Inventaris "post- mortem" 1874. (II). Notari Francesc Xavier Fenollosa Peris

Buidat dels inventaris "post mortem" del notari Francesc Xavier Fenollosa Peris que va treballar a Vilafranca entre 1867 i 1882, del fons notarial a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 71. Foli 275r a 276v. 10 de maig de 1874.

Modest Lleó Ubach, advocat, propietari, veí de Barcelona, hereu del seu pare Josep Lleó Posas que va fer inventari el 25 d'octubre de 1868 davant notari Fenollosa on consta una peça de terra a Sant Martí Sarroca i vilobí, a la Rovira Roja que afronta amb la hisenda de Brugueres, amb una part a cada municipi, ara fa inventari d'una peça de terra a la Rovira Roja i Corral Nou.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 86. Foli 315r a 317v. 5 de juliol de 1874.

Josep Soler Sans, casat, pagès de Sant Martí Sarroca, hereu del seu pare, Josep Soler que va morir el 5 de juny de 1842, casat amb Maria Cerdà. Inventari d'una casa amb pati, baixos i un pis, a Sant Martí Sarroca, la Rovira Roja. Més una peça de terra a Sant Martí Sarroca, a la Rovira Roja, a la partida de los Cortals.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 92. Foli 329r a 333v. 10 de juliol de 1874.

Catalina Mitjans Milà, vídua de Josep Marrugat Amat, veïna de la Granada. Inventari dels bens mobles, en concret 12 botes de 7 càrreg., mobles, roba, un mul, un gall, quatre gallines en una peça de terra a la Granada, partida del Cireret, dita Camp de la Casa amb la casa dita Cal Marrugat, amb baixos, un pis, celler, cobert, oficines de llaurar, afronta en part amb terres de Llorenç de Cabanyes. Més una peça de terra a la Granada, a la partida del Pou Major, afronta amb altres amb línia divisòria amb el terme de Santa Fe. Més una peça de terra a la Granada a la partida de la Rovira. Més una peça de terra a la Granada a la partida de Sant Cugat que afronta en part amb el camí que va de la Granada a Sant Cugat Sesgarrigues. Més una peça de terra a la Granada, a la partida de les Pinatellades que afronta en part amb terres de Llorenç de Cabanyes. Més una peça de terra a la Granadaa la partida del Clot. Més una peça de terraa la Granada a la partida de les Alimetes que afronta en part amb el camí dit de la Carrerada dfe Sant Cugat. Més una peça de terra a la Granada a la partida del Clot amb una part de terra expropiada per la companyia de ferrocarril TMB. Més una peça de terra a la Granada a la partida dels Prats. Més una peça de terra al terme de Santa Fe a la partida dels Botnis que afronta en part amb la divisòria del terme de la Granada. Més una peça de terra al terme d'Avinyonet, partida dels Corteis que afronta en part amb el camí de la Granada a Sant Sebastià dels Gorgs. Més dos censos al seu favor.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 98. Foli 345r a 348r. 20 de juliol de18974.

Cristina Capella Sabadell, vídua de Jaume Mir Molins que va morir el 22 de juny de 1874, el seu fill Marc Mir Capella, casat amb Antònia Ràfols Fontanals. Inventari de la casa de la família amb galliner, palllissa i quadra. (Es continuarà inventari).

* * * * *

Notari Fenollosa. 1874. Protocol n. 100. Foli 349r a 352r. 23 de juliol de 1874.

Raimon Morgades del Grau i de Montagut, solter, hisendat de 60 anys, de Vilafranca, hereu de la seva mare Maria de la Concepció Montagut que va morir el 5 de febrer de 1874 i era casada amb el metge Joan Morgades del Grau i Nin. Inventari de la meitat d'una peça de terra a Sant Pere de Ribes partida de les Roquetes o Bassetes, que afronta en part amb el camí de Sitges. Més un crèdit al seu favor.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 101. Foli 353r a 354r 23 de juliol de 1874.

Eulàlia Casanellas Freixedas, vídua de Pere Casals que morí el 28 de juny de 1874. Inventari d'una casa a Castellet amb mobles, roba, eines de pagès, eines de cuina i 2 botes de 7 càrreg. (es continuarà inventari).

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 105. Foli 363r a 366r. 4 d'agost de 1874.

Eulàlia Casanellas Freixedas, vídua de Pere Casals, veïna de Castellet, continuació de l'inventari del passat 23 de juliol. D'una casa a Castellet n. 64 amb baixos, un pis, amb pati o terra annexa, a Castellet, a les Masuques. Més una peça de terra a l'Arboç que abans pertanyia al terme de Castellet, a la partida de la Quadra de la Llacuneta.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 126. Foli 407r a 410r. 12 de setembre de 1874.

Francesca Olivella Bruna, vídua de Josep Marimon Cassany que morí el 20 d'abril de 1874, de les Cabanyes, el seu fill Josep Marimon Olivella era casat amb Maria Gallego Baiges. Inventari d'una casa amb celler i estable, dues botes de 7 càrreg., cuina amb estris, pis principal amb tres cambres, la casa té baixos, un pisd i baluart davant, és a les Cabanyes as l'indret dit abans Camp de la Serra i ara carrer de la Creu, la casa és coneguda com a Casa Mora i després Casa de l'Hospital, afronta en part amb la carretera de la Llacuna a Sant Quintí de Mediona. Més tres censos al seu càrrec i dos al seu favor.

* * * * *

Notari Fenollosa, 1874. Protocol n. 134. Foli 431r a 437r. 6 d'octubre de 1874.

Albert Moliner Bertran, agrimensor, de Vilafranca, apopderat de Jaume Montserrat Almirall que era hereu de la seva mare Vicenta Almirall vidal que va morir el 8 de setembre de 1874. Inventari d'una casa amb baixos al n. 158 del Passeig de Gràcia de Barcelona on va morir Vicenta, amb diners en metàl·lic, joies, títols al portador, obligacions de ferrocarrils, acions, accions de TMB ferrocarril, mobles. (Se seguirà inventari).

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. protocol n. 135. Foli 439r a 446v. 10 d'octubre de 1874.

Josefa Bou Parellada, vídua de Jaume Pinyol que morí l'11 de setembre de 1874 i el seu fill Jacint Piñol Bou, veïns d'Avinyonet. Inventari d'una casa amb mobles, eines de pagès, dues botes de 6'5 càrregues a Avinyonet, la casa al n. 5 és Cal Cinto de deus naus amb baixos i un pis, amb estable i davant de la casa el celler i a sobre el graner, amb terra al voltant, a Sant Sebastià dels Gorgs. Més una peça de terra dita les Lluentones, a Sant Sebastià dels Gorgs, terme d'Avinyonet, afronta amb el camí que va a Sant Pau i la riera de Sant Pau [d'Ordal]. Més una peça de terra dita l'Hort a Sant Sebastià dels Gorgs que afronta amb la riera de Sant Pau. Més una peça de terra dita la Manuela, a Sant Sebastià dels Gorgs. Més una peça de terra dita la Casteleta, també a Sant Sebastià dels G. Més una peça de terra a Lavern dita el Maset de l'Arengada. Més una peça de terra a la Granada a la pàrtida de Saguals. Més una altra peça de terra a la Granada a la partida de Saguals que afronta amb el límit del terme de Sant Cugat Sesgarrigues. Més una peça de terra a Sant Cugat Sesgarrigues a la partida dls Pons que afronta en part amb el camí de Sant Cugat a les Roques. Més una peça de terra a Vilafranca, a la partida de Saguals.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 143. Foli 473r a 486r. 27 d'octubre de 1874.

Albert Moliner Bertran continua l'inventari n. 134 de la difunta Vicenta Almirall Vidal, en nom del seu fill Jaume Montserrat Almirall, inventari iniciat el 6 d'octubre de 1874. Una casa al C/ de Sant Bernat de Vilafranca amb cambra amb imatges religioses, saló amb mobles i una imatge retrat a l'oli de Vicenta Almirall, altra cambra amb mobles, cambra que surt al terrat amb mobles, sala rebedor amb rellotge de paret i quadres antics, cambra de darrere, recambra amb roba, menjador, cuina amb estris, rebost, a la tenda una tartana i a les golfes mobles vells. Més una casa al carrer de Sant Bernat amb magatzem, cantonada al carrer dels Corders, baixos amb tres portes, cup, celler, primer i segon pis, jardí al darrere, magatzem amb dues portes amb baixos i entresol, que afronta amb el carrer dels Corders. Més una peça de terra a Vilafranca a la partida de Viver, que afronta amb el camí carreter que va de Vilafranca a la Riba. Més una peça de terra també a Vilafranca a la partida de Viver. Més sis censos i crèdits al seu favor.

Inventaris "post- mortem" 1874. (I) Notari Francesc Xavier Fenollosa Peris.

 Buidat dels inventaris "post mortem" del notari Francesc Xavier Fenollosa Peris que va treballar a Vilafranca entre 1867 i 1882, del fons notarial a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

Fenollosa 1874. Protocol n. 5. Foli 13r a 14r 20 de gener de 1874.

Vicenç Sadurní Solé, vidu de Castellví de la Marca, hereu del seu pare, Joan Sadurní, mort el 18 d'agost de 1870, casat amb Josefa Olivella Batlle. Inventari d'una casa amb pati n. 175 a Les Cases Noves de la Riera, a Castellví de la Marca, casa amb baixos i un pis.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 25. Foli 81r a 94v. 27 de febrer de 1874.

Jaume Mir Molins, de Sant Sadurní d'Anoia, hereu del seu pare, Pere Mir Viladoms que morí el 15 de maig de 1871. Fa inventari, a Sant Sadurní casa amb baixos, un pis i golfes al carrer de l'Hospital, amb una era separada pel ca,í que ve del carrer de Sant Antoni, afronta entre altres amb la casa de Josep Raventós Fatjó. Més un edifici sense numerar, am,b baixos i fàbrica d'aiguardent, al carrer de l'Hospital, davant la casa anterior. Més una casa i apartament al n. 23 del carrer de l'Hospital, amb baixos i un pis. Més una casa per fabricar paper al n. 2., amb baixos i dos pisos, immediata al riu Noia, dita Molí Gran del Guineu. Més una casa al n. 3 del mateix indret, ara deshabitada, amb baixos, un pis i golfes, dita Molí d'Estrassa, abans molí de Vilarnau. Més una casa fàbrica de paper amb baixos i dos pisos a Sant Sadurní, immediata a la riera de Sant Pere de Riudebitlles, dita molí de l'Aixartell.ñ Més muna peça de terra a Sant Sasdurní al Camp de Detràs de la Vila. Més una peça de terra a Sant Sadurní dita Toprrent de les Soleians o Sota l'Era. Més una peça de terra a Sant Sadurní a lo Clos o Camp de Detràs del Carrer de Sant Antoni. Més una peçá de terra a Sant Sadurní a la partida de Rocabruna dir lo Serralet d'en Guineu. Més una peça de terra a Sant Sadurní a lo Torrent de l'Hospital. Més una peça de terra a Sant Sadurní a lo Pas del Capellà o de l'Estevanet. Més una peça de terra a Sant Sadurní a lo Camp del Just. Més una peça de terra a Sant Sadurní a la Creu Trencada, abans Planas de la Creu del Coll d'en Salt. Més una peça de terra a Sant Sadurní a la Plana que afronta amb el camí a Can Codorniu. Més una peça de terra a Sant Sadurní lo Manso Carosa. Més peça de terra a Sant Sadurní a lo Prat de Santa Maria de Vilarnau. Més peça de terra a Sant Sadurní la Coma mulnera que afronta amb la casa Garriga al terme de Subirats. Més la casa dita Manso Mortell amb baixos, un pis i terres a l'entorn, a Sant Sadurní que parteix amb la riera de Sant Pere de Riudebitlles. Més la hisenda Casa Petit i Planas de Vilarnau, abans Can Mir de Dalt que afronta amb l'heretat d'Espiells. Més terres as Sant Sadurní a la partida de les Eres de la Torre. Més a Subirats la casa molí fariner amb baixos, un pis i bassa, amb hort al costat, al costat del riu Noya. Més la hisenda Mas de la Rovira, la Coma Mulnera i la Plana dels Banys, ara dita Casa Garriga. Més una casa amb baixos, un pis i golfes, amb hisenda al voltant, a Subirats, dita Casa Ros. Més casa amb hisenda a Subirats dita Mas Corbatera i Sabet, afronta amb el camí que va a Sant Joan ses Rovires i Torre Ramona. Més casa a Subirats dita Mas Bruch, ara Maset del Ros. Més a Masquefa una casa amb baixos, un pis i hisenda dita Mas Vilavella de Mendoza, ara Casa Canals. Més a Piera una peça de terra a Mas Marquetes o la Creu del Portell, a la hisenda de Casa Canals. A Olesa de Montserrat casa a la plaça Major amb baixos i dos pisos. Més una peça de terra a Olesa de Montserrat dita Hortet de la PLaça. Més una peça de terra a Olesa de Montserrat dita Tous. més una peça de terra a Olesa de Montserrat plantada d'oliveres dita la Llimoneta. Més una peça de terra a Olesa de Montserrat dita los POus. Més una peça de terra a Olesa de Montserrat dita les Torrades. Més una casa amb baixos i un pis a carrer Nou d'Esparreguera. Més una peça de terra a Esparreguera dita Mas d'en Gall.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 47. Foli 181r a 188r. març 1874.

Lluís Alvarez Verdaguer, finques que eren del seu pare Juan Alvarez de Tord en capítols pel casament del Lluís amb Clemència de Sisternes Esteve fets davant notari Amich el 23 de març de 1867. Inventari, a Vilafranca una casa al C/ de la Parellada amb baixos amb un cup i celler, pis baix, primer i segon i golfes. Era de Joan Alvarez per venda que li va er Diego Tray el 12 d'abril de 1848. més una peça de terra a la partida de Sant Salvador, afronta amb el camí que va a Moja, li havia venut al Joan el seu germà Ramon Alvarez de Tord davant abella el 9 de novembre de 1838. Més una peça de terra a la partida de la Vinya del Molí de Vent.Més una casa a Sant Cugat Sesgarrigues amb jornals de terra, a la partida del Pont, dita Casa del Pont que afrontas amb el torrent de les Gunyoles, la casa té un pisd, cellers, pallissa i corral, unida a una altra casa habitació amb baixos i un pis, amb forn de coure, corral i oficines de pagès, finca travessada per la carretera general i amb una altra casa dita Molí de Foc que havia estat molí fariner de vapor amb dues habitacions, amb baixos, primer pis i golfes, amb oficines de pagès i asmb una sínia amb cobert, era de Joan pèr herència del seu germà Ramon i venda que li va fer Jaume Parladé el 1833, i una altra part que li va vendre Josep Ràfols elk 1834. Més una peça de terra dita les Gunyoles que afronta amb el torrent de les Gunyoles, era del Joan per donació del seu germà Ramon. Més una peça de terra dita de Sant Cugat que afronta amb el torrent de l'Amell. Més una peça de terra dita Plana o Creu de Massalliga que travessa el camí carreter que va de Sant Sadurní a la carretera de Barcelona. Més una peça de terra a la patida de les Cases Roges, dita de les Cases Roges que afronta amb la carretera de Barcelona. Al terme d'Avinyonet una peça de terra a la partida de la Serra o dels Reguerols, dita la Serreta, era del Joan per compra a Adjutori Mitjans i Francesc Massana davant notari Vallès el 19 de febrer de 1830.

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 52. Foli 199r a 200r 6 d'abril de 1874.

Catalina Parlader Bonet, vídua de Jaume Artigas Artigas que morí el 7 de març de 1874, de Sant Martí Sarroca. Inventari de la casa amb eines a l'entrada (i se suspèn l'inventari).

* * * * *

Notari Fenollosa 1874. Protocol n. 69. Foli 253r a 270r. 5 de maig de 1874.

Catalina Parlader Bonet, vídua de Jaume Artigas Artigas, continua l'inventari del protocol n. 52 del 6 d'abril. A la casa hi ha un menjador, cuina, amassador, gallines, corral, celler amb 12 botes de 7 càrregues, sala principal, cambra, cambra dita "del conejar" amb un llit de bancs i pots, cambra del mosso, a la tenda o botiga quarteres de civada, golfes, estable, pallissa, al pati una premsa de vi, a la hisenda dita casa Artigas a Sant Martí Sarroca a la partida de la Plana amb una casa de tres naus, amb baixos, un pis i golfes anb baluart davant i un pati darrere, pou i corral, amb una casa vella de planta baixa, un pis, dos pous, dues basses, afronta amb el camí que va de Vallformosa al Molinet, amb la riera de Riudefoix. Més una peça de terra dita "els Prats". Més una pça de terra dita Camp de la Vall. Més una peça de terra los Aranyons. Més una peça de terra dita de l'Argelich. Més una peça de terra dita Marroquí que afronta amb el camí ral de Vallformosa a Sant Martí Sarroca. Més una peçá de terra dita Camp de la Vinya. Més una peça de terra que afronta amb la carretera de Vilafranca a Sant Martí Sarroca. Més una peça de terra dita Vinya de les Trampes. Més una peça de terra dita los Berenguers amb una casa amb baixos i un pis. Més una altra peça de terra. Tot dins de la hisenda dita Casa Artigas. Més quinze drets reals o censos al seu favor. Més dos crèdits hipotecaris al seu favor.

Cronologia històrica del Col·legi El Carme- Sant Elies.

1852.- Santa Joaquima de Vedruna funda la primera comunitat de germanes Carmelites de la Caritat a l'Hospital de Vilafranca, es dediquen a l'atenció hospitalària i a l'ensenyament de nenes amb una secció per a nenes òrfenes o pobres.

Signatura autògrafa de Joaquima de Vedruna (Joaquima de Mas) al document de l'Hospital de Vilafranca (Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès)


1881.- Es funda una segona comunitat de germanes al carrer de Santa Magdalena dedicada exclusivament a l'ensenyament amb el nom de Col·legi de Sant Elies.

1885.- El col·legi de Sant Elies es trasllada a Can Roca, casa pairal al carrer de Puigmoltó, cantonada amb el carrer del Carme, que acabarà acollint internat, externes i migpensionistes.

1886,- Es beneeix la capella del col·legi situada a l'antic celler de la casa.

1899.- Es compra un solar al carrer Pou de la Pina, cantonada al carrer del Carme.

1901.- Es funda una tercera comunitat Carmelita Vedruna a l'anomenat casa- asil del Carme al carrer Ponent dedicada a acollir nenes òrfenes.

1903.- Es compra un solar al carrer del Carme que permet unir les edificacions del carrer de Puigmoltó i del Pou de la Pina.

1904.- L'arquitecte Eugeni Campllonch realitza el projecte d'una capella de nova planta al carrer Pou de la Pina, cantonada amb el del Carme. L'edificació acabarà acollint aules i altres serveis.

1915- Es lloga la casa del costat del carrer de Puigmoltó i s'amplia l'edifici inicial de Can Roca.

1916.- Es compra una altra petita caseta al carrer de Puigmoltó que s'unirà a les dues existents.

1919.- El Col·legi de Sant Elies passa a acollir l'Escola Domèstica de Vilafranca nom que rebria popularment l'Agrupació Femenina de Cultura, adreçada a complementar la formació femenina més enllà dels anys d'escolaritat i que promovia arreu de Catalunya el vilafranquí Mn. Albert Bonet i Marrugat, precedent de la Cultura de la Dona del Casal (1931-1939).

1933.- La nova Llei de Confessions i Congregacions imposa una directora seglar i passa a anomenar-se Col·legi Morgades, nom que feia referència a Josep Morgades i Gili, l'il·lustre bisbe, fill de Vilafranca

1933.- La comunitat de l'Hospital ha d'abandonar l'edifici i s'instal·la a Cal Bartrolí, a la plaça de l'Estació.

1934.- El caràcter d'internat del col·legi possiblement és el que fa que se salvi de l'incendi de béns religiosos del vespre del 6 d'octubre.

1936.- Inici de la Guerra Civil les tres comunitats Vedruna abandonen la seva activitat.

1937.- Es vol embargar l'edifici del col·legi i convertir-lo en l'escola pública Pi i Margall, iniciativa que no passa del projecte arquitectònic de reforma.

1939.- Reprèn la seva activitat el Col·legi de Sant Elies en l'única comunitat Vedruna que continua activa a Vilafranca amb religioses que havien format part de la de l'Hospital com l'Hermana Carmen dels Nens.

1952.- Compra de l'edifici del carrer de Puigmoltó que fins llavors era llogat.

1955.- S'inaugura la nova capella, situada al carrer de Puigmoltó, que reformada ha arribat fins als nostres dies. També s'inaugura la gruta del pati, amb una imatge de la Mare de Déu de Lourdes, cascada d'aigua i peixos de colors.

1962.- S'inicien les obres del nou edifici del carrer del Carme, s'enderroca el vell del Pou de la Pina i es remodela el de Can Roca al carrer de Puigmoltó.

1970.- Comencen els estudis de batxillerat superior mixt, de forma conjunta amb el Col·legi de Sant Ramon.

1975.- El col·legi és reconegut per impartir l'EGB en dues línies i vuit cursos, i fa l'opció d'escola catalana. S'amplia l'edifici del carrer Pou de la Pina.

1976.- Es comença a impartir Formació Professional Administrativa de primer cicle.

1977.- Una part de la comunitat de religioses de Sant Elies funda una nova comunitat i es fa càrrec de la nova capella de la Mare de Déu de Montserrat al barri de l'Espirall.

1979.- El col·legi es reconegut de coeducació. S'amplia amb un nou cos al carrer Pou de la Pina.

1987.- S'inicia la celebració del Certamen Literari Sant Jordi- Mare de Déu de Montserrat.

1990.- Es crea la Fundació Vedruna- Sant Elies que assumeix la titularitat del col·legi. La direcció del col·legi i posteriorment la titularitat passarà a mans de seglars.

1995.- S'imparteix l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) amb escolarització fins als setze anys. Es porten a terme diverses obres de reforma i ampliació.

2004.- El centre rep la distinció del Premi Baldiri Reixac.

2020.- La titularitat queda en mans de la fundació Vedruna Catalunya i el col·legi passa a denominar-se Vedruna Vilafranca.

2026.- Commemoració dels 200 anys de la Congregació Vedruna.

Inauguració de la restaurada Creu de Santa Digna

 Breu parlament en l'acte d'inauguració de la Creu de Santa Digna restaurada, Vilafranca 25 de febrer del 2024.

Consta l'any 1209 una Creu de Santa Digna que marcava els límits del castell d’Olèrdola amb les vinyes de les que en tenia el domini senyorial. El 1390 és esmentada com a Creu de Montaspre, potser situada davant la capella de Santa Digna que marcava el terme de Vilafranca i que va donar nom en el decurs dels segles no sols a la creu sinó a diverses referències toponímiques.

Des del 1422 tenim referències de l’anomenada Creu d’Espitlles on hi havia un pou que correspondria a la de Santa Digna.

El 1934 trobem esmentada la Creu de Santa Digna com a Creu de l’Estació, referència al servei ferroviari que hi havia ben a La vora. També ha de ser d’aquesta època la denominació de Creu de la Vinícola que feia referència a una empresa majorista de vins propera a la seva ubicació.

El 16 de juny de 1934 va ser enderrocada com les altres creus de Vilafranca, pel que sembla algunes pedres, en concret la de Santa Digna, es van guardar a la seu provisional del Museu de Vilafranca, als baixos del carrer de la Font, a l'edifici dels trinitaris.

En la reposició es van trabucar les creus i el 14 de maig de 1944 es va inaugurar la Creu de Sant Salvador on per error es va posar com a creu de coronament la que hi havia a Santa Digna. Un any després, el 13 de maig de 1945 es va procedir a la benedicció de la creu que veiem ara però no en l'exacte emplaçament que havia ocupat sinó damunt el passeig de Rafael Soler, que llavors quedava a diferent nivell de la carretera o carrer de Santa Digna. Aquesta era la que inicialment estava a la Pelegrina.

El 1984 les obres de supressió del pas a nivell van obligar a desmuntar la Creu que va ser reposada el 1990 però amb el peu quadrat al mig de la plaça que va prendre el seu nom el desembre de 1993.

El març del 2005 va haver de tornar a ser desmuntada per les obres del pas del tren d'alta velocitat. L'agost del 2018 s'intenta muntar la Creu en el punt que som ara però els resultats són objecte de discussions, falten pedres i algunes es malmeten fins que finalment el 2023 es procedeix a la restauració definitiva i coherent que veiem. Com diu la placa que s'hi ha col·locat es tracta d'una peça escultòrica del segle XV, protegida com a BCIN, o sigui Be Cultural d'Interès Nacional. De base octogonal i tres graons, pedestal de secció octogonal decreixent, fust llis també octogonal, capitell cúbic gravat per les quatre cares amb l'escut més antic de Vilafranca, i la creu de braços trevolats amb relleu del Crist crucificat a una banda i de la Mare de Déu i el Nen Jesús a l’altra.

 

 

 

Record d'Antoni Vives Fierro

Crec que vaig conèixer el pintor Vives Fierro cap als anys setanta a casa del cavista Antonio Mascaró en algun dels sopars que organitzava. Sempre em va sorprendre el seu caràcter singularment afable i molt proper. Després va exposar al Museu de Vilafranca als anys vuitanta quan jo n'era responsable d'activitats culturals, va ser una magnífica mostra d'olis a l'entorn de la Festa Major de Vilafranca i allí vam reblar una certa amistat.

Tot i que era un senyor de Barcelona -tenia casa i estudi, amb servei, al passeig de la Bonanova- ell preferia ser un pagès de cal Papitu de Sers, a la Rovira Roja i així m'ho va confessar més d'una vegada. Li vaig presentar més d'una exposició i el seu llibre de memòries Olor a trementina” al Centre Agrícol de Vilafranca el 12 de març del 2015.

Ens ha deixat un gran artista i un personatge entranyable, descansi en pau!

Aquest és el text que vaig llegir en aquell acte de presentació del seu llibre.

Amic Vives, benvolguts.

Aquest que presentem avui no és, encara que ho sembli, un llibre de memòries- Com a mínim no ho és en el sentit tradicional, ja ho diu l’autor a la primera línia: “agafar el camí senzill no és el meu tarannà, si fos així no hauria estat pintor” (p.9), de manera que em penso que aquesta tampoc ha de ser una presentació de les habituals en les que un parla i finalment l’autor diu que moltes gràcies i que els elogis són immerescuts.

No és un llibre de memòries d’entrada perquè no comença parlant dels seus avantpassats i no acaba referint-se als projectes de futur, més aviat. De manera que potser està a mig camí entre l’autoretrat literari, em temo que en bona part sorgit de notes de dietari i les referències a uns temps passats i recordats, cal dir que amb molt bona memòria de noms i referències. Un autoretrat literari després de molts volums de retrat del seu treball, en concret més d’una dotzena esmentats a la solapa del llibre... i d’escriptors de primera fila, no pas de pixatinters de poble, com és el cas d’avui, mentre a l’altra solapa esmenta setze museus que acullen obra pictòrica de Vives Fierro, de Vilafranca a Bulgària i de Lausana a Madrid.

Ho dic perquè, contra el que pugui semblar, aquest senyor que tinc aquí al costat no és un pintor amb posat de pagès de la Rovira Roja sinó que és un dels noms més significats de la plàstica catalana dels darrers cinquanta anys i ho és “malgré tout” que diuen els francesos, enfrontat a les tendències d’abstracció que han solcat el panorama plàstic català d’aquest mig segle, sense un grup artístic que li fes promoció conjunta, quan ha estat necessari enfrontat a tot i a tots, però amb un criteri propi i una veu característica. Un creador –i un escriptor ara- sense manies, però també sense establir-se en una línia, disposat a cercar nous camins quan li ha semblat. En poques paraules: un creador amb una trajectòria solitària, pròpia, decidida i convençuda, que ja va començar a jugar fort des de ben jove, a París, amb dificultats econòmiques que ell mateix explica sense embuts a les pàgines del llibre i que ha assolit notabilíssims reconeixements. Tot això, mentre als vilafranquins i penedesencs, amb aquest tracte tan proper i directe que té, ens sembla més el mig pagès de cal Papitu de Sers que no pas la figura notable de la història de la pintura catalana contemporània.

Això mateix ho trobareu a les pàgines d‘aquest llibre, només us ho diré una vegada, però us el recomano (l’altre dia Alfred Reixach a la pàgines de Cultures de “La Vanguardia” deia que és un llibre que es llegeix amb ànsia, tot cercant-hi referències del passat i judicis categòrics amb l’esperit reivindicatiu d’un home intel·ligent, culte, cosmopolita i sensible que no està per punyetes), és tot ell una alenada de fresca, vitalitat, acull les reflexions d’un esperit lliure, ens mostra un home que jo cec que coneix a tothom, després del ex-president Pujol que coneixia fins els ratolins de cada poble, jo crec que Vives Fierro és qui coneix més persones de la vida cultural, artística i empresarial catalana del nostre temps. Us poc assegurar que en alguns moments us hi fareu un tip de riure o exclamareu en veu alta: “mira que és animalot aquest home”, potser ho fa la vida d’anacoreta que porta bona part de l’any a Cal Papitu, però poques vegades he vist un llibre de memòries com aquest, sense ordre cronològic i amb una veu directa, absolutament desimbolta, d’una oralitat absoluta i un vitalisme que s’encomana i que només a les darreres pàgines, quan observa la seva realitat més actual, quan la vitalitat ja no és aquella dels 20 o els 40 anys, pren un to una mica més melangiós.

Hi ha dues o tres línies transversals que trobem d’una manera seguida a les pàgines del volum- Per una banda els records, els episodis de la vida i els moments que han determinat la seva biografia, i al costat d’aquests episodis els personatges coneguts i en especial aquells que van donar suport a la seva trajectòria, que han cregut i creuen en el seu treball creatiu, que han valorat els seus plantejaments estètics i cromàtics que, ho tornaré a repetir, queden lluny de certs postulats estètics que sembla que han marcat el camí del darrer mig segle de la producció pictòrica catalana. D’aquí que l’acumulació de noms i referències personals no sigui un llistat de persones importants en un o altre àmbit sinó una mena de reconeixement als que han donat suport al seu treball, amb un esment especial per als galeristes de diverses sales, no sols les de Barcelona.

Hi ha una línia transversal, però, que crec que és clau en aquest volum, i que és indubtablement la que li dona un sentit de reflexió més transcendent, que sobrepassa de llarg el caire de crònica del seu temps i les seves coses, que és el que acostumen a tenir les memòries habituals. Escampades per tot el llibre hi trobareu, algunes reincidents, les reflexions d’un creador, la vessant més humana i directa de l’artista que es posa davant de la tela, amb totes les inseguretats humanes, amb tota la indecisió del moment, de cada moment, a la joventut i a la maduresa actual, amb tots els dubtes sobre el punt en el que un quadre s’ha de donar per acabat, amb tot el convenciment de no saber si durant tot un matí ha fet bona feina o i ha perdut el temps, amb el convenciment que cada dia calen ulls nous per veure allò que ahir va fer, amb l’angoixa o el desconcert d’anar a dormir pensant en el quadre que ha deixat a mig fer, amb tot el que comporta la creació d’una sèrie d’obres d’una mateixa temàtica i els dubtes a l’entorn de la sensació de repetir-se o de no aconseguir copsar allò que veritablement és significatiu per a ell, o el tema dels retrats i la necessitat d’enfrontar-se amb una persona que no coneix prou pel que fa a la seva personalitat, un element imprescindible per a Vives Fierro a l’hora de fer un retrat

No voldria estendre’m gaire més sinó iniciar una conversa amb ell i amb els que aquest vespre ens acompanyeu. Voldria recordar que vaig conèixer Antoni Vives possiblement a través del malaguanyat Antonio Mascaró, devia ser als anys setanta i després vam aconseguir que exposés al Museu de Vilafranca. Havia de ser entre 1984 i 1986 perquè recordo que el president era el també malaguanyat Pere Martí Domingo. Es va donar l’anècdota d’un vespre que en Vives em va trucar per comunicar-me que al Telediario de la primera cadena que es feia cap a quarts de dotze, abans de tancar les emissions, donarien la notícia de l’exposició, no puc recordar qui portava aquell telediario però sé que era una persona crec que ja gran, amb barba, potser pel roja em volta pel cap, i intel·lectualment molt valorada, de manera que molts dies esperàvem la lectura i el comentari que deia de les notícies del dia. Immediatament vaig trucar a casa del Pere Martí i li vaig dir que posés la televisió que parlarien del Museu, la veritat és que ni ell ni jo sabíem que havien vingut a filmar a la sala d’exposicions, però en Pere va tenir un veritable ensurt:

-Quina n’has fet ara! Va exclamar.

-Cap, home, és una crònica de l’exposició de Vives Fierro.

-Com t’ho has fet?

-Et juro que jo no he fet res i que no hem de pagar ni un duro.

I és que a l’home –tan seriós ell- un servidor li destarotava cada any el pressupost de les sales d’exposició perquè em passava en les despeses i perquè, com remarca sovint Vives Fierro a les pàgines del llibre, van ser uns anys esplèndids per a l’art a casa nostra, només recordaré que el museu havia mantingut en funcionament de manera simultània fins a tres sales: la petita, Sant Pelegrí i el Fòrum Baltà.

L’altra anècdota és d’ara fa un parell d’anys quan em truquen a casa una tarda els Administradors de la Festa Major: Crec recordar que va ser l’any del Peibàñez.

-A les set has de ser a la taula rodona!

-Què passa?

-Presentem l’autor de l’estampa de la Festa Major i ens ha dit que no vindrà si tu no hi ets.

-I qui és?

-Això no t’ho podem dir.

-Doncs ara vinc! I ja em teniu més que estranyat cap a la Casa de la Vila passant llista dels pintors que necessitaven de la meva presència, però no se me n’acudia cap... era en Vives! I jo, atabalat, que li dic Josep i no pas Antoni potser perquè feia temps que no el veia.

Antonio, parlem-ne.

Explica’ns aquesta relació d’amor/odi amb la trementina

Si no pintes què faràs?

Quants anys hi has treballat en aquest volum?

L’observador no està preparat per valorar la proposta de l’artista en poca estona (p.40)

Pintar amb cavallet, en un paisatge rural o treballar a l’estudi, al Penedès, alimentant la tela de temes de grans ciutats (P.41).

Va descobrir el paisatge rural en descobrir l’urbà a través de Londres (p.42).

Es planteja una obra més directa o més treballada (p.53)

Després de deu anys de pintar Londres no li és possible fer-hi ni una ratlla més (p. 87) Però París sí... a veure com és això.

No masegar el quadre, deixar-lo en un punt dolç (p.91).

Els collages que fa dins del realisme no s’havien vist mai (p. 123)

Quadres que es passen anys esperant qui els compri (p. 126)

L’artista sense parar-se a reflexionar sobre el que està fent (p.126)

No creure en la inspiració sinó en treballar cada dia (p.145)

Treballar cada dia i passar pel món sense pena ni glòria, tot i sent un bon pintor (p. 155)-

Passar per la vida sense pensar en el futur, creient que el que fas té sentit o que algú li trobarà sentit. (p.158)

La trajectòria dels quadres i erl destí canviant de mans (p.161)

Crear és complicat, donar-se a conèixer i vendre és brutal (p: 191)