Del Centre Català Vilafranquí al Niu d’Art (i II)

  Publicat a la revista «del Penedès» n. 26. Institut d’Estudis Penedesencs 2012.

De l’Orfeó Vilafranquí al Niu d’Art

Com hem dit, aquell 1901 La Violeta havia estrenat la nova seu social al carrer de la Font. Comptava amb els més destacats músics de l’època, de manera que al costat d’Antoni Insenser hi havia Francesca Prats¹, Francesc de P. Bové i Pau Valls, l’entitat tenia tres formacions corals i 90 orfeonistes². El 1910, mort ja uns mesos abans el seu fundador, Antoni Insenser, la coral va debutar com a Orfeó Vilafranquí i l’agost de 1912 consta que l’Acadèmia Artística La Violeta, Orfeó Vilafranquí, va demanar una subvenció municipal per fer classes de solfeig³. La dirigia llavors el més reconegut deixeble d’Insenser i continuador de la seva labor en l’àmbit vilafranquí: Francesc de Paula de P. Bové. En aquella entitat es van revelar segons el cronista d’aquest temps⁴ les dots musicals de joves com la violoncel·lista Maria Bové, filla del mestre, o la violinista Àfrica Lara, filla del reconegut fotògraf.

Va ser en aquell indret, al número 15 del carrer de la Font, on el 1915 i com a resultat d’una tertúlia d’esperits inquiets es va crear el Niu d’Art. Oficialment l’entitat s’acollia a la seu del Foment Autonomista, entitat en la que havia derivat aquell Centre Catalanista de Vilafranca i que tindria durant molts anys la titularitat de l’immoble. En realitat, el Niu d’Art constava com una secció del Foment i va passar a utilitzar el seu saló d’actes, convenientment decorat per Josep Senabre, per celebrar-hi exposicions, conferències i tertúlies. La sala comptava amb un foc a terra i es complementava amb un rellotge de paret, de peu, construït al darrer terç del segle XIX que probablement procedia del domicili particular d’alguna família vilafranquina i que el 1939, mercès a les intercessions del patriarca vilafranquí Antoni Massanell i Casas, va passar a la casa de la Vila on es manté a la sala de Sant Ramon de Penyafort, popularment anomenada de Pau Boada, com a testimoni mut i aturat de la història vilafranquina⁵.

Mentre, s’havia reprès la publicació de “Les Quatre Barres” que havia tornat a veure la llum en una segona època el 1918⁶, amb redacció i administració a la plaça de Sant Joan⁷, però que finalment el 1920 ja feia constar la redacció i administració al carrer de la Font 15, la seu del Foment, de l’Orfeó i del Niu d’Art⁸.

Pocs anys després, el 1920, es va constituir l’Esbart Coral Catalunya Nova que dirigia el mestre Pau Valls, entitat que es va acabar fusionant el 1922 amb l’Orfeó Vilafranquí sota la direcció de Bové. Tot i que a nivell popular es mantenien com a Orfeó i Esbart Coral Catalunya Nova, oficialment esdevingueren l’Agrupació Musical de Vilafranca, amb seu al mateix indret del carrer de la Font.

A la sala d’actes del Niu d’Art hi havia diverses reproduccions en guix i a mida natural d’escultures clàssiques, possiblement emprades per a classes de dibuix i que van rebre els comentaris irònics de mossèn Trens, un dels habituals de l’entitat, a la sèrie “Els clàssics hostes del Niu d’Art” on aquells personatges: el Moisès de Miquel Àngel, la Venus del Milo, etc., visitaven Vilafranca⁹.

Aquell Niu d’Art va ser el punt de confluència de les ambicions museístiques i literàries d’una colla de penedesencs que no es cansaven d’aplegar pedres velles i pintures contemporànies, un llegat que en part va arribar a esdevenir finalment patrimoni del Museu de Vilafranca. Però la història de l’entitat és farcida d’alts i baixos, inestable com tantes, tot i que sembla que va ser la part més activa del Foment Autonomista. Els homes que li van donar volada, des del doctor Ricard Fortuny a Joan Trens i el seu germà Manuel, el ja esmentat Antoni Martorell, Romà de Saavedra, a més dels músics que hem anat referenciant, van veure com el 1927 el règim del dictador Primo de Rivera obligava a tancar-ne les portes després de l’episodi de l’Escola d’Art.

Al primer pis de l'edifici del vilafranquí carrer de la Fontel finestral neogòtic amb el característic capitell de la mona acordionista.

L’altre capitell amb l’animal dels llibres.

Del l’Exposició d’Art del Penedès a l’Escola d’Art

El 1926 Vilafranca acollí al col·legi de Sant Ramon, al palau del Marquès d’Alfarràs, la I Exposició d’Art del Penedès durant els dies de la Festa Major. La convocatòria va ser certament exitosa i els resultats excepcionals però -tot i la mà esquerra, autoritat i prestigi eclesiàstic de Mn. Trens, ànima de la convocatòria- sembla que el tema no va acabar de quadrar a l’alcaldia de la vila que llavors encapçalava Joan Àlvarez de Sisternes, símbol del directori militar de Primo de Rivera a la població. Aquest detall resulta prou evident a la vista de la mínima presència municipal en els principals actes d’aquella I Exposició d’Art del Penedès.

Manuel Trens i el grup de la seva corda van veure molt clar, però, que havia arribat l’hora de tirar endavant una Escola d’Art a Vilafranca, i del tema n’havia parlat el mateix doctor Trens en una conferència en l’entorn de la I Exposició d’Art del Penedès. L’il·lustre sacerdot vilafranquí mantenia relacions de primera línia amb el món de l’art i exrecia de consiliari del barceloní Cercle Artístic de Sant Lluc, de manera que va portar de Girona l’artista Jaume Busquets a qui confià la direcció de la recent creada Escola d’Art. Aquesta obrí les seves portes al Niu d’Art la tardor de 1926 i funcionà en base a una comissió mixta amb representants de l’Ajuntament i del Niu d’Art. El tema, però, no va acabar de quallar sense que en aquest moment ens sigui possible precisar si l’empenta de tancar portes va venir de l’Ajuntament. En qualsevol cas, les autoritats municipals no hi van fer gran cosa, el local va ser clausurat oficialment i ni l’Orfeó ni el Niu d’Art ni l’escola van tenir on anar. Es va dir que tot plegat havia estat cosa de la situació que vivia el país sota la dictadura de Primo de Rivera, i així va quedar registrat a la crònica de la petita història de la vila.

El neguit de cultura era, però, evident i durant aquells anys de silenci derivat de la clausura esmentada van ser el patronat de cultura de la Societat la Principal i, en menor mesura, l’Associació Catòlica, els encarregats de programar concerts, conferències i exposicions, algunes al Centre Agrícola del Penedès. Un parell d’anys després, encara amb Joan Àlvarez com a cap del consistori, es tornà a insistir per obrir el Niu d’Art, Les entitats que van promocionar el retorn a aquell espai de cultura van ser l’Esbart Coral, que acabaria donant nom popular a l’edifici en la seva darrera època, i l’Orfeó Vilafranquí. Tot i que no podem assegurar que el Foment hi pogués mantenir cap activitat legal, diversos documents dels anys trenta que hem tingut a les mans encara van a nom del Foment Autonomista¹⁰. En realitat, des del 1926 les dues entitats corals funcionaven oficialment com Associació de Música de Vilafranca i organitzaven concerts al saló del Centre Agrícola o a l’escenari del Casal. El setembre del 1929 l’entitat s’anomena Agrupació Musical de Vilafranca i organitza al Niu d’Art una exposició de fotografies de Mallorca. Entre els joves que es mouen a l’entitat hi ha vilafranquins com Antoni Massanell, Guitart, Joan Castany, Cuc, Rovira de cal Vicentó, Pallejà i Esteve “de les gasoses”.

Ja feia anys i panys que “Les Quatre Barres” havia finit i quan l’immoble del carrer de la Font tornà a obrir les seves portes el 1929 s’hi instal·là la redacció de la “Gaseta de Vilafranca”, fins llavors ubicada a la impremta de cal Claret, al carrer de la Parellada. Com que la publicació era de base cultural, l’espai els serví per organitzar activitats culturals i el 26 d’octubre hi va donar una conferència Josep Maria de Sagarra, aquesta es va anunciar a celebrar a la sala d’actes de l’Orfeó Vilafranquí. Va presentar l’acte Josep Maimó, i Sagarra comença agraint la invitació i el suport que li donaven, perquè en aquell moment hi havia endegada una campanya en la seva contra.

La “Gaseta”, que es publicava des del 1926 i arribaria fins el 1931, va anunciar aquell 1929 una programació cultural continuada, de manera que en aquelles sales es van poder veure les primeres exposicions del jove artista Lluís Maria Güell, en concret del 22 de desembre de 1929 al 12 de gener de 1930. El dia d’inauguració de la mostra, l’arquitecte Torres-Clavé va donar allí mateix una conferència parlant d’arquitectura moderna i el cantant Carles Vives va oferir un recital, es va representar una obra de teatre de Max Aub i el Quartet Iberia va oferir un concert de Música de Cambra. Poc després, el xicot del cal Moy hi va exposar una sèrie de nus femenins que van provocar tota mena de comentaris malintencionats entre els vilafranquins benestants¹¹. Allí es van sentir també conferències notables, bàsicament sobre temes artístics, com la del vilanoví Josep Francesc Ràfols i alguna del doctor Trens.

A més d’aquestes activitats i de les sortides que realitzaven les formacions corals, els dos moments de més relleu de l’any en l’entitat eren la celebració del Carnestoltes i les Caramelles, aquestes a càrrec del cor masculí. Al primer pis de l’immoble del carrer de la Font hi havia el cafè, l’atenia en Jepet cada dia a partir de les sis de la tarda; també s’hi feia ball en determinats moments de l’any, habitualment amb un caire prou familiar. Posats a acollir les activitats més diverses, també va ser al Niu d’Art on va iniciar els seus assaigs la “Royalty” que esdevindria famosa orquestrina, una formació que va triomfar en el seu debut el 1930 a l’escenari del Casino, amb noms com Berdier, Bertran, Ferrer, Ramon Evaristo, Nutó o Pepito Colomer. Aquesta activitat de ballaruga va perdurar amb certa eufòria als vespres durant bona part dels anys de la guerra civil.

Tot i que el local va acollir també alguna temporada el Centre Excursionista Vilafranquí, l’entitat popular més curiosa que es va constituir en aquell espai va ser la “Confraria del Sant Aliment”, una creació atribuïda en bona part a les qualitats culinàries de l’Esteve “de les gasoses”. S’aprofitava la cuina del local i les aportacions de la natura com les granotes o els cargols quan plovia. Al Niu d’Art la colla d’amics que constituïa la “Confraria” havien pogut gaudir d’àpats memorables que presidia un cullerot de dimensionsgegantines, el símbol del sant aliment.

1 Mare de la professora de música Maria Dolors Calvet.

2 Joan Cuscó Clarasó. Els goigs... Pg. 101.

3 21 d’agost de 1912 Llibre d’actes de l’Ajuntament de Vilafranca (ACAP).

4 Manuel Benach. Els vilafranquins del segle XX. Vilafranca 1978.

5 Del rellotge i de l’entitat ens n’han quedat les cròniques de Manuel Benach i Torrents i el treball Joan Solé i Bordes Història d’un rellotge, a “El 3 de Vuit”, 27 d’agost de 1993. Pg. 47.

6 Hem vist el número 43 de l’any 2, de 5 de gener de 1919 al Centre de Vinseum.

7 Als números 5 i 7, que potser corresponien a un dels entresols que allí hi ha o als baixos de la impremta de cal Cuscó on veia la llum.

8 N’hem vist al Centre de Documentació de Vinseum el número 126 de 31 de juliol de 1920 amb aquesta nova adreça.

9 Van ser publicades el 1917 a les pàgines d’”Acció”, com sempre sota pseudònim, però la sèrie va restar inacabada. Les vam, aplegar finalment al volum Manuel Trens Vilafranca senyora vila i altres proses. Vilatana. Vilafranca 1990.

10 Hem vist rebuts de subministrament elèctric adreçats a l’entitat als anys trenta.

11 Hi havia qui assegurava que eren retrats de les criades de casa seva i a partir d’aquí la imaginació vilafranquina amiga de la gresca patrocinava tota mena de murmuris malèvols.