Rabassers i parcers al segle XIX
Tot i que, com hem dit, sovint els contractes no es formalitzaven davant notari i, en conseqüència, resulta difícil fer-ne el seguiment, l'extensa durada en el temps de les formes contractuals de rabassa, parceria o emfiteusi -els anomenats «censos»- determina que en algun moment es produeixi la transmissió del patrimoni, habitualment per defunció del propietari i en algun cas per venda, de forma i manera que si l'hereu o hereva realitza inventari dels bens hi trobem una referència detallada de totes les propietats a rabassa, parceria o emfiteusi. En altres ocasions són els litigis judicials els que han arribat fins els nostres dies i ens ofereixen una perspectiva més real de la situació.
Potser el cas més significat -que després veurem en arribar al segle XX- és a Sant Cugat el de la Torre. Arnabat el considera també prou significatiu tota vegada que Marià Vallès -el pare, Marià Vallès i Roca (1769- 1857), potser més que el fill, Marià Vallès i Tutuach (1805-1867)- va ser al Penedès «el major comprador de finques, revengué algunes de les peces dels lots que adquirí procedents del monestir de Santes Creus a pagesos i comerciants de la comarca» (16). En el treball dedicat a la Torre vam descriure amb deteniment aquest patrimoni (17) que en opinió d'Arnabat era de notable volum tota vegada que al Penedès «tres compradors -Marià Vallès i Pau Tarrada, comerciants de Barcelona, i Pere Prats, hisendat de l'Hospitalet-, que tot fa pensar que actuaven conjuntament, adquiriren bens pel 96 per cent del valor total desamortitzat» (18).
Entre els aspectes més característics dels contractes de rabassa hi ha, com ha estudiat Josep Colomé (19), la determinació de les varietats de ceps en els casos de nova plantació i també les tècniques vitícoles que cal aplicar. Aquests aspectes es concreten especialment a partir del segle XIX, però amb anterioritat s'especifiquen ja els bons usos o correctes pràctiques pageses, de manera que Belén Moreno (20) esmenta el cas del procés de Maria Anna Roca i Oliveras, vídua de Josep Vallès i Rafel i mare de Marià Vallès i Roca, qui al segle XVIII com a propietària de la hisenda de la Torre de Sant Cugat va actuar contra el pagès de Sant Cugat Josep Marrugat que treballava una peça de terra de la propietat a rabassa morta però no complia amb els usos i costums d'un bon pagès, tal i com testifiquen tres pagesos que el coneixen i que esmenten que un any no entrecava la vinya i un altre no s'esmerça en altres usos correctes. En el mateix estudi Belén Moreno recull el text d'una rabassa morta establerta per l'esmentada Maria Anna Roca l'any 1785 al pagès Agustí Oller de Sant Cugat (21).
Com a exemple del volum de la propietat d'aquesta nova burgesia agrària podem esmentar el cas de la hisenda de la Serra, que en l'actualitat encara és constituïda per 22 peces de terra, situades al terme d'Avinyonet, que havien estat a mans de rabassers o parcers i que té en total una extensió superior als 240.000 metres quadrats (22).
El patrimoni dels Milà és també prou significatiu del volum d'aquests propietaris. Tal i com vam indicar en el seu moment (23) només al terme de Sant Cugat Sesgarrigues Josep Milà i Graells, pare del reconegut lingüista, el 1912 pren possessió per herència del seu pare de 6 cases i dotze peces de terra, aquestes amb una superfície total superior als 160 jornals, peces que hem de suposar que eren donades a rabassa o parceria. Quan el 1907, després d'un complex i llarg procés de reintegració patrimonial (24), mor Maria del Remei Sallent i Feliu, germana de la vídua de Manuel Milà i darrera hereva de la família, el patrimoni que passa a mans d'uns hereus de confiança és constituït per un total d'onze cases, en la seva major part a Sant Cugat, però també a Ferran i a Vilafranca, 17 peces de terra, des de la meitat indivisa d'una heretat amb més de 197 jornals, és a dir més de 67 hectàrees, fins a una petita peça de 34 centaus de jornal, terres que en el seu conjunt havien d'estar donades a rabassa o parceria. Afegim-hi encara l'emfiteusi en un total de 47 censos, d'aquests una trentena corresponen a propietats urbans, 22 dels quals a Sant Cugat i altres 7 a les Cases Roges, mentre la resta són peces de terra, gairebé en la seva totalitat a Sant Cugat Sesgarrigues. El capital d'aquests censos declarat supera les 144.000 pessetes mentre que el cens anual que produeix cada emfiteusi és molt divers i fins i tot s'esmenta en diverses unitats, des del que permet percebre'n 60 pessetes, fins el que renda 6 diners, el d'una lliura i 16 sous i encara el cens de 9 quartans de civada per esmentar únicament els més alts (25).
Tensions socials
En estudiar la història de la Torre ja vam esmentar les rectificacions de contractes de rabassa morta sobre les terres d'aquest indret sancugatenc que es van portar a terme i que són un bon exemple de l'enduriment de les exigències sobre els rabassers i els parcers que hem comentat abans, rectificacions que es justificaven en les dificultats econòmiques de l'època i l'abundància de mà d'obra, aspectes que ja havien estat assenyalats també per Antoni Margarit (26). Igualment vam recollir allí la batussa que el 28 d'agost de 1897 va esdevenir plet o litigi judicial tota vegada que en aquesta data Gabriel Baltà i Junyent -com a procurador i en representació de Carolina Maranges, la segona dona de Marià Vallès i Tutuach, llavors ja vídua i que residia a la barcelonina població de Sant Gervasi de Cassoles- va requerir notarialment a Magdalena Bros, vídua de Miquel Boada; a Joan Parellada «Pau Baba»; a Francesc Vidal «Grau»; a Josep Gual i Vendrell «Alayó»; a Cristòfol Oller «Mosso de la Serra»; a Pere Oller «Peret de la Torre»; i a Isidre Miret «del Piñoné», tots de Sant Cugat, llevat del darrer que era de Sant Pere Molanta. En el plec d'exposició es justifiquen els fets i la situació amb aldarulls que es qualifiquen de «marcado sabor socialista». Alguns d'aquests processos van acabar en desnonaments per la via judicial i en el cas de la Torre va seguir també un procés difícil tota vegada que, en contestació al requeriment de la propietària, els parcers van replicar amb un escrit adreçat al jutjat municipal, i per tant van obrir la via judicial, tot acceptant la celebració d'un acte de conciliació, però mantenint el seu punt de vista.
Un determinat sector ideològic en va fer la crònica que segueix en un setmanari vilafranquí:
[...] «En el mes de setembre van començar alguns rabassers a exigir dels propietaris la partició dels fruits en proporcions no acostumades ni pactades en els respectius contractes i aquelles proporcions, com és de suposar, eren sempre desfavorables al propietari, favorables als rabassers. generalment hi hagué desavinença, puig el canvi de tractes venia imposat per una sola de les parts, sense anar precedit de cap avís ni de cap entrevista anterior. Durant el mateix mes i en el poble d'Avinyonet es presentaren una matinada de 300 a 400 homes a collir els raïms d'una vinya, d'acord amb el rabasssser, però a espatlles de l'amo i, com és de suposar, donant a aquell més part de fruits de la que per costum i per tracte convingut li corresponia, sortint-ne d'aqueix mode perjudicat el propietari, que es veia despullat del que era ben seu. Pocs dies després ocorregué un fet semblant a Sant Joan de Conilles, on per divergències de divers gènere propietari i rabasser sostenien una qüestió judicial que versava sobre drets legitimaris. Allí també es presentaren de 900 a 1.000 treballadors, collint en menys de dues hores els fruits que corresponien al rabasser.
»A Sant Joan no es limitaren a collir els raïms sinó que havent-se presentat la mestressa o propietària fou rebuda amb insults i escarnis per treballadors forasters i per tant desconeguts d'ella. Aquells 900 o 1.000 treballadors que, sens saber-ho, es feien instruments d'una venjança personal, procedien de diferents pobles del Penedès i fins n'hi havia de fora de la comarca. A qui obeïen? Són aquestes qüestions polítiques en què hi entrin doctrines republicanes o són qüestions pura i exclusivament socials? Deixem la resposta a l'imparcial criteri de vostè.
»Poc després començà la lluita a les Cabanyes, a Lavern i a Avinyonet. En aqueixos tres punts dirigiren sos esforços contra tres propietaris, adoptant una conducta enterament distinta. En els fets anteriors hem vist unir-se les forces dels rabassers contra els amos, però en ajuda d'altres rabassers; ara veurem unir-se les seves forces únicament i exclusivament contra els amos, negant-se a fer cap mena de treball en les terres que conreaven.
»No volien podar les vinyes, ni treballar la terra, ni sembrar en l'època oportuna. En tots los contractes, sigui de rabassa, sigui de parceria, és costum i rutinari pactar que tant el rabasser com el parcer hagin de cuidar les terres a l'ús i costum del bon pagès; puix en tals contractes, diferents de l'arrendament, el propietari cobra en fruits i és evident que aquests seran nuls si les terres no es cultiven i les llavors no se sembren en l'època oportuna. I no solament ells no ho feien, sinó que impedien que els propietaris ho fessin pel seu compte, arribant a tal extrem la intransigència dels rabassers que a un propietari d'Avinyonet el bloquejaren de tal manera que fins li negaven en el poble el pa i l'aigua, còpia del que feia la república romana amb aquells ciutadans que, fent-li ombra pels seus mèrits, els prohibia el foc i l'aigua, obligant-los amb tal càstig a abandonar el territori de la república. Li sembla gaire liberal aquest procediment?
»Però on s'ha extremat l'agitació arribant a un punt insuportable ha sigut a Sant Pau d'Ordal, Ordal, Lavern i Avinyonet. Les passions s'han exacerbat fins a tal punt que es feia difícil, sinó impossible, viure en aquests pobles. Els insults de paraula i d'obra estaven a l'ordre del dia. Ben sabuts són i prou ressonància tingueren els fets ocorreguts a can Vendrell de Sant Pau durant el mes de gener últim. La mestressa de la casa, no havent pogut trobar treballadors per podar les vinyes ni entre els seus departamenters ni entre els demés pagesos del poble que per costum i de temps immemorial hi anaven a treballar, tingué de buscar-ne en altres pobles. En comparegueren una dotzena de forasters i en adonar-se'n els de Sant Pau, no obstant la guàrdia civil que hi havia acudit per fer respectar la llibertat i el dret de tals treballadors, armaren tal esvalot i promogueren tal escàndol que alguns individus de la guàrdia civil hagueren de sortir de la casa Vendrell per impedir algun atemptat. Els crits de ganduls, lladres, estrafolaris, mateu-los i altres de la mateixa classe sortien de la boca dels esparverats associats.
»El tumult durà tot el dia i el següent, augmentat en proporcions aterradores el dimecres per haver-hi acudit unes 1.500 persones dels pobles veïns de Lavern, Ordal, Avinyonet, el Pla, les Cabanyes i Sant Cugat. És veritat que també hi acudí major número de guàrdies i tothom recorda que arribaren notícies que hi havia morts i ferits i molts presos, notícies que resultaren falses puix la guàrdia civil, no obstant de veure's insultada, no feu mai ús de les armes. Quin objecte es proposaven els qui propagaren semblants notícies?
»Transcorregué aquella setmana en mig d'una gran intranquil.litat; tothom recordava la mano negra d'anys endarrera i els fets de Jerez de l'any passat. El poble de Sant Pau es negà a vendre pa a les persones que hi havia allotjades a can Vendrell, havent-los-hi hagut de proporcionar una de les masies pròximes.
»Es proposaren els associats bloquejar-los i rendir-los per fam. Qui? Els que proclamen la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
»Els tals associats no s'amagaven de dir que en cas de malaltia, incendi o en qualsevol altra necessitat, no prestarien cap ajuda no donarien el més petit auxili a cap persona que no fos associada; essent el pitjor no que ho diguin, sinó que ho facin, com ho demostraren a Avinyonet, negant-se a auxiliar a una dona presa d'una basca, sols perquè el seu marit no era associat: reminiscències del temps de barbàrie, indignes d'un poble civilitzat i que se l'ha de suposar il.lustrat des del moment en el que es diu republicà federal. Ensenya això la doctrina federal?
»I els insults que es dirigien als treballadors s'han convertit en pedrades al tractar-se de propietaris, veient-se atacats al passar pels camins i carreteres i alguns fins en ses cases i propietats» [...] (27).
- - - - - - - -- - - - - - - - - -
(16) ARNABAT, Ramon «Visca... Pàg. 145.
(17) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. La Torre de Sant Cugat Sesgarrigues, notes d'història contemporània. Ed. Societat Coral El Raïm. Sant Cugat Sesgarrigues 1999. Pàg. 11 i 12.
(18) ARNABAT, Ramon «Visca... Pàg. 150.
(19) COLOMÉ, Josep Les formes d'accés a la terra a la comarca de l'Alt Penedès durant el segle XIX: el contracte de rabassa morta i l'expansió vitivinícola, a «Estudis d'història agrària» Barcelona 1990. Núm. 8. Pàg. 129.
(20) MORENO, Belén La contractació... Pàg. 120. Esmenta un protocol de l'Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès, del segle XVIII.
(21) MORENO, Belén La contractació... Pàg. 152-154. Esmenta un protocol de l'AHCVP, notari Jaume Abreu i Rius. 1793.
(22) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. La Serra... Pàg. 30.
(23) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. Els Milà...
(24) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. Massalliga. Pàg. 27.
(25) AHC-AN. Manual de Josep Ignasi Melo. Any 1907, protocol 34. Folis 79 a 121.
(26) MARGARIT, Antoni Notes històriques d'una pagesia, «La Torre de Sesgarrigues», Edició de l'autor, sense data. Pàg. 49., aplegat posteriorment a «Episodis de la història de Sant Cugat Sesgarrigues». S. Cugat 1999.
(27) Al setmanari «Las Cuatre Barras», Vilafranca 9 d'abril de 1893, el text ha estat revisat i normalitzat. Posteriorment recollit a MARTORELL I PANYELLAS, Antoni. El Penadès. Notes crítiques sobre les vicissituts de la Agricultura, Industria y Comers durant el sigle XIX deduintne'ls medis pera lograr llur foment y desenrotllo. Centre Catalanista de Vilafranca. 1902. Pàg. 29 a 33. Aplegat també per ARNABAT I MATA; Ramon. Els treballadors de Vilafranca al darrer terç del segle XIX. Ed. Museu de Vilafranca, 1992. Pàg. 148 i 149.
