Continuem
espigolant detalls i referències de la vida del nostre Casino de la Unió
Comercial a la segona meitat del segle passat, que recollim bàsicament de
l'únic llibre d'actes fragmentari que es conserva d'aquesta època. Ho vam deixar
a l'anterior número d'aquest butlletí esmentant els problemes que portaren a la
dimissió de la Junta Directiva i la constitució d'una altra amb caràcter
provisional. Com veurem el tema de fons de la crisi no l'hem de buscar sols en detalls
de la pròpia vida de l'entitat sinó en la varietat de punts de vista entre
liberals i conservadors, com es podia veure ja en la discussió sobre
l'oportunitat d'assistir corporativament a la processó.
La nova junta
El
5 d'agost de 1867 quedà constituïda la nova directiva de l'entitat amb caràcter
provisional presidida per Salvador Cases amb Fèlix Sallent de vocal primer,
Antoni Pujadó de vocal segon, Josep Grau de vocal tercer, Manuel Barguñó de tresorer
i Lluís Trabal de secretari. Poc va durar la seva provisionalitat, ben just van
tenir temps de celebrar un ball el dia 11 d'agost al que invitaren als caps i
oficials del "Batallón de Cazadores de Mérida" que era el que ocupava
la caserna vilafranquina. Aquest mateix dia la Junta General casinista acordà
elegir com a president Antoni Icart i com a vocals Jaume Sallent, Ramon Marimon
i Josep Ribas, mentre que Manuel Barguñó i Lluís Trabal continuaren el els seus
càrrecs de tresorer i secretari.
Tot
i aquesta elecció no van prendre possessió dels seus càrrecs fins el 10 de
novembre i les coses no estaven clares enlloc, l'ambient poc favorable a la
reina Isabel II era general, es preparava la revolució de setembre de l'any següent,
aquella "gloriosa" que portaria la brevíssima primera República.
Alguns dels més destacats casinistes, i en concret en Fèlix Sallent que després
trobarem com a president de l'entitat i en Vicens Mestres, pertanyien a la que
Claudi Mas i Jornet[1]
considera la generació dels anys seixanta, caracteritzada pel seu esperit
liberal.
Tancament de la societat
D'una
o altra manera, per motius que desconeixem, però que sens dubte cal relacionar
amb l'ambient pre‑revolucionari que es vivia per arreu, el 21 d'agost l'alcalde
comunicà a la directiva casinista l'ordre del Capità General i el tancament de
l'entitat, així les coses la quota fou rebaixada a 4 rals, tota vegada que els
socis no en podien fer us.
Tot
i que el 3 de desembre d'aquest 1867 la directiva encarregà a Antoni Icart,
Josep Mascaró, Joan Trius, i Jocund Rubió que anessin a Barcelona a fer
gestions per poder tornar a
obrir l'entitat, aquestes no van donar resultat i la Junta General es plantejà
en una reunió celebrada el 22 de desembre el que calia fer amb els mobles i
estris que eren propietat de l'entitat, s'acordà finalment fer‑ne un inventari
i acceptar l'oferiment del cafeter Manuel Barguñó d'encarregar‑se d'aquests i
tenir‑ne custòdia fins que la societat pogués reprendre les seves activitats.
Aquest detall ens orienta possiblement sobre la situació de l'entitat, que
segurament estava a lloguer en algun local de la vila i que, mentre durà la
suspensió d'activitats, tornà a posar el local a disposició del seu propietari.
No sabem certament si aquest local era el que Antoni Sabaté Mill situa a la
placeta de la vila, davant mateix de l'Ajuntament.[2]
La represa
El
cert és que, fins després de la revolució de setembre, en concret el primer
d'octubre de 1868, no trobem una nova referència al llibre d'actes. La nova
autoritat havia donat permís per tornar a obrir les activitats de la societat i
aquesta reconeixia que l'inventari d'efectes que quedà sota custòdia d'en
Manuel Barguñó no s'havia pogut realitzar, però que es tornaven a reprendre les
activitats amb el nomenament d'una comisió "...por si se ofreciese en esta
Sociedad hacer alguna demostración en las fiesta cívicas que van a celebrarse."
Continuà
les seves activitats la junta que havia quedat constituïda el 1867 i que
presidia Antoni Icart i el 18 d'octubre es feu un ball inaugural al "Gran
Salón". Possiblement l'entitat encara no disposava d'un local estable després
del temps de suspensió perquè la directiva es reuneix aquest 18 d'octubre i
demana a Manuel Barguñó que continuï conservant els estris de cafeteria a casa
seva.
L'ambient
de renovació en relació amb l'antic règim borbònic és evident en detalls tan
curiosos com el fet que el 26 d'octubre s'agraeixi a Josep Tudó el regal d'un
retrat del general Prim. Antoni Sabaté Mill esmenta aquest retrat, una obra de
grans dimensions que presidia una de les sales del Casino.[3]
La Rambla del Casino el juliol del 2005
La generació dels seixanta
Altres
esdeveniments es van succeir en la societat que desconeixem perquè en aquest
punt hi ha diverses pàgines arrencades del llibre d'actes que no torna a
iniciar les seves indicacions fins l'any 1870 fent‑hi constar la constitució
d'una nova junta Directiva. Ara ocupa la presidència Fèlix Sallent, amb Josep
Grau, Vicens Mestres i Josep Riba com a vocals, Anastasi Teixidó com a tresorer
i Antoni Farré com a secretari. En aquesta nova formació directiva hi trobem,
per tant, alguns dels membres més destacats d'aquella generació dels anys
seixanta que esmentava Mas i Jornet i que destacà pel seu tarannà liberal.
Es
crearen tres comissions, una per a temes de cafè, altra de lectura i la tercera
de ball, però la lectura no era un tema de remarcat interès en la vida de la
societat perquè el 8 de febrer d'aquest mateix 1870 la comissió encarregada
d'aquest tema es canvia per una altra denominada "de ornato y obsequio".
Aquest
1870 la societat ja té, però, local social i altre per a fer ball, que s'indica
que es comença normalment a dos quarts de deu i que, possiblement, s'acompanya
de piano,, tot i que en començar l'any treuen a Joan Camps l'assignació de vuitanta
rals per tocar el piano que cobrava mensualment. Per acabar‑ho d'enredar Manuel
Barguñó plega de la feina de cafeter el 10 de febrer, el plec de condicions es
feu públic i en Josep Huguet accedí a la feina el 18 de febrer. Malgrat tot hi
havia activitats, així es feu ball "en el salón de Hemetrio Miquel"
el dillous llarder i el dilluns de carnaval.
Millores i renovacions
Cafè
i sala de ball eren al mateix indret? Era aquest el de davant l'Ajuntament o el
"Gran Salón"? Tot i que desconeixem aquests aspectes diversos detalls
ens poden fer pensar que totes les dependències eren al mateix indret. Així ens
ho sembla indicar el fet que el 20 de març, sempre del 1870, s'acordi restaurar
una peça del billar, el dia 24 il·luminar amb gas el saló de ball i fer
restaurar diversos seients d'aquest mateix saló, que el 3 d'abril s'acordi la
venda de diversos efectes de cafè inutilitzats i fer dues galeries de caoba per
a les cortines del saló de ball i el 14 d'abril es compri un mirall també per
aquest saló.
No
trobem cap justificació evident i clara que ens expliqui, però, per quin motiu
la societat es vengué diversos estris del cafè, tot i que la indicació dels
compradors i del que compraren ens permet saber que al cafè hi havia, fins
aquell 21 d'abril que són considerats inútils, gots, gerros, copes de licor,
plats, una tetera, ampolles per a vi, ampolles blaves, a més d'una xocolatera i
altres estris, i encara dues aranyes i una altra més gran.
A
partir del 4 de juny el ball es començà a les deu de la nit i continuaren
emprant el local d'Armenter [Hemeteri] Huguet, que no sabem si corresponia al
conegut com a "Gran Salón". El nombre de socis augmentà de forma
constant durant els darrers mesos del 1870. Les notes són però gairebé
telegràfiques i suposen el coneixement d'una colla de detalls que el pas del
temps ens ha deixat oblidats, com és el cas d'aquesta on no s'indica ni l'obra
ni l'autor ni el local:
"En
Junta Directiva se ha acordado dar una función dramàtica en este teatro
sufragando los gastos de fondos de la sociedad, y destinando su líquido
producido a aliviar la miseria que se siente en la capital del principado a
causa de la fiebre amarilla."
A
l'acabar l'any, en concret el 4 de desembre d'aquest 1870 el procés electoral,
que cal pensar que tenia caire estatuari, ratifica en els seus càrrec per a
l'any vinent a la mateixa junta directiva que havia funcionat durant aquest 1970.
Tal i com anaven les coses al país, a la vila i a la mateixa societat, el fet
és gairebé insòlit i, certament, digne de referència. Tot i això aquesta
estructura directiva creiem que no arribà a acabar l'any 1871.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada