De la vida de Glòria Lasso (I)

Apleguem dades i referències sobre aquesta cantant, de nom Rosa Maria Coscolín Figueras, nascuda oficialment a Vilafranca del Penedès el novembre de 1922 i morta a Cuernavaca (Mèxic) el 4 de desembre del 2005, als 83 anys. Ho fem seguint el seu llibre Mes maris et les autres    (Els meus marits i els altres) publicat únicament en francès, amb pròleg de Frederic Miterrand. (Editions 1. Paris, mai 1987). 

Frederic Mitterrand, nascut el 1947 va ser un polític francès i tunisià, ministre de Cultura del 2009 al 2012, va fer d’animador de televisió, professor, periodista, escriptor, guionista, productor i realitzador, nebot de François Mitterrand, el 2005 va publicar la seva autobiografia “La mauvaise vie” (La mala vida). Sospito que potser va ser ell, o algú adreçat per ell, qui li va escriure a Glòria Lasso el llibre.

Al pròleg recorda Mitterrand que era encara un nen petit de viatge els seus germans i ell amb el seu pare, es tractava d’un viatge molt important tota vegada que els seus pares s’havien divorciat i ell vivia separat dels altres homes de la família, per la seva edat la seva mare havia decidit que es quedaria amb ella. El seu pare conduïa, i tot i que estava atent a no fer frenades brusques, jo estava marejat, com sempre. Aquesta situació, que els obligava a aturar-se sovint a la vorera de la carretera, el desesperava i el feia sentir miserable, sol en una situació poc plaent i ridícula tenint en compte que es tractava d’un episodi feliç que havia espart molt de temps, el moment d’anat a viatjar entre un grup d’homes, el seu pare i els seus germans, que representaven un entorn de prestigi.

Frederic Mitterrand (Foto Wikimedia Commons)

Va ser llavors que a la ràdio del cotxe va sonar una cançó mediterrània, d’aquelles que comunicaven alegria i que ara sembla que han desaparegut, una d’aquelles alegries populars d’abans del rock en les que la música és superior a la bestiesa, d’abans que la televisió fes que l’atenció quedés centrada en els presentadors i les estrelles en un directe mil·limetrat de temps que obligava a concentrar l’atenció en l’escena.

Aquella música que diu Mitterrand que feia ondular els murmuris de tants espectadors desconeguts que s’abandonaven al plaer d’un espectacle misteriós li va semblar entranyable i feliç. El feia sentir en una escalf familiar, li semblava com un ressò de la consolació maternal que acabava de deixar de cop, i que trobava a faltar. Era la veu d’una dona la que resumia ella sola tot aquest garbuix de sentiments i que s’imposava a tota aquella felicitat amb força fins a seguir el ritme amb les palmes. Aquella situació era tan bona per a ell que ja no mirava la carretera ni estava per les dificultats de conducció del seu pare ni les rialletes de complicitat dels seus germans, només escoltava una cantant envoltada d’un públic que seguia el seu ritme, les seves modulacions i accents. Així va ser com va descobrir Gloria Lasso.

Diu Mitterrand que no va oblidar mai aquesta primera vegada, va ser un viatge diferent i mai més no va estar trist anant amb cotxe, els moments de felicitat i d’evasió s’imposaven a qualsevol circumstància difícil i així ha estat durant tota la seva vida.

Gloria Lasso estava fent llavors una tournee de diversos mesos amb el circ Pinder que encara en l’actualitat està actiu i que passa bona part de l’any a París, al mític Pelouse de Reuilly (gespa de Reuilly) de París, en un dels extrems del Bosc des Vincennes, prop del llac Daumesnil. El Pinder deia que tenia la carpa més gran d’Europa.

El pare de Mitterrand que va veure la sobtada millora del seu mareig el va informar amb aquella veu elegant d’un afeccionat a les senyores maques sobre aquella bella i cèlebre desconeguda, d’una reputació una mica escandalosa i que creia que podria seduir si se l’arribava a trobar. El nen es va adonar que les expressions d’aquell home distingit i reservat feien referència a una cantant de la que pel que semblava coneixia la seva vida i que semblava que era molt agradable d’observar.

Així en Mitterrand  es va convertir també en un observador consumat de tot el que feia referència a Gloria Lasso i contemplava els grans cartells que es podien veure per tots els pobles de França, com si el circ Pinder fos omnipresent arreu, on al costat d’elefants i de tigres saltant hi havia una dona morena amb un abundant escot, hieràtica i sobirana en el seu regna itinerant de feres salvatges, i en un racó, entre tots aquells colors, la data de quan actuava aquella veu càlida, una data que mai per mala sort va coincidir de manera que poguessin anar al circ.

Molts anys després Mitterrand afirma haver sabut que aquella tournee no va ser una experiència feliç per a Glòria Lasso, va resultar interminable i li demanava la mateixa energia que semblaven tenir les bèstia de la jungla, molt per sobre de les forces humanes. Va aprendre que Glòria Lasso va tenir moments de mala sort, decepcions, glories eclipsades, exilis i desaparicions seguides de retorns fulgurants. En poques paraules, que aquella veu i aquell cos vivien al ritme d’un cor i que aquest cor no sols donava alegria als altres sinó que podia tenir igualment una vida independent i sofrir.

D’adolescent, Mitterrand compra els discs de Glòria Lasso que sovint eren difícils de trobar, en va trobar un en una botiga de segona mà amb la imatge del circ Pinder a la coberta i al darrera una bonica dedicatòria signada per Jean Cocteau, un disc que després va perdre. La idea de Jean Cocteau escrivint sobre Glòria Lasso li va semblar molt plaent en la mesura que eren pocs els que s’interessaven per la cantant i encara més si es pensa que tot el que venia d’Espanya al barri burgès on Mitterrand vivia, s’associava  a la imatge de les criades, però que a ell li agradaven perquè els adolescents rebels sentien secretament una solidaritat instintiva amb l’escalfor de la cuina i contra l’opressió del menjador.

Mitterrand diu que no sap res més d’allò que Jean Cocteau va escriure a la dedicatòria però imagina que ell havia de trobar alguna cosa afectuosa i propera que li desvetllés la imaginació, com havia trobat en Marlene Dietrich, allí on el nom era primer una carícia però acabava amb un cop de fuet. Però diu que cada vegada que escriu les quatre síl·labes del nom de Glòria Lasso la seva imaginació vola a la infantesa.

Glòria Lasso, afirma Mitterrand, és un nom que comença com un càntic i acaba com una crida a sotmetre’s al plaer.