Publicat a "La voz del Penedès" el 26 d'agost de 1978
Certament, hem de reconèixer que cap esdeveniment folklòric no ha gaudit d'una evolució tan important com l'art de fer castells, que ha acabat convertint-se en una síntesi vivíssima i pura, despullada de qualsevol element accessori. Per poder apreciar aquesta evolució ens caldrà revisar els seus possibles orígens fins als nostres dies.
Encara avui els estudiosos del-tema no s'han posat prou d'acord sobre l'origen del fenomen casteller. Jordi Morant apunta la possibilitat de que el costum de fer castells l'haguessin portat a les nostres terres els Almogàvers, també s'ha parlat del seu origen entre els pobles mediterranis que feien unes danses místiques o religioses, segurament paganes, i els catalans que venien de les Croades les havien vist(1). Trobem documentat que a Tarragona a la segona meitat del segle XVIII es feia l'anomenat ball de Titans pel gremi «Els pescadors» (2). Però s'ha parlat també del ball de Valencians, com diu F. de P. Bové:
«També hem trobat que en el primer terç del segle passat, se'ls coneixia dins la comarca del Penedès amb el nom de «Valencians», que atribuïm al vestuari que ells adoptaren segurament per millor muntar e1s seus atrevits castells i torres, vestuari més propi del camp valencià que del de Tarragona, essent degut tal vegada a aquest motiu exposat el perquè els pobles els anomenés amb semblant nom de «Els Valencians», o qui sap si aquesta comparsa és d'origen valencià».(3) Hem trobat un curiós document que corrobora les afirmacions del mestre Bové, diferencia el ball de Valencians de la Moixiganga, aspecte que no sempre ha quedat ciar, com després veurem, i anuncia la realització de castells de vuit. Els diaris de Barcelona publicaren pels volts del mes d'agost de 1842 la següent nota:
«Vilafranca: El día 30 del corriente agosto se celebrará la fiesta mayor de San Félix, la que durará tres días.
En la vigilia habrá un famoso castillo de fuego artificial con fuego de varios colores' el día del santo al entrar la procesión en la iglesia se echará una pieza de fuego artificial de mucho mérito; y al día siguiente se echará otro castillo de fuego artificial; habrá dos bailes públicos en el salón del cuartel, buena orquesta y el salón bien adornado, los bailes de mogigata, valencianos y demás se esmerarán en divertir al público, y los valencianos ejecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad.» (4).
Com a nota curiosa direm que en aquelles diades va ploure a bots i barrals, no sols a Vilafranca: el Llobregat i el Gaià produïren greus inundacions fins i tot amb pèrdues humanes.
D'altres documents presenten el ball de Valencians assimilat amb la Moixiganga: el programa d'actes de la Festa Major d'Igualada del 1855 diu: «... la divertida mogiganga ejecutando los más atrevidos y sorprendentes pasos del baile de Valencianos...» (5). Joan Amades també creu que ambdós balls feien castells, torres i pilars: «...Acabada la Missa regressarà el M.I. Ajuntament a les Cases Consistorials precedit dels Balls; després la Moixiganga farà davant aquestes els seus atrevits espadats, torres I castells, competint en forca i agilitat amb els Xiquets de Valls»(6).
Ens inclinem a pensar que la Moixiganga era un conjunt de figures atlètiques d'orígens molt antics i impossibles de determinar, que posteriorment es van sacralitzar representant passatges de la passió de Jesucrist. En alguns casos la part atlètica va poder més i s'evolucionà cap als actuals castellers, potser sense arribar-hi mai del tot, però compartint durant molts anys amb el ball de Valencians (d'origen diferent, però tot eren jocs atlètics) els llocs d'honor del folklore de la Festa Major. En altres indrets, com seria el cas de la Moixiganga d'Igualada, el ball s'hauria estabilitzat en les diferents figures, fet que podria explicar el per què Igualada no ha tingut mai colla castellera.
Des d'aquesta perspectiva hem de creure que hi hagueren mútues influències entre els dos balls que mai no podrem esbrinar. Recordem però que el caràcter atlètic de la Moixiganga es presentava sobretot en la darrera figura, anomenada «La Palma del Martiri», que -segurament per la seva major dificultat- fou la primera en desaparèixer quan el ball començà a anar de baixa, i que Joan Amades ja no pogué recollir(7) de la colla sitgetana, que ha seguit fins als nostres dies sense representar-la. Heus ací la descripció de F.de P. Bové: «... era format per quatre pilars molt ben combinats en forma de «quadro» destacant-hi al mig, amb el «cap de colla» que era qui en tots els «passos» representava la figura de «Jesucrist» i que portava enlairat sobre ses espatlles el nen de quatre anys, amb sos bracets aixecats i amb un dit de cada mà senyalant el Cel; causant el conjunt un efecte sorprenent i encisador.»(8) També Gayetà Vidal de Valenciano descriu aquesta figura final i en ella podem veure l'actual costum castellera de portar el pilar al balcó: «...fet per la Moixiganga tot lo ball, i fins la figureta a la barana del balcó per lo que portava lo «nen petit» que solia esser un mestre de casas trempat com un ginjol, conegut per lo renom de Tardana...» (9).
L'extraordinària singularitat de l'art d'enlairar castells radica en que ha sabut desfer-se de tots els elements accessoris que el constrenyien en una rígida cotilla de formes preestablertes com la resta dels nostres balls tradicionals, sense perdre per això el seu caràcter folklòric. Una evolució que no s'ha produït en cap altra manifestació popular d'aquest caire. Així, la Moixiganga, per posar un exemple, resta condicionada per unes formes que ven en a representar passatges de la passió de Crist, que són la seva mateixa essència, car tan sols això dóna sentit al ball. L'art de fer castells ha arraconat tots aquests elements fins a constituir l'home com a essencialitat mateixa del fet casteller. Si els nostres dracs i gegants tenen raó d'ésser en les "Figures de cartró que els simbolitzen o en les danses que executen, els castellers tenen el seu fi últim en el caràcter humà dels protagonistes. D'ací que només puguem definir-los amb la frase «forca, equilibri, valor I seny», qualitats inherents a la persona humana.
L'art de fer castells tampoc no es veu forçat per unes formes rígides i predeterminades. Les varietats que es poden aconseguir són infinites, com en qualsevol procés creatiu, I si el fet casteller ha quedat reduït a aixecar castells, torres i pilars, és tan sols perquè aquestes són les formes més arriscades i difícils difícils, car els falcons -germans petits dels castellers- ens han demostrat que les possibilitats i combinacions humanes són innombrables.
És en aquests elements singulars de l'art casteller on cal buscar la seva popularitat i afecció a tots els nivells, a la vegada que cap altre ball no permet una rivalitat tan gran entre les diferents colles, com es demostra cada any en els diversos aplecs castellers.
L'art, d'enlairar castells, torres i pilars és un procés creatiu popular de l'home i per a 1'home, en el qual participa activament tot el poble, omplint les nostres places en les diades castelleres. I encara més, els castellers constitueixen una estètica comunicativa de primer ordre com a elements de creació artística que són, estètica a la qual no és aliena la tonada de les gralles, un element més d'unió en aquest esforç comú de creativitat popular que constitueix el noble art casteller
La comunicació que es desenvolupa al carregar una torre humana explicaria el seu caràcter cultural des de la perspectiva semiòtica ja que estableix un fenomen de significació i de comunicació(10). Certament, en cada castell enlairat a la placa en el assolellat migdia d'un 30 d'agost hi ha un missatge icònic amb un codi clar, producte de la convenció entre el públic; malgrat tot, hi han diversos nivells comunicatius: des de qui tot just coneix les mínimes combinacions castelleres fins a l'afeccionat que sap les possibilitats de cada colla abans de començar a carregar el castell. Per això varien també els moments de la lectura visual del missatge segons la predisposició del receptor que, abans de constituir-se la imatge pot saber ja el que aquesta dirà d'acord amb un conjunt de dades prèviament aportades i que, amb un lleuger marge d'error, calcula, per exemple, les possibilitats humanes, morals i la idoneïtat del moment per enlairar un quatre de vuit. Finalment hi pot haver encara una relectura del missatge icònic amb posterioritat a la comunicació, quan alguns examinaran el fet casteller sols com un esdeveniment folklòric, mentre d'altres consideraran principalment el seu caràcter atlètic, i uns tercers veuran en la torre humana enlairada el millor exemple de l'ànima de tot un poble.
El públic receptor del missatge està interrelacionat per les línies comunes d'aquell, tots ens hem trobat més d'una vegada comentant incidències amb gent que tenim al costat a la que no coneixem de res, però amb la que ens sentim units per la comuna afecció castellera. A la vegada en alguns casos concrets el missatge icònic en pot originar un de nou del receptor primitiu a l'emissor moltes vegades s'han carregat castells amb enxanetes porucs que esperonats pels crits del públic acaben fent l'aleta: la reacció del receptor ha fet l'efecte desitjat en l'emissor.
Però, potser el caràcter més singularíssim del fet cultural de l'art d'enlairar castells, torres i pilars, sigui la seva momentaneïtat, la joguina d'un instant de joia que esclata pels quatre cantons de la placa de la vila en la diada de Sant Fèlix de veure un quatre de vuit coronat, enlairat als espais infinits del blau vilafranquí com la millor imatge del nostre poble.
(1) MORANT I CLANXET, Jordi. "Història dels Castells". Patronal deis Castells de Tarragona 1976. pg 17.
(2) MORANT 1 CLANXET. Jordi. Ibid. Pg. 22.
(3) BOVÉ, F.de P. "El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars". El Vendrell 1926
(4) "El Constitucional", n. 1.210, Barcelona 22 d 'agost 1842. Pg. 3.
(5) Esmentat per MORANT I CLANXET, Jordi. Obra citada. Pg. 55.
(6) AMADES, Joan. "Els Xiquets de Valls". Barcelona 1934.
(7) AMADES. Joan. "Costumari català". Salvat, Barcelona 1959: Vol. IV. pg. 9Q4- 907.
(8) BOVÉ. F. de P. Obra citada. Pg 56.
(9) VIDAL i VALENCIANO. Gaietà. "Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès". Vilafranca Penedes 1912. Impremta de Pere Alagret.
(10) ECO. Humberto. "Tratado de semiòtica general". Lumen. Barcelona 1977. Pg. 57 i següents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada