La Renaixença: Vidal i Valenciano (i II)

 Publicat a La voz del Penedès, 14 de maig de 1977.

Però amb la renaixença el teatre català -sens dubte el gènere més popular- no ressorgia amb prou força: l'any 1856 Frederic Soler, «Pitarra» estrenava el sainet «Per un casament», i durant molt temps aquest tipus de composicions sense cap valor omplien l'escena catalana i, per una altra banda, els lloables intents de Rubió i Ors, Víctor Balaguer o Antoni de Bofarull, autors de monòlegs, drames i tragèdies massa cultes, no van fructificar. Seria el vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano el que trobaria una nova via pel teatre català, després d'haver escrit una colla de peces tradicionals sense altre valor que el purament històric, amb l'estrena l'any 1866 de «Tal faràs, tal trobaràs».

El teatre tenia a Vilafranca una gran tradició, ja l'any 1809 es va obrir un teatre de comèdies. El dissortat Pere Mas i Perera ens recorda: «L'any 1817, sota el patronatge de l'Ajuntament i d'alguns vilafranquins, va ésser construït el nostre Teatre Vell, al lloc que ara ocupa la carnisseria. Hi cabien de 600 a 800 persones. El 1873 va ésser derruït,...

El bressol del nostre teatre d'aficionats va ésser a la casa de Josep Milà de Ferran -pare dels Milà i Fontanals-, on existia un escenari que acollí els primers aficionats vilafranquins sota la direcció del senyor Josep, els quals actuaren després al Teatre Vell.

...Passaren per aquest teatre totes les promocions intel·lectuals vilatanes del 1817 al 1868. A partir de 1876 apareixen diversos nuclis, adés símultàniament adés successivament, a la Sociedad Artesana, Casino de la Unión, Joventut Catòlica, Societat «La Principal», Casino Unió Comercial, Col·legi de Sant Ramon, Foment Sárdanista, etc.» (Vilafranca del Penedès, Ed. Barcino, 1932, pg. 197 – 198).

Davant d'aquesta perspectiva sociològica no ens hem d'estranyar de l’èxít de Eduard Vidal i Valenciano a la nostra Vila escrivís el que escrivís. El fet de que fos després en Pitarra el que passés a la posteritat com a renovador del teatre català és ja una qüestió de sociologia de la literatura. Però el paper decisiu de Vidal i Valenciano ha quedat ben aclarit després de l'exhaustiu estudi de Josep M. Poblet sobre la seva tasca en el teatre català (Eduard Vidal i Valenciano, l'innovador. Primer premi Sant Ramon de Penyafort, arxiu bibliogràfic Pere Regull i Pagès, Museu de Vílafranca.). De totes maneres Pitarra ha passat a la posteritat més per les seves «gatades» (algunes de les quals fa molts anys que no han estat publicades per ser excessivament «picants», i caldria recuperar-les definitivament per a la literatura catalana) que no pas pels seus drames i comèdies sèries, ja que aquests van quedar aviat enfosquits per la personalitat de Guímerà que l'any 1879 estrenava la seva primera tragèdia: «Gal·la Placídía».

                                Eduard Vidal i Valenciano

Evidentment, fa molts anys que la cultura catalana va d'Herodes a Pilats, i difícilment els nostres artistes, estudiosos o escriptors passen a la posteritat amb quelcom més que el seu nom a un carrer i el seu retrat a l’Ajuntament, ja ho deia el dissortat Mn. Trens amb el seu humor tradicional: «...tota aquella serie de quadros de la Casa de la Vila, coneguts pel nom de Galeria de Vilafranquins il·lustres, que per si sols estalvien salivera i dialèctica i només veient-los imposen el convenciment que a Vilafranca només poden prosperar que els gèrmens de sants, de bisbes, de catedràtics i de ministres plenipotenciaris». (Els factors de la producció artística. Conferència pronunciada a la Primera Exposició d'Art del Penedes, Vilafranca 1926).

Cal buscar una nova alternativa que doni plena validesa i actualitat a la tasca de tots aquests vilafranquins il·lustres, al cap i a la fi si els estudiants vilafranquins no coneixen els fets i la importància de figures tan senyeres per a les lletres catalanes com Milà i Fontanals o Vidal i Valenciano, molt menys podem pretendre que valorin la tasca de personalitats com Pere Alegret o Pau Boada que van dedicar tota la seva vida a treballar per la nostra vila, i que van deixar entre nosaltres tot el millor dels seus coneixements.