Parlament amb motiu del capítol d’investidura de Jordi Pujol, president de la Generalitat com a membre d’honor de l’Acadèmia de Tastavins de Sant Humbert, el 10 de juny de 1983. Publicat a “La voz del Penedès” el 18 de juny de 1983.
Molt honorable president i esposa, Sr. alcalde, personalitats i membres de l'Acadèmia de Tastavins, senyores i senyors.
Quan fa algunes setmanes observava com algunes premses, botes i arades sortien d'aquest Museu per tal de formar part de l’exposició que, amb el títol de «Catalunya a l’Espanya Moderna», ha presentat la Generalitat al Centre Cultural de la Villa de Madrid, no vaig poder reprimir un íntim sentiment de satisfacció. D'alguna manera era un reconeixement explícit al paper que el Penedès ha representat i representa encara en el conjunt de l'economia i la historia catalana d’aquests darrers segles i, per tant, en la globalitat de la realitat hispana.
Tots els que ens sentim fills d'aquesta terra, rica i noble, d'aquesta gran comarca penedesenca que aplega l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf –que alguns, creiem que amb bon encert, anomenem la Marina del Penedès-, tots sentim el goig i la satisfacció d'un passat històric que ens determina una responsabilitat, la del temps present, i potser és també el sentit darrer d'aquest acte i de la mateixa existència de l'Acadèmia de Tastavins Sant Humbert.
El segle XIX s'obria sobre la plana penedesenca, terra de pàmpols i llibertat en digué Eugeni d'Ors, amb una inquietud agrària que s'anà concretant en la plantada de vinya, arreu terres ermes o boscanes, espais desamortitzats o termes d'olivera i cereals, van anar veient com s'operava en elles el senzill miracle del preponderant protagonisme del cep, fins llavors un conreu poc més destacat entre els altres. Quina variació social i humana no suposaria aquest fet. El pagès veié com la seva activitat aconseguia una valoració econòmica superior a qualsevol altra. Les fassines van fer acte de presència i els ports de les viles marineres observaven l’incessant activitat del comerç d’aiguardents amb les terres americanes, a la vegada que aquesta tasca exportadora, recolzada per la constància d'una presència efectiva de molts catalans en aquelles terres, esperonava i donava activitat a una innombrable munió d'artesans boters.
Al mateix temps, alguns importants cellers penedesencs havien posat ja la base del comerç vinícola de qualitat. Quan la malura de la fil·loxera començà a fer estralls en les vinyes europees i especialment les francès es, el Penedès havia configurat ja clarament la seva personalitat com a primera zona vinícola catalana i aconseguia una presència efectiva i continuada a nombroses zones del continent. Potser és per aquí que caldria cercar una explicació a la no existència d'una revolució industrial al Penedès interior, procés que si aconseguí una efectivitat a les viles marineres, Vilanova i la Geltrú la primera, especialment des d'aquell 1898 que, darrer a el desastre de la guerra de Cuba, se'ns començaven a tancar les portes d'ultramar.
Heus aquí el camí que anà marcant el procés evolutiu d'aquella Vilafranca que, a principis del segle passat era encara una vila murada, marcada per la seva capitalitat històrica penedesenca, nucli de comunicacions i població gremial i comercial. Calgué aterrar muralles i obrir-se a l'evolució urbanística, al pas del ferrocarril i el barri dels magatzems vinaters. Anava quedant enrere la labor gremial, com el cas dels artesans cantirers en altre temps de tanta anomenada mentre el comerç obria tota una nova alternativa social a tres bandes: la dels botiguers, que van saber sortir al pas de fires i mercats, singularment receptius a les necessitats d'una comarca extensa i cada vegada més desitjosa d'un servei comercial que sols la vila podia oferir. Al mateix temps, cap a les darreries de segle, els pagesos, que s'havien anat enriquint amb el treball de la vinya, van començar a assolir allò que els historiadors en diuen consciència de classe, el seu preponderant paper social com a terratinents els portà a valorar els avantatges d'una vila, on, com escrivia Mn. Manuel Trens, hi havia aigua corrent a les cases i on les senyores portaven barret.
Un moment del parlament d'aquell ja llunyà 1983
Mica a mica, varen deixar les masies per a les tasques agràries i els parcers, i vingueren a viure a Vilafranca. Fou així com els grans cellers elaboradors de vi s'anaren situant a la nostra població i com, per deixar constància clara del seu paper social preponderant, van fer enlairar aquests preciosos casals modernistes que encara avui són una fita arquitectònica del nostre passat històric i que, al costat de les antigues construccions gòtiques, donen a Vilafranca un indefugible caire senyorívol. La tercera banda del conjunt la constituïren els menestrals, un grup social també nou que trobà l'element motivador de la seva existència laboral a l’entorn de les grans empreses vinateres.
No voldríem deixar d'esmentar, ni que fos de passada, l'inici de la producció del cava a la veïna població de Sant Sadurní d'Anoia, tota vegada que és també d'importància capital per a comprendre revolució del fet agrari en l'economia penedesenca. Quan, cap a les darreries del passat segle, la malura de la fil·loxera feu acte de presència a les nostres terres hi havia ja, a diferència del que succeí a la resta d'Europa, una consciència clara del problema, i no faltaren lluitadors decidits, personalitats de l'envergadura de Manuel Raventós i Domènech i Marc Mir i Capella, ambdós de Sant Sadurní, que seria injust deixar d'esmentar aquí. Al seu costat el Centre Agrícola del Penedès, entitat social vilafranquina que aplegava els grans terratinents de la comarca i que empentà la creació de l’Estació Enològica, de tanta importància per a l'estudi i millora de la producció vitivinícola, hi treballà de ferm fins a poder implantar els peus de cep americà que extirpar definitivament l'activitat del funest insecte.
Tota la història que ve després, la que arriba fins ara mateix, n'és hereva directa del gran impuls agrari i comercial del dinou, una continuïtat evolutiva que ha aconseguit trencar aquesta estratificació de grups socials i que ha sabut mantenir i millorar el prestigi dels vins de la nostra terra. Els fruits d'una constància centenària són ara a l'abast de tots i tenen en les sales d'aquest Museu del Vi un reflex explícit de didàctica dinàmica, la mateixa que justifica i dóna vitalitat a aquesta singular entitat que és l'Acadèmia de Tastavins Sant Humbert.
No és pas que la història ens sigui feixuga o ens condicioni, ben al contrari, del seu exemple en sintetitzem una responsabilitat dinàmica que ens obliga a superar-nos en aquest noble art del conreu i la producció vitivinícola. Un camí de treball, aprenentatge i sensibilitat que mena, indefugiblement a l'obra ben feta. I també una volguda presència representativa en el conjunt de la vida i l'economia catalana, una presència en I ‘entorn hispà que, en exposicions com l’esmentada «Catalunya a I ‘Espanya Moderna», facin del reconeixement del fet català una alternativa dialogant a la que no ens hi hem negat mai, perquè és ja hora de dir com som i que volem, tantes i tantes aportacions a l 'Espanya del nostre temps parlen amb objectivitat exemplar.