Publicat a "La Voz del Penedès" el 12 d'agost de 1978.
En els darrers a anys s'ha treballat molt en l'estudi de la cultura de masses i dels moderns sistemes de comunicació i semiòtica a nivells generals. L'estrepitós desenvolupament dels mitjans de comunicació social a les darreres dècades en demanava, evidentment, un estudi en profunditat que, abans de tot, delimités posicions i aclarís el seu caràcter, moltes vegades alienant, producte de la manipulació a la qual ha estar sotmesa per part dels diferents grups socials de pressió, o pel mateix poder polític.
Ben aviat quedaren delimitades dues posicions en l'estudi i consideració de la cultura de masses. Umberto Eco les ha denominat la dels apocalíptics i la dels integrats(1). Els primers són plenament conscients del caràcter alienant -i fins i tot inhumà- de la cultura, tal i com està prevista en els plantejaments actuals, i és per això que propugnen una alternativa contracultural, que tindria unes característiques més racionals i assossegades enfront dels remolins vitals imposats a l'home actual. Pel contrari, el corrent dels integrats -segons la nomenclatura d'Eco- resta convençuda que aquest és un moment sense precedents en la història humana, en la qual la cultura és, com mai, a l'abast de tothom.
Ben mirat, la polèmica no és pas d'ara. Ja el 1928, Salvador Dalí, Lluís Muntanyà i Sebastià Gasch llençaven el "Manifest Groc", en el qual es revelava una posició davant la cultura que Umberto Eco no dubtaria en qualificar d'apocalíptica per la seva postura clarament contraria a diversos fets d'una presumpta realitat cultural catalana:
"DENUNCIEM
La sensibleria malaltissa servida per 1'Orfeó Català, amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades...".
"DENUNCIEM
La influencia sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà"
Malgrat tot, és molt significatiu que ni els del Manifest Groc ni cap altre grup d'avantguardistes haguessin rebutjat mai la tradició folklòrica. Ben al contrari, ens arrisquem a pensar que, s'inicia aquí la sendera dels que creuen en la possibilitar d'una producció artística i cultural espontània per part de les masses populars, els convençuts del nostre folklore, i molt especialment del fet casteller, com expressió màxima de la creació artística del poble, com un veritable fet de cultura.
A ningú se li escapa el caràcter eminentment popular que sempre ha tingut el fenomen casteller a la nostra terra. Es clar que, amb aquesta imatge al cap, hem de rebutjar totalment l'afirmació d'Eco quan, segons ell, «...no existe forma de creación colectiva que no esté mediatizada por personalídades más dotadas que se hacen intérpretes de una sensibilidad de la comunidad en que viven. No se excluye pues, la presencia de un grúpo culto de productores y de una masa que disfruta de los productos...» (2).
Més endavant ens pararem a considerar el paper de tots i cadascun deis elements humans que componen l'art de fer castells. Analitzem, ara, l'encertada disquisició de Joaquín Galan, tot diferenciant la instrucció o acumulació memorística, de la veritable cultura com a participació: «... rente a la instrucción como acumulación memorística de saber, con el término 'cultura' entendemos algo interior asimilado no sólo como objeto de conocimiento, sino como participación vital del sujeto» (3). Aquest caràcter comunitari ha estat considerat en el fet casteller per en Joan Raventós: «La formació d'una colla és un acte espontani del poble. Neix de l'afany que hi ha en l'home de no estar sol, de fer el treball en comú, de sentir-se solidari amb els altres, d'emprendre, il·lusions compartides. En això, precisament, com en tota iniciativa popular, rau el secret de la seva continuïtat» (4).
S'equivoca, doncs, el senyor Eco. A la nostra terra el fet casteller és des de fa molts anys, l'expressió màxima d'una cultura que no és pas mediatitzada per cap personalitat, neix espontàniament del poble i aquí hi ha e1s nostres carrers i places, plens de gom a gom en tantes i tantes ocasions, per proclamar als quatre vents el caràcter irrenunciable dels castellers com a fet de creació popular.
Però ens caldria encara desfer uns quants embolics més. No fa gaire en Joaquim Nadal i Farreras ens sorprenia tot estudiant els problemes de la història local amb la següent afirmació: « ... les prioritats municipals deis darrers temps han deixat sempre mal parada la CULTURA, ja que l'ostentació i les despeses sumptuàries i folklòriques han passat sempre al davant de les inversions i planificació d'una autèntica cultura popular»(5). Sota el nostre punt de vista no hi ha pas cap diferència entre el que Nadal anomena «autèntica cultura popular» i el folklore, que no té pas un caràcter sumptuari o d'ostentació. Igualment em sembla totalment incoherent demanar inversions i planificació per al folklore com a cultura popular, car tothom coneix la seva essència espontània i plena d'entusiasme. Això ho saben molt bé, no sols els mateixos castellers sinó tots els que, portats per una afecció secular, no hem pogut resistir l'impuls d'anar fer pinya, tot i sabent que no podríem apreciar la bellesa del castell plantat, i hem sentir trontollar la torre humana sobre els nostres caps entre una munió de braços aplegats, de cossos estrenyent en un instant sublim que ens agermana a tots en el més noble art de la nostra terra.
Es per això que hem d'enaltir aquest esdeveniment creador, encara que pugui quedar molt lluny de certes posicions historiogràfiques, més o menys oficials, com ens recorda M. Moreno Freginals: «...l'agut José Luciano Franco, quan li van preguntar per què la història era tan avorrida: La història real -va respondre- aquest apassionant esdeveniment diari, creador, mai no és avorrit, Els que som decididament avorrits som els historiadors.»(6). També s'equivoca Joaquín Galán per desconèixer la vitalitat actual del fet casteller quan diu: «Es una cultura que, aunque soterrada emerge nuevamente con enorme fuerza reivindicativa de su lengua y su folklor en la búsqueda un tanto alucinante de sus origenes quizás la haga adolecer de un cierto radicalismo, pero no hay duda que aún conserva un fuerte arraigo en el alma popular. Mucho me temo, no obstante, que hasta ahora no haya conseguido romper el círculo de su pasado, es decir, que se convierta sólo y nada más que en un bello memorial sin acceder a una deseable aptitud creativa ».(7)
(1) ECQ, Umberto "Apocalípticos e integrados". Lumen. Barcelona 1965.
(2) ECO, Umberto, op. cit, Pg. 63.
(3) GALAN, Joaquín, "Hacia una cultura de expresión popular". A "Papeles de Son Armadans"; Palma, Enero 1977-CCL, Pg. 14.
(4) RAVENTÓS, Joan, "El perquè de castells i castellers". Llibret commemoratiu del 50è aniversari deis castellers «Nens del Vendrell » (1926-1976). Pg. 12.
(5) NADAL I FARRERAS, Joaquim. "Els problemes de la historia local". "L'Avenç", núm. 2. Barcelona, maig, 1977. Pg. 15.
(6) MORENO FREGINALS, M. "La història com a arma". A "L'Avenç". núm. 2. Barcelona, maig 1977. Pg. 76.
(7) GALAN, Joaquín. Op. cit. Pg. 19.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada