Del Centre Català Vilafranquí al Niu d’Art (I)

Publicat a la revista «del Penedès» n. 26. Institut d’Estudis Penedesencs 2012.

La recent publicació del volum d’Antoni Martorell, Ramon Esclasans i Claudi Mas sobre el segle XIX al Penedès¹, resultat de la convocatòria realitzada pel Centre Catalanista Vilafranquí, ens ha portat a preguntar-nos sobre la vida d’aquesta entitat amb seu a la capital vilafranquina i també a l’entorn d’altres activitats que es van acabar aplegant durant el primer terç del segle XX en aquell fogatge de cultura que va ser el Niu d’Art,

És generalment acceptat que el catalanisme vilafranquí va encetar les seves activitats el 1889 al voltant del setmanari “Lo Clam del Penedès”, iniciativa que va tenir continuïtat amb la creació del Centre Català Vilafranquí i poc després l’aparició del seu portaveu: “Las Cuatre Barras”. Presidia l’entitat el notari Pere Sacases i Pernal qui també era el director de la publicació. Secases havia fet les primeres armes polítiques en el Partit Federalista Democràtic Republicà de Valentí Almirall². La primera etapa de “Las Cuatre Barras” s’enceta l’any 1891, en concret al mes de maig³ i fa constar la redacció i administració al carrer de la Font número 12, on potser també tenia la seva seu el Centre Català Vilafranquí. Entre els seus col·laboradors hi ha Torras i Bages, Josep M. de Fàbregues, Josep Cañas i Mañé, Eduard Vidal i Valenciano, Ramon Freixas, Manuel Sala i Carles Condis. La mort de Pere Sacases el 1897 va fer que passés a dirigir el setmanari l’advocat Antoni Lluch fins a mitjans de l’any 1900 quan les circumstàncies polítiques van fer aconsellable suspendre la seva publicació.

La vida del Centre va estar marcada per la celebració de conferències i vetllades literàries, així com la convocatòria de dos certàmens sobre estudis locals, els anys 1893 i 1895, que van comptar amb personalitats com Jaume Ramon i Vidales, Eduard Vidal, Lluís Àlvarez, Josep M. de Fàbregues, Pere Bolet i Artigas, Ramon Parera i Marquès i Antònia Gili. L’entitat va premiar i va contribuir a editar els treballs guardonats, en realitat un estudi sobre l’església de Sant Francesc i una biografia d’Antoni Maria Fontanals⁴. A les darreries del 1895 el Centre Català Vilafranquí va tancar portes i el 1896 en va ser continuador el Centre Catalanista de Vilafranca⁵, que va encetar les seves activitats bo i mantenint la publicació de “Las Cuatre Barras”.

Mítings polítics, conferències i vetllades literàries marquen la vida de l’entitat que aviat iniciarà una fructífera col·laboració amb la Societat Cultural La Violeta, fundada pel mestre Antoni Insenser i Bertran el 1881 i que el 1886 havia esdevingut acadèmia artística impartint classes de solfeig i piano i comptant amb un jove músic que després trobarem al seu capdavant: Francesc de Paula Bové⁶. La Violeta i el Centre Catalanista de Vilafranca van organitzar activitats conjuntes, com algunes vetllades de cançons populars catalanes.

L’any 1900 el Centre, a iniciativa de Claudi Mas i Jornet membre de la junta directiva, va convocar un certamen adreçat a aquells estudis que observessin els diversos aspectes del Penedès en el segle que s’acabava de traspassar. Entre la data de la convocatòria i la del lliurement de treballs hi va haver un any de coll i fou justament en aquest espai de temps que l’entitat va ser acollida per La Violeta en el nou espai que havia acabat d’estrenar aquell abril⁷, al número 15 del carrer de la Font, indret que esdevindria mític i que popularment seria conegut com a “Niu d’Art” o “l’Esbart Coral”. D’aquest canvi de domicili n’és una referència el fet que les bases de l’esmentat certamen indiquin que els treballs que es presenten al concurs s’han de fer arribar al domicili del secretari del jurat, al número 4 del carrer de la Cort.

Estem parlant d’entitats catalanistes situades en la línia de la petita burgesia vilafranquina. Es tractava d’un grup molt relacionat, de manera que a tot arreu trobem els mateixos noms. Així els tres autors que finalment acabaran guanyant el certamen -Martorell, Esclassans i Mas- havien fet les primeres armes de joventut en els darrers anys del dinovè segle al Centre Català Vilafranquí i posteriorment van esdevenir membres actius del Centre Catalanista de Vilafranca. Ramon Esclassans i Claudi Mas eren a més bons amics des dels anys escolars.

Imatge actual de l'immoble que va acollir el Niu d'Art al vilafranquí carrer de la Font

El certamen sobre el segle XIX

L’edició dels treballs guardonats en la convocatòria en un volum amb el títol El Penadès⁸ en el sigle XIX. Concurs d’Història Contemporania organisat pel Centre Catalanista, patrocinat pel Ilustre Ajuntament de Vilafranca y celebrat en el XXXI d’Agost de MCMI ens permet conèixer molts aspectes del Centre. En tractar-se d’una edició costosa pel nombre de pàgines que ocupava se’n devien fer pocs exemplars de l’edició completa i relligada, i els treballs es van difondre en un tiratge dels tres estudis per separat i amb numeració pròpia.⁹

L’acte de lliurament dels guardons del certamen convocat pel Centre Catalanista es va celebrar durant la Festa Major de Vilafranca del 1901 i va comptar amb el patrocini de l’Ajuntament de Vilafranca. A l’edició consten com a protectors del certamen la Diputació de Barcelona; el Bisbe de Barcelona, Josep Morgades; el comte de Moy i Ròmul Bosch i Alsina, diputats a Corts pel districte; Pere G. Maristany, diputat provincial; i l’alcalde de la vila, Albert Moliner¹⁰. Si aquests ho eren pel seu caire institucional, a nivell personal trobem també un llistat de fills de la vila que hem de considerar membres destacats de la petita i mitjana burgesia comarcal i propers als plantejaments del catalanisme que propugnava el Centre Catalanista, en concret a l’inici de l’esmentada edició completa es fan constar en ordenació alfabètica eks noms de Joan Aixelà, Enric Amiguet, Joan Barguñó, Carles Condis i Alegret¹¹, Josep M. Echevarria, Jocundo Estalella, Josep M. de Fàbregues, Raimon Fortuny de Dalmau, Artur Inglada¹², Josep Girona i Trius, Josep Jané, Vicens Mestres, Joaquim Martorell, Pere Monner, Josep Olivella i Ràfols, Francisco de P. Parés i Castelltort, Mn. Josep Planas¹³, Antoni Piera, Mn. Miquel Piera, Pere Ràfols, Salvador Rovira, Felip Sancho i Condis, Josep Sancho i Condis, Enric Sardà, Manuel Sala i Mestre, Cristòfol Santacana, Joan Torres, Ernest i Pelegrí Trius i Via, Camil Vallès, Pau Via Oliveras¹⁴ i Enric Vidal i Valenciano¹⁵. També hi van donar suport entitats com el Centre Agrícola del Penedès, el Centre de la Unió i la Lliga Industrial i Comercial de Vilafranca.

Com hem dit, el dia 1 d’abril de 1900 es van donar a conèixer les bases de la convocatòria signades per Joan Olivella i Almirall, secretari del Centre Catalanista de Vilafranca. Es van proposar els següents temes: 1/ Notícia històrica de la part que prengué el Penedès en la guerra del Francès. 2/ Principals manifestacions de la vida política del Penedès des de la guerra del Francès fins a l’acabament del segle XIX. 3/ Apunts sobre el moviment intel·lectual i artístic. 4/Notes crítiques sobre les vicissituds de l’agricultura, Indústria i comerç durant el segle XIX, deduint-ne els medis per lograr el seu foment i prosperitat. 5/ Breu ressenya de les malalties epidèmiques i infeccioses al Penedès durant el segle XIX i medis higiènics que haurien d’adoptar els municipis per evitar-les o minorar-les. I 6/ Apunts sobre els costums que es perden i els que es queden.

El premi destacava pel compromís de publicació en un volum dels treballs guardonats i també els accèssits, si se’n concedien i el jurat ho considerava convenient. Aquest era format per algunes personalitats ben remarcables de la cultura catalana, presidit pel doctor Bartomeu Robert i comptant com a vocals amb Jaume Massó i Torrents, Raimon Casellas, Joaquim Martorell, Antoni Lluc i Manuel Sala, i Claudi Mas i Jornet com a secretari.

Un any després, el dia 1 d’abril de 1901 el secretari del jurat donava a conèixer que s’havien rebut un total de divuit treballs. El veredicte del jurat portava data del 18 d’agost d’aquell 1901 i concedia el premi en els temes 1 i 2 a Ramon Esclassans i Milà pel seu “Estudi crític-històric del Penedès en el segle XIX”. El tema 3 va ser declarat desert, així com el 5 i el 6; el premi del tema 4 es va concedir a Antoni Martorell i Pañellas per “El Penedès. Notes crítiques sobre les vicissituds

de l’agricultura, indústria i comerç durant el segle XIX deduint-ne els medis per lograr llur foment i desenrotllo”. Finalment, en el tema 6 no hi va haver premi ni accèssit però sí una menció honorífic al treball “Costums que es perden i costums que es queden” de Francesc de P. Huguet i Mainer que no es va publicar¹⁶.

L’edició completa va incloure una breu memòria del secretari del Centre Catalanista, Francesc de P. Parés i Castelltort, que va ser llegida en l’acte de lliurament dels guardons; allí va recordar que Claudi Mas i Jornet, bibliotecari de l’entitat, havia estat el primer a proposar la celebració d’aquest concurs, iniciativa que havia estat acollida amb entusiasme per l’entitat i els organismes i societats que li van donar suport, començant per l’Ajuntament de Vilafranca. Va tenir un record per a la recent mort del bisbe Josep Morgades, fill de Vilafranca, així com el traspàs de Pau Via Oliveras “...comerciant tan emprenedor con honrat i amic de sa vila nadiua, que li deu la implantació d’una indústria moderna de ben profitosos resultats per a la nostra població”¹⁷. Encara va esmentar la mort de Joaquim Abella i Cases, metge de marina i va cloure les seves paraules referint-se a la “regeneració de la Pàtria catalana”.

La memòria del secretari del jurat i promotor de la iniciativa, Claudi Mas i Jornet, és prou extensa. En el decurs de deu pàgines ressegueix els diversos treballs presentats a cada un dels apartats per acabar reconeixent que el resultat del concurs havia estat més modest del que s’esperava i que en ell mateix –indicava Mas- era un símbol de vitalitat i una afirmació categòrica que el Penedès podia regenerar-se¹⁸. El final del parlament creiem que mereix ser recollit –fins i tot respectant la grafia original- pel seu caire de plantejaments marcadament catalanistes, gairebé d’arenga patriòtica:

“No tot han de ser juglars de nostres desgovernants: no tot són dèbils servents que saben doblegar l’espinada pera besar la má dels fuetejadors de la Patria; no tot són inconscrients aduladors dels recalcitrants centralistes, en quin obsequi els sembla poc cualsevol vergonyosa humiliació, com la que avui es consuma a Vilafranca, per uns quants pobres d’esperit, respatllant i festejant a un ministre del Poder Central, segurament perquè hem agut de satisfer la contribució de las vinyas filoxerades malgrat la llei dispensadora que per Catalunya, com tantes altres, ha sigut lletra morta...: no! també al Penadès hi ha una part sana i viril que sab travallar am fè, convicció i constancia per la Comarca, i d’0això n’ès una proba elocuent el Concurs d’Istoria «El Penadès en el sigle XIX». Aquet Concurs, ensems qu’un testimoni de gratitut vers les generacions passades, és una manifestació palesa de la cultura de la generació actual, qu’estudia’l passat perquè’s vol copneixe a sí meteixa a fi de saber què és lo que’ns sobra, que lo que’ns falta, què lo que podèm i lo que debèm fer per anar avant. –Som avensats i perxò no volèm trencar la tradició, puig sabem bé que «trencant-la s’impossibilita’l progrés», com diu en sas Institucions de Catalunya mon estimat amic el jove i ya ilustre escriptor Mn. Salvador Bové. Som avensats i perxò encaminem el nostre umil esfors a la gloria i a la prosperitat de Catalunya, qu’ès la nostra prosperitat i la nostra glòria”¹⁹.

També el discurs del doctor Robert, president del jurat, fou prou ampli. Amb to regeneracionista va recordar les grandeses de Catalunya i d’Espanya en altre temps fent un repàs als principals esdeveniments històrics i comentant finalment les energies renovadores de les que disposava Vilafranca i de les que n’eren bones mostres personatges com Xavier Llorens i Barba, Manuel i Pau Milà i Fontanals, els bisbes Estalella i Morgades o el doctor Fèlix Jané. Unes energies que, en opinió del doctor Robert, no estaven renyides amb la tradició popular, de manera que –com no podia ser d’altra manera un 31 d’agost- va fer referència als Xiquets de Valls “... y que avui, quan davant vostra Casa Comunal feien llurs atrevits castells i torres jo, com anatòmic i com artista, hauria volgut veure nus per admirar tota l’arrogant bellesa d’aquelles musculatures atlètiques, tot l’encant d’aquelles formes esplèndidament varonils, tota l’hermosura d’aquell símbol d’una raça forta”²⁰. Per Bartomeu Robert el país tenia la primera condició per prosperar: l’amor al treball. El parlament va acabar parlant de la llibertat i la divisió de poders com a solució als problemes del país i va remarcar la importància de la llengua catalana i els seus parlants.

Finalment, l’edició completa que esmentem inclou el discurs d’agraïment del Dr. Carles Condis, president del Centre Catalanista de Vilafranca, qui va remarcar la importància de la convocatòria, el valor de la labor del jurat i les personalitats que el formaven, entre ells el patrici i catedràtic de la Universitat Bartomeu Robert que el presidia “...aquest distingit patrici, que ara de poc tingué la honrosa satisfacció del portar al Congrés espanyol la veu de Catalunya, i allí, en aquell manicomi polític, a on tan hi abunden els catalanoclastas, fer-hi, com a panacea d’aquell malaltia intel·lectual, una exposició clara, categòrica i eloqüent de les aspiracions del poble català”²¹. També va agrair la presència en l’acte del diputat provincial Marc Mir i del degà del Penedès, va felicitar als guanyadors, als patrocinadors i als joves coristes d’una colla de poblacions penedesenques²² que es van aplegar per amenitzar l’acte amb un concert.

Els textos introductoris es clouen amb l’acta de la celebració. Aquesta es va portar a terme al saló del vilafranquí teatre del Tívoli la tarda del dia 30 d’agost. Es descriu tot el protocol, el lliurament dels premis, consistent en uns diplomes en aquarel·la de l’artista Antoni Utrillo. “...i fineix l’acte entonant-se l’himne català Els Segadors, respectuosament escoltat a peu dret per tots els concurrents”²³

1 Antoni Martorell i Pañellas, Ramon Esclassans i Milà, Claudi Mas i Jornet. El Penedès al segle XIX. Institut d’Estudis Penedesencs 2010.

2 Antoni Martorell (et alt.). El Penedès... 2010. Pg. 218-219.

3 Així ho hem pogut veure al Centre de Documentació de la Vinya i el Vi de Vinseum, al que agraïm les facilitats per a la seva consulta.

4 Treball de Ramon Parera i Marquès i Claudi Mas i Jornet, l’edició definitiva va ser Monuments vilafranquins. La iglesia de Sant Francesc y la capella de Sant Joan. Estampa d’Anton Comas. Vilafranca 1896.Desconeixem qui va ser l’autor de l’estudi sobre Antoni Maria Fontanals i si es va publicar, no l’hem vist mai. Antoni Martorell (et alt.). El Penedès... 2010. Pg. 203

5 Antoni Martorell (et alt.). El Penedès... 2010. Pg. 221.

6 Joan Cuscó Clarasó. Els goigs a sant Fèlix. Música, festa i tradició Abadia de Montserrat. 2000. Pg. 101.

7 Joan Cuscó. Els goigs... Pg. 101.

8 Un dels punts de debat era l’etimologia del topònim de les nostres comarques, de forma i manera que l’edició s’obre amb el següent advertiment que transcrivim literalment: “Atenentse a cualsevol de las etimologías atribuídas al nom d’aquesta comarca, lo meteix que guiantse en las formas ortograficas am que trobèm dit nom mestres la influència castellana no l’ha coprromput y fins en diversos documents de comensos del sigle XIX; s’ha cregut oportú seguir en el present tomo las petjadas d’En Gayetá Vidal y Valenciano, En Ramon Freixas y altres reputats escriptors vilafranquins que es proposaren restaurar la paraula PENADÈS, com a més pura y apropiada que la de Panadès amb que ara s’acostuma nomenar la nostra comarca.- En lo demés s’ha respectat la ortografia que cada autor ha tingut a bé usar en els travalls d’aquest volúm.” Sobre els altres aspectes de l’edició podeu veure la justificació introductòria a l’edició d’Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 2010. Pg. 9 i 10.

9 Els textos introductoris d’aquesta edició conjunta no els vam incorporar a l’edició del 2010. Volem agrair al Centre de Documentació de la Vinya i el Vi de Vinseum les facilitats que ens han ofert per consultar-ne un dels pocs exemplars que coneixem.

10 Hisendat i membre del Partit Conservador. Ramon Arnabat (et alt.) Història de Vilafranca del Penedès. Vilafranca 2008. Pg.319.

11 En aquell moment presidia el Centre Catalanista, potser ja era el metge municipal i possiblement ja estava treballant en el seu “Assaig de topografia mèdica de Vilafranca del Penedès” que va enllestir l’octubre de 1905, estudi que l’Ajuntament vilafranquí es va comprometre a publicar però que mai no va veure la llum, tot i això l’original ha arribat fins als nostres dies.

12 Pare de l’artista. Vid. Jaume Mercader-Miret. El nostre Pere Ynglada i Sallent a “Miscel·lània Penedesenca 1980”. IEP. 1981. Pg. 91 i següents.

13 Sobre Mn. Planas Vid. Joan Solé i Bordes. Aproximació a la biblioteca barroca de la Comunitat de Preveres de santa Maria de Vilafranca del Penedès. a “El Penedès dins la Catalunya Moderna. Actes de les XVIII Jornades d’Estudis Penedesencs”. IEP. Vilafranca 2009.

14 Americano, nascut el 1830. Vid. Joan Solé Bordes. D’alguns americanos vilafranquins i els orígens de la Caixa d’Estalvis del Penedès. Revista “del Penedès” núm. 25. I.E.P. 2011.

15 Darrer dels germans Vidal i Valenciano, en Gaietà i l’Eduard ja havien morts. Vid. Joan Solé i Bordes La petita oligarquia vilafranquina a l’entorn de la guerra del Francès: els Vidal i els Freixas, dins Ramon Arnabat Mata, amb anotacions de Joan Solé Bordes La família Vidal Verdaguer, de proveïdors de l’exèrcit a hisendats. Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Vilafranca 2008. Pg. 19. Nota 7.

16 N’era autor en Francesc de P. Huguet i Mainer. Caldria resseguir que no s’hagués publicat a la premsa de l’època.

17 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 14.

18 El plantejament regeneracionista que veurem en diversos parlaments derivava amb tota probabilitat de la crisi del 1898 produïda com a resultat de la guerra de Cuba.

19 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 25 i 26.

20 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 32 i 33.

21 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 35 i 36.

22 Les formacions vilafranquines “Avant” i coral El Penedès, i les de Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Sant Joan de Mediona.

23 Antoni Martorell (et alt.) El Penedès... 1902. Pg. 40.