Publicat a la revista «del Penedès» n. 25. Institut d’Estudis Penedesencs 2011.
Els Via, Figarot
L’any 1864 l’administració de la Festa Major es concedeix a Mn. Manuel Mestre, de cal Guatlle, popularment ara de cal Gotlla, Magí Via i el seu nebot Fèlix Via tots dos de cal Figarot, Josep Girona, de cal Cortó i Jaume Martí, el Rafilat “...lo Rt. Mestre los digué: com que som administradors de St. Fèlix, aqueix nom Vs. portan de americanos, demana una festa estraordinaria y sinó se posaran un borró...”1. Consta al llibres sagramentals de l’Arxiu de les Parròquies de Vilafranca (APVP) que l’americano Magí Via Blanch, “Figarot”, havia nascut el 18 d’abril de 1800, fill de Fèlix Via Jové i de Francesca Blanch, no va morir a Vilafranca. El seu germà Fèlix Via Blanc es va casar amb Margarida Ràfols Raventós el 8 de juny de 1813. El fill d’aquest matrimoni, Fèlix Via Ràfols, nascut el 1824, va ser el continuador dels negocis del seu oncle a terres americanes. Es va instal·lar a Barcelona, al número 16 de la Rambla del Centre on va morir als 69 anys el 27 d’abril de 1893, vidu d’Eulàlia Raventós i Pometa, el matrimoni havia tingut tres fills, la primera Cecília, nascuda el 8 de juliol de 1860; el segon fill Josep, nascut el 27 de novembre de 1863 i la tercera Maria, nascuda el 17 d’octubre de 1865 que es casaria amb un fill de Miquel Torres Vendrell i era, per tant, nebot de l’americano Jaume Torres Vendrell.
Tot i la residència barcelonina, els Via Raventós no van deixar l’espai vilafranquí on hi tenien la base de la seva activitat comercial i el 1888 van veure enllestida la seva casa al carrer del general Prim, en l’espai que anteriorment hi havien tingut uns magatzems. L’edificació de Cal Figarot va ser projectada per l’arquitecte barceloní August Font i Carreras del 1888 i va cridar l’atenció pels elements de caire medieval, com les arcades ogivals dels cinc portals de la façana principal, els forjats d’aquesta balconada i també l’ampli pati posterior que amb les palmeres mostra una ambientació clarament indiana. La casa va rebre popularment la denominació de “ca la Maria Via o la Maria Figarot” la seva darrera estadant abans que als anys vuitanta fos adquirida pels Castellers de Vilafranca.
Antoni Martorell ens recorda que Fèlix Via i el seu soci Josep Raurell havien acreditat a Cuba als anys seixanta del segle XIX els vins del Penedès amb la marca Via i Raurell2. El cert és que Fèlix Via, tot i tenir els negocis a terres americanes i la residència a l’espai barceloní va ser enterrat a Vilafranca.
Els Torres
Fills de Josep Torres Gual de Sant Pere Molanta i Rosa Vendrell de Subirats, els Torres Vendrell, nascuts tots ells a Sant Pere Molanta3 en un entorn pagès, van anar situant la seva activitat comercial a Vilafranca a partir de les relacions comercials que el més petit va concretar a terres americanes.
D’acord amb les informacions de l’APVP els dos primers fills del matrimoni eren els bessons Josep i Joan, ambdós nascuts el 1835 i, prou curiosament, morts també amb molt poc temps de diferència, el primer en Josep el 12 de gener de l’any 1900 i en Joan el 26 de gener del mateix any. Potser seria en reconeixement a aquest caire que els van fer dues tombes igualment bessones al cementiri de Vilafranca, una davant de l’altra, a banda i banda del camí que mena a la capella del recinte sagrat on, si ens hi adrecem, trobem la d’en Josep i la seva família a la nostra dreta i la del Joan a la nostra esquerra. Josep Torres Vendrell, comerciant, s’havia casat amb Marina Montserrat Masana i vivia a Vilafranca igual que el seu germà Joan, també dedicat al comerç, vidu en primeres noces de Maria Marcé i casat en segones noces amb Dolors Puig.
Vindria després el tercer germà, Miquel Torres Vendrell, nascut el 1832 i casat amb Maria Casals Rovira de la parròquia dels Monjos, va ser qui va portar l’activitat comercial vitivinícola des de Vilafranca a instàncies del seu germà petit, en Jaume, creant l’empresa vitivinícola Torres i Cia., va morir el 1910. Poc abans del seu traspàs, l’any 1909 són ells, o potser algun dels seus filles els que porten endavant la construcció d’una casa de nova planta als números 11 i 13 de la Rambla de Nostra Senyora, destacada obra modernista de l’arquitecte Santiago Güell i Grau que coneixem com a casa Torres i Casals -o cal Fortuny pels seus següents estadants, la família del metge Ricard Fortuny. A la façana hi són ben visibles les inicials M.T. que corresponen a Maria Torres Casals, nascuda a Sant Pere MOlanta el 1858 o 1859, filla de Miquel Torres Vendrell i Maria Casals Rovira, i casada amb Josep Surià Raventós. El seu casori no consta a Vilafranca; morí el 10 de juny de 1913 als 54 anys, quan residia a l’esmentat immoble de la Rambla de Nostra Senyora 13 (Llibre d’Òbits de Santa Maria 1909-1931, foli 31v, inscripció num. 40) aquesta família va emparentar amb els Fortuny i la casa esdevingué la del prohom Ricard Fortuny, els seus fills en van fer finalment donació a Vinseum.
Les tombes bessones dels bessons Torres Vendrell
La figura de l’americano es la del germà petit, Jaume Torres Vendrell, nascut el 1839 i mort sense descendència el 28 d’octubre de 19044. Va ser enterrat a Barcelona on finalment havia establert els diversos negocis amb fàbriques de filats de cotó com la de Malgrat que va ser visitada pel governador civil el febrer de 19045, o una manufactura de teixits a Sant Martí de Provençals. Va fer també inversions en companyies navilieres i fins i tot en el món de les publicacions barcelonines amb el “Diario del Comercio” que era de la seva propietat. La seva figura, prou característica de l’home de negocis que aprofita totes les circumstàncies de la vida on hi veu una mínima possibilitat de negoci, va ser glosada amb un caire proper a la narració novelesca per Clovis Eimeric. En veiem una mostra:
Llegó a la Habana como vilano perdido en los vientos ciudadanos, brizna de paja en la inmensidad de los campos, pero no se arredó: en sus bolsillos seguían aquellas pesetillas que se había traído de Villafranca, acaso aumentadas con alguna propineja conseguida con servicios extraordinarios a bordo; a las espaldas el hatillo y los zapatones. Por aquellos días, los españoles, y en especial los catalanes, hallaban fácil acomodo en la capital cubana. Había muchos comerciantes catalanes bien dispuestos para acoger a sus compatricios, cuando acudían leal y honradamente a ganarse un puñado de pesos. Torres no fue una excepción de la regla. Halló un compatriota y una tienda modesta donde emplear sus actividades, una mesa donde saciar su excelente apetito y, bajo un mostrador, un hueco a modo de yacija: no era mucho, pero a todo ello se agregaría un peso semanal de soldada. ¡Un peso! ¡Qué ilusión para el aventurero en flor! ¡Y con qué orgullo lo recordaba Torres cuando era ya millonario!
Pasó varios años en la tienda. Salía apenas los domingos por la tarde, seguía durmiendo bajo el mostrador, vestía en ocasiones la ropa usada que su amo le cedía, ganaba ya dos o tres pesos semanales, pero no gastaba un centavo. Peso tras peso, bien amontonados primero, luego formando cucuruchos, consiguió una suma que ya le parecía fabulosa: quinientos pesos. ¡Cuántas cosas podían hacerse con quinientos pesos!¡Cuánto plan, cuánto sueño dorado, cuánto tejer fantásticas empresas!¡Con qué afán leía y releía las revista norteamericanas que le hablaban de maravillosas novedades, de inventos prodigiosos, de creaciones asombrosas de la moda, y cuán locas sugerencias le infiltraba aquella literatura estimulante!
En una de aquellas revistas, pudo enterarse de la existencia de un producto destinado a revolucionar el mundo: el petróleo, que en estados unidos comenzaba a explotarse a gran escala. Desde aquel instante, el petróleo fue una obsesión para el joven Torres, hasta determinar en él un gesto heroico: remitir a una de aquellas compañías petroleras norteamericanas sus quinientos pesos, para que le enviaran el preciado líquido, a fin de propagarlo por la Habana, donde todavía no era conocido. Desprendíase a la ventura de todos sus ahorros. No temía engaños. En la mitad del XIX continuaba siendo merecidamente proverbial la honorabilidad de las casas comerciales.
Audaces fortuna juvat. La carta de Torres Vendrell y su generoso envío de quinientos pesos hizo sonreír a los gerentes del la compañía norteamericana. Ellos buscaban agentes de venta, ciertamente, pero con recursos holgados que asegurasen el pago del aceite mineral que se exportara. Sin embargo, algo de atrayente existía en la ingenuidad de la petición de Torres y, saltando por encima de toda previsión comercial, le enviaron petróleo y le dieron toda suerte de facilidades. Podía ir vendiendo y pagar a medida que cobrara el líquido vendido. Torres creyó enloquecer de alegría. Con febril dinamismo, lanzóse a ofrecer petróleo a conocidos y no conocidos. Coincidió con la oportunidad de colocación de aquella novedad y en contados años, que no rebasaron el lustro, Torres se encontró con unos millares de pesos, un crédito comercial y un negocio boyante. La audacia había colaborado en el éxito.6
Com és fàcilment apreciable, es tracta de la forja del mite de l’americano pujat de res. En qualsevol cas és amb Jaume Torres que neix i s’estructura la que acabarà esdevenint la més important empresa vinícola del Penedès, tot i que amb el seu germà seran els descendents d’aquest els que segueixin la línia de la seva iniciativa.
Del matrimoni de Miquel Torres Vendrell amb Maria Casals Rovira en coneixem cinc fills per les dades que localitzem a l’APVP. A Sant Pere Molanta naixeria l’any 1860 la primera filla, de nom Rosa, que es casaria amb Lluís Trabal Tauler, el matrimoni fixaria inicialment la seva residència al número 13 de la vilafranquina plaça de Jaume I. Rosa moriria el 20 de novembre de 1917.
Vindria després Antoni Torres Casals, nascut a Sant Pere Molanta el 1861, propietari i hereu de les terres familiars en aquest municipi, es va casar amb Maria Via i Raventós, a qui hem esmentat abans com a filla de Fèlix Via Ràfols, el Figarot. El matrimoni vivia a la casa de la família d’ella, a cal Figarot, carrer del general Prim, 11, o potser a la de la seva germana Francesca, al número 8 de l’avinguda de Barcelona, tota vegada que aquella casa era coneguda també com a ca la Maria Via. Antoni Torres tenia igualment uns magatzems o terrenys als números 11, 13 i 15 del carrer de Santa Digna, va morir el 24 de juliol de 1919, als 58 anys.
El tercer fill, Joan Torres Casals va ser qui va continuar la línia del negoci vitivinícola. Nascut el 1865, es va casar amb Josefa Carbó Huguet i va establir la residència al número 1 de la Rambla de Sant Francesc, a l’immoble conegut popularment com “Cal Vamus”, el seu fill Miquel Torres Carbó (1909- 1991) seria el continuador i impulsor de l’activitat empresarial vitivinícola. Joan Torres Casals va morir el 25 de març de 1932.
El 1868 naixeria, també a Sant Pere Molanta, la Francesca, quarta descendent de Miquel Torres Vendrell, es va casar amb el també molantenc Ramon Sans Portabella i van ser els que van tirar endavant la construcció de la casa modernista del número 8 de l’avinguda de Barcelona, obra de l’arquitecte vilafranquí Eugeni Campllonch, al primer pis hi van tenir la seva residència alguns anys, mentre que a la planta baixa hi tenia el despatx l’arquitecte Santiago Güell i Grau qui vivia al segon pis7, Francesca Torres moriria el 2 de novembre de 1920.
Finalment, el 1884 naixeria Mercè Torres Casals casada amb el metge Francesc Campllonch Romeu, la família vivia al número 3 del carrer de Puigmoltó, 3. La Mercè va morir el 20 de maig de 1929.
1 Ara diríem que els posaran mala nota, recollit per Antoni Ribas (transcripció i notes) a Passant comptes amb sant Fèlix Màrtir. El Llibre de l’Administració del patró de Vilafranca del Penedès, de 1778 a 1876. Ed. Ajuntament. Vilafranca 1999. Transcripció de les notes de l’any 1864. Pg. 485.
2 Antoni Martorell a El Penedès al segle XIX. Ed.IEP. 2010. Pg. 34 i 38.
3 Lamentablement l’arxiu parroquial va ser cremat durant la guerra civil. Sobre els fets d’aquests anys podeu veure Joan Anton Sadurní i Vallès Vivències de la guerra 36/39 de quatre personatges rurals del Penedès. A revista “del Penedès” núm. 19. Tardor-hivern 2008-09.
4 “La Vanguardia” 29 d’octubre de 1904, pg. 2.
5 “La Vanguardia”, 25 de febrer de 1904, pg. 2.
6 Luís Almerich. Un comerciante ochocentista. Jaime Torres Vendrell”. Vilafranca 1946. Pg. 8-10.
7 Lourdes Mallart. Santiago Güell i Grau arquitecte vilafranquí. La seva obra 1892/1920. Ed. Museu de Vilafranca 1983. Pg. 14.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada