De la vida de Glòria Lasso (III)

Tot i les seves qualitats –segueix recordant Glòria Lasso- , els meus avis estaven condicionats  per un fill que no parava de donar-los mals de cap. Tot i que havia estat educat en els bons principis i la religió, era un xicot inestable, gandul i mentider. Al poble de Vilafranca es feia veure només pels seus petits furts i per les operacions que s’inventava per treure diners al veïnat, ja fos explicant-los històries o plomant-los en el joc els diners que havien guanyat amb dificultats. L’escola ja feia temps que l’havia abandonat ja que pretenia començar a fer “negocis”, a vendre això i a comprar allò. En comptes de negocis el que aplegava contínuament eren les lamentacions de l’un i de l’altre i tot això perquè aquelles persones apreciaven els meus avis i els sabia greu que s’haguessin de trobar davant d’un tribunal. Un dia, tot i això, Cristina el va convèncer perquè reprengués una mica els seus estudis i, no sé pas com, Vicente acceptà i no va parar fins aconseguir el diploma de mestre. Però, tot i haver aconseguit aquesta feina, ràpidament el van enxampar: havia organitzat a la seva manera un petit escàndol.

Afirma la cantant que el que seria el seu pare aplicava a les nenes un mètode pedagògic molt particular. S’aprofitava de la coneixença per prendre’ls un bé preciós: la virginitat. Aquest brètol aviat va tenir al seu davant la llei i ell la combatia portant el tema en secret. Era molta immoralitat. Després de l’educació nacional va ser Claudi, el meu avi, el que no va voler saber res d’ell i Vicente va haver de deixar aquella regió per anar a aprendre a viure a casa d’un germà de l’avi Claudi, conegut per la seva severitat, llavors va tallar amb tota aquesta disbauxa que avergonyia la família i va abandonar la casa dels pares.

 Van passar dos anys sense que ni Cristina ni Claudi volguessin saber notícies del seu fill, d’acord amb el relat de la cantant. Coneixien de tant en tant alguna de les seves bestieses, Ja en tenien prou. No volien saber-ne més. Però vet aquí que un dia va arribar a la masia com si entrés a l’e3scena d’un teatre, Vicente va fer la seva aparició. La cosa devia ser espectacular: en una mà portava un raïm que acabava de robar d’una vinyes i se’l menjava amb un aire irònic. A l’altra mà, com una maleta, portava... una criatura de tres mesos. La posava de cap per avall, com si es tractés d’una nina i els seus plors no emmudien. Els components de la família, atònits, volien comprendre la situació però els seus ulls se n’anaven cap aquella criatura. Un minut de silenci. No es veia la desconeguda mare en l’horitzó. El que el Vicente portava no era una família, sinó novament la desgràcia... i problemes per a tots. Jo no me’n recordo de l’escena, tot i que hi vaig assistir ja que, com heu pogut entendre, la nina que penjava cap per avall era jo.

 Glòria Lasso imaginava el que devia veure llavors. Cap per avall: una cara de bandarra que provocava una vegada més als que l’estimaven i els feia un curiós regal. I a l’altra banda, les cares de Cristina i de Claudi, que vindrien a ser els meus únics amics, consternats pel fenomen. Això començava bé. Jo portava amb mi l’estupefacció, a la vegada que no demanava res més que viure. Jo ja era un cas. Tant que el més habitual hauria estat veure arribar una noia amb la seva criatura, sense el pare, l’home, ell, hauria fugit davant les conseqüències del seu acte irresponsable. Que haig de dir de Vicente? Havia rebut una visita de l’Esperit Sant? Havia estat el primer home embarassat? S’havia inclinat més pel diable, el que encara habitava en Vicente. Quan una noia es presenta, avergonyida, amb els ulls plorosos, davant els seus pares per ensenyar-los el nouvingut, les coses se solucionen generalment d’una manera més senzilla: el pare crida, la mare s’emociona, tots dos volen veure als pares del xicot i, amb una mica de sort, allò acaba amb un casament en regla. Però allò... Anar a demanar a una noieta casar-se amb un xicot per salvar-lo del deshonor! Ja us he dit que he estat un cas!

Anys després la cantant va descobrir dues partides de naixement, amb dues dates diferents i en dos indrets diferents, un d’ells havia de ser Vilafranca del Penedès on va ser batejada, però la cantant no va saber mai quina era la més versemblant ni quina explicació tenia aquell misteri. En tot cas, deia ella, això em permet no dir la meva edat als senyors indiscrets i això em dóna la referència de l’ambient en el que Rosa Maria Alexandra Pilar Inés Glòria (ja em perdonareu) va arribar al món: el pànic total.

 

 Mai les recerques fetes per trobar la seva mare van donat resultat. I Vicente es va guardar bé de revelar la veritat, detall del que no se’n preocupava. El germà d’en Claudi va confessar ell mateix que no hi havia res a entendre. Pel que fa a mi no lamento res, vaig trobar en la meva àvia qualitats humanes equivalents a la més dolça de les mares. Els meus avis es retrobaven per tant altra vegada amb aquell murri –de 22 anys- al braç. Però la tendresa hi va poder més. Li van fer prometre que treballaria i que es portaria bé: Vicente es va quedar per tant a la casa. Però les aventures d’un pillastre errant no són bones per a una criatura de tres mesos i la primera preocupació de Cristina va ser posar-me activament al seu càrrec, després de fer-me batejar. Deia Glòria Lasso que la seva àvia li va donar amb l’aigua del baptisme la rastellera de noms que abans s’han enumerat però s’hi descobreix la ficció. L’atribució d’Alexandra en record del seu primer amor i Glòria, el que seria el seu nom artístic.