De la vida de Glòria Lasso (II)

Al preàmbul del seu llibre es refereix a la cerca de l'ideal de la felicitat i de com aquesta ha estat plena de peripècies tendres o dramàtiques de les que la seva quantitat s'ha dit que una dona que al llarg de la seva existència ha acumulat un palmarès amorós tan gran coma no mereix ser qualificada d'honesta i és més donada a la disbauxa que als valors morals.

 

Glòria Lasso creu que és a partir de la quarantena que la vida d'una dona ha de començar. La dona de quaranta anys té el seu davant les millors hores de la seva vida perquè frescor no és forçosament sinònim de qualitat. Afirma ser una dona autèntica, i fins al final tindrà fe en ella mateixa, creurà en la seducció en l'èxit i en l'amor.

 

Llavors –escriu la cantant vilafranquina-, dona,  amiga meva, mira’t al mirall, sigues conscient de la bellesa que Déu t'ha donat com un capital: tu ets desitjable sigui quina sigui la teva edat. El temps que passa és ric en noves experiències.

La primera part del llibre és dedicada a Europa i arriba fins a la pàgina 159, 142 pàgines en 15 apartats dels que 9 són noms d'homes. La segona part és dedicada als amics que va deixar a París: Gilbert Becaud, Dario Moreno, Josephine Baker, Django Renhardt, Luís Mariano, Brigitte Bardor, Jacques Brel, Lola Flores, Sarita Montiel, Michel Drucker, Philippe Bouvard; Jaqueline Cortier, Georges Brassens, Pierre Perret, Edith Piaf. Finalment, la tercera fa referència a Mèxic, amb 9 capítols amb noms d’homes.

 

Una conclusió final li fa dir que és difícil tancar de manera calmada una cavalcada com ha estat la de la seva vida, especialment perquè la seva vida recomença a París, el públic que estima en un país que no ha deixat d’enyorar durant 25 anys i la sorpresa de trobar els que no l’havien oblidat, la reconquesta del públic ara que els gustos han canviat. Potser la darrera aventura sentimental que pot explicar. Però que va començar malament quan als estudis de FR3 va sentir que algú deia en veu baixa: “tinc la impressió que no cantarà” i ella va posar la veu en un punt just que va demostrar que era un do més sòlid que la intel·ligència del que havia fet el comentari.

 

L’altra sorpresa va ser sentir parlar de cançó retro, una idea que Glòria considera sinistra perquè per a ella no hi havia una cantant retro sinó una cantant que encara estava fent camí. Escolteu el meu darrer disc –diu- i prepareu-vos per les properes aparicions escèniques. Retro és una expressió poc galant per emprar amb una dona que torna de l’exili. El terme em deprimeix i prefereix la misèria enèrgica a un pont d’or retro.

 

Diu que és Glòria Lasso i que la brotxeta dels seus marits i dels altres encara no és completa, com la pila dels seus discos: cent cinquanta milions per omplir les discoteques del món sencer. Així afirma  que encara pot mostrar als esperits tristos el que és una artista.

 

A la primera part, dedicada a Europa, el capítol primer l’anomena “Un inici difícil” i es refereix al seu primer estimat, Alexandre, i a la seva bellesa exterior i interior, una cosa estranya enmig de la guerra civil espanyola on només regnava la mort i la desolació. Com explicarà va ser el primer amor i li va quedar mitificat per sempre, tot i que la guerra va acabar amb la seva vida i no s’hi va poder casar mai. Per a una noia de 18 anys que començava a reprendre l’esperança de la vida, la mort d’Alexandre va ser la més gran desgràcia de la guerra d’Espanya per a una noia com ella que tot just acabava de sortir d’una infantesa terrible, i sense aquest horrible cop del destí no s’hauria convertit en Glòria Lasso, hauria estat cirurgiana i hauria vist passar dies feliços fins a la seva mort, agafada de la mà de qui havia estat el seu primer i únic amor, aquell que no oblidaria mai: el més valent dels prínceps encantadors.

 

Però –recorda Glòria- hi havia hagut la guerra d’Espanya, havia començat el 1936 amb l’assassinat del líder monàrquic Calvo Sotelo. Les tropes del Marroc van tenir llavors el senyal de la insurrecció contra el govern del Front Popular, format per socialistes i comunistes. El país es va trobar partit en dos bàndols, en moltes poblacions d’Espanya les milícies armades empenyien els soldats a prendre el poder. El conflicte va esdevenir aviat una guerra internacional, els nacionalistes del general Franco tenien el suport d’Alemanya i Itàlia. Els republicans es van trobar aïllats i abandonats per les democràcies. Un bàndol i l’altre van cometre atrocitats i persecucions religioses dels republicans, execucions sumàries dels franquistes.

 

La primera imatge que Glòria Lasso recorda d’aquella època terrorífica és farcida de foc i sang, ella és al mig d’un carrer on totes les cases s’enfonsen, una rere l’altra i del cel cauen amb regularitat les bombes dels Spitfires, un tipus d’avió de guerra emprat pels anglesos i altres països aliats, de manera que si la referència és correcta ella era al bàndol franquista, de manera que sembla que la referència del tipus d’avió no sigui correcta com veurem en el seu moment. En aquell moment ella és una noieta de 16 o 17 anys i ha de tancar els ulls i córrer a refugiar-me  al soterrani d’una casa. Agafo empenta –afirma- i em sento alçada per dos braços sòlids i tranquil·litzadors. Obro els ulls, Alexandre és allí, ignorant la por, em calmen els seus ulls verds, d’aigua. El seu cos, inclinat sobre el meu, em fa de refugi, com si ell preferís morir en comptes meu. Ell no té, per tant, més que vint-i-dos anys. Llavors jo tanco els ulls. Oblido la mortaldat que es travessa, no hi ha res més que ell, res més que Alexandre.

 

Assegura Glòria Lasso que la vida, justament, no li havia demanat permís per apreciar la qualitat dels éssers humans. Tot allò que s’assemblés a un home la feia fugir a l’instant. No es refiava de ningú. I pel que fa al contacte psicològic, l’horroritzava i li podia causar un parell de dies de crisi. Tenia certament les seves raons per això: els homes s’havien mostrat sempre amb ella com uns animalots, uns éssers dominadors, sempre preparats per emprar la seva força per aconseguir els seus desitjos personals. I si trobava tots els homes bestials és sens dubte perquè el seu pare no havia estat altra cosa que un home: Vicente Desidèria havia portat la vida d’un porc. A l’edició, feta amb ben poca cura, l’autora dóna aquest cognom al seu pare i aquí les dades no quadren, d’acord amb els registres el seu pare s’havia de dir Coscolín, per altres dades sabem que era nascut a Ejea de los Caballeros i que el 1938 estava la família regentant un bar a la població aragonesa de Caspe; també hi ha referències que el 1940 van tornar a aparèixer a Ejea de los Caballeros i van ser ajudats pels veïns de la població. 

 

 En línies generals el llibre que ens serveix de referència sembla donar molt poc interès a dades certes –com anirem veient- i sovint amb errades ben notables i fàcils de solventar, així la població de Vilafranca del Penedès s’esmenta com a “Villafranca del Parédés” i els noms d’ella diu que són “Rosa Maria Alexandra Pilar Inés Gloria”, referència falsa segons el registre, tan sols els dos primers són correctes.

 

                    Vilafranca a les primers dècades del segle XX en una postal de l'època

 Claudi i Cristina Desidéria –segueix explicant Glòria- eren dues persones de les que no se’n troben. La seva vida passava plàcida; Cristina feia regnar l’ordre i la netedat en una bonica casa blanca d’estil català on llavors vivien. En aquells anys Claudi treballava les vinyes de la propietat, elaborava un vi dolç xampanyitzat que gaudia d’una certa reputació. Com el seu vi, el meu avi era conegut pel caire dolç i ric del seu caràcter. Era un home honest, rigorós, que no suportava ni la injustícia ni la dolenteria. L’acció és situada ara a Vilafranca abans del 1922.