Avió

Cada dia, matí i vespre, a una hora que encara hi ha claror, un avionet d’hèlice travessa el cel de Vilafranca, amunt o avall, sense una hora precisa però fins i tot els caps de setmana i festius, cada dia sens falta. Vola a baixa distància si es compara amb els reactors que podem veure allà dalt, però no tan baixa com els helicòpters, estris matussers i sorollosos que sorgeixen pel cel de manera insospitada, posat que han de portar alguna urgència a l’hospital o es dediquen a vigilar les cues que es formen en aquella carretera de diversos carrils que abans era autopista de peatge, embussos que en els darrers mesos s’articulen ben aviat, a les primeres de canvi de qualsevol incidència. 

L’avió, amb la seva hèlix, on va? D’on ve? Aquest no és ara mateix el sistema més ràpid de desplaçament de persones. Potser fa el correu i porta cartes i paquets de Madrid a Barcelona, o al contrari, i qui sap si es dedica a fotografiar l’espai inferior, els indrets on ens ubiquem, un dia i un altre repeteix les fotografies per tal que el corresponent servei d’investigació les observi, compari i prengui nota dels canvis que s’han produït en cada indret concret.

.-La veïna del carrer de la Germanor ha canviat de lloc dues torretes!

Potser això és el que exclama el tècnic o ni tan sols això sinó que és un programa informàtic el que passa un informe diari amb els canvis observats. Prenem com a base el supòsit que l’aparell fotogràfic no tingui capacitat com aquell diable coixet de Quevedo per travessar travessar sostres i parets i esbrinar que passa a dins a casa.

O potser no és aquesta la labor del nostre avionet sinó que es dedica a portar turistes selectes a fer un vol per alguns indrets de Catalunya, paisatges agradosos, d’estètica geomètrica, com els de les vinyes del Penedès. En aquest cas, però, potser una passada amb helicòpter -com fan a Nova York i altres indrets del món- resulta més espectacular.

Cada cop més tinc la certesa que en realitat en aquest avió hi van ordres secretes -ordres de mimetisme que en diria en Carsiwick- que per precaució, a causa del seu alt secretisme, no poden circular per cap altre mitjà. En un sobre hi ha indicacions de la més alta importància que van i venen dels comandaments militars de Madrid als de Barcelona i contestacions que venen i van. El sobre de l’avió, tancat i lacrat, va sempre amb un missatger, directe al capità general de la regió. Si aquest no hi és, el lliurament es fa en mà al càrrec militar de la més absoluta confiança del comandament per tal que el reculli, tota vegada que és qui té en aquell moment el vist-i-plau de la plaça. Més d’una vegada, però, s’ha donat el cas de no trobar el responsable, llavors el missatger, seguint instruccions precises, s’ha entornat amb el sobre juntament amb la missiva (a casa en dèiem l’envelop) que havia de recollir. Algunes vegades el missatger ha hagut d’esperar una estona per recollir el sobre amb la contestació, fins i tot ha hagut de fer nit a la caserna per reprendre el viatge l'endemà.

En Manelet Benegues que va treballar de pilot d’aquests avions durant molt anys, assegurava als amics de la seva penya de pensionistes que moltes vegades el pes del sobre era mínim i semblava talment que hi hagués ben poc o res al seu interior, un detall que forçosament havia d’indicar al receptor una determinada ordre a executar. Un de la colla que sabia del tema, però, assegurava que durant anys els capitans generals d’una i altra plaça havien emprat aquest mitjà de comunicació per jugar a escacs i s’indicaven el següent moviment en un full de paper, d’aquí que el missatger hagués d’esperar una bona estona per obtenir el sobre de contestació.

Sempre és convenient que el país estigui ben controlat.