Antoni de Peguera i l’Acadèmia dels Desconfiats

 Parlament escrit per Joan Solé Bordes i llegit per Albert Parellada el 8 de setembre del 2022, festivitats de Santa Maria de Foix, a la seva ermita.

Bona tarda, benvolguts amics.

Entre els personatges de la família Peguera que podem recordar ara que som aquí dalt al santuari de la Mare de Déu de Foix, advocada i patrona del Penedès, resulta especialment interessant el d’Antoni de Peguera i Aimeric, fill de Guerau de Peguera, primer marquès de Foix i de Maria d'Aimeric. El germà de l’Antoni, Lluís de Peguera i Aimeric, fou capità de la Coronela de Barcelona, la força principal que va resistir els atacs felipistes i va morir en combat el 1707 a la batalla de Gurb, posteriorment les seves despulles van ser enterrades en aquesta església de Santa Maria de Foix, un tema del que ja se n’ha parlat en alguna conferència d’anys anteriors en aquest mateix espai.

Però avui ens voldríem fixar en Antoni de Peguera i Aimeric, nascut el 1682 i mort el 1707 a l’edat de 26 anys, tota vegada que va ser un dels membres fundadors de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, una institució que, com veurem, ha tingut una notable importància en la cultura catalana.

Recordem també que l’any 1701 es va fer l’encàrrec a Antoni de Peguera d’anar a Gènova i preparar les negociacions de cara al futur Tractat de Gènova, un pacte que establia la col·laboració entre el Principat de Catalunya i el regne d’Anglaterra com a partidaris tots dos de Carles d’Àustria com a successor de Carles II al tron hispànic, eren els primers passos de la que seria coneguda com a Guerra de Successió. Havia intervingut el 1704 amb el príncep de Darmstadt en l’intent de lliurar-li Barcelona, motiu pel qual fou perseguit pel virrei Fernando Velasco, llavors s'exilià a Viena on hi havia altres personalitats catalanes partidàries de l’arxiduc Carles. Va gestionar amb l'ambaixador anglès el Tractat que ja hem comentat que fou signar per ell, pel doctor Domènec Parera i per Mitford Crowe com a representant d'Anglaterra, el juny de 1705. Des Itàlia es traslladà a Barcelona per col·laborar amb Carles d’Àustria, prengué part en l'atac de les forces austriacistes a Barcelona el setembre de 1705. Quan aquestes entraren a la ciutat el rei-arxiduc Carles el nomenà coronel del nou regiment d'infanteria de la Guàrdia Reial Catalana que es va constituir el 15 de novembre de 1705, i va defensar la ciutat en el setge de Felip V el 1706. Lluità amb gran coratge a les terres d'Aragó, però com a conseqüència de la implicació activa en aquests quefers polítics el seu estat de salut se’n va ressentir i va morir el 1707.

Com es pot veure va ser una època molt complicada, justament aquesta passat mes d’agost que s’ha fet la nova composició de les relíquies de sant Fèlix en una urna nova a Santa Maria de Vilafranca -on recordem que també hi té una capella una imatge de la Mare de Déu de Foix- podem recordar que Josep de Molines, el degà del Penedès que les va fer portar des de Roma l’any 1700 no les va poder veure mai a Vilafranca perquè, com que era un declarat felipista, quan tornava va ser empresonat a Milà pels partidaris de l’arxiduc i allí va morir poc després.

Tornem als Peguera, el germà petit, Josep Francesc de Peguera i d'Aimericc, també va formar part, com veurem, de l’Acadèmia dels Desconfiats. Va ser un destacat austriacista i defensor de Barcelona el 1714. Va assistir la Junta de Braços celebrada a Barcelona el 1713, quan el Brac Militar o aristocràtic al que pertanyia va portar a terme la primera votació es va pronunciar en contra de l'opinió general, la qual donava suport a Felip V, i fou un dels signants de l'acta de protesta que estava a favor de la resistència. Durant aquesta resistència va ser nomenat capità de la Coronela de Barcelona, manava la companyia de Candelers de Cera i Pintors, que era la primera del quart batalló. L'Onze de Setembre de 1714 quan els borbònics assaltaren Barcelona formava part de la guarnició del baluard de Llevant que va fer una destacada defensa, mes tard el baluard fou voltat i la guarnició trenca el cercle carregant a la baioneta. Malauradament, com a conseqüència d'aquests incidents i de la seva implicació va ésser ferit i van ser confiscats els bens que posseïa, finalment va esdevenir segon Marquès de Foix, va morir el 1746. Per cert que a la seva mort, en un inventari notarial consta que a la seva casa de Barcelona, l'alcova comptava amb nombrosos quadres devocionals, entre aquests cal remarcar la presencia d'un quadret de Nostra Senyora de Foix, embellit amb guarnició jaspiada i que estava situat sobre l’alcova. Aquest quadre és un bon testimoni de la fe i vinculació personal i afectiva que Josep Francesc sentia envers Foix, una altra estança era decorada amb estampes penjades a mode de quadre, entre les que destaquen la de Maria Santíssima de Foix que mostrava el mapa del poble de Foix, i encara en un altre indret torna a aparèixer de nou un quadret de Nostra Senyora de Foix, amb guarnició daurada i jaspiada i amb un cordó d'estam verd.

Parlem, però, de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, agrupació de personatges de les classes nobles de Barcelona que el 10 de juny de 1700 es van reunir al palau Dalmases de Barcelona, al carrer de Montcada per tal de constituir aquesta acadèmia que, com veurem, va tenir una influència que ha arribat gairebé als nostres dies.

Som a principis del segle XVIII i un grup de personatges que formen part de l’estament nobiliari també s’interessen pels temes culturals, una mica a imitació del que succeïa a França, Anglaterra i Alemanya en la perspectiva de difondre els nous coneixements i promoure el progrés per aportar millores els aspectes, socials, econòmics i polítics. Els partidaris d’aquesta línia de pensament filosòfic liberal són coneguts com a il·lustrats i fan que el segle XVIII sigui conegut com el «segle de les llums», referència a la llum del coneixement, encara ara el lema de la Universitat de Barcelona diu «Libertas perfundet omnia luce» (la llibertat escampa la llum per tot arreu).

El pensament polític dels il·lustrats s’oposava a l’absolutisme del poder reial, amb la noblesa i l’església, el seu plantejament anava cap a l’anomenat «despotisme il·lustrat» que tenia com a norma de govern «tot per al poble però sense el poble», sembla una cosa molt dura però si pensem que l’objectiu era «tot per al poble» hem de reconèixer que les coses havien canviat molt en comparació amb l’absolutisme de Lluís XIV, que li deien «el rei Sol» perquè tot el món girava al seu entorn i es considerava que havia estat escollit per Déu. Amb el rei hi havia la noblesa i els alts càrrecs de l’Església, tots els altres eren el poble, sense cap mena de drets.

A diverses capitals europees es van crear agrupacions d’il·lustrats, totes elles amb noms ben curiosos, així els Generosos a Lisboa, els Ociosos a Nàpols, els Humoristes a Roma, els Incògnits a Venècia o aquests Desconfiats de Barcelona. És ben fàcil entendre quin sentit tenia això de fer-se dir «desconfiats», les coses no s’havien d’acceptar tal i com venien imposades, calia desconfiar i raonar els temes no fos cas que passés com quedava dibuixat en el seu escut, on es veu un vaixell que naufraga entre la tempesta mentre el dels desconfiats es mantenia ferm, varat a terra, amb un lema que diu «Tuta quia diffidens» que es pot traduir per «estic segur perquè he desconfiat». Se n’han fet, però, altres interpretacions i es pensa que desconfiar podia voler dir que posaven en dubte els seus propis talents o que reconeixien el limitat de les seves forces, remarcaven la importància de la ciència i aquesta desconfiança els protegia contra les tempestats de la presumpció sense fonament.

L’Acadèmia dels Desconfiats, una de les més antigues de la península ibèrica, es va organitzar a imatge de les acadèmies italianes i va fer aportacions en l’àmbit de les lletres a la vegada que va promoure l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalana. Va fer possible diverses edicions, entre elles el 1703 la de les poesies de Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona, totes elles en llengua catalana. Es conserven, redactades en català, les actes de les reunions, aquestes es feien al palau Dalmases, a Barcelona, on al segle XX hi va tenir la seva primera seu Òmnium Cultural, al carrer Montcada. El palau era de Pau Ignasi de Dalmases i entre els catorze membres fundadors trobem també erudits com Narcís Feliu de la Penya, Josep Romaguera o el mateix Antoni de Peguera i d'Aimeric, a més d’Agustí de Copons i Copons, d’una família d’ascendència vilafranquina que va comptar amb un reconegut abat de Montserrat (que per cert té un carrer dedicat a Vilafranca que per error porta el nom de «Bisbe Copons») i altres, Agustí de Copons havia nascut a Vilafranca el 1675, segon Marquès de Moja, va morir el 1737 i va ser un dels pocs Desconfiats que va optar per la causa Felipista en la guerra de Successió.

Pau Ignasi de Dalmases, noble i erudit català, nascut el 1670 i mort el 1718, va ser qui va fer construir la seva residència al carrer Montcada, el conegut com a palau Dalmases. Va viatjar per Catalunya i França i va aplegar una extraordinària biblioteca de llibres i manuscrits que va ser una de les bases inicials de la Biblioteca de Catalunya creada per la Mancomunitat de Catalunya de Prat de la Riba i de la qual Eugeni d’Ors que en va ser el factòtum inicial com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i responsable d’instrucció pública de la Mancomunitat de Catalunya,. La Mancomunitat va adquirir una part d’aquest fons bibliogràfic del palau Dalmases, mentre un important conjunt de llibres va anar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. S’assegura que Pau Ignasi de Dalmases, que es va constituir també com arxiver perpetuu de l’Acadèmia dels Desconfiats, deixava llibres i documents de la seva extensa biblioteca personal a amics i coneguts que hi estaven interessats. Com que es conserva el catàleg complet del fons -en un inventari notarial- saben que estava integrada per nombrosos exemplars de categoria, tot i que fou disgregada al 1738, en temps del fill i successor de Pau Ignasi, com hem dit, la major part van acabar a la Biblioteca de Catalunya, comptava amb cent vint- i-dos manuscrits, molts d'ells anteriors al s. XVI i amb set-cents cinquanta- tres impresos, alguns d'ells incunables (llatins sobretot) és a dir impresos abans de l’any 1500; també edicions gòtiques, textos jurídics, i hi predominaven les impressions del s. XVII de caire polític sobre la guerra dels Segadors, la guerra de Franca i altres, mentre que passaven d’un centenar les obres de principis del XVIII, entre les que hi havia també poesies patriòtiques dedicades a l'arxiduc Carles.

La labor de l’Acadèmia dels Desconfiats no va acabar en no-res sinó que va tenir la seva continuïtat en l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona que es va fundar el 1729, que segueix encara en els nostres dies i que ha estat considerada sempre la continuadora de l’Acadèmia dels Desconfiats. De fet, quan l'Acadèmia de Bones Lletres publica el primer volum de les «Memòries», en el «Resumen historicista» fa constar l'Acadèmia dels Desconfiats com la seva precursora. Alguns dels membres de la desconfiada es van incorporar a la nova acadèmia, fet que testimonia la necessitat hi havia de reagrupar-se i a crear de nou un ambient estimulant que fes possible la realització de projectes de caire educatiu i cultural.

Què feien els acadèmics quan es trobaven: llegien treballs i composicions, els presentaven i comentaven i ho feien constar en les actes corresponents. Per exemple el 23 de juny de 1700 Antoni de Peguera i d'Aimeric va llegir uns versos en els quals ponderava l'enyorament:

Al compás de este río / rompa el dolor mis penas,/ y en ecos de sus voces / publiquen mis suspiros, mis dolencias

Si ausente de mis ojos/ Filis, tu ser albergas,/ deja que llore, triste,/ el más fatal influjo de mi estrella.

Mis lastimados males/ si a tus oidos llegan,/ deja el rigor, ingrata,/ que bastante rigor, en mi, es tu ausencia.

Envidio al pajarillo,/ que en voces lisongeras,/ divierte sus amores;/ y yo aumento las ansias a mis penas...»

I així continuava.

A l’acta corresponent consten aquests versos que han quedat per a la història tot i que ara ens puguin semblar una mica rancis i amb detalls mitològics com aquesta «Filis» que hi surt, una dona de la mitologia grega que té a veure amb la guerra de Troia. Pot sorprendre que els versos siguin en castellà quan l’Acadèmia hem dit que promovia la llengua catalana, però el seu ús era molt limitat i eren pocs els que s’atrevien a fer poesia en català, recordem que els segles XVI, XVII i XVIII són coneguts com de decadència de la llengua i la cultura catalana, de manera que el domini literari corresponia majoritàriament al castellà.

També hi participava el germà petit, Josep Peguera, del que ja hem parlat. Va ser un dels membres més joves -els anomenats «meninos»- de l'Acadèmia, recordem que «menines» era el nom que rebien les nenes de família noble que entraven al servei de les infantes de la cort de Madrid, com en el famós quadre de Velázquez.

Els acadèmics van dedicar una solemníssima sessió el 15 de gener de 1701 a la mort del rei Carles II i van mantenir una activitat continuada fins el 1704 . Va ser, per tant, una vida breu però intensa i com que la major part dels seus components eren partidaris de l’arxiduc Carles el 1714 va ser oficialment clausurada.

Un dels aspectes més importants de l’Acadèmia dels Desconfiats i que cal remarcar és que van marcar una pauta que va tenir continuïtat no sols en altres acadèmies, i la de Bones Lletres específicament, sinó que la seva línia de pensament il·lustrat no es va perdre després de l’11 de setembre de 1714. Com s’ha demostrat recentment, les agrupacions d’erudits van continuar mantenint l’interès per la llengua i la cultura catalana tot i el Decret de Nova Planta de Felip V. Sense aquesta línia de continuïtat no es podria entendre la personalitat i l’obra d’il·lustrats erudits com el vilafranquí Manuel Barba i Roca (1752- 1824) o els personatges de la vilanovina família Papiol, específicament Francesc de Papiol i de Padró (1750-1817), advocat de formació liberal que va representar Catalunya a les Corts de Cadis que van redactar la primera Constitució, la coneguda com «la Pepa» de l’any 1712. Continuadors d’aquests són personatges com els germans Milà i Fontanals o Francesc Xavier Llorens i Barba que marquen la fita de la renaixença, entrats ja al segle XIX.

És així que podem afirmar, ja per acabar, que l’esperit d’aquells Peguera no sols és aquí a dalt a Foix i en les cròniques històriques de Catalunya sinó també en l’evolució de la llengua i la cultura catalana.