Treball publicat a la revista "Casal", n. 8. Estiu 2021.
Des de sempre, i d’acord amb l’època, ha acollit les més diverses activitats i espectacles.
En aquells primers anys hi va predominar el ball, i les actuacions,
mentre el cinema anava agafant empenta
Ben bé es podria afirmar que des d’aquell estiu del 1921 que el saló teatre del Casal va obrir les seves portes no hi ha cap mena d’activitat d’esbarjo que no hi hagi trobat acollida, i altres de no tan lúdiques com alguns espectacles esportius de boxa, dinars o sopars i fins i tot mítings i actes polítics abans, durant i acabada la guerra civil. Si ens atenem a aquells primers anys, els de la dècada del 1920, hem de reconèixer que el ball era l’activitat prioritària, cal no oblidar que la Societat La Principal va néixer amb aquest objectiu, primordial entre els socis més joves. Sovint, però, els actes no eren pas únics sinó complementaris, així balls o cinema es conjuntaven amb alguna intervenció de cupletistes o altres artistes. La finalitat era sempre poder fer una mica més de calaix, pensant sempre que les obres havien tingut un cost evidentment elevat i s’havien d’anar pagant, és a dir calia amortitzar el local tant com es pogués.
Aquest conjunt de programació festiva s’anunciava en tota mena de cartells on, encara sense la tècnica gràfica per a reproduir fotografies amb qualitat, en destacava el llenguatge, les remarques sobre cada una de les pel·lícules o espectacles, sovint indicant que eren coses mai vistes en un temps que a moltes cases no hi havia ni ràdio. També cal destacar la tipografia d’aquests cartells, tan diversa i variada com de remarcable qualitat en la composició, sense que llavors s’hagués inventat encara el que ara en diuen disseny gràfic de manera que es pot assegurar que alguns d’aquests cartells, sobre paper de color, de baixa qualitat, constitueixen una mostra digna d’estudi del que llavors eren les arts gràfiques.
Les activitats d'esbarjo i ballaruga en aquelles primeres dècades del segle XX constituïen una necessitat imprescindible per a la relació social i quedaven pautades en el calendari un any rere l’altre: carnestoltes, Pasqua, revetlles, festa major, aniversari casalista per la Mercè, Tots Sants, santa Llúcia, Nadal i cap d’any... celebracions de tradició. Celebrar volia i vol dir sentir-se identificat amb unes pautes d'esbarjo que permeten mantenir una identitat, allò que en diem tradició i que perdura any rere any, d’una generació a l’altra. Durant dècades de casalisme aquest va ser el paper fonamental dels balls de societat, però ara ho són encara més –a la nostra manera de veure- les activitats de les diverses seccions de la nostra societat.
El ball, tot un protocol
L'estructura de les sessions de ballaruga era fixada des del primer moment i especificada en els carnets de ball amb els que la societat obsequiava a totes les noies, era allí que s'emparaulava cada peça interpretada per fer-la amb un o altre ballador, amb el vist i plau de la mare de la xicota. La banda o orquestra era reservada per a les grans diades, les altres ballades eren a càrrec d’un tercet o quartet musical, habitualment situat al mig de la pista per tal que –parlem d’un temps sense megafonia- la interpretació es pogués sentir igual des de tots els punts de la sala. Sovint alguns balls tenien complements com toies o el ram del ball corresponent. També, i sempre d’acord amb les èpoques, hi va haver una exigència més o menys estricta pel que corresponia a la manera de vestir i de ballar. L’americana, camisa i corbata en els homes i les mitges en les dones van ser sovint objecte de control d’aquell popular conserge que va ser en Calaf.
Un carnet de ball de l'època
Tal i com ho certifiquen algunes importants col·leccions de programes de mà i cartells, durant aquells anys 20 es van popularitzar les vetllades comptaven amb la participació de cantants, ballarines i formacions prou diverses, algunes fins i tot properes als espectacles de circ. D'entre aquest conjunt d'artistes van esdevenir molt populars les cupletistes, amb un especial atractiu pel públic masculí tant pel caire picant, a base de doble sentit, de les seves cançons, com per l'atreviment del seu vestuari, així l’escenari casalista d’aquells primers anys va veure, entre moltes altres, la Raquel Meller i la Pilar Alonso. Ara aquests aspectes ens poden semblar gairebé irrellevants, però en aquells anys van suposar tota una alenada de permissivitat i llibertat que tornaria a resultar impensable durant la postguerra.
La pantalla casalista
El cinema aniria agafant empenta a mesura que se’n perfeccionés la tècnica i aparegués el sonor i més tard el color, tot i que contribuïa a l’interès del tema el fet que la sala hagués d’estar a les fosques. Les parelles, més o menys enamorades, hi anaven acompanyades d’una tercera persona que vetllava per la correcció, tot i que la coneguda com a “fila dels mancos”, la darrera del primer pis del nostre Casal, forma part de la història personal de diverses generacions. Les sessions dels festius permetien passar-hi tota la tarda amb pel·lícules de gènere -la dolenta, la de riure, la de "tiros" i la bona-, acompanyades de piano en l’època del mut. El 12 de desembre de 1929, s’hi va realitzar una de les primeres projeccions d'”Un chien andalou” l'històric curt surrealista de Luís Buñuel i Salvador Dalí. La projecció va ser promoguda per la colla universitària que feia possible la revista “helix”, de caire avantguardista que entre 1929 i 1930 es va imprimir a Vilafranca, un d’aquests era Rodolf Llorens i Jordana, fill del cafeter del Casal, Pere Llorens.. El cinema també va gaudir de més permissivitat amb l’arribada de la segona República i el dia de Tots Sants del 1931 la pantalla de la Principal va oferir la projecció d’”El cuirassat Potemkin”, l'obra mestra del director soviètic Serguéi Eisenstein que s'anunciava com ”la pel·lícula tantes vegades suprimida”, peça magistral del cinema mut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada