La realitat meravellosa. Imatge primera del Drac

 Publicat a “La voz del Penedès” el 27 d’agost de 1977.

“..Cosa primera / viu que venia / de companyia / ab avalots / cinch diablots / un bell dracás / de boca y nas / llansaba foch / ballant un poch / tots sis plegats / ben enramats / tots de cuets ... » ("Llibre Verd de Vilafranca")

Si haguéssim d’analitzar el caràcter dels personatges de la nostra Festa Major no en trobaríem cap de tan singular com el nostre Drac. Cap com ell -llevat dels Castellers, als que difícilment podem considerar només com a folklore- sap aixecar onades d'expectació, en certa manera és el capdavanter de la nostra festa, i té ben guanyat el lloc primer per la tradició, obrint amb esclats de joia la cercavila. Caldrà que parem esment en la seva imatge singular: és l’únic que va sol d’entre els personatges dels nostres balls, car no crec que sigui gaire encertat emparellar-lo amb l’Àliga que sempre va més endarrerida, eternament obsessionada amb l’au que acaba de caçar i que porta al bec. Al cap i a la fi, el Drac és una singularíssima personalitat de la tradició; en la recerca constant de la nostra veritable identitat com a poble que esmicola i deforma la realitat en els mites de la Festa Major, en aquesta via ve el Drac, amb el seu ball misteriós, de la fosca de les nostres arrels històriques.

Assagem una descripció física: no se li amaga a ningú que el nostre Drac és presumit, però no té pas necessitat de grans draperies com els Gegants, la negra pell lluenta és el seu millor atribut. Els ulls grossos, espavilats, magistralment emmarcats per espaioses celles, ens retornen cada any al sentit de responsabilitat de qui fa segles que la fa petar, de qui coneix la vila i els seus homes millor que ningú. El nas ample per a poder esbufegar amb ganes, els llavis gruixuts, la boca foguera enquadrant els esclats de la pólvora amb el somriure clar de les seves dents blanquíssimes. La cua recargolada, amb notes barroques, les ales no pas massa grosses, amb la mida justa de qui sap volar però prefereix quedar-se a terra capitanejant la nostra festa gran.

Una descripció psicològica: primerament airós, amb un no se què de distingit i aristocràtic, el caràcter ben clar de qui sap el que vol i com ho vol. Ja és ben conegut que el Drac era propietat de la vilafranquina Confraria de Sant Miquel « ...debido a algunas averías que sufrió. se restauró, pero con tan .mala sombra, que recargándolo de hierro en su interior pesaba 107 kilos y era poco menos que impossible moverlo y hacerlo voltear. Como la Cofradía estaba exhausta de fondos por haberse perdido sus múltiples rentas y censales, según varios pergaminos que hemos tenido ocasión de examinar; aceptaron los representantes de dicha Cofradía el generoso ofrecimiento de D. José Baltá de Cela que se obligaba a restaurarlo en la forma y volumen primitivo...» (Mn. Coy «Vilafranca del Penadés su historia y monumentos» Barcelona 1909. Pàg. 213). D'aquesta manera la família Baltà es va convertir en dipositària del Drac, era el 26 de novembre de 1893. Ell mateix reconeix que hi va sortir guanyant, no sols pel que respecta a recobrar l’airositat i lleugeresa, tant d’ànima com de cos, del seu pes primitiu, sinó que també ens diu: « ...la temporada que em tingueren hostatjat a 1’antic palau dels reis d’Aragó... el senyor Baltà em distingí amb totes les atencions degudes al meu rang...» (Pere Alegret i Vilaró «Carta del Drac a la Petera d’Igualada» a «El Labiego» 15 d’agost de 1893). La sensibilitat del nostre personatge queda ben 'demostrada quan va fer sentir el seu disgust pel tipus de pólvora que aquell any es feia servir. Aquesta dada la recull el Dr. Josep Estalella: « ... olvidé de señalar, y no quiero dejar de hacerlo, el error de creer que lo típico de la Fiesta Mayor de Vilafranca. era sólo lo visual y no lo objetivo y lo auditivo. Así el campanero actual ha echado a perder los más clásicos repiques. y para el Drac destinaron este año pasado unos cohetes de pólvora blanca o yo que sé que daban un ruido desagradable. metálico y un olor infecto en vez del suave olor de pólvora negra. Lo mismo ocurría con los diablos. Todo esto es poca sensibilidad .» (Dr . Josep Estalella «Apunts inèdits». 23 de febrer de 1927, recollits i conservats pel Sr , Pere Giró i Romeu).

Hem de trobar en el Drac la plena consciència d’ésser la figura cabdal de la festa, especialment per a la. Quitxalla, a la que estima amb delit, ja ho deia en Galeta Vidal I Valenciano: « .. . tant bon punt el Drac havia complert el fi per al qual havia comparegut, se n’anava tot xiroi cap a cal Not, amb gran plaer i satisfacció de les criatures que contemplaven la festa des dels balcons de les cases veïnes a la de la Vila...«(Gaietà Vidal i Valenciano. «Apunt al natural» a «Selecció de textos sobre els Castells de la Festa Major» Separata del programa de la Festa Major 1970, Edició d’A. Sabaté i Mill).

Però el Drac és molt més que tot això, és una profundíssima figura abrandada de vilafranquer. ell sap estar present i fer -se sentir tal com Déu mana en les jornades realment grans del nostre poble: les diades de sant Fèlix, o quan un esdeveniment especial omple de joia tota la vila, en ocasions històriques pel nostre poble, con aquella nit del 14 de maig de 1861 que els espetecs de l’estimat monstre casolà i els repics de les campanes de Santa Maria anunciaven als vilafranquins que s’havia aconseguit que el ferrocarril passés per Vilafranca i no pas per Vilanova .

Es el Drac qui coneix més bé que ningú el sentit últim de la nostra joia i de les nostres festes quan entra victoriós a la placa -ampla com mai per la gentada que l’omple en aquestes diades singulars- entre bafarades de fum: o quan acompanya sant Fèlix per la vila i en la seva entrada a la basílica, perquè ell és des de sempre el senyaler de la nostra millor tradició.