Parlament en l'acte de presentació del llibre Notes històriques sobre Cal Berger- Balaguer La casa Elies Valero de Vilafranca del Penedès, el dijous 22 de setembre a l'auditori del Fòrum Berger- Balaguer.
A hores d’ara seria pretensiós per la meva part afirmar que en aquest món hi ha cases anodines, sense personalitat, cases amb personalitat i peces arquitectòniques úniques.
La casa on ens trobem era coneguda popularment com a "ca la Remei del Forn", l'esposa d'en Balaguer i després d'Elies Valero, tal com expliquem al llibre. Oficialment és la casa Elies Valero -pel nom de qui va encarregar el projecte de construcció-, i per tots és Cal Berger- Balaguer -pel nom de qui la va posar a l’abast públic com a fogatge de cultura- des de fa anys seu de la fundació Pinnae.
Seria una obvietat afirmar que aquest espai arquitectònic és una casa amb personalitat específica. Possiblement és molt més, constitueix una de les imatges arquetípiques d’aquella Vilafranca que tenia pretensions de ser una «senyora vila». Seria una obvietat afirmar-ho perquè ja ho van constatar els arquitectes Güell i Coquillat el 1910 quan van estudiar l'entorn on s'havia d'ubicar la construcció i van observar el privilegi d'aquest espai per a ser observat -i admirat- de manera preeminent, en especial si hom entra a Vilafranca per la banda de Barcelona, però també si, procedent de terres tarragonines, el viatger arriba a la Rambla, com a mi m'agrada dir un passeig únic tot i que amb dos cognoms i una cantonada.
La torratxa primer, i a continuació tota la façana de cal Berger- Balaguer son elements amb una personalitat específica, imatge de la identitat d'aquella Vilafranca que mossèn Trens -nebot de la senyora Remei Ribas, la Remei del forn- va dibuixar amb paraules mestrívoles quan en aquella obra impagable que és "Vilafranca, senyora vila" va escriure:
"Vilafranca és una vila d'art sense ésser un museu. És una vila que des dels romans continua evolucionant i ha sabut embolcallar la seva existència amb l'art de cada època. Un dels secrets de la seva natural elegància, és el d'ésser una vila burgesa en el sentit primitiu de la paraula. És a dir, una vila sortida vegetalment del burg... com una parra ufanosa, que s'estira i s'enrosca per ajustar-se als plens i als buits d'una casa plena de blat, de vi i d'unces.
En els segles XVII i XVIII, en què l'urbanisme no passava d'ésser un instint i una vaga aspiració produïda pel benestar i la riquesa, Vilafranca es va desvetllar a una nova vida i es va eixamplar esbotzant les antigues muralles i les cases entravessades, acaparant espais, en aquells temps no cotitzables. Sense més pressentiments d'agressió que la d'una competència comarcal, va estirar cames i braços en plena migdiada de prosperitat... Fou una embriaguesa de xarel·lo i malvasia, una eufòria setmanal de mercat.
Vilafranca no sols té una perfecta distribució d'espais, sinó també de casals inflats de prosperitat..."
Potser no és el retrat de la Vilafranca d'ara, però si la de fa un segle quan va veure enlairar aquest "casal inflat de prosperitat" que avui ens acull i que, com podreu resseguir a les pàgines del llibre que avui presentem, durant dècades es va personalitzar molt més per la seva façana que no pels espais interiors, llevat de les anomenades sales nobles. Crec que queda esplèndidament remarcat a la portada del llibre amb aquesta fotografia en color, amb els seus tons esgrogueïts pel pas dels anys en les imatges que no eren digitals com ara sinó amb una realització química que deixava sentir el pas de les dècades.
El cert és que quan als anys setanta Caixa Penedès va adquirir l'immoble ho va fer -i tots ens vam felicitar llavors per la iniciativa- més per la voluntat de preservar un patrimoni i posar-lo a l'abast de tothom a través de la seva obra social que no per tenir un projecte específic que fes imprescindible un espai d'aquestes característiques. L'encert dels espais tal i com finalment es van configurar i específicament l'encert de crear aquest auditori queda més que demostrat amb el programa d'activitats que d'un cap de l'any a l'altre, s'acullen en aquestes parets.
Diuen que a l'hora del meló no hi val el sermó, de manera que acabo donant les gràcies, en primer lloc a la Fundació Pinnae que ha sabut mantenir i ampliar l'esperit d'aquella obra social de Caixa Penedès i en aquesta línia em va oferir la possibilitat d'estudiar a fons la casa Berger- Balaguer, la seva història i la dels seus personatges, agraïment a l'amic Raimon Soler per les severs paraules, una veritable lliçó d'història, a tot l'equip de Gràfiques Kerpe que ha fet possible aquesta edició, no pas luxosa però ben digna i a tots els que, com l'equip de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, han col·laborat a posar a l'abast la documentació a estudiar, i també diverses imatges, i encara l'obligació ara complementària de recordar aquí l'estudiós Antoni Sabaté Mill els dos fulletons del qual, editats per Caixa Penedès als anys vuitanta, han estat la primera base d'aquest treball. I a tots vostès moltes gràcies per la seva atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada