La festa, exercici de nostàlgies

Publicat a "La Voz del Penedès" el 25 d'agost de 1979.

Per primera vegada sentiré el cor enxiquit quan, a la volta de les dotze del migdia del proper vint-i-nou d'agost, la llunyania no em deixi escoltar com la tronada enceta un doll infinit de sentiments preciosos, records que constitueixen bona part de l'essencialitat de la nostra vida donant sentit a la realitat diària. Al cap i a la fi la Festa Major porta en el seu si, bona part de l'ànima de tots els vilafranquins: mai els cors bategaren amb tanta forca i els sentiments es convertiren en font d'espiritualitat com l'instant que any darrera any, amb la quotidianitat d'una tradició mil·lenària, el Drac inicia el camí de la cercavila, Rambla amunt. Mai es trenca en 1'aire el silenci de milers de persones com quan el menut enxaneta corona la grandiositat d'un castell ben plantat a la placa més castellera, un menut lleuger i arriscat que dóna sentit i totalitat a la tasca, l'esforç sublim de molts homes. Any internacional del nen, heus ací un homenatge continuat als nostres menuts: la placa esclata en crits de joia, un cop més el prodigi ha esdevingut realitat i la imatge del més menut resta com la millor sensibilitat encoratjada, imatge i sentiment d'un poble.

Molt s'ha escrit sobre la nostra festa i encara quasi tot resta per dir, l'anima popular s'escapoleix una i mil vegades de definicions i intents de comprensió racional. Cal viure la festa i sentir vibrar l'ànima d'un poble que engrescat i joiós camina vers el futur per sobre d'incerteses i problemes. Però any darrera any seguirem intentant posar en solfa l'espiritualitat que sant Fèlix retorna al cor del poble, i tindrem absolutament presents un bon grapat de records.

Recordo que en els darrers trenta anys, quasi fins ara mateix, el sentit de festa es començava a sentir en el meu veïnatge en iniciar-se la menuda festa de sant Magí, especialment amb la corresponent novena. Sovint he pensat si no fou aquesta petita capelleta un reducte des del que els nouvinguts, generalment elements procedents de la menestralia que havien anat constituint el nou barri, les cases de la Barceloneta, intentaven fer sentir la seva vitalitat enfront de la majestuositat i antigor de la festa gran de tots els que sentien, des de la seva perspectiva de petita burgesia botiguera, que el seu era -il·lusions dels sentiments- un vilafranquinisme de soca-rel. elements vius de la Senyora Vila. Però sant Magí sols era, com ara passa amb les festes dels barris, un camí cap a sant Fèlix, una sendera cap a la festa que veritablement ens agermana a tots, antics i nous, vilafranquins o del comarquinal.

Els primers esclats de les dotze del migdia han estat des de sempre joia i temor en el cor dels infants. Tot seguit venia el castell de focs, el veïnat de la Barceloneta sopava aviat i tot segui cap a dalt el terrat, encetant les coques i el xampany en animada tertúlia amb les famílies de les cases properes o de l'escala, Llaminadures de festa que ja s'havien presentat després d'anar a la novena de sant Magí. Pel general, tot just passava la fresca i els homes uns quants dies abans esperaven en samarreta els corresponents avisos previs a l'esclat de colors en la nit, les dones treien el vano i comentaven els darrers preparatius de la festivitat i les característiques de l'àpat del dia següent, els preus de les aus de ploma al mercat i les característiques de l'esperat rostit. En els ulls d'un infant el castell de focs era un instant de crits, expressions de sorpresa i un embadalir-se davant de tants colors que omplien la nit anunciant grans diades, i talment semblava que ens caurien al damunt.

Tot seguit començaria la sendera de la gentada, al circ de la mà de 1'avi, intentant emmirallar-se en prodigis i tendències exòtiques. La resta tothom la sap: tocar el Drac, mirar castells i gresca a totes hores. Però des de llavors, ara i sempre, ens acostem a la festa amb tota aquesta munió de records que ens retornen a l'ànima d'infant i ens fan sentir el prodigi generós d'ésser vilafranquins.

Monzalbarba, agost 1979