Conferència pronunciada a Barcelona el 29 de juny del 2022 a la seu dels Amics dels Goigs
Entre els molts aspectes que els goigs ens ofereixen hi ha el de permetre, com a element auxiliar de la història, resseguir la trajectòria cronològica de les impremtes que els realitzaven, un aspecte prou interessant de la història com ho són les arts gràfiques a casa nostra i que viu el seu moment més esplèndid, pel que fa a producció, durant el segle XIX.
El bon amic Antoni Sagarra fa anys que està portant a terme un pacient estudi de buidatge i llistat de totes les impremtes que als Països Catalans, i també alguna de l'Aragó, als segles XVII, XVIII i XIX es van dedicar a l'edició de goigs, amb les dates i la tipologia de totes les impressions que coneixem. No cal dir que aquesta és una tasca titànica i pacient. En el cas de la Vegueria del Penedès, àmbit al que pertanyo, ens aporta vuit peus d'impremta diversos en el cas d'Igualada, dos de Sitges, altres dos del Vendrell, sis a Vilafranca i setze a Vilanova. A tenir en compte aquí que sovint es tracta de nissagues d'impressors que passen d'un a altre membre de la família, com és el cas dels Pina de Vilanova, els Abadal d'Igualada o els Alagret de Vilafranca.
A la ciutat de Barcelona, entre el segle XVI i el XIX n’ha localitzat prop de tres-centes tot i que estem en la mateixa situació que comentàvem fa un moment, sovint es tracta de nissagues que Sagarra ha catalogat d’acord amb els peus d’impremta però que van d’una a altra, així el cas paradigmàtic d’Isabel Jolis Oliver (1682-1770) que va agafar el taller familiar i d’ella va passar a Bernat Pla i a la vídua Pla. Per cert que d’Isabel Jolis se’n va commemorar el 2020 els 250 anys de la seva mort amb una interessant exposició bona part del contingut de la qual és encara penjat a internet, però la commemoració, al bell mig de la pandèmia, va passar amb més pena que glòria quan justament Isabel Jolis és potser la gravadora de boixos més destacada de tota aquesta etapa de la història de casa nostra i ha estat estudiada per la professora Imma Socias de la Universitat de Barcelona en un volum «Els impressors Jolis/Pla i la cultura gràfica a la Catalunya dels segles XVII i XVIII» publicat per l’Abadia de Montserrat el 2001. Isabel Jolis sembla que va aprendre del seu pare, que morí quan ella tenia vint-i-tres anys, les tècniques del gravat al boix, a la vegada que va emprar i es va inspirar en la important col·lecció de gravats que tenien a casa.
La tècnica del gravat experimentà un gran desenvolupament a Europa durant els segles xvii i XVIII i les dones tingueren una participació important, de manera que hi ha una notable llista d'europees gravadores d'aquesta època, en general formades en el seu entorn familiar i aprofitant que solien tenir més bones mans, més capacitat per al detall i més paciència, a banda del possible bon gust, discutible sempre.
En pot ser un bon exemple una imatge de sant Cristòfol realitzada per Isabel Jolis i que sembla inspirada en una estampa d'aquest sant realitzada per l'artista Pere Abadal el 1671 del qual copià alguns aspectes i els trets característics, en aquest cas en la iconografia clàssica, en el moment de travessar el riu amb Jesús a les espatlles, una estampa que tenia com a finalitat preservar d’alguna desgràcia, en el cas de sant Cristòfol com a protector dels viatgers.
El fons d'aquesta impremta, com el de moltes altres que s’han conservat es preserva a la secció de gravats de la Biblioteca de Catalunya, gravats sobre paper però també matrius xilogràfiques.
Ara que som aquí, apuntem el tema curiós que en aquestes èpoques, quan les dones no gaudien d'igualtat de drets amb els homes, les vídues i filles d'impressors eren de les poques que constaven com a actives en una labor empresarial, tot i que difícilment es posaven davant d'una minerva i, a més, el percentatge d'analfabetisme -amb permís de les mestres d'escola de nenes, una altra activitat femenina- en edat adulta era molt més alt entre les dones que entre els homes.
Sobre la història i la labor de les impremtes és prou important la «Història de l'edició a Catalunya» de Manuel Llanas, publicada pel Gremi d'Editors de Catalunya en cinc volums, però que presenta un caràcter generalista i, tot i la seva extensió, no pot entrar en gaires detalls en l'àmbit de poblacions de fora de Barcelona.
.jpg)
Ben interessant igualment és la tesi doctoral de Montserrat Comas Güell, durant molts anys directora de la Biblioteca Balaguer, amb el títol de «La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal (1800-1833)» (de les publicacions de la Universitat de València) que, d'una manera més detallada i acotada en el temps analitza el paper de les impremtes en la transformació política i social que va suposar la desaparició de l'anomenat antic règim.
Però aquest no és exactament el tema que avui ens ocupa, en definitiva, si hi ha una temàtica ben allunyada de la societat liberal aquesta és la dels goigs com a eina de dimensió popular en el culte eclesiàstic i la devoció, com si diguéssim un tema que ens ve del segle XVII i que perpetua el paper de l'entorn de creences i devocions populars.
El final del segle XVIII marca una fita molt important en la història de la impremta catalana, significa un increment sense precedents del nombre d'impressors en moltes localitats, a la vegada que comencen a establir-se en poblacions on abans no eren presents com Olot, Vilanova i la Geltrú o Vilafranca del Penedès. Són diversos els motius que expliquen aquesta expansió en viles on fins aleshores la impremta no tenia presència, des de la fi de les agrupacions gremials, que limitaven l'establiment d'impremtes fins a l'aparició de nous models de negoci.
Un altre dels motius que detalla l'increment d'impremtes fou la necessitat d'un sistema de comunicació ràpid per als temes de legislació. A partir de l'any 1761 s'estableix un sistema de distribució de lleis i decrets a través dels anomenats "vereders", castellanisme que fa referència a sentit de portar una ordre de l'autoritat d'un lloc a l'altre, és a dir que actuaven com a difusors d'aquestes. A partir de 1860 fou obligatori que cada partit judicial disposés d'un vereder i un sistema similar s'establí per a les butlles papals i altres documents oficials de l'església, anomenats "trones", es a dir tribunes per donar a conèixer.
La impremta tingué un paper cabdal doncs en la distribució de documentació oficial. Donada la importància d’aquest sistema, podem deduir que això representà un model de negoci nou que possibilità l'obertura d'impremtes en aquestes localitats. Fins aleshores l'establiment d'aquestes era limitada a ciutats amb una necessitat de producció de documentació molt elevada, com ho eren les ciutats comercials, les capitals administratives o les seus de bisbats.
L'obertura d'impremtes arreu de Catalunya serà constant, però la seva activitat es veu afectada per lleis i disposicions prou diverses en un temps de tants canvis. Amb caràcter general es pot dir que la llibertat d'impremta no arriba fins al segle XX i encara amb pegues i dificultats que a la pràctica imposen una certa censura, en especial a les publicacions periòdiques. Segur que molts dels que sou aquí recordeu aquells anys setanta que determinades revistes i llibres eren segrestats (així es deia) dels quioscs i llibreries tot just distribuïts, i llavors l'amic llibrer en guardava tots els que podia sota el taulell i ens els oferia als clients de confiança, els de la casa que sabia que ens interessava sempre tot allò que no era permès.
El primer text legal que reconeixia la llibertat de premsa a l’estat fou el “Decreto de libertad política de imprenta” de novembre de 1810, ratificat dos anys després amb la constitució de Cadis de 1812. En el seu article 371 deia “Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes”
Al cap i a la fi, resulta que aquest tema de la censura i persecució de publicacions és molt subjectiu, depèn de l'indret, el moment i fins del tipus d'obra, així «Tirant lo Blanc», impresa a València el 1490 i el 1511 a Valladolid en la primera traducció al castellà, tot i ser una novel·la amb nombrosos passatges de temàtica amorosa i fins i tot eròtica no va patir una pressió tan evident de la inquisició.
Les impremtes que a finals del segle XVIII obren portes a moltes poblacions és evident que no feien bullir l'olla només amb la reimpressió de publicacions oficials que, per altra banda, tenien un tiratge limitadíssim, de manera que des del primer moment diversifiquen l'activitat obrint botiga i oferint material de papereria, tot i que de demanda també molt limitada, amb l'excepció de les raimes de paper per a altres botigues, com era el cas del paper d'estrassa per a les paperines o el paper de fumar que tenia una clientela nombrosa, amb marques que sovint feien referència a algun aspecte local indicat amb un dibuix a la capseta.
L'establiment d'una llibreria i impremta oferia una àmplia varietat de productes, en un inventari d’un establiment barceloní de finals del segle XVIII hi trobem romanços, aforismes catalans, estampes, novenes de Sants, goigs, llibres de devoció i hagiogràfics, novel·les populars, auques i llibres escolars, habitualment de lectura o cal·ligrafia, sovint poc més d’una o dues dotzenes de pàgines amb models per copiar la canalla. Molt sovint era el mestre el que tenia els llibres, els alumnes no els compraven com han de fer ara, potser per les limitades possibilitats econòmiques familiars i així era el mestre el que repartia els llibres entre l'alumnat cada dia per fer lectura o copia.
Com deia un bon amic meu, impressor de professió, el més important en un taller d'arts gràfiques era que a totes hores es pogués sentir el trip-trap d'una minerva, senyal inequívoc que es feia alguna feina. Aquesta feina podia ser, especialment fora de les grans capitals, la publicació d'un setmanari local o l'altre, si era el cas, tots ells de tiratge ben limitat, a Vilafranca fins a la postguerra del segle XX difícilment cap publicació periòdica va superar el miler d'exemplars. Una altra feina, amb bona acceptació per part del públic infantil, eren els fulls de rengle i les auques per a la canalla, i les edicions i reedicions de goigs per al públic adult que en sabia la lletra tot i que sovint tenia dificultats per a llegir, de manera que ja he dit més d'una vegada que la premsa i els goigs van ser instruments d'alfabetització sovint a casa i de manera autodidàctica.
Produir goigs -com auques o fulls de rengle- exigia, però comptar amb gravats, sanefes, orles que s'havien d'adquirir de primera mà o ja usats per una altra impremta. En molts casos es tractava del pas d'un taller a l'altre i tots els elements ornamentals s'empraven fins que es feien malbé. Ja hem esmentat Isabel Jolis com a gravadora, els tallers més importants de Barcelona sovint comercialitzaven també boixos per a altres tallers i es copiaven els uns als altres si hi havia algú que havia après l’ofici de gravador i tenia traça. Això permet, per exemple, resseguir l’activitat de producció gràfica d’un taller que ha passat d’unes mans a altres però on seguim trobant les mateixes imatges en els goigs, les sanefes i il·lustracions de complement o culs de llàntia.
D'aquí que l'estudi dels goigs en els seus detalls ornamentals i imatges permet, tot i que es tracta d'una labor certament molt detallista i entretinguda, resseguir el material d'un taller o altre d'arts gràfiques, el que implicaria -no sé pas si algú ho ha fet o ho està fent- l’estudi comparatiu de la tan important col·lecció de boixos de la Biblioteca de Catalunya que hem comentat.
I al costat d'això els goigs han de ser observats en el seu text i la imatge de l'advocació corresponent un aspecte que, curiosament, no té gaire importància, la imatge del Sant que trobem en les edicions dels goigs de sant Fèlix, posem pel cas, no té gairebé res a veure amb la que sabem que es venerava a Santa Maria, importen sols els atributs, la palma del martiri, o les claus en el cas de sant Ramon de Penyafort. Les imatges d’una Marededeu determinada, fora de les d’abast més general com la de Montserrat i encara amb excepcions, fins que no arriba el segle XX tenen ben poc a veure amb l’original, es tracta sols d’una imatge de la Verge amb el nen
Pel que fa al text, aquest era copiat i recopiat una vegada darrere l'altra, inicialment potser de goigs impresos a Barcelona o alguna altra capital, tampoc té a veure necessàriament amb l'advocació, moltes vegades és un text neutre que serveix per a un o altre, amb una estrofa, generalment la darrera, que fa referència a la població que espera els favors del personatge corresponent, en altres ocasions s'agafa el primer que ve a mà i s'explica una història que no correspon al personatge, però que és molt piadosa, els goigs del sant Fèlix que cantem a Vilafranca expliquen la història del tirà romà que intenta que un sant Fèlix, que no és el que té les relíquies a Vilafranca, abjuri de la seva fe cristiana.
També pot servir d'exemple l'edició en un llibre que vam tenir l'oportunitat de realitzar, conjuntament amb l'amic Albert Parellada de Torrelles, dels goigs de Santa Maria de Foix. Des del 1716 fins al 2017, en el decurs de tres segles, vint-i-dos goigs en edicions diverses, gairebé totes sortides de les premses vilafranquines. Vuit d'aquestes edicions empraven el mateix gravat o imatge, sense res a veure amb la imatge romànica que hi havia a dalt l'església o capella romànica, i el text presenta sempre la història de la marededeu trobada i el miracle que, amb variants, podrem trobar en l'origen de moltes altres marededeus trobades. Tenint en compte que hi havia qui hi tenia una especial devoció i n'adquiria les diverses edicions, es tractava sols de tenir cura en canviar les sanefes i els detalls decoratius com els poms de flors.
En definitiva, durant segles la labor dels tallers d'arts gràfiques ha fet possible la difusió de les tan diverses advocacions devotes arreu dels Països Catalans. Un tema que, evidentment, canvia a partir del primer terç del segle XX quan aspectes tradicionals com els goigs desvetllen l'interès d'estudiosos de la cultura popular i assoleixen una dimensió culta en mans de poetes i músics. Tot i mantenir la devoció popular, els goigs són ara objecte d'anàlisi, d'edicions molt acurades, en color o facsímils de goigs antics, resultat de l'extraordinària evolució de les arts gràfiques, a la vegada que els literats revisen, adoben i corregeixen els textos populars i els músics hi posen noves tonades o recullen i ajusten les tradicionals. Una nova dimensió que va molt més enllà de la tradició estricta i que justifica també la presència de col·leccionistes com els que avui s’apleguen aquí i que han tingut la paciència d'escoltar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada