El Drac, una simbologia

 Publicat a La voz del Penedès el 28 d’agost de 1982

Els Amics del Drac presenten a l'església de St. Joan una exposició exhaustiva sobre el popular personatge de la nostra Festa Major, nosaltres voldríem aprofitar per a parlar de la seva parentela des d’algunes breus noticies dels altres «dracs» com a conjunt de la simbologia de la fera. La mostra abans esmentada no aplega, segons un criteri estricte que creiem encertat, cap dels càntirs vilafranquins que es conserven al Museu i que presenten la figura d'un drac, precisament perquè aquest en res s'assembla al de la Festa Major. El pare Grivé defineix la figura de la bèstia de terrissa amb aquestes paraules: «...té un cap com de tortuga, els ulls sortits com de camaleó, una espècie d'ales que li surten de la base del coli i tot el cos cobert fins damunt del cap, dels arcs incisos que li donen aspecte d’un saururà». (Eis càntirs de Vilafranca. 1935). Alguna altra vegada hem parlat ja d'aquest singular motiu de decoració i la seva creació (Vid. La realitat meravellosa. La Voz del Penedés, 10 de setembre del 1977). 

En parlar del Drac de la Festa Major -noteu que escrivim el seu nom amb majúscula, a diferència de tots els altres dels que parlem, bestiasses sense personalitat tan definida i coneguda- alguns han cercat referències de parentiu en els dracs de la cultura xinesa, una simbologia present en moltes creacions artístiques i llegendes d'aquelles terres però que res tenen a veure, ni tan sols en la seva representació estètica i amb el nostre lluent personatge de boca foguera. No ens endinsarem ara en l'aspre camí de referències sobre l'origen de l’animal vilafranquí, tota vegada que caldria tornar a parlar dels actes sacramentals de la tradició teatral i popular de la historia catalana i aquest és un indret sense solució de continuïtat. Direm simplement que el Drac que obre totes les cercaviles i processons ve de la fosca de l’antigor, aquesta és la seva personalitat i el seu misteri.

                                    El drac de Gant (Països Baixos)

Els dracs xinesos tenen molt a veure amb una simbologia de la reialesa i el poder diví. Aquestes mateixes notes les hem trobat als Països Baixos, a Gant, capital de la província de Flandes Oriental, hem localitzat la imatge d'un animalàs força semblant al vilafranquí, símbol de la ciutat des de l’edat mitjana quan, en gaudir de privilegis reials, tenia dret a fer-ne ús. No sabem que aquesta localitat belga tingui una fera de cartró amb els trets de presència física i mobilitat de la nostra, però la seva imatge engalana els principals carrers en les diades de festa, tal i com podeu veure a la fotografia que reproduïm. 

                                        Escut de Milà (Itàlia)

Altra cosa és la fera de l’escut de la població italiana de Milà, una serpota ferotge cruspint-se una persona. De qualsevol manera, la seva imatge segueix relacionada amb una certa simbologia oficial. El Drac vilafranquí és molt menys encarcarat i res té d'oficialitat protocolària. El coneixem com un ésser apacible; estimat per tots és l’amic dels més menuts quan perden la por a les guspires de sa boca foguera i s'enfilen al seu gran nas bufador. Escriu Jorge Luis Borges: «...el Dragón es acaso el más conocido, pero también el menos afortunado de los animales fantásticos. Nos parece pueril y suele contaminar de puerilidad las historias en que figura». (El libro de los Seres imaginarios. Ed. Bruguera-Alfaguara. Barcelona 1979). Potsér caldria fer una referència a la llegenda de St. Jordi i el Drac, la devoció devia començar a Catalunya en el segle XIII, quan els guerrers que tornaven de lluitar contra els sarraïns i turcs van començar a popularitzar la tradició pietosa que havien conegut en aquells països llunyans. D'aquest imaginatiu patronatge de Catalunya, llegenda però també mite ple de simbolismes, ens en parla Joan Prat i Caros en un extens i interessant treball a la revista Ciència (n° 15, abril 1982). Us n'aconsellem la lectura, però no penseu trobar-hi referències al nostre Drac festamajorenc, aquest és tota una altra cosa, tots els balls i elements folklòrics que el segueixen en allargada cercavila i, al cap i a la fi, tots nosaltres que estimem i vivim la festa som una altra cosa, quelcom impossible de definir.