de Walter Ruttmann i l'únic film japonès que corre per ací «Yedo».

 »Els cinc films soviètics: «El expreso azul», «El crucero Potemkin», «La madre» (tots, del més formidable que hi ha), «Ygdenbú, el gran cazador», «Turksib» (documental).

 »I no cal dir «Aleluya» i «Las luces de la ciudad» (de Charlot) que junt amb «Sombras blancas» i «Soledad», són films cars que no es poden demanar avui com avui».

                                                R.LL.

(Revista del Casal de "La Principal" Núm 1. Setembre 1931. Pàg. 10.)

 

 

 «CINEMA

 »Només podem consignar, dels films passats aquesta mesada en el nostre local: «Marruecos» del famós director Joseph von Sternberg (autor dels grans films: «La ley del Hampa», «La Redada», «Los muelles de Nueva York» i d'«El mundo contra ella»; del film esguerrat «El ángel azul» i la bestiesa «La última orden»). En «Marruecos» hi ha tres artistes formidables: Marlene Dietrich, Gary Cooper i Adolphe Menjou, el treball dels quals és el que fa de «Marruecos» un film apassionant.

 »Entre les pel.lícules passades en primer terme: «Ronda Nocturna» que és ben digna d'acompanyar els millors films del gènere policíac. També han passat Adolphe Menjou i Bebé Daniels, artistes que sempre fan de bon veure. I una Constance Talmadge que ja no és tal en fer films que hom diu dramàtics.

 »Entre els films que s'anuncien: cal vetllar el dia de la projecció, a més de «Las luces de la ciudad», d'«El crucero Potemkin» i de «tabú». No es tracta de films simplement bons sinó d'obres capitals de la cinematografia».

                                       R.LL.

 (Revista del Casal de "La Principal" Núm 3. Novembre 1931. Pàg. 48.)

 «CINEMA

 »Aquest mes l'encert ha acompanyat l'empresa del Casal.

 »Difíclment hi haurà una altra mesada amb un seguit de films de la categoria i fama d'«El Crucero Potemkin», «Las Luces de la Ciudad», «Las calles de la Ciudad», «El Angel Pecador», «Tabú» i «Mendigos de la vida».

 »Tot això completat amb alguna pel.lícula de William Powell i George Bancroft.

 »I dibuixos sonors encertadíssims.

 *  *  *

 »Encare recordàvem aquell final d'«El Circo» en què Charlot, sempre negat per realitzar els seus amors, els més perfectes, posa la noia als braços del seu rival. La seva falsa alegria és un prodigi. El circ marxa i el pobre Charlot queda en el centre de la circumferència que ha deixat la pista. Allí, de mica en mica queda sol. Sol amb una estrella negra de paper. I uns quants saltirons que ens fan més cop que una col.lecció de llagrimetes i gemecs dels més seleccionats.

 »Encara recordàvem aquest final quan amb «Las Luces de la Ciudad», Charlot se supera en causticitat. Aquest final és la cosa més brutal que s'ha realitzat en cinema.

 »Aquest film, Charlot per força tenia de realitzar-lo. Temps ha que pressentíem que Charlot és un amor estupend, però que només una noia cega a les coses externes podia acceptar-lo.

 »Charlot és per a veure. És cinema. No per a comentar-lo: proveu de comentar les seves coses i caureu en la carrincloneria més autènticament literària. Per això val més plegar. En tot i que la temptació és molt forta.

 *  *  *

 »Entre les represes hi ha una versió d'«El Conde de Montscristo».

 «Val la pena de recordar que una adaptació precisament d'aquesta novel.la fou el que originà la Meca de la Cinematografia: Hollywood.

 »El 1908 el coronel William N. Selig, de Xicago, cercava un escenari apropiat per a la versió que preparava d'«El Conde de Montecristo». Arribà a "Los Angeles" el lloc més deliciós i pintoresc de les costes californianes; i hi filmà les escenes de mar. Encantat de les seves condicions cinematogràfiques, hi tronà a filmar altres pel.lícules. Prompte s'estengué la fama de les excel.lències de la seva atmosfera i clima; i al cap de pocs anys s'hi reunien les principals cases productores de Nord-Amèrica.»

                                           R. LL.

 (Revista del Casal de "La Principal" Núm 4. Desembre 1931. Pàg. 64.)

"Un chien andalou", una històrica estrena casalista

 Publicat a la revista "Casal" n. 173. Primavera 1999

 Rodat a Paris l'abril de 1929 i presentat pocs mesos després a la capital francesa, aquest curtmetratge, llavors aclamat i reconegut en els àmbits avantguardistes, no seria estrenat en sales comercials del nostre país fins els anys setanta. Les seves dimensions de breu metratge, però, van fer possible el seu visionat en sessions privades o no comercials, com així ho va fer el cine-club Vilafranca a l'auditori del Museu. Un caràcter semblant havien de tenir aquelles primeres projeccions a París i la que els joves de la revista «helix» van portar a terme a Vilafranca el 12 de desembre de 1929, tal i com es ressenyava a les pàgines de la publicació. L'amistat d'algun dels promotors de la revista amb Lluís Muntanyà -autor del «Manifest Groc» amb Salvador Dalí i Sebastià Gasch- el va posar en contacte amb Dalí, qui també va oferir alguna col.laboració literària a les pàgines d'«helix», i els va permetre accedir al film.

 Pere Grases recorda que la projecció es va realitzar al Casal amb la voluntat de recollir diners per poder pagar la factura de cal Claret per la impressió de les breus pàgines d'«helix». El mateix Grases ha comentat en més d'una oportunitat que per tal de poder tirar endavant l'edició cada un dels seus redactors -Joan Ramon Masoliver, Rodolf Llorens, Antoni Amador, Carles M. Claveria i ell mateix...- van constituir un fons comú en base a aportar un duro cada un, cinc pessetes que -paradoxes de la cultura- aquells xicots de casa bona havien de demanar als seus pares. En qualsevol cas, la projecció d'aquella història d'un inexistent gos andalús havia de tenir un caràcter mig privat: va ser un dijous al vespre. Indubtablement, ni el seu metratge breu ni les imatges, considerades sovint escandaloses en aquella època, no haurien facilitat una sessió de cinema comercial, de diumenge a la tarda, per entendre'ns. 

 

La que seria la primera producció cinematogràfica del genial director aragonès Luís Buñuel va ser possible no sols per la col.laboració personal de Salvador Dalí -fins el punt que la pel.lícula ha estat considerada sovint com a obra de tots dos-, sinó també gràcies als diners que el pare de Dalí, notari de Cadaqués, van aconseguir que hi aportés. El resultat, evidentment, no va satisfer a les famílies d'aquells joves que compartien els ideals iconoclastes en totes les dimensions de l'art, els plantejaments que després caracteritzarien l'obra artística i literària de Salvador Dalí i encara alguna altra producció cinematogràfica del primer Buñuel com «L'age d'or», el seu primer llargmetratge.

 El novembre de 1929 Joan Ramon Masoliver comentava el film a la pàgina 7 del número 7 d'«helix» amb les reflexions que tot seguit recollim i que, com podreu veure, estan farcides de notes del surreal en l'exposició.

 «UN CHIEN ANDALOU (Film de Luís Buñuel i Salvador Dalí)

»El que hom ha dit o podria dir.

 »Realització a gran distància del superrealisme (a la mateixa que, en radi diferent, «L'etoile de mer» de Man Ray) amb un control inamagable, completament artística i literària (esperava, Luís, el teu últim film resultat d'aquella actitud, però, per dissort, ets encara «dentro de ese peligroso terreno»). Que quatre periodistes imbècils han cantat victòria en trobar un argument per a ús del públic. Que la tècnica és esplèndida i el decorat, pobre. Que un gran actor -humà- i una noia grisa -humana- viuen una vida humana, potser amb un punt d'art. Que la gent que anava disposada a fer brometa va sortir defraudada: allò era massa normal i massa interessant; les quatre rialles que es sentiren foren vàlvules de seguretat. Que les sessions foren un èxit econòmic. Bé I què?

 »Buñuel, en obrir la cinta amb la seva calma ja apaivaga els que anaven per fer bronca. Tota la obra és una cosa punyent; totes les escenes són assimilades àvidament. Ens oprimeix aquella lentitud torturant -aquesta banda hauríem de passar-la sense música;; parlo amb l'experiència de la prova privada- de màquina de poble: buñuel és el botxí implacable que ens cargola més i més, impertorbable. La mesura, la serenitat de la primera escena ja ens fan témer la seva crueltat. Jo també he portat aquest gran coll de casés i els meus ulls són foradats de l'extrem de fora. Baixava, aleshores, a tot tren, camí d'un santuari -«Virgen de Arcos»- que ja coneixes i els ulls em van quedar penjant de les cordes (ja fa dos anys que he copsat els ulls d'aquella noia, fadigats, amb la clara color cafè, que tan m'agrada de mastegar) Aquella souplesse, en caure, desvetlla les filles del metge. Però la vida és dirigida per les coses intranscendents i la vorera estreta en ajuntar-nos, un instant, darrera els dos amics, influí per sempre més: per què, el guignol de les mans independents? Tot el públic penja de la dona euforiada, aquella dona incomprensible pels oficinistes però que té un no sé què de contorbador de llurs instints. I la sang que desvetlla l'eròtic. Aquella noia -vulgar classe mitja- ja l'havien trobat sense que calgués cap primer pla; amb una alternativa automàtica entre feminitat i col.legi de monges. Hi ha un moment que sembla decidir-se, però no; és l'estira-i-arronsa etern. Tots heu conegut Carmes, però. (Quin «proustisme» malgrat els autors, en aquest film) La nostra joventut no és equilibrada; quants de dubtes i desespers! Relaxarem els llaços tradicionals i entrarem en una escola o bé, lluny de 'infància, patirem sempre aquestes hipocresies i indiferentismes esgotadors? El carpó amaga un líquid i voldríem fer desaparèixer l'americana dins el nostre cos, ja, invisible. Però tota pose és perduda moments abans de desvetllar-nos. Etapa d'una educació religiosa i escolar en la qual hom és sotmès a la consciència, als deures. Ja fa molts anys que no veiem el Fleury (i aquell pasme i agitació instintiva davant el premi que, als set anys, m'oferia un ayo. Després l'Ingrés i mai més gosar a mirar-me els ulls). davant l'home de principis, social, s'alça l'automàtic, no corromput per prejudicis de cap mena. El Dr. Jekyll i Mr. Hyde que tots portem en nosaltres. Segons l'aspecte triat haurem de prescindir d'unes coses o d'altres. En el moment que intentàvem sospesar, diacotomitzar, l'herència dels nostres avantpassats, ens hem trobat amb un altre element tot diferent, el subconscient. cap a on mirar? Aquesta crisi ja hi ha qui l'ha resolta, però a base de carregar-se amb una mort, la de l'home conscient: el salt emocionant de la nit: de sobte, un salt d'alçada -en sentit horitzontal, però- pujant el cor al cervell; la mort de bruces que ens empassem esglaiats: per què ens persegueix sempre aquell gran sexe? Imprescindible, potser, en les nostres relacions? No; el món no es capfica per cap vida interior, per les novel.les individuals.

 »He dit res?

 »Nota important.- A fi de comptes no hi cerqueu Intel.ligència, Subconscient ni el pes dels prejudicis. Sapigueu, per sempre més, que es tracta d'un film de subversió moral. Estrictament d'INCITACIÓ AL CRIM.»

 El 25 de març de 1930 el grup d'«helix» va aprofitar la visita de Ramon Gómez de la Serna, Ernesto Giménez Caballero i alguns altres joves escriptors castellans per organitzar una sessió privada de cinema a la barcelonina sala Mozart que es comentava així a les pàgines del darrer número d'«helix»:

 «Entre pel.lícula i pel.lícula («La fi del món», de dibuixos animats. «La mà», film d'avantguerra, i el «Chien andalou» de Buñuel i Dalí) parlarem Giménez Caballero i RAMON, i Josep M. de Sucre llegí els següents mots de Dalí, qui en aquells dies preparava el seu viatge a Màlaga: "No tinc més que repetir el que Buñuel ha manifestat des de la revolució surrealista «Le chien andalou» lluny de tota preocupació artística és una crida apassionada al viol i al crim".»

Record de Joan Domènech "Fusteret"

 Publicat com a carta al "3 de Vuit" del 16 de juliol del 2021

La notícia del malaurat traspàs de Joan Domènech, de renom “Fusteret”, el fill de la Paca de Torrelles de Foix, ens evoca records d’un temps de joventut al costat d’aquest personatge singular que va ser el Joan, per a tota una colla de torrellencs una mena de germà gran, amb un esperit jove, disposat a tirar endavant tota mena d’iniciatives a favor del poble amb la condició de no quedar mai a primera fila, discret, senzill i humil com era.

Fuster de professió, d’aquí el renom, en Joan es va formar en els anys de primera joventut amb mossèn Pou en l’etapa d’aquest com a rector de Torrelles i des de la seva tràgica mort va conservar tota mena de documents, imatges i records d’aquell capellà jove i emprenedor. En l’època que vaig conèixer el Fusteret, als anys setanta, seguia sent un col·laborador entusiasta en totes les iniciatives de la parròquia, llavors al costat de Mn. Julià Altet, també malauradament traspassat. Albert Parellada recordava la setmana passada en aquestes pàgines tantes iniciatives en les que el Joan havia participat, però per alguns la imatge més autèntica i inesborrable és la d’aquells bordegassos que a l’estiu ens entaforàvem al Seat 600 del Fusteret i fèiem camí fins algun indret del Pirineu on poder plantar la tenda al costat del riu i de bon matí començar a pujar muntanya.

 

 Joan Domènech en una imatge dels anys setanta.

Són temps que no tornen i ens deixen el record enyoradís d’una persona que havia estimat Torrelles de Foix per damunt de qualsevol altre indret. Senzill de tracte, absolutament generós i humil, obert sempre a totes les iniciatives, la joventut permanent del seu esperit va acabar per no poder amb la malaltia amb la que lluitava des de feia anys. Potser es mereixeria que l’Ajuntament de Torrelles dediqués un carrer, una font o un camí a la seva memòria.