En el centenari de la inauguració del saló teatre Juny de 1921, obre les portes l’escenari més gran del Penedès

Treball publicat a la revista "Casal", n. 7. Maig 2021.

Les cròniques parlen d’un aforament de prop de 4.000 persones

Josep Senabre, president del Casal: “Ara anem a casa”.

Tot i que encara hi havia detalls per enllestir, el 23 de juny del 1921 va obrir les seves portes el nou i flamant saló-teatre amb els primers balls. Ara sí que es podia començar a parlar de casal, de casa gran, en aquells moments i possiblement encara en l’actualitat, no hi havia al Penedès cap teatre amb la seva capacitat ni amb la seva boca d’escenari. Les cròniques de l’època que fan referència a la inauguració oficial, el mes de juliol, parlen d’una assistència de prop de quatre mil espectadors. Amb anterioritat, però, el 27 de març, diumenge de Pasqua, tots els que ho van voler van poder visitar les obres –ara en diríem una diada de portes obertes, llavors en van dir “obertura provisional”- i veure com encara es treballava en el sostre de la sala i en el segon pis. Va ser una forma, com tantes altres, de fer una mica de calaix, la Societat La Principal tenia uns mil dos-cents socis però en el decurs de la jornada n’hi van treure el cap més del doble i tots van passar per caixa, a 25 cèntims l’entrada, per admirar el saló-teatre gairebé enllestit.

S’hauria volgut la vetllada inaugural per Sant Joan –ni la caixa ni els nervis no permetien esperar a la Mercè, el tradicional aniversari de setembre- amb la representació de l’òpera Aida. Indubtablement, per a l’estrena calia una obra espectacular com ho és aquesta de G. Verdi, però la companyia d’òpera italiana no tenia dates disponibles fins al juliol, de manera que amb caràcter provisional el saló teatre va obrir portes el vespre del 23 de juny –revetlla- amb la projecció de curts cinematogràfics Gaumont, una parella d'acròbates, una ballarina i una cupletista, focs d’artifici i ball amb el sextet Ferrari, l’entrada costava vuitanta cèntims. No van faltar els parlaments en nom de la junta principalista que havia fet possible l’obra i el seu president, Josep Giralt, va pronunciar un històric: “ara anem a casa”, un missatge prou significatiu per a una entitat que portava gairebé dues dècades rellogada a un o altre escenari vilafranquí. L’entrada era pel passatge Alcover i al pati o jardí on s’havia de construir el cafè es va muntar un envelat provisional. La premsa de l’època parla d’una gentada per tot arreu, però no pas al segon pis del saló –el galliner- que encara s’estava enllestint. L'endemà, diada de Sant Joan, hi va haver traca valenciana i un programa diferent del dia anterior amb la banda del barceloní regiment de Luchana.

El diumenge 24 de juliol, vigília de sant Jaume, va ser la diada d’inauguració oficial, amb assistència de la directiva casalista, l’alcalde de Vilafranca Pau Solsona Via, membres del consistori i possiblement l’arquitecte Andeu Audet. La representació de l’òpera Aida, grandiosa i espectacular, s’esqueia per a dissimular els problemes d’acústica que ben aviat va mostrar la sala quan es van representar òperes intimistes, recordem que el terra de la platea era enrajolat i les parets d’obra, sense recobriment.

                                            Foto fons Josep Durich (ACAP)

Diuen les cròniques de la premsa local que deu dies abans ja no era possible trobar ni una entrada i afirmen que hi assistiren unes quatre‑mil persones, de forma que a les deu de la nit ja no es podia donar ni un pas per tota la casa, el teatre, el cafè, el jardí, tot era ocupat i als entreactes la Rambla anava de gom a gom. Va actuar la companyia d'òpera italiana que dirigia el mestre Joaquim Vehils i de la que en formaven part la tiple Margarida Pey, la contralt Concepció Callao que -diuen les cròniques- va ser qui va destacar més, el tenor Enric T. Àlvarez, el baríton Joan Valls, el baix Sandro Griff, Antoni Oliver, i Ramon Escuder. Aquestes primeres veus líriques es veieren acompanyades ‑el caràcter monumental de l'esmentada òpera així ho exigia‑ de més d'una trentena de coristes, una dotzena de ballarines del cos de ball de Pauleta Pàmies, gairebé un centenar de comparses, una banda en escena de dotze professors, quatre trompetes egípcies i una orquestra de quaranta professors. Els decorats eren de Manent i La Muela, el vestuari de Malatesta, l'atrezzo d'Artigau i la perruqueria de Gomis. L'obra fou posada en escena pel director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Francesc Rayer, el mestre de cor i banda era en Francesc Palos, l'apuntador en Francesc Puiggener i el director artístic en Vicenç Plantada.

La premsa local –en especial Panadés republicano, proper a la directiva casalista- parlen d’un espectacle mai vist a la capital penedesenca, però més enllà d’aquestes lloances en el decurs de la representació ja es van poder apreciar problemes d’acústica, si de cas dissimulats per les trompetes egípcies. Aquella edificació rectangular tenia acústicament punts morts que es van fer evidents en els següents espectacles i quan va ocupar l’escenari la cançonetista Pilar Alonso, cantant de cuplets, es va assegurar que la seva veu no es va poder escoltar més enllà de la fila deu, tenint en compte que llavors no hi havia sistemes de megafonia. Els vilafranquins ho van resoldre fàcil, allò era sols un magatzem de totxanes, de manera que li va posar el renom de ”la bòvila”, però la directiva casalista tenia un problema més al costat del tema econòmic. El cert és que es van estudiar i proposar modificacions de l’estructura del local, però l’únic que es va portar finalment a terme, a banda de l’enfustat del terra, va ser el 1948 l’aplacat de les parets amb suro, justament quan ja feia anys que el cinema sonor destrossava les possibilitats acústiques dels espectadors situats en determinats punts del local.

En el centenari de la inauguració del saló teatre. Un somni fet realitat: es construeix el Casal

 Treball publicat a la revista "Casal", n. 6. Març 2021.

 Les aportacions econòmiques i humanes dels socis el van fer possible

 Amb els plànols d’Andreu Audet a la mà i el solar en propietat, abans d’acabar el 1920 es va començar a enlairar la nau que havia d’acollir el saló teatre que ha arribat fins als nostres dies. Des del 1919 presidia la Societat La Principal Josep Senabre Giralt amb una junta formada també per Josep Castells, Pere Mitjans, Josep Sellarès, Joan Castany, Fèlix Bertran, Joan Madriles, Ramon Ribera i Manuel Bargunyó. Aquests van ser els que es van posar al davant de l’arriscada aventura de tirar endavant la construcció, amb el suport dels antics presidents com Ramon Cuyàs i altres personalitats de la vida social vilafranquina, com el pastisser i xocolater Joan Trens Ribas que més tard també ocuparia la presidència casalista.

 Per a fer econòmicament possible l’operació es van accions de 50 pessetes, sense interès, que van aportar prop de 100.000 pessetes i tots els casalistes tenien l’obligació d’adquirir-ne una com a mínim. Cal tenir en compte que estem parlant d’un temps que un peó treballant de dilluns a dissabte guanyava poc més de trenta pessetes a la setmana, que un quilo de mongetes seques de les que en deien "del barco” costava vuitanta cèntims i un litre de bon vi valia vint cèntims. Els duros (cinc pessetes) eren de plata i els bitllets de 25 pessetes havien estat impresos a Anglaterra amb la imatge de l’Alhambra de Granada. Les monedes de cinc i deu cèntims, de coure, eren d'us corrent i encara en rodaven algunes d’un i dos cèntims, molt menudes i també de coure.

 A més de les accions ordinàries es van fer les anomenades preferents, de 1.000 pessetes cada una, que van adquirir una vuitantena de socis i que van aportar 100.000 pessetes més, finalment es van fer obligacions o bons de 250, 500 o 1.000 pessetes que donaven un interès del 7 per cent anual. En total per aquest camí hi havia unes 250.000 pessetes  per tirar endavant el projecte, quantitat que, evidentment, no era suficient si tenim en compte que calia pagar el solar, l’arquitecte i els constructors, de manera que l’enginy casalista va idear les més diverses propostes: la més senzilla va ser la d’augmentar la quota social amb una aportació adreçada a les despeses de la construcció, però també es van organitzar balls i espectacles a favor de les obres d’aquell immens saló- teatre que seria el Casal. No van faltar cartes als penedesencs residents a Cuba demanant el suport econòmic a la iniciativa, missives que va portar a mà un vilafranquí que s’hi havia de desplaçar. Entre aquests potser ja no hi havia Josep Marimon Juliachs nascut a Vilafranca el 1866, emparentat amb la vilafranquina i casalista família Carbonell; Marimon havia presidit un dels més importants bancs de l’illa, el Banco Español de la Isla de Cuba i el 1912 havia estat nomenat fill adoptiu de Santiago de Cuba, però cap el 1920 la seva institució financera havia fet fallida, de manera que es difícil creure que pogués fer alguna aportació casalista de la que, per altra banda, tampoc se’n té cap constància documental.

Entre les iniciatives més originals per aplegar fons hi va haver la de fer i posar a la venda una col·lecció de postals amb imatges de diverses perspectives de l’estat de les obres. Algunes d’aquestes fotografies, que tornem a reproduir, van ser obra del casalista i afeccionat fotògraf Josep Durich i es conserven al seu fons a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. En alguna d’elles hi podem veure tot un grup de casalistes treballant físicament, a pic i pala que se’n deia, detall que va facilitar que els allí retratats adquirissin un nombre considerable de postals per enviar a parents i amics. El tema, però, va derivar encara en un petit mite casolà que es va fer popular durant dècades: els mateixos casaslistes havien estat els constructors del saló-teatre. Com és comprensible, en bona lògica les coses no van anar així gaire més enllà del moment de fer la fotografia i potser del suport puntual d’aquells que fossin paletes o fusters.

 

 Foto Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès. Fons Josep Durich

 S’explica l’anècdota que un bon dia, a la vista de les quantitats que La Principal devia a diversos industrials de la vila, entre ells potser al gremi de paletes -que en el seu moment s’havia ofert a tirar endavant la construcció i que fins i tot havia subscrit accions com un soci casalista més-, aquests es van adreçar a Jaume Carbonell, que havia presidit l’entitat amb anterioritat i ho tornaria a fer posteriorment, per plantejar-li clarament que aturaven l’obra perquè consideraven que l’entitat no tenia diners per suportar el cost de les obres. Carbonell –conegut popularment com “el de la bata” perquè a l’hora de la feina sempre anava amb aquesta peça de vestuari- era el gerent de la Cooperativa de Boters de Vilafranca i se li va acudir posar en una bossa tots els bitllets que tenia a la caixa de la cooperativa per pagar la setmanada de dissabte dels boters, va convocar els constructors i els va mostrar la bossa tot assegurant-los que era el fons del que disposava la Societat La Principal pèls pagaments més immediats. Els industrials van quedar convençuts de la capacitat financera casalista... i els bitllets van tornar a la caixa dels boters.

La construcció va seguir endavant, es va portar a terme la instal·lació elèctrica i l’enrajolat de la platea amb mosaic hidràulic, es va estudiar la compra d’un piano i es van adquirir butaques, les del primer pis, unes quatre-centes, van arribar d’una altra població, en bon estat però ja usades, tot a pagar a termini, i encara va caldre subscriure una assegurança d’incendis. A empentes i rodolons, el 24 de juliol de 1921 es va inaugurar el saló-teatre.