La meva llista de blogs

dimecres, 29 de juliol del 2020

La vilafranca oblidada, 1977

Publicat a "Olerdulae" n. 1. Vilafranca, agost 1977.

Poques ciències tan contradictòries en la seva mateixa essencialitat com la historia. Per una banda, té com a constant aspiració poder assolir un alt grau d'exactitud i d'objectivitat, imprescindible per realitzar un estudi crític i seriós dels fets humans. Però, com objectivar una realitat sempre contradictòria i subjectiva? El problema ja ve d'antic. Ja Galdós, al segle passat, havia arribat a la conclusió que això era ben bé impossible, obrint una nova via a la novel·lística realista-naturalista amb La desheredada. Sigui com vulgui, la història no sols ha continuat treballant en aquesta línia de ciència objectiva, sinó que ha comprès la ineludible necessitat d'aliar-se amb les seves veïnes menors: la sociologia, l'economia, la demografia, etc., per tal de presentar un programa molt més ample i clarificador dels diferents moments de la nostra història, de tal manera que faci possible la comprensió global a nivells molt més elevats.

Aquesta evolució de la ciència històrica l'ha allunyada de camps molt més populars i que no ens atreviríem a qualificar pas com a científics, sinó com a fets artístics, producte de la creativitat popular. Ens estem referint, de manera concreta, al folklore, que recull part dels elements de la dimensió mítica que té la realitat a nivell popular. Es tracta d'un singular procés de creació autòctona que cada dia es troba més coartat per la societat tècnica que ens envaeix. És molt difícil deformar subjectivament un esdeveniment social si aquest és recollit més o menys fidelment pels mitjans de comunicació; aleshores només és possible pensar que ens estan enganyant de manera sistemàtica, que tot és sols part d'una immensa bombolla d'enganyifes, constantment ampliada.

Els esdeveniments socials, culturals o polítics del segle passat i de principis de l'actual, a la nostra vila, i per extensió i afinitat a tot el Penedès, tenen un caràcter singular, una inconfusible dimensió moltes vegades en aquesta línia del mite, que els americans han anomenat la realitat meravellosa, constituïda pels fets de cada dia, per la gent que podem trobar al carrer en qualsevol moment quotidià. Una sistemàtica vital singularíssima i a la vegada quasi desconeguda en molts aspectes, una Vilafranca oblidada que en Josep M. Masachs rememora en un extens treball sobre els tres Masriera del Museu. O el mateix fet casteller com a sistemàtica d'una alternativa cultural popular, que en Joan Solé estudia amb deteniment.

Ens atreviríem a dir, encara, que és possible aquesta deformació de la realitat, tot convertint-la en un vehicle d'expressió nou i subtilíssim des del moment de la seva aparició: els moviments d'avantguarda. Vinyet Pañella els analitza a través de dues publicacions penedesenques de rellevància singular: L'Amic de les Arts, de Sitges, i la vilafranquina helix, que van aplegar en aquell moment formidable per a la nostra cultura el bo i millor del moviment artístic i intel·lectual, no ja català. sinó fins i tot espanyol, amb un ample ressò més enllà dels Pirineus.

És per això que, ara que els homes de tot el Penedès han arribat a aquesta formidable avinença que és la constitució de l'Institut d'Estudis Penedesencs, no podem oblidar cap aspecte del nostre passat, ni tan sols aquesta dimensió mítica que ens ha donat tants fruits culturals de primer ordre.