Del "Llibre de les catànies i les coques de Vilafranca" (Cossetània 2008) que vam fer amb l'amic Joan Cercó Rimbau que demà celebraria la seva onomàstica. Avui el recordem amb sincera estimació.
Sant Joan Baptista, ceràmica a l'entrada de cal Trens, al carrer Puigmoltó
Les coques
Dues emblemàtiques pastisseries vilafranquines ja desaparegudes, ca la Giralta, de Pau Boada i ca les Valentines
Quan hom parla de Vilafranca sembla obligat fer
referència al vi i els castellers. En altre temps el tòpic de les coques era
present en una anomenada turística i popular perquè, en realitat, la
gastronomia i la pastisseria de la vila va molt més enllà de les coques fines o
coques de Vilafranca, es a dir coques adobades i ensucrades, que hem trobat
esmentades també com espardenyots[1].
Certament, seria injust oblidar-les o no esmentar les coques de forner i les
enramades, de tanta tradició a tot el Penedès, com en altre temps els borregos
vilanovins, els bufats vendrellencs, els esclopets sitgetans, els "noiets"
sadurninencs, els carquinyolis de Sant Quintí de Mediona o de Torrelles de Foix
i altres.
Les coques de Vilafranca presents a les Fires de la Vinya i el Vi dels anys 1943 i 1953 (Imatges fons Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès)
.
.
Les coques han estat entre nosaltres un producte
d’elaboració casolana, encara que a les poblacions es portessin a coure als
forns. Bona part dels seus orígens semblen arrelats a les celebracions
religioses populars, així Gaietà Vidal i Valenciano ens recorda que els
administradors de l’ermita de Sant Pau oferien coca ensucrada a tots els que
anaven al tradicional aplec anual[2].
En definitiva, com veurem, la coca, dolça o enramada, ha estat una menja
col·lectiva, d’àpat comunitari, i la solució catalana al problema de
l’alimentació[3]. En
el seu consum hi ha, com veurem, tota una litúrgia al tombant de la taula i
l’amistat, de forma i manera que convidar a una menjada d’un plat, especialment
si ens referim a la cuina dels productes locals, és un autèntic ritu social i
d’amistat, i ho és també en el sentit dels paràmetres que n’informen la
ingestió[4].
[1] Pere Sadurní. “Folklore del Penedès”. Vol.
II. Pg. 236.
[2] Gaietà Vidal i Valenciano “La romería de San
Pablo”. Recollit al setmanari “La Voz del Penedès”. Vilafranca, 29 de gener de
1983.
[3] Pere Verdaguer, pròleg a Eliana Thibaut i
Comalada “Les coques catalanes”. Pg. 13.
[4] Jaume Fàbrega. “La litúrgia de la taula”, a
revista “Serra d’Or.” Núm. 576. Desembre 2007. Pg.21.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada