Joia i rauxa de la festa

 Pati del Gall publicat a "La Voz del Penedès" el 29 d'agost de 1980.

Quasi sense adonar-nos, d'un cap d'any a l'altre anem recollint notes, aspectes diversos que per una o altra banda ens parlen de les diades de Sant Fèlix, demostració evident que la temàtica tradicional és un pou sens fi, la seva mateixa vitalitat la porta per aquest camí infinit on d'una o altra manera es parla sempre de les notes joioses d'un poble que fa festa. Torrente Ballester (l) defineix aquesta tasca com la deis bons treballadors, grisos, ratolins de biblioteca, redactors de fitxes que ordenen una bona colla de conclusions evidents, les quals no són pas sinó judicis sintètics a l'entorn de moltes dades que poden proporcionar una visió mes àmplia de la realitat estudiada però no eixamplen realment els coneixements. Es possible, però, un veritable pas-salt gegantí agafant sota el braç els propis elements de raonament i concepció filosòfica de l'existència -qui oblidaria mai Nietzsche?- i cap a cercar els camins insòlits o desconeguts indrets rebutjats per la ciència o les suposicions lògiques.

Preguntar-se fins quin nivell aixó és possible en la concepció de la nostra festa és no veure tot el seu caire irracional o subvertidor de valors. No tinc pas cap dubte en afirmar que cada any fem aquest tomb tots junts al so de les gralles, com diu Sánchez Dragó: «El pueblo realmente es la anarquía , el folklore es también el mejor razonamiento, el mejor argumento en favor de la anarquía, porque hunde sus raices en la parte más indisoluble y más imposible de alejar del ser humano. Proviene de la noche de los tiempos. Es la que nos une directamente a la naturaleza. Es la que nos mantiene vivos y precisamente, su oposición a la ley, a la tentativa de enca uzarlo todo, es lo que el folklore violenta siempre y se salta a la torera. La fiesta es, siempre, la subversión del orden». (2). Cal agafar-nos de la mà amb el Drac i els seus amics i reprendre les notes dels ritus ancestrals que ens acosten a la fosca dels temps, als més remots orígens que ens identifiquen com a poble. Aquest és el nostre salt estiuenc cap a indrets insòlits, no es pot anar més enllà, per això la resta de l'any realitzem les grisoses tasques de ratolins de biblioteca, recercant en la festa les nostres pròpies petjades.

Hi ha un aspecte del tema que s'ha convertit en element comú de tots els comentaris, l'extraordinària gentada d'arreu que aquests dies omple la vila. Es comenta l'extraordinària lentitud de les processons la qual preocupa als administradors d'enguany tota vegada que dos nous balls encara l'allargaran -personalment ja he dit en diverses ocasions que considero el problema irresoluble, com qui diu un mal necessari que cal acceptar, i també tenir consciencia que retallar l'itinerari és una mesura que sols retarda el problema, però no l'elimina-, és un exemple ciar de com tot el poble s'aboca a la festa sense distincions. Aquest caire obert i popular és fruit d'un canvi de mentalitat paral·lel a l'evolució social catalana, a meitats del segle passat els elements de la burgesia comercial barcelonina esbrinaven encara aquest caire anàrquic i de disbauxa que assenyala Sánchez Dragó,impossible de comprendre ara amb tot un altre codi de costums. Santiago Russinyol ens oferia els menuts pecats dels senyors d'aquella botiga de «betes i fils» "...ja hi havien tingut querència a no moure's de l'obligació, però havien tingut els seus trencacolls, quan tenien la seva edat: una vegada, el senyor Esteve, a quinze anys, va passar dugues nits a Vilafranca perquè era festa major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la temptació de comprar-se una boquilla, que se n'havia fet catorze pessetes, que encara la tenia guardada.» (3)

No podem passar tampoc sense parar esment en algunes dades noves del nostre Drac capdavanter, malgrat que ben poc de nou aporten a tot el que s' ha escrit no volem deixar l'oportunitat de recollir la magistral prosa de Borges el qual en parlar dels éssers imaginaris estudia els dracs xinesos i els occidentals; «Una gruesa y alta serpiente con garras y alas es quizá la descripción más fiel de! Dragón. Puede ser negro, pero conviene que también sea resplandeciente; asimismo suele exigirse que exhale bocanadas de fuego y de humo... El tiempo ha desgastado notablemente el prestigio de los Dragones. Creemos en el león como realidad y como símbolo; creemos en e! minotauro como símbolo, ya que no como realidad; el Dragón es acaso el más conocído, pero también el menos afortunado de los animales fantásticos. Nos parece_pueril y suele contaminar de puerilidad las historias en que figura .» (4)

Però, un cop més, la figura xiroia del nostre Drac vilatà de singularíssim tarannà tornara a obrir pas a l'alegria i la gatzara amb la seva boca foguera, que sigui per molts anys!

(1) Gonzalo Torrente Ballester, Pròleg al Vol. I de l'obra "Gárgoris y Habidis", de Fernando Sánchez Drago,Ed. Hiperión, Madrid 1979. p.10.

(2) Ajoblanco N° 44. Maig 1979. p. 18.

(3) Santiago Rusiñol, "L'Auca del Sr. Esteve". Ed. Selecta. Barcelona 1956.

(4) Jorge Luís Borges, "El libro de los Seres Imaginarios". Ed. Bruguera -Alfaguara, Barcelona 1979. p. 95-97.