D’alguns americanos vilafranquins i els orígens de la Caixa d’Estalvis del Penedès (II)

 Publicat a la revista «del Penedès» n. 25. Institut d’Estudis Penedesencs 2011.

Cal Vamus, una polèmica vilafranquina

L’any 1908 i per iniciativa popular es va crear una comissió de cara a alçar un monument a Manuel Milà i Fontanals, la presideix el Dr. Franquesa i Gomis però n’era l’ànima Josep Roig i Roqué. El maig d’aquell any la comissió pro monument ja havia fet la proposta d’ubicació. Són anys de gran activitat i iniciatives al tombant d’una i altra Rambla de Vilafranca, l’Ajuntament encarrega aixecar els plànols d’urbanització definitiva d’un espai que esdevé el centre de la vida de relació penedesenca, poc després Pere Llorens –el pare de l’escriptor Rodolf Llorens i Jordana- hi obrirà un quiosc de begudes de disseny modernista abans de passar a regentar el mític Richie Bar, a l’altra Rambla. Però la de Sant Francesc tenia un problema: un grup de cases, en concret tres immobles, eren situats damunt l’espai que es volia urbanitzar. Era aquest l’espai de residència de Joan Torres Casals i Josefa Carbó Huguet i la seva família, situades sobre la Rambla de Sant Francesc, corresponien a tres immobles, dos de la seva propietat i el tercer pertanyent als hereus de Dolors Parlader. El grup de construccions numerava com a Rambla de Sant Francesc 1, 3 i 5 i rebien el nom popular de “Cal Vamus”¹.

El 1910 es va començar a discutir a nivell municipal la remodelació de la rambla de Sant Francesc i l’enderrocament d’aquestes cases, o només d’una part d’elles per arrenglerar tot el conjunt d’acord amb el nou projecte d’urbanització d’aquella zona². A l’Ajuntament hi insistia Josep Maria de Fàbregas, d’aquí que es demanés un dictamen al notari Joan Parés i com que aquest no l’acabava d’emetre un dels propietaris van fer l’oferiment de la seva casa a l’Ajuntament i demanaven signar la compravenda, mentre altres propietaris, en concret Joan Torres i els hereus de Dolors Parlader s’hi oposaven. Com que s’havia obert a nivell municipal un expedient d’expropiació per motius d’utilitat pública, l’Ajuntament nomena una comissió per tal que visiti els propietaris afectats.

El 6 de març de 1912 emeten dictamen els lletrats Fàbregas i Cañas sobre l’enderrocament de les cases de Cal Vamus, l’Ajuntament debat el tema i pregunta en concret als lletrats si en el cas d’un nou arranjament d’aquell conjunt de cases els propietaris podrien procedir a realitzar obres interiors que poguessin afectar la façana, també pregunten si en cas de ser declarat aquell espai de la Rambla bé d’utilitat pública l’Ajuntament hauria de procedir immediatament a pagar la seva valoració³. El resultat d’aquestes consultes va ser que les obres interiors que es practiquessin a qualsevol casa de la població si no afectaven a les parets de la façana, teulada o terrats i no es tractava de les que estaven subjectes a la nova alineació, no podien ser prohibides i ni tan sols necessitaven permís⁴, de manera que encara que s’intenti tramitar un expedient d’expropiació forçosa aquest intent no pot adquirir estat suficient per privar al propietari del seu dret legítim mentre l’expropiació no hagi estat decretada. “Termina este dictamen aconsejando como más práctico el empleo del medio indirecto de la “alineación oficial” para conseguir en plazo más o menos lejano la desaparición de las casas que se pretenda, en vez de acudir al expediente de expropiación forzosa de suyo costoso en tiempo por los trámites necesarios a seguir, no menos que bajo el punto de vista económico”⁵.

El 27 de març de 1912 es va encarregar al Sr. Àlvarez de la comissió especial d’aquest tema que parlés amb el Sr. Torres, el resultat va ser que aquest darrer no va acceptar cap acord de manera que van nomenar una altra comissió formada pels senyors Emili Berger i A. Oller. El regidor Josep Masachs va proposar una subscripció popular per aconseguir fons de cara a l’enderroc tan aviat com fos possible, així va proposar quatre línies de subscripció popular, una dels propietaris de les cases llindants amb les que es volien enderrocar, una altra de tots els altres propietaris de la vila i la comarca “...que tengan afecto o voluntad al embellecimiento de la misma”, una tercera subscripció

a càrrec de tots els industrials de la localitat i una darrera de caire popular. La proposta s’accepta i el que falti per cobrir de capital que pugui ser aportat per veïns de la vila amb caràcter de préstec a un interès que no superi el tres per cent anual, per anar-ho pagant l’Ajuntament faria us dels diners procedents del lloguer de les cases de Cal Vamus que no anessin a terra.

L’Ajuntament de Vilafranca va acordar per majoria l’abril de 1912 tirar endavant aquesta curiosa proposta de les quatre subscripcions. Pocs dies després, Santiago Güell, l’arquitecte municipal, va reconèixer que per motius de feina no podia aixecar el plànol de les dues Rambles, tal i com li havia encarregat el consistori, de manera que aquest va ser encarregat a Antoni Pons Domínguez, arquitecte, matriculat a Vilafranca. Cap a finals d’abril, Silvestre Mata i Bonet continuava les gestions davant del propietari, just quan l’Ajuntament va posar-li una multa per haver fet sense permís obres a la teulada de la casa número 3 de la Rambla de Sant Francesc. Les obres es van aturar però la polèmica no perquè a finals de maig el Consistori encara en parla i no es posa d’acord en tirar endavant la sanció, mentre Joan Torres Casals demana permís per arranjar parets i posar un cartell dient que no es podien fixar cartells.

Finalment, els regidors de la Casa de la Vila el maig de 1912 accepten deixar d’interposar recurs d’apel·lació contra el tema de cal Vamus, de manera que acorden fer el plànol lineal de la Rambla de Nostra Senyora amb les seves rasants per gestionar el seu empedrat del pont del Carril fins a la creu de Sant Salvador, a càrrec de l’Estat. Pocs dies després l’arquitecte Pons va presentar el plànol d’alineació de la rambla de Sant Francesc i es discuteix sobre el plet posat per Joan Torres Casals al jutjat de primera instància contra l’Ajuntament per la multa que li havien posat.

El 17 de juliol de 1912 el ple de l’Ajuntament de Vilafranca -per cinc vots a favor contra quatre en contra- va aprovar l’expedient d’alineació de la Rambla de Sant Francesc exposat durant vint dies hàbils i al que havia presentat reclamació Joan Torres Casals, en concret contra la proposta d’arranjament que afectava la seva propietat, de manera que l’Ajuntament va acordar que la nova alineació no es faria si no hi havia “mutuo convenio o la formación del oportuno expediente de expropiación forzosa”. El desembre de 1912 l’Ajuntament encara discutia sobre cal Vamus i els tràmits judicials que es portaven a terme, en concret sobre la proposta de desistiment de la via judicial i el recurs d’alçada interposat davant el Ministeri de la Governació.

El tema va anar tan per llarg que el 23 de maig de 1913 encara no s’havien posat d’acord els regidors sobre les bases per a la resolució de l’assumpte litigiós amb Joan Torres Casals, de manera que van deixar el tema sobre la taula i van prescindir dels serveis de l’advocat Josep Cañas i Mañé, que fins llavors havia portat els tràmits judicials en concret davant el jutjat de primera instància. Una setmana més tard el litigi es va considerar tancat en aprovar unes bases en les que s’acordava que l’Ajuntament podria comprar les cases 1 i 3 que eren de Torres i la contigua, propietat dels hereus de Parladera, a través d’un conveni amb els propietaris o d’un expedient d’expropiació forçosa. Fins i tot en el cas que una de les dues fórmules es tirés endavant, la família Torres podia continuar gaudint de l’ús de les cases per 10 anys des del moment de l’aprovació del contracte, i amb posterioritat l’Ajuntament podia enrunar les cases pagant el preu que fixessin dos pèrits nomenats un per cada part i un tercer en cas de discòrdia. El preu estaria relacionat amb el valor que tinguessin les finques descomptant-hi les obres de luxe que des del moment d’aquest conveni hi fes la família Torres. L’Ajuntament va autoritzar finalment a Torres a fer les obres que ja havia sol·licitat el juny i el setembre del 1911 i totes les diligències judicials van quedar arxivades.

En Torres fa obres a Cal Vamus, en concret a la façana que dóna al carrer de la Cort, i alguns regidors de l’Ajuntament li volen demanar explicacions però el plenari de l’abril de 1914 rebutja que se l’obligui a presentar-se a donar explicacions i el mateix mes d’abril ho tornen a discutir. Alguns regidors demanen que hi vagi l’arquitecte municipal, Santiago Güell, altres pretenen que no cal o que el sr. Torres té dret a no deixar entrar l’arquitecte que vagi a fer la inspecció a casa seva. Alguns parlaven de la no validesa que conveni que ja s’havia signat i hi havia qui es referia a la necessitat de no haver d’engegar un altre plet, alguns criticaven el plànol d’arrenglerament de les cases de la Rambla indicant que només tenien en compte l’interès de determinades persones i que el plànol només s’havia fet amb la intenció de fer desaparèixer les cases de cal Torres. Finalment acorden per majoria no tirar endavant cap plet ni nomenar advocats i respectar també el fet que en el litigi hi havia intervingut el mateix diputat Josep Zulueta. Hi va haver fins i tot enfrontaments personals quan algun regidor li va dir a un altre que si s’hagués pres tan d’interès per totes les cases de Vilafranca la població seria una meravella, fins al punt que l’alcalde va haver de declarar acabada la sessió i els torns de paraula.

Les castanyes o versets satírics que van circular en els Carnavals d’aquells anys en alguna ocasió havien fet referència al tema: “Cal Vamus anirà a terra/farem un estadi nou/un born per les verduleres/perquè no es mullin quan plou”. Però cal Vamus no va anar a terra i encara es manté dempeus en una ben característica imatge de la nostra població. Ni tan sols en els anys de la Segona República quan l’Ajuntament de la vila va aprovar el Pla Barenys. Allí es preveia una Rambla sense destorbs però el desenvolupament dels esdeveniments de la guerra civil tot just si van aconseguir que les tropes franquistes inauguressin el 1939 la plaça de davant de l’Ajuntament, amb cal Moy acabat d’enderrocar i que la distingissin com a “plaza del Generalísimo Franco”.

El Ton Jané

Descendent d’una família de pagesos benestants a la que trobem redimint censos des del 1808⁶. Antoni Jané Formosa era fill d’Antoni Jané Roig i Josefa Formosa, el pare era boter però esdevingué fabricant d'aiguardents a Vilafranca i el 1850 comprà un terreny situat al raval de la Font, a l’indret anomenat Camí dels Caputxins⁷ i l’agost del 1861 adquirí una casa al vilafranquí Raval de la Font, indrets en els que acabaria construint-se el 1871 la casa familiar en base a l’estil arquitectònic neoclàssic que imperava a l’època. L’activitat d’Antoni Jané Roig en el comerç d’aiguardents va canviar de manera notable a partir del 1837, tal i com havia explicat el seu fill⁸, tota vegada que fins aquell any “les rutinàries destil·leries que arreu estaven escampades per la comarca, no produïen més que holandes, les quals per ser sa aplicació molt reduïda eren pagades a molt baixos preus”⁹. Quan cap a meitats de l’any 1839 s’aconsegueix millorar aquesta qualitat alcohòlica, Antoni Jané, Joan Alcover l’anomenat Pagès de Bellavista produeixen esperits de 35º que els compra la casa Font de Vilanova per exportar-los a Mèxic.

L’any 1868 els comerciants vilafranquins s’arrisquen a traspassar l’Atlàntic i instal·lar sucursals en diferents punts de Cuba, la primera la d’Antoni Jané, que girava amb la raó social Mañé i Jané, amb el seu soci el vendrellenc Rafael Mañé i el seu germà, Marcel·lí Jané¹⁰. L’activitat comercial va anar endavant, els Jané tenen ja o instal·len una fassina amb hort a la zona de les Clotes i constitueixen l’empresa Jané i Cia. fins i tot amb vaixell propi, una bricharca que porta el nom de l’esposa i mare: “Josefa Formosa”, que el setembre de 1886 trobem al port de Barcelona¹¹.

El fill, Antoni Jané Formosa –popularment conegut com “el Ton Jané”-, es va casar amb la seva cosina Josefa Pasqual Formosa, nascuda a Sant Quintí de Mediona¹². Dedicat plenament a la producció vinícola i d’aiguardents i al seu comerç, va establir la seva residència familiar a la casa del Raval de la Font, carrer on el 1907 van comprar una altra casa al número 3 i de la que en conservem el plànols de la reforma amb data de 30 de setembre del 1927, encarregada a Santiago Güell per Josefa Pascual, llavors ja vídua de Jané¹³. La casa tal i com va arribar als anys setanta del segle XX abans de ser enderrocada, tenia una terrassa al primer pis, sobre el jardí, amb unes escales que hi baixaven i que aixoplugaven una espectacular gruta amb cascada, d’acord amb els gustos de l’època. A l’altra banda d’aquest jardí noucentista, amb palmeres de tonalitat colonial, hi havia el saló, que ocupava una edificació independent.

Panteó dels Jané al cementiri de Vilafranca

El matrimoni Jané- Pasqual va tenir quatre fills: l’Antoni que va morir molt aviat; la Josefa, familiarment anomenada “Pepina”, nascuda el 1875 i que el 1899 es casaria amb el notari Joaquim Maria Freixas Martorell, nascut el 1866, fill de l’advocat i alcalde de Vilafranca Ramon Freixas i Miret i d’Eulàlia Martorell; en Joaquim Maria, el gendre, acabaria venent al seu sogre la casa número 25, abans número 19 del carrer de la Palma, històrica edificació que havia estat despatx del seu pare, Ramon Freixas; era el juliol de 1903 quan aquest havia acabat de morir¹⁴. Una altra filla, Francesca Jané Pasqual, familiarment “Fanny”, es va casar amb el vilafranquí Vicenç Mestres, cunyat de l’impressor Pere Alagret i Vilaró, d’aquest matrimoni en serien fills els germans Antoni i Vicenç Mestres Jané. La tercera filla, Antònia Jané Pasqual, va casar-se amb Josep Miquel Bonet de la nissaga dels creadors a Capellades de la important indústria paperera Miquel Costal i Miquel, aquesta branca familiar va continuar mantenint les arrels vilafranquines en unes edificacions de la seva propietat al carrer Progrés.

Seria possible resseguir les finques que la família d’Antoni Jané tenia a Vilafranca¹⁵, entre aquestes un magatzem al carrer del General Prim, número 20, cantonada amb el carrer de Sant Bernat. Creiem que aquest era situat davant de la casa del número 15 de mateix carrer, cantonada amb el carrer de Sant Julià, que també era propietat de la família, construcció projectada el 1901 per l’arquitecte Pere Ros i Tort, que encara avui en dia conserva la seva estructura amb soterrani i planta baixa sota coberta de teula àrab, amb galeria al darrera i accés al jardí; una construcció d’acord amb l’eclecticisme de base neogòtica i que es considera que contrastava amb l’esclat del modernisme que ja es començava a fer notar¹⁶, possiblement va ser construïda com a llar del jove matrimoni de Vicenç Mestres Juvé i Francesca Jané Pascual, filla d’Antoni Jané, i va ser en aquest indret on van néixer els seus fills, els germans Antoni i Vicenç Mestres Jané¹⁷. Era igualment propietat d’Antoni Jané una fassina d’alcohols al terme municipal de Guardiola de Font- rubí, on comptava amb una casa amb caire de xalet que el març del 1920 és objecte d’un estudi de la coberta, a càrrec de l'arquitecte Antoni Pons.

Tot i que sense el caire de benefactor que sovint tenen els americanos de vora mar¹⁸ amb donacions filantròpiques, trobem que cap a les primeries del segle XIX Antoni Jané fa un préstec de 500 pessetes a l'Ajuntament de Vilafranca per comprar l'edifici de la Beneficència. En contrapartida, la remarca de la seva posició social era evident, així va ser una de les primeres famílies de la població que va comptar amb vehicle motoritzat de la seva propietat, amb xofer¹⁹. Però la memòria més significada que ens ha quedat d’Antoni Jané és el magnífic panteó familiar, situat al segon recinte del cementiri vilafranquí. Va ser Josepa Pascual i Formosa qui el 27 de febrer de 1923 va encarregar la capella funerària al contractista picapedrer Manuel Güell Rovirosa, realitzada pel constructor vilafranquí Ramon Gelida sota la direcció de l'arquitecte Santiago Güell i Grau²⁰. S’assegura que aquest darrer considerava aquest panteó com la seva obra mestra. Es tracta d’una capella construïda en estil neogòtic, de planta quadrangular, amb un absis poligonal; aplega tots els aspectes del gòtic arquitectònic: pinacles, contraforts, rosetó, arcs i tota mena de detalls, entre els que destaquen els d’ornamentació vegetal i animal, a més d’un timpà esculpit amb el tema de la resurrecció. A l’interior hi ha capitells de decoració floral i relleus amb temes religiosos.

Els Via Oliveras

Manuel Via Ferret, fill de Pau Via i Manuela Ferret, i Llúcia Oliveras Sivillà, filla de Francesc i de Peregrina, es van casar a Santa Maria de Vilafranca el 31 de desembre de 1818²¹. El 23 de desembre de 1819 els naixeria el primer fill: Manuel Via Oliveras, el 6 de juny de 1821 Francesc de Paula Via Oliveras, el 2 de febrer de 1823 Antoni Via Oliveras, el 9 d’abril de 1825 Francesca Via Oliveras, el 28 d’abril de 1827 Maria del Remei Via Oliveras, i el 23 de juliol de 1830 neix Pau Via Oliveras. Aquest darrer es casarà amb Francesca P. Ferrer i morirà el 3 de novembre de 1900 als 70 anys. El 19 de febrer de 1833 veu la llum el darrer fruit del matrimoni Via Oliveras: la petita Manuela, que potser es va quedar soltera per tenir cura dels seus pares que ja eren grans.

Per la referència que esmentem més avall, els Via Oliveras eren també “americanos”. Els creiem emparentats amb els Via “Figarot” tot i que no ho podem afirmar perquè no n’hem trobat el lligam, i possiblement també amb els Casals, emparentats amb els Torres, de manera que es poden suposar lligams, la prova és que Fèlix Casals, germà de Maria Casals Rovira (casada amb Miquel Torres Vendrell) serà el padrí de Maria del Remei Via Oliveras.

Pau Via Oliveras es devia quedar amb el patrimoni de l’hereu Antoni Via Oliveras que havia nascut el 1823 i moriria solter als 67 anys l’11 de maig de 1890, a Barcelona, al carrer Pau Claris número 9, i porten a enterrar a Vilafranca²². Per la mort dels germans i família aquest patrimoni va passar finalment a la senyora Manuela Via Oliveras com explica Antoni Sabaté Mill: “...Pau Via Oliveras, un vilafranquí, que havia amassat una enorme fortuna a les Amèriques (quan resolgué emprendre l’obra de reforma, havia perdut la muller i nou fills). Del senyor Pau Via procedí la iniciativa de reformar la façana de la basílica de Santa Maria, reforma que no va poder veure ni començar per haver-se anticipat la mort...”²³ Així consta que va ser la seva germana Manuela, hereva del patrimoni del difunt Pau, dona soltera d’abundant patrimoni econòmic i de molta religiositat, que el 1903 es va comprometre a pagar la construcció de la nova façana de Santa Maria, en estil neogòtic, a més d’altres aportacions a la millora de la basílica. El 20 d’agost de 1905 es va portar a terme la benedicció de la nova façana. La senyora Manuela no sols va fer aportacions generoses a iniciatives eclesiàstiques, sinó que també en consta alguna de civil, com el 1909 que va pagar un microscopi amb destí a l’escorxador municipal.

Manuela Via Oliveras va morir el 27 d’octubre de l’any 1911 a la seva casa del carrer del General Prim número 3. Curiosament, l’Ajuntament no se’n va fer ressò amb condol pel seu traspàs en el llibre d’actes del plenari municipal, tal i com era habitual. El juliol de 1912 Mn. Joaquim Inglada Via i la seva germana Alberta van fer saber a la Junta d’Obra de Santa Maria que eren hereus de confiança o marmessors de la difunta Manuela Via i Oliveras amb testament davant el notari Melo, on diu que s’assigna i es llega a l’església parroquial per reparacions la quantitat de 60.000 pessetes. La Junta d’Obra de Santa Maria va prendre l’acord d’acceptar els diners per a reparacions al temple, bàsicament de cara a la construcció d’un orgue nou ja que estava en molt mal estat i van autoritzar i facultar a Mn. Joan Badia perquè realitzés les necessàries gestions sobre el tema. També es van aplicar diners a la reparació i ornamentació de la capella del Sagrament. La reparació a fons de l’orgue es va inaugurar el 14 de setembre de 1913 i va ser beneit amb una missa cantada per la comunitat de preveres i l’execució de diverses peces musicals a càrrec de Bernardo de Gabiola, professor del conservatori de Madrid²⁴.

Els hereus, Mn. Joaquim Inglada Via, nebot de la senyora Manuela i la germana del mossèn, Alberta Inglada Via, van fer possible amb el patrimoni de l’esmentada herència que el 1916 es construís l’edifici de l’Asil Inglada Via, obra modernista de l’arquitecte Santiago Güell i Grau.

El darrer lliurament de diners com a hereu de confiança a la Junta d’Obra de Santa Maria el va fer Mn. Joaquim Inglada el 3 d’agost de 1921. El dia 1 d’abril de l’any 1922 Mn. Joaquim Inglada era el degà de la Comunitat de Preveres i l’asil Inglada Via ja funcionava perquè per celebrar els 25 anys de Mn. Joan Badia com a degà del Penedès el dia abans de Corpus es van repartir profusament bons de pa, de carn i arròs, als pobres i dinars del dia de Corpus a la Beneficència Vilafranquina, Asil del Carme, Asil Inglada Via, malalts de l’hospital i presos a la presó.

Mn. Joaquim va morir a l’asil Inglada Via el 10 de gener de 1933, als 88 anys, era fill de Pere Inglada i de Josefa Via, havia nascut a Vilafranca i els seus pares també. La seva germana Alberta Inglada Via va morir també a l’asil Inglada Via el 14 de juny de 1934, als 80 anys.

1 S’atribueix l’origen d’aquesta curiosa denominació al fet que quan la família sortia de casa, Joan Torres se situava a la porta del carrer i reclamava a la resta de components que baixessin d’una vegada amb l’expressió “Vamus!” que acabaria donant nom al conjunt de construccions.

2 No és pas difícil d’entendre aquest arrenglerament perquè el conjunt dels immobles no s’ha tocat i més de cent anys després encara manté la mateixa cantonada llavors objecte de polèmica.

3 Llibre d’Actes. Ajuntament de Vilafranca, any 1912. foli 192, r i v. (ACAP).

4 Article 164 de les ordenances municipals. Ajuntament de Vilafranca, 1912.

5 Llibre d’Actes. Ajuntament de Vilafranca, any 1912. foli 195, r. (ACAP)

6 La història familiar d’Antoni Jané podria ser objecte d’estudi tota vegada que bona part de la documentació, més familiar que no pas empresarial, es conserva a l’ACAP, dins del fons Freixas.

7 Notari Narcís Vallès de maig del 1850. Còpia al Fons Freixas (ACAP).

8 En els libres de comptes que el seu fill Antoni Jané Formosa va mostrar a Antoni Martorell i Peñalara i que aquest esmenta a El Penedès al segle XIX. Ed.IEP. 2010. Pg. 31.

9 Antoni Martorell i Pañellas El Penedès... Pg. 31.

10 Antoni Martorell i Pañellas El Penedès... Pg. 34.

11 “La Vanguardia” del 30 de setembre de 1886 parla de la corbeta “Antònia Formosa”, de Jané i Cia.

12 Vid. [Joan Solé Bordes]. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané 1983-1994. Vilafranca. 1994.

13 ACAP, fons Freixas. Maria Lourdes Mallart esmenta el 1917 l’obertura d’una porta i una finestra a una propietat al carrer dels Banys. M.L. Mallart. Santiago Güell i Grau, arquitecte vilafranquí, la seva obra 1892/1920. Ed. Museu de Vilafranca 1982. Pg.75. La reforma o nova construcció que esmentem no es catalogada en el llibre que només arriba al 1920.

14 Notari Manuel Crehuet de Barcelona, juliol del 1903. Còpia al Fons Freixas (ACAP).

15 Relació de finques que té Antoni Jané al terme de Vilafranca. Fons Freixas (ACAP).

16 Joan Rosselló (et alt.) Vilafranca del Penedès a través de la seva arquitectura. La ciutat que ens ha arribat. Vilafranca 1992. Pg.136.

17 [Joan Solé Bordes]. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané 1983-1994. Pg. 13.

18 Així ho vam assenyalar a “Americanos”, “Indianos”. Arquitectura i urbanisme al Garraf, Penedès i Tarragonès (Baix Gaià) Segles XVIII-XX. Vilanova. Museu Balaguer 1089. Pg. 107.

19 [Joan Solé Bordes]. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané 1983-1994. Pg. 13.

20 Documentació familiar al fons Freixas (ACAP).

21 Totes les notes familiars són recollides dels llibres parroquials de l’Arxiu de les Parròquies de Vilafranca (APVP)

22 Volem creure que són enterrats al panteó dels Inglada Via a l’entrada del cementiri de Vilafranca, a la banda dreta en el primer recinte, amb la mort de la senyora Manuela la capella va passar a pertànyer a l’Asil Inglada Via.

23 Antoni Sabaté Mill “El doctor Joan Badia i Capdevila” aplegat al volum De prop i de lluny. La vila i alguna gent Edicions “El 3 de vuit” Vilafranca 1994. Vol. I. Com és habitual Sabaté no esmenta les seves fonts d’informació, sempre prou serioses.

24 Les dades que segueixen son de Joan Solé i Bordes, Aspectes de la vida religiosa vilafranquina entre 1861 i 1936. La Junta d’Obra de Santa Maria, estudi inèdit presentat a IV Seminari d’Història del Penedès, Institut d’Estudis Penedesencs 2009.