PAREU LA GUERRA A UCRAÏNA

 

https://www.StopTheWarInUkraine.info

JO ESTIC AMB UCRAÏNA

Presentació del llibre sobre el Circuit de Vilafranca

Presentació del llibre "El Circuit de Vilafranca. Cent anys d'oblit", de Lluís Hill Plans. Casal de Vilafranca 18 de febrer del 2022

Bon vespre.

Aquest acte d’avui és ple de significats, el fem al mateix saló teatre centenari que va veure com el 1921 es feia una representació teatral per a recollir fons de cara al tema que, com a mínim en principi, és el d’aquest llibre: les curses automobilístiques al Circuit de Vilafranca. Podem dir que la història ens agermana i ens reconcilia amb el passat. Es tracta d’un episodi de la nostra història, les curses del circuit de Vilafranca, que gairebé havia caigut en l’oblit i que en Lluís Hill ha volgut recuperar i des de fa anys porta a terme iniciatives com la proposta de col·locació d’un plafó explicatiu en diversos idiomes al punt on hi havia la recta de tribunes, i ha promogut documentals i notícies a la televisió. Embranzides que han permès a moltes persones redescobrir un passat ben interessant, una història de fa cent anys que ens ajuda a conèixer com era Vilafranca llavors i com era un món nou, el del motor, que ha esdevingut un dels elements de desenvolupament industrial mundial més destacats d’aquesta centúria.

L’autor del llibre, Lluís Hill Plans, es va dedicar professionalment a la banca, durant molts anys a Barcelona tot i ser fill de Vilafranca. Quan la jubilació li va permetre tornar a la vila i disposar de temps va ser quan es va començar a plantejar un conjunt de preguntes; tenir temps permet, per exemple, preguntar-se per les arrels, per la família, un tema que es pot enllestir amb els quatre noms i les professions dels besavis –allò dels vuit cognoms d’algunes pel·lícules- o anar molt més enllà, com vivien, com es va escampar la família, on anaven a mercat, i tantes altres qüestions.

Tot plegat des d’una base que costa molt de fer entendre a la gent jove, un exercici que sovint demana tenir més anys que neguits i els joves tenen, ja ho sabem, més neguits que anys. Una cosa i l’altra des de l’exercici de fer-se preguntes. Un bon dia, ho explica al text inicial del llibre, en Lluís va veure la reproducció del cartell d’una cursa internacional de cotxes -“voiturettes” en deien llavors perquè eren cotxes petits, només per a una o dues persones-, una cursa celebrada al Circuit de Vilafranca, els Monjos i la Múnia. Preguntar-se què havia estat allò, aquelles competicions de les quals no n’havia sentit a parlar mai, va ser l’inici d’aquest llibre que avui presentem. Cercar la poca informació que hi havia li va permetre copsar una colla de coses que d’entrada semblava que no es podien entendre: com és que gairebé no se’n parlava en l’actualitat? D’on va venir que es van fer a casa nostra? Com va ser que van acabar en cent anys d’oblit?

Aquest és el veritable sentit de la història: l’argumentació de la realitat que vivim. En aquestes pàgines no sols hi trobareu l’explicació a totes aquestes preguntes –amb una metàfora que és la descoberta de la tomba de Tutankamon- sinó també els arguments que ens expliquen, per exemple, que des de fa dècades a l’estat espanyol no hi hagi ni una sola marca automobilística de capital i tecnologia hispana.

De manera que aquest llibre que avui tenim a les mans és molt més que una crònica de les curses de tres anys, és un veritable retrat de la vila i el Penedès de fa un segle tota vegada que, com que no va trobar llibres de divulgació que entressin en el tema, en Lluís va decidir anar a les fonts primàries, i aquesta és una de les grans aportacions del seu treball. Va començar a remenar tota la premsa de l’època, la comarcal o local, i la de Barcelona i Madrid, i la internacional, que també en va parlar. Va recollir totes les cròniques i després va anar als llibres d’actes dels tres ajuntaments afectats –Vilafranca, Monjos i Castellví- per conèixer com es va coure el tema en l’àmbit de cada consistori, quins pros i contres hi van veure, quina col·laboració van aportar o deixar d’aportar.

Com era Vilafranca aquell 1921? Aquí descobrireu, en paraules i imatges, una capital que tenia 7.958 habitants una xifra que es multiplicava exponencialment si es tenia en compte la comarca i altres municipis de l’entorn que tenien la vila com a referència de mercat. Es vivia de la vinya i el vi, del seu comerç i dels serveis que s’oferien a pagesos i elaboradors, i no es comptava amb un teixit industrial destacat de manera que la principal activitat obrera era la dels boters. Bona part del pes econòmic venia del mercat, ous i aviram abastien mitja Catalunya i els botiguers feien amb el mercat del dissabte calaix per a tots la setmana.

Vilafranca entrava en els feliços anys vint en una situació econòmica incerta, la gran guerra europea havia acabat i amb ella havia baixat notablement l’exportació de vins a Europa. En contrapartida, la guerra del Marroc provocava una notable incertesa i malestar social. Igualment, la banca tenia problemes i vivia una situació difícil, tot i haver obert oficina a la vila la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i haver-se fundat el Banc del Penedès, que poc després va fer suspensió de pagaments. Per a vilatans i forans obrien cada dia les seves portes set cafès, una dotzena i mitja de tavernes, dues cerveseries i tres fondes, a més d’alguns bordells. La vila també comptava amb dues sales d’espectacles -el Tívoli i el Bolet-, tres societats d’esbarjo amb local propi -Agrícol, Casino i Ateneu-, les úniques que tenien un espai dedicat a biblioteca, a més de la societat La Principal que acabava d’estrenar aquest Casal. Cada setmana, i amb divers color polític, veien la llum mitja dotzena de setmanaris -Acció, Avant, Fructidor, Les Quatre Barres, Lluitem!, Panadés Republicano-, i des del 1919, amb l’empenta de Mn. Manuel Trens la revista comarcal mensual Penedès.

Justament aquell octubre de 1921 Vilafranca es va haver d’espavilar i amb motiu de la cursa d’automòbils de la Penya Rhin al circuit de Vilafranca va anunciar que comptava amb dos hotels -el de la Fonda de la Rambla, Casa Agustí, a la rambla de Nostra Senyora i el del Centre a la rambla de Sant Francesc que regentava la família Mestres-, tres posades -la de Correus, la del Campanar o sigui cal Quel i la de Ca l’Anton-, i encara cinc restaurants. Com a complement l’acabat d’estrenar servei de banys públics a la Beneficència Vilafranquesa que s’havien inaugurat aquell estiu. S’anunciava també el servei de correus i telègrafs, i quatre garatges mecànics.

Des del 1918 ocupava l’alcaldia Pau Solsona Via que el 1922 la deixaria a les mans de l’arquitecte Santiago Güell. Al seu entorn un consistori amb ben divers color polític, des de la dreta catòlica, els lerrouxistes i els republicans radicals fins als regionalistes de la Lliga.

La Mancomunitat de Catalunya portava endavant el seu programa de realitzacions tot i que els veïns de Vilafranca havien rebutjat la construcció d’una biblioteca on ara hi ha encara la font dels Alls. Amb Enric Ràfols de diputat a l’organisme català i Josep Zulueta al Congrés de Madrid, la Mancomunitat treballava en temes tan diversos com la recuperació de la raça del gall del Penedès. De Madrid es va aconseguir una aportació econòmica que permetria arreglar el sol de les carreteres per on havia de transcórrer la competició automobilística, però aquell hivern i primavera del 1921 va ploure a desdir i els carrers de la vila feien possible enfangar-se fins als genolls.

1921 va ser un any especialment convuls amb bones i males notícies aplegades en pocs mesos. Al juliol, mentre seguia la guerra del Marroc, l’anomenat desastre d’Annual va marcar el paisatge de l’estiu i la mort de diversos soldats fills de famílies del Penedès va fer que es proposés circumscriure els actes de la Festa Major a les celebracions religioses a la basílica, però a la plaça de la Vila es van veure castells i no dels Xiquets de Valls i en un espai preparat una cursa de braus a benefici dels soldats d’Àfrica.

En contrapartida, Vilafranca va viure fets insòlits i mai vistos com la Primera Cursa Internacional d’Automòbils. La labor del polític de la Lliga Enric Ràfols, diputat a la Mancomunitat de Catalunya, va ser cabdal i la seva empenta rebé reconeixements i un dinar d’homenatge. El tema d’aquesta cursa, però, va anar acompanyat de polèmica municipal per tal com l’Ajuntament hi donava suport econòmic, però després no podia assumir altres despeses, aquest era el cas del material contra incendis que feia anys que es demanava i que es va resoldre aquell 1921 amb l’adquisició de cinquanta galledes i dos extintors.

Tot sembla indicar que la paraula «casal» agafava volada, així l’Escola Montessori -anomenada el Casal dels Nens- oferia a les instal·lacions al costat del parc Tívoli una renovada metodologia pedagògica, de manera que aquell setembre es van iniciar les classes no pas en aules tancades sinó als jardins del Tívoli, aules obertes a la natura. També poc després Mn. Albert Bonet Marrugat, vilafranquí, feia gestions per tal que pogués obrir portes a Vilafranca un Casal de la Dona que havia d’oferir activitats formatives femenines més enllà de l’edat escolar, tot i que la iniciativa no va reeixir. Per promocionar el català treballava també el Bloc Catalanista que tenia com a president Anfós Sans i n’era el secretari un jove Pere Mas i Perera, l’entitat començava a organitzar alguna excursió per la comarca.

Aquell 1921 Manuel Trens va començar a publicar a Acció les seves primeres “Estampes velles” que signava com Fra Romeu de la Cadireta, una obra literària que finalment esdevindria la seva magistral Vilafranca, senyora vila. Justament el març d’aquell any Trens havia estat nomenat consiliari del barceloní Cercle Artístic de Sant Lluc, un càrrec que amb anterioritat havia ocupat Josep Torras i Bages. El 8 de maig s’havia constituït a la vila el Cos de Portants del Sant Crist i a l’octubre es va fer la romeria a Montserrat. 

 Els que remenem papers vells tenim l’oportunitat en algun moment de trobar-nos amb algun exemple d’allò que s’anomena “crisi social”, un esdeveniment inesperat que afecta una col·lectivitat i que arriba de forma inesperada, una situació que transcendeix l’àmbit personal o familiar i que es desenvolupa en un procés de canvi que pot arribar a amenaçar l’estructura social existent. Una situació d’aquestes característiques crea una evident incertesa per tal com no resulta gens fàcil determinar-ne les conseqüències i fins pot arribar a ser tan profunda que esdevingui revolucionària.

L’arribada de les curses de la Penya Rhin a casa nostra va provocar una mena de crisi d’aquestes característiques. Com havia d’entomar aquell tema l’Ajuntament? Calia donar-li suport? Valia la pena fer-ho de manera entusiasta o sols tímidament? Calia fer gestions per tal que esdevingués un circuit permanent?

La situació era d’incertesa. L’assistència de milers de persones de públic era una oportunitat única per a promocionar el Penedès? I, en definitiva, la pregunta que calia fer-se era si el món del motor tindria futur i podria incidir en l’economia?

La solució més fàcil davant una situació com aquesta que arriba de manera insospitada és intentar nadar i guardar la roba que diem. Mirat des de la perspectiva d’ara es van equivocar i molt, aquelles tres curses podien d’haver encapçalat un canvi profund en l’economia i la promoció del Penedès, però la història, no ho oblidem, s’ha de situar en el context de la societat del moment. El que és lamentable, això sí, és que des del 1923 fins ara només hi hagi hagut cent anys d’oblit, com diu el títol del llibre, perquè aquest episodi de la nostra història forma part del patrimoni del Penedès, n’és un capítol històric important.

Tot això ho ha resseguit l’autor, en Lluís Hill, una feina ingent, gegantina, que trobareu en aquestes pàgines juntament amb un magnífic aplec fotogràfic –i aprofito el moment per agrair a Gràfiques Voisin Mateu i al seu equip tècnic la pacient labor de confecció del llibre i de recuperació i reproducció d’un seguit de fotografies que sovint no eren d’una qualitat extraordinària, però que han quedat esplèndides- tota aquesta labor, deia, fan que en Lluís, tot i no ser petit de carcanada, pugui ser qualificat de veritable formigueta de la història.

Una història local que sovint explica la història general, que ens explica d’on venim, com els esdeveniments han incidit sobre la nostra terra i els seus pobladors i que, evidentment, ens ajuda –més encara, ens és imprescindible- per entendre on som ara i cap a on anem. Un passat que és el nostre futur.

D’aquí que calgui agrair que els organismes i entitats locals hagin donat suport a la iniciativa d’aquesta edició amb actes com aquest d’avui, com l’exposició que el complementa i fins i tot el segell commemoratiu que s’ha fet.

Tant de bo aquesta iniciativa ens ajudi a fer-nos moltes més preguntes sobre el que ens envolta, des del nom del municipi o del nucli de població, fins al del carrer, els nostres avantpassats o allò que va succeir en aquests indrets fa anys.

Que així sigui. Moltes felicitats Lluís i aprofiteu que teniu l’autor aquí per tal que us signi un exemplar del llibre.

Moltes gràcies.

"El laberint de Creta" de Pere Casanovas

Ara que Pere Casanovas presenta una col·lecció de peces ceràmiques al Berger-Balaguer de Vilafranca recordem la presentació del seu llibre el 23 d’abril del 2007 a la seu del Consell Comarcal de l’alt Penedès amb motiu de la diada de Sant Jordi.

Benvolgut Pere, benvolguts amics.

Em demanen que us digui aquí quatre coses de l’obra narrativa d’un artista pintor i professor de matemàtiques. Vet aquí la primera sorpresa de descobrir la personalitat i la labor intel·lectual d’un penedesenc. Apuntem, per tant, d’entrada, que estem davant una personalitat marcadament complexa. En els anys que el Pere -i jo també- vam fer els estudis que llavors se’n deien secundaris hi havia, evidentment, els que eren “de ciències” que se’n deia i els que érem “de lletres”, amb una notable rivalitat entre uns i altres. Ara les coses han canviat i el poder de la tecnologia fa que tots els que no són “de ciències” sembla que no serveixin, que no servim, per gran cosa. Vet aquí que és després la vida la que s’encarrega de desmentir els tòpics i un professor de matemàtiques, amb llibres de matemàtiques publicats, ha d’acceptar la seva passió per la narrativa, i no pas per escriure alguna bestiesa sinó una peça narrativa com aquest “Laberint de Creta” que avui ens congrega aquí, una obra notable, guardonada amb el premi de narrativa Ciutat d’Eivissa de l’any passat i que, com el mateix autor reconeix, ha estat la primera que ha presentat a un certamen literari, és clar que, sigui o no el primer text que ha escrit, estem davant d’una obra madura i no pas un primer assaig d’aquells jovenets que es volen obrir pas en el panorama de les lletres de casa nostra.

La primera impressió d’aquest volum i el seu autor és la d’una voluntat de globalitat, entre la literatura, la geografia i el càlcul horari, d’un meridià a l’altre cada cop una història que, no ho oblidem, és obra de la imaginació d’un matemàtic que pinta quadres o d’un pintor que es guanya la vida ensenyant matemàtiques... Parlem d’una voluntat d’abastar la globalitat de les arts i les ciències –és sols una primera impressió- talment com un esperit del renaixement o un home del XVIII francès, portat per l’enciclopedisme.

Gresques a banda, el plantejament d’un volum de narracions a l’entorn de cada un dels meridians del planeta i els usos horaris comporta unes obligacions narratives que haurien pogut fer fracassar l’intent, condicionen unes narracions, cada una amb personatges diversos, tots ells en el nostre temps actual, en un entorn breu, però en tot cas narracions ben resoltes, generalment referides a fets quotidians, agradables o no però quotidians. Deixeu-me apuntar aquí que un dels temes de fons del llibre és –aquest és el gust que te’n queda en acabar la darrera pàgina del volum- un regust una mica agre, perquè la normalitat quotidiana de moltes de les petites històries que aquí s’expliquen se situa ben sovint en la maldat humana, petites històries sobre la maldat dels homes, però no com a resultat d’una situació extrema o un personatge obsessiu, sinó, malauradament, d’una maldat que forma part de la nostra vida quotidiana, d’aquí que pel que fa a bona part dels personatges no ens sigui possible parlar d’éssers lliures sinó de supervivents en un entorn que, com els meridians, ens condiciona a tots, la vida humana rera condicions que per a uns són de supervivència a la franja més baixa i per a altres de caire social i obligacions a la banda més alta. D’aquí el joc i la metàfora del títol, la vida com un veritable laberint del que difícilment és possible escapar, i d’aquí que al primer i al darrer capítol del llibre hi trobem personatges lliures que han aconseguit escapar i que troben, antítesis de la vida, justament aquest punt d’escapada a Creta, la mítica illa del laberint.

A hores d’ara potser ja comenceu a veure que el llibre incorpora una colla de claus, que té diguem-ne diversos nivells de lectura, des d’aquell més simple de passar les hores a l’ombrel·la de la platja fins a una anàlisi que ens permetés veure la concordança entre personatges o detalls d’una o altra història, sovint al·legories metafòriques de diverses realitats humanes.

Amb una veu narrativa simple, habitualment en tercera persona, Pere Casanovas treballa sobre la voluntat de dibuixar un mosaic, no sé si simple o laberíntic en ell mateix, un mosaic globalitzat que en diríem ara, que demostra que l’espai del nostre planeta se’ns ha fet petit, a l’abast. Un espai de fets de la vida humana en espais diversos i entorns quotidians. Sempre però amb una voluntat global amb veus i fets diversos protagonitzats per persones senzilles.

De tot plegat en resulta una veritable feinada, abundant feina de documentació tècnica i geogràfica, tota vegada que no manquen dades ni indicacions concretes en cada espai i situació, amb noms i dades que demostren una ingent labor de documentació, no m’estranyaria que hagi estat anys treballant en detalls d’aquests textos, perquè el detallisme és una de les característiques més significades de la seva prosa i és un dels aspectes que la fan versemblant, creïble, possible, gairebé com un retrat de la realitat, una realitat que penso que la major part de vegades no ha conegut per experiència directa, però en la que sap situar-se.

A la vegada caldria remarcar que la narració breu té com a condicionant que no li permet entrar massa en la psicologia dels personatges, tot i que ho fa en alguns casos, com en el capítol 6 “Rita Pelayo”. Tampoc no s’interessa especialment per la descripció de l’entorn més enllà de les referències específicament tècniques, un entorn que derivaria de la desesperació de perdre un monument del segle XVIII com en el cas del capítol 7 “El fantasma viu del caporal Núñez” descripció que tampoc fa referència a la desesperació que suposem en els que són a fora i esperen veure aparèixer d’entre les runes als tècnics que hi han entrat i han vist com el terratrèmol els feia caure un monument al damunt.

No sé si és per la seva adscripció matemàtica –aprofito que soc “de lletres” per prendre venjança dels “de ciències”- però les narracions d’en Pere en aquest llibre són evidentment amb tendència a l’objectivitat, sense comentaris personals, disposat a narrar el fet més líric o la barbaritat més grandiosa, sense escarafalls, talment com un cronista d’un temps i un món. Sense moralines ni comentaris afegits a la cloenda, és el món que tomba i, evidentment, el que cal és que cadascú l’analitzi, el valori i en tregui les conseqüències que consideri més evidents. Aquí s’hauria de dir allò que el llibre no deixa indiferent a ningú, però aquest és un criteri en el que no crec, ni per aquest llibre ni per cap, contra el que diuen els poetes els llibres no fan la revolució, com els diners no fan la felicitat, però un i altre poden ajudar-hi, en el cas de la lletra impresa ajudar a desvetllar consciències sobre la realitat del nostre món, més enllà del nostre petit i benestant món de cada dia.

De manera que en la ruta formal el volum es basa en l’asèpsia de la crònica, però també en un evident domini de la llengua i, el que és més important, en el domini del ritme narratiu. Parlem d’una prosa gens enfarfagosa, amb una simplicitat que no cerca el lluïment formal sinó la transmissió de continguts, una prosa lleugera, puntual, sense vacil·lacions, i això, juntament amb el detallisme que abans apuntàvem, és el que fa possible la versemblança, la vida tal i com és, al capítol 10 amb l’execució de dos malfactors i al següent la d’una noia de vida lliure que ara té moltes factures per pagar. És clar que el tema podria donar per bastant més, sovint hi veiem una novel·la comprimida en set o vuit pàgines, però en el fons l que en Pere ens ofereix és l’essencialitat des del principi de la síntesi i la contenció, d’anar al veritable moll de l’os de cada història i cada situació, perquè cal remarcar que aquí no hi ha relats lleugers ni exercicis d’estil, a cada capítol una història, una vida, el batec d’una situació concreta i un moment sovint extrem en la vida d’una persona.

En definitiva, un d’aquells llibres que cal llegir, que, com hem dit, ofereix diversos nivells de visualització, amb reflexió o sense. Retrat de la vida que passa i que, com el món que tomba –tal i com ens sintetitza al darrer capítol- res no s’atura, passen els fets, passen les persones i el sol torna a sortir cada dia. Us n’aconsello una lectura pausada, no més d’un relat cada dia, potser al cloure la jornada i si, com sembla, la paraula de llibre de capçalera té un altre sentit i es refereix a aquell text que ens és sempre imprescindible, diguem-ne llibre de taula, un volum que, agre o dolç, ens convida a tastar la vida.

Felicitats Pere, moltes gràcies.

Dos amics: Antonio Fernàndez i Lluís Maria Udina

 Record de Mn. Antonio Fernàndez

Publicat a "El 3 de Vuit" el gener del 2022

En el tràngol d’un traspàs tan sobtat i impensat com ha estat el de mossèn Antonio Fernàndez Garcia la passada setmana es fan presents imatges i records d’una persona molt apreciada de la que en plena maduresa encara n’esperàvem realitzacions pastorals i intel·lectuals molt importants. L’Antonio -que així l’havíem anomenat sempre des de l’apel·latiu familiar- va ser des dels anys d’infantesa i joventut a Sant Elies, i després a l’Institut, una persona d’una formalitat, una exigència i una tenacitat estricta, valors que en el decurs de la seva vida va unir als d’una constància impertorbable, sense que això no l’impedís ser una persona afable, que no s’oblidava mai de fer-nos una trucada el dia del nostre sant, que s’alegrava de tot cor les poques vegades que havíem coincidit aquests darrers anys o en acabar l’ofici de sant Fèlix el 30 d’agost, i sempre tenia un afable i discret somriure a la cara, tal com, malauradament, l’hem recordat aquests dies en les imatges que ens han arribat des dels mitjans de comunicació.

Persona de fe i convicció, sense fissures, crec que havíem de ser molts els que el teníem com a referent i model de fe cristiana. Però també era exemplar el seu remarcable rigor intel·lectual -del que en tenim referències directes- que el va portar a realitzar estudis d’econòmiques, de dret i finalment els de caràcter eclesiàstic que va concretar en la seva ordenació com a prevere i els seus estudis de doctorat a la Facultat de Dret Canònic de València, on després va exercir com a professor. Finalment va preparar el doctorat a la Universitat Pontifícia Lateranense de Roma amb una important tesi «La Iglesia católica en el Derecho internacional público» estudi especialment extens i complet que va defensar l’any 2014 i va rebre la puntuació «Summa cum laude (90’0/90)» del que la Pontificia Universitas Lateranensis en va publicar una versió abreujada amb el mateix títol (Roma 2015).

La seva vocació, però, ell assegurava que era en l’àmbit parroquial i així els darrers anys a Sant Boi de Llobregat, al costat de la seva labor en els tribunals eclesiàstics com a reconegut jurista. Ara ens venen presents les seves paraules en una entrevista publicada en aquestes mateixes pàgines quan va ser ordenat prevere, ens parlava de com la capacitat humana no sempre pot interpretar els designis divins, i és així com no podem explicar-nos l’absència de qui va ser per a nosaltres alumne, mestre, amic i exemple.

*    *    *    *    *    *    *    *    *    *    *    

Record de Lluís Maria Udina

Publicat en versió una mica reduïda a "El 3 de Vuit" el febrer del 2022

Aquest febrer fa una dotzena d’anys que ens va deixar el bon amic Lluís Maria Udina Castell, el «Mia». Ens ho recorda un bon amic i no ens en sabem avenir de tot el temps transcorregut i el silenci -que no l’oblit- sobre una figura significada del Penedès del darrer terç del segle XX. Cronista de la Vilafranca del seu temps, esperit inquiet i afable, però d’una extrema discreció, no li agradava gens signar els seus treballs a la premsa local amb el seu nom, però les pàgines vilafranquines serven centenars de pàgines de la seva autoria.

Vaig conèixer el Mia Udina als anys setanta quan exercia de cap de redacció de «Penedès» i començava a emprar el català en la redacció d’alguns textos. A ell -i Pepe Ballester, mestre de tots plegats- li dec la bona acollida dels meus primers escrits en una època que no existien els ordinadors i tot es feia sobre paper. Vam compartir també rodes de premsa, plens municipals i activitats prou diverses tot aprenent de l’amic Udina la seva facilitat per trobar les petites notícies locals del dia a dia en el que llaors era periodisme de carrer, quan no hi havia ni emissores de ràdio ni televisió, ni per descomptat això que ara en diem xarxes socials. Les notícies eren al mercat, als carrers, a les botigues i Lluís M. Udina ho sabia tot i coneixia a tothom. Va col·laborar igualment en els altres mitjans de comunicació de la vila que van veure la llum a partir dels anys vuitanta portat per una passió vilafranquinista que ell escenificava en la seva excepcional col·lecció de fotografies, postals i documents impresos de la nostra població.

Regidor de l’Ajuntament, membre ben actiu del Museu de Vilafranca i de la seva junta directiva, potser un aspecte gairebé desconegut d’Udina és la seva iniciativa per a fer possible el llibre de Mn. Trens «Vilafranca senyora vila», aplec d’articles de l’il·lustre sacerdot publicats a la premsa local durant dècades, treballs que Udina va mecanografiar per tal que Trens, que s’hi resistia, els revisés i corregís. Als anys vuitanta, absent ja el sacerdot, Udina s’havia proposat una nova edició del mític llibre, però el seu humil projecte editorial -de nom «Brisamar»- no va resultar rendible i va caldre esperar uns anys més per tal que les edicions Vilatana el fessin possible.

A Lluís Maria Udina li devem però, un seguit de treballs, cròniques històriques de moments i indrets del Penedès contemporani, així a més d’alguns altres: «Entre el cel i la terra Foix» (1992), «La caserna de Vilafranca» (1994), «Vilafranca i la Rambla a la dècada dels anys 50» (1997), «Un segle i mig del Casino de Vilafranca» (2003), «El Tennis a Vilafranca» (2000), «Vilafranca a Montserrat. 75 anys del Cos de Portants del Sant Crist» (1997), o amb caràcter pòstum sobre l’estiueig a «Sant Salvador: bressol del Vendrell» (2015), totes elles importants aportacions per a conèixer i valorar una vila i un temps que no pot haver deixat Lluís Maria Udina en l’oblit de la història del nostre temps.

Una realització social femenina. La Cultura de la Dona, 1930-1937

Treball publicat a la revista "Casal", n. 9. Tardor 2021.

El Casal va donar acollida a cursos i activitats culturals per a les dones

La professora Dolors Calvet hi va celebrar cursos i festivals de dansa i rítmica per a nenes i noies

Ara fa cent anys es començaven a fer evident els canvis en paper social de la dona, fins i tot en municipis com Vilafranca sense una tradició industrial obrera. La població femenina comptava a tota Catalunya amb una formació cultural molt mínima, amb un índex d’analfabetisme superior al cinquanta per cent, de manera que van començar a aparèixer iniciatives de cara a la promoció de la dona adulta. La primera que ens consti va ser l’Escola Domèstica, nom que rebria popularment l'Agrupació Femenina de Cultura de Vilafranca del Penedès, una institució que havia iniciat el seu camí a Barcelona de la mà de Francesca Bonnemaison, promoguda entre altres pel sacerdot vilafranquí Albert Bonet i Marrugat i que va desenvolupar les seves activitats a les aules del vilafranquí col·legi de Sant Elies. També cap al 1925 es va plantejar el projecte d’iniciativa privada d’un Casal de la Dona que finalment no va tirar endavant.

Abans del naixement a Vilafranca de la Cultura de la Dona, Dolors Calvet Prats, nascuda el 1907, ja treballava amb quitxalla en el que anomenava “rondes, cançons i jocs d’infants i interpretacions de plàstica animada”, i el 22 de setembre de 1929 va presentar al Casal un festival amb peces de Joan Llongueras i Jacques Delcroze. Potser va ser l’èxit d’aquesta celebració la que va determinar que el març del 1930 un centenar de dones, amb el suport de la Comissió de Cultura de la Societat La Principal, anunciés que volien tirar endavant una iniciativa que necessitava la col·laboració de tot l’àmbit femení de Vilafranca per tal de fer possible la realització de cursos, conferències, i fins i tot una secció d’esports.

Mentrestant, i per tal de promoure i donar a conèixer aquesta iniciativa, que seria coneguda popularment a Vilafranca com la Cultura de la Dona, es van programar diverses conferències obertes a tothom que es van realitzar al saló- teatre del Casal durant diversos matins de diumenge, a càrrec de personalitats femenines de primera línia en aquells anys. La iniciativa va tenir una acollida veritablement notable.

Un local propi i una biblioteca

A partir del setembre de 1930, el segon pis de la casa de la Societat La Principal va acollir la Cultura de la Dona, inicialment una aula amb vistes a la Rambla on també es va començar a formar una biblioteca amb els llibres que aportaven les mateixes associades. Posteriorment l’espai es va ampliar amb una segona aula, situada a la part posterior i que donava als darreres de la casa, que es va habilitar per a les classes de cuina. A l’aula principal aquell mateix any van convocar assemblea general entre les dones que havien assistit a les conferències dels mesos anteriors, es va nomenar una junta directiva i es van aprovar els estatuts de l’entitat com a secció del Casal.

En va ser la primera presidenta Concepció Romeu Britlles que hi donava classe de matemàtiques, sembla que era d'entre totes les capdavanteres la de més edat, d’aquí que li demanessin que es fes càrrec de la presidència de la secció casalista; com a vicepresidenta hi havia Maria Dolors Calvet i de secretària Pepita Llorens i Jordana, filla del cafeter del Casal; de vicesecretària Carme Juncosa, de comptadora Carme Mitjans i de tresorera Teresa Mitjans, com a bibliotecària Maria Lluïsa Voisin, també n’eren vocals Josepa Plans, Pilar Coral i Madrona Esteva.

Cada vespre hi havia classes, uns dies d’aritmètica de gramàtica i ortografia, castellana i catalana, altres de tall i confecció, de francès... així com conferències pràctiques sobre higiene, puericultura, primers auxilis, cura de malalts o sobre cultura general. Les propostes d’aquests cursos eren per a les participants una veritable alenada d’aire fresc en el viure monòton del dia a dia, una porta oberta a nous coneixements i relacions, un àmbit que els permetia per primera vegada superar els habituals condicionants socials d’acord amb els més diversos espais de la cultura, d’aquí que hi hagués qui fes referència a la Cultura de la Dona com la florida primavera de l’alegria de formar-ne part.

Esports, festivals i classes de cuina

La pedagoga musical Maria Dolors Calvet va començar a impartir-hi cursos per a nenes d’educació de l’oïda i ritme, cançons i jocs amb gestos i educació musical, també d’entonació, cançons populars i expressió, a la vegada que pretenia crear un conjunt vocal per a sòcies que ja sabessin de música i desitgessin endinsar-se en el coneixement de l’harmonia de les veus, amb l’estudi d’obres clàssiques, madrigals i altres. La labor de M. Dolors Calvet va permetre la celebració d’uns festivals de final de curs que han passat a la història de la Vilafranca dels anys republicans.

A l’espai posterior d’aquell segon pis de l’edifici casalista i el 5 de maig de 1932, un diumenge a dos quarts de dotze del matí, el cèlebre cuiner barceloní Josep Rondissoni va donar la lliçó pràctica inaugural en una cuina de gas Prometheus que va quedar per a la Cultura de la Dona. Des de llavors les lliçons de cuina van sovintejar amb gran èxit, habitualment un cop al mes, els dilluns o dimecres a les cinc de la tarda, a càrrec inicialment del cuiner Gregori Bernat que a partir de finals de 1934 es va alternar amb Joan Bergalló. A cada sessió s’elaboraven dos plats, sempre d’ingredients senzills i habituals, de manera que oferien a les alumnes elements i detalls en el procés de preparació del plat que podien millorar les possibilitats reals de la cuina casolana. Els plats cuinats es rifaven entre les assistents. La darrera lliçó de cuina es va impartir l’abril de 1937.

El 21 de març del 1936 la premsa local assegurava que la Cultura de la Dona ja tenia camp d’esports, amb dues pistes per a tenis i bàsquet, possiblement a l’anomenat pati Carbonell, al costat del saló teatre. La Cultura de la Dona havia mantingut les seves activitats durant tots aquells anys i fins al 18 de setembre de 1937 que encara es va celebrar un festival amb les nenes dels cursos de M. Dolors Calvet. L’entitat havia passat a anomenar-se Agrupació Cultural Femenina del Casal La Principal. Després sols en va quedar el record i una petjada que es va mantenir per sempre en l’esperit de tots una generació de dones vilafranquines.