Els darrers
anys, s'ha treballat molt en l‘estudi de la cultura de masses ¡ dels moderns
sistemes de comunicació¡ semiòtica a nivells generals. L'estrepitós
desenvolupament dels mitjans de comunicació social a les darreres dècades en
demanava ,evidentment, un estudi en profunditat
que, abans de tot, delimites posicions i aclarís el seu caràcter, moltes
vegades alienant, producte de la manipulació a què està sotmesa per part dels
diferents grups socials de pressió, o pel mateix poder polític.
Ben aviat
quedaren delimitades dues posicions en l‘estudi i consideració de la cultura de
masses. Umberto Eco les ha denominat la dels apocalíptics i la dels integrats (1).
Els primers són plenament conscients del caràcter alienant —i fins i tot inhumà—
de la cultura, tal com està prevista en els plantejaments actuals, i és per
això que propugnen una alternativa contracultural, que sens dubte tindria unes característiques
més racionals i assossegades enfront dels remolins vitals imposats a l'home
actual. Pel contrari, el corrent dels integrats —segons la nomenclatura d'Eco—
resta convençuda que aquest és un moment sense precedents en la història
humana, en la qual la cultura és, com mai, a l'abast de tothom.
Ben mirat, la polèmica
no és pas d'ara. Ja el 1928, Salvador Dalí, Lluis Muntanyà i Sebastià Gasch
llençaven el seu famós Manifest Groc, en el qual es revelava una posició
davant la cultura, que Umberto Eco no dubtaria a qualificar d'apocalíptica, per
la seva postura clarament
contrària a diversos fets culturals catalans. Així, afirmaven:
DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà
DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l’Orfeó Català, amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música i àdhuc, de composicions originals (Pensem amb optimisme en el cor dels Revellers americans).
DENUNCIEM l‘absoluta indocumentació dels crítics respecte a l'art d'ahir i l'art d'avui;
DENUNCIEM els joves que pretenen repetir l'antiga pintura
DENUNCIEM Els joves que pretenen imitar l'antiga literatura.
DENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians
DENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: "Jordi¡" (Per a l'alegria i comprensió dels nois res de més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall...)
En aquesta línia, i salvant les distancies dels diversos plantejaments artístics o intel·lectuals, els moviments catalans d'avantguarda de finals dels anys 20 seguirien aquesta línia apocalíptica enfront de les diverses manifestacions de la cultura tradicional catalana. Malgrat tot, és molt significatiu que ni els del Manifest Groc ni cap altre grup d'avantguardistes parés esment en la consideració —per rebutjar-la, és ciar— del folklore, com a fet d'una tradició innegable.
Voldríem explicar ací que, enfront de les diverses posicions teòriques que no creuen en la possibilitat d'una creació artística i cultural per part de les masses populars, el nostre folklore, i molt especialment el fet casteller, constitueix l'expressió màxima de la creació artística del nostre poble, i que cal considerar els castellers com un veritable fet de cultura.
A ningú no se li escapa el caràcter eminentment popular que sempre ha tingut el fenomen casteller a la nostra terra. És ciar que, amb aquesta imatge al cap, hem de rebutjar totalment l'afirmació d'Umberto Eco quan, segons ell, "... no existe forma de creación 'colectiva' que no esté mediatizada por personalidades más dotadas que se hacen intérpretes de una sensibilidad de la comunidad en que viven. No se excluye, pues, la presencia de un grupo culto de productores y de una masa que disfruta de los productos..." (2).
Més endavant ens pararem a considerar el paper de tots i cadascun dels elements humans que componen l'art de fer Castells. Analitzem, ara, l'encertada disquisició de Joaquín Galán, tot diferenciant la instrucció o acumulació memorística, de la veritable cultura com a participació: "... frente a la instrucción como acumulación memorística de saber, con el termino 'cultura' entendemos algo interior asimilado no solo como objeto de conocimiento, sino como participación vital del sujeto" (3). Aquest caràcter comunitari ha estat considerat en el fet casteller per en Joan Raventós: "La formació d'una colla és un acte espontani del poble. Neix de l'afany que hi ha en l'home de no estar sol, de fer el treball en comú, de sentir-se solidari amb els altres, d'emprendre il·lusions compartides. En això, precisament, com en tota iniciativa popular, rau el secret de la seva continuïtat" (4).
S'equivoca, dones, el senyor Eco. A la nostra terra, el fet casteller és, des de fa molts anys, l'expressió màxima d'una cultura que no és pas mediatitzada per cap personalitat, neix espontàniament del poble, i aquí hi ha lis nostres carrers i places, plens de gom a gom en tantes i tantes ocasions, per proclamar als quatre vents el caràcter irrenunciable dels castellers com a fet de creació popular.
Però ens caldrà encara desfer uns quants embolics més. No fa gaire, en Joaquim Nadal i Farreras ens sorprenia - tot estudiant els problemes de la història local— amb la següent afirmació: "... Les prioritats municipals dels darrers temps han deixat sempre malparada la CULTURA, ja que l'ostentació i les despeses sumptuàries i folklòriques - han passat sempre al davant de les inversions i planificació d'una autèntica cultura popular" (5). Sota el nostre punt de vista no hi ha pas cap diferència entre el que Nadal anomena "autèntica cultura popular" i el folklore, que no té pas un caràcter sumptuari o d'ostentació. Igualment, ens sembla totalment incoherent demanar inversions i planificació per al folklore com a cultura popular, car tothom coneix la seva essència espontània i plena d'entusiasme. Això ho saben molt bé, no sols els mateixos castellers, sinó tots els que, portats per una afecció secular, no hem pogut resistir l‘impuls d'anar a fer pinya, tot i sabent que no podríem apreciar la bellesa del castell plantat, i hem sentit trontollar la torre humana sobre els nostres caps entre una munió de braços aplegats, de cossos estrenyent en un instant sublim que ens agermana a tots en el més noble art de la nostra terra.
És per això que hem d'enaltir aquest esdeveniment creador, encara que pugui quedar molt lluny de certes posicions historiogràfiques, més o menys oficials, com ens recorda M. Moreno Freginals: "... l'agut José Luciano Franco, quan li van preguntar per què la història era tan avorrida. La història real — va respondre—, aquest apassionant esdeveniment diari, creador, mai no és avorrit. els que som decididament avorrits som els historiadors'." (6). També s'equivocava Joaquin Galán en desconèixer la vitalitat actual del fet casteller, quan diu: "Es una cultura que, aunque soterrada emerge nuevamente con enorme fuerza reivindicativa de su lengua y su folklore; la búsqueda un tanto alucinante de sus orígenes quizás la haga adolecer de cierto radicalismo, pero no hay duda que aún conserva un fuerte arraigo en el alma popular. Mucho me temo, no obstante, que hasta ahora no haya conseguido romper el círculo de su pasado, es decir, que se convierta solo y nada más que en un bello memorial sin acceder a una deseable aptitud creativa". (7)
Els castellers, síntesi i depuració del folklore
Certament, hem de reconèixer que cap esdeveniment folklòric no ha gaudit d'una evolució tan important com l'art de fer Castells, que ha acabat convertint-se en una síntesi vivíssima i pura, despullada de qualsevol element accessori. Per poder apreciar aquesta evolució ens caldrà revisar el fet casteller des del seu possible naixement fins als nostres dies.
Hem de dir que, encara avui, els estudiosos del tema no s'han posat prou d'acord sobre l'origen del fenomen casteller. Jordi Morant apunta aquesta possibilitat: "No fóra aventurat de creure que el costum de fer Castells hagués estat portat a les nostres terres pels Almogàvers; els braus catalans que, en retornar de les Croades, començarien a representar les danses místiques o religioses vistes durant les seves travessies mediterrànies". (8)
Els orígens documentats els trobem, per una banda en l'anomenat "Ball de Titans" a Tarragona, a la segona meitat del segle XVIII , com a manifestació folklòrica del gremi "Els pescadors" (9). També és possible situar el seu origen entre els costums dels pescadors a les contrades tarragonines.
No hem d'oblidar altres formes semblants, com el "Ball de Valencians", del qual ens diu el vilafranquí Francesc de P. Bové: "També hem trobat que en el primer terç del segle passat, se'ls coneixia dins la comarca del Penedès amb el nom de 'Valencians', ço que atribuïm al vestuari que ells adoptaren segurament per millor muntar els seus atrevits Castells i torres, vestuari més propi del camp valencià que del de Tarragona, essent degut tal vegada a aquest motiu exposat el perquè el poble els anomenés amb semblant nom de 'Els Valencians', o qui sap si aquesta comparsa és d’origen valencià". (10)
La Moixiganga —avui definitivament perduda a Vilafranca— sembla tenir un origen semblant.
Totes aquestes manifestacions, vinguin o no d'una font comuna, desemboquen en l’actual art de fer castells. L’extraordinària singularitat d'aquest fet radica en què l'art d'aixecar Castells ha sabut desfer-se de tots els elements accessoris que el constrenyien en una rígida cotilla de formes preestablertes com la resta dels nostres balls tradicionals, sense perdre per això el seu caràcter folklòric. Una evolució singular que no s'ha produït en cap altra manifestació popular d'aquest caire. Així, la Moixiganga, per posar un exemple, resta condicionada per unes formes que vénen a representar passatges de la passió de Crist,
que són la seva mateixa essència, car tan sols això dóna sentit al ball. L'art de fer Castells ha arraconat tots aquests elements fins a constituir l'home com a essencialitat mateixa del fet casteller. Si els nostres dracs i gegants tenen raó d'esser en les figures de cartró que els simbolitzen o en les danses que executen, els castellers tenen el seu fi últim en el caràcter humà dels seus protagonistes. D’ací que només puguem definir-los amb la frase "força, equilibri, valor i seny", qualitats inherents a la persona humana.
L'art de fer Castells tampoc no es veu constret a unes formes rígides i predeterminades. Les varietats que es poden aconseguir són infinites, com en qualsevol procés creatiu, i si el fet casteller ha quedat reduït a aixecar Castells, torres i pilars, és tan sols perquè aquestes són les formes més arriscades i difícils, car els Falcons —germans petits dels castellers— ens han demostrat que les possibilitats i combinacions humanes són innombrables.
Crec que és en aquests elements singulars de l'art casteller on cal buscar la seva popularitat i afecció a tots els nivells, a la vegada que cap altre ball no permet com aquest una rivalitat tan gran entre les diferents colles, com es demostra cada any en els diversos aplecs castellers.
L'art d'aixecar castells, torres i pilars és un procés creatiu popular de l'home i per a l’home, en el qual participa activament tot el poble, omplint les nostres places en les diades castelleres. I encara més, els castells constitueixen una estètica comunicativa de primer ordre, com a elements de creació artística que són, estètica a la qual no és aliena la tonada de les gralles, un element més d’unió en aquest esforç comú de creativitat popular que constitueix el noble art casteller.
(1) Umberto Eco. Apocalípticos e integrados. Ed. Lumen. Barcelona, 1965.
(2) Umberto Eco. Obra citada. Pàg. 63.
(3 j Joaquín Galán. Hacia una cultura de expresión popular. Rev. Papeles de Son Armadans. Palma de Mallorca. Enero 1977. Pg. 14.
(4) Joan Raventós. El perqué de Castells i castellers. En el Ilibret commemoratiu del 50é anmversari dels castellers "Nensdel Vendrell" (1926-76). Pàg. 12.
(5)Joaquim Nadal i Forreras. Els problèmes de la història local. Rev. L 'Avenç, num. 2. Barcelona, maig 19 77. Pàg. IS.
(61 M. Moreno Freginals. La història com a arma. Rev. L’Avenç, num. 2. Barcelona, maig de 1977. Pàg. 76.
(7) Joaquín Galán. Obra citada. Pàg. 19.
(8)Jordi Morant i Clanxet. Història dels Castells. Tarragona, 1976. 2a. ed. Pàg. 17. Es molt intéressant l'estudi que fa l'autor sobre l'origen dels castells i els seus antecedents històrics.
(9) Dada recollida per Jordi Morant i Clanxet. Obra citada, Pàg. 22.
(10) Francesc de P. Bové. El Penedès. Balls populars. Vilafranca del Penedès, 1926. Citat per Jordi Morant i Clanxet. Obra citada. Pàg. 43.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada