En el centenari de la inauguració del saló teatre Juny de 1921, obre les portes l’escenari més gran del Penedès

Treball publicat a la revista "Casal", n. 7. Maig 2021.

Les cròniques parlen d’un aforament de prop de 4.000 persones

Josep Senabre, president del Casal: “Ara anem a casa”.

Tot i que encara hi havia detalls per enllestir, el 23 de juny del 1921 va obrir les seves portes el nou i flamant saló-teatre amb els primers balls. Ara sí que es podia començar a parlar de casal, de casa gran, en aquells moments i possiblement encara en l’actualitat, no hi havia al Penedès cap teatre amb la seva capacitat ni amb la seva boca d’escenari. Les cròniques de l’època que fan referència a la inauguració oficial, el mes de juliol, parlen d’una assistència de prop de quatre mil espectadors. Amb anterioritat, però, el 27 de març, diumenge de Pasqua, tots els que ho van voler van poder visitar les obres –ara en diríem una diada de portes obertes, llavors en van dir “obertura provisional”- i veure com encara es treballava en el sostre de la sala i en el segon pis. Va ser una forma, com tantes altres, de fer una mica de calaix, la Societat La Principal tenia uns mil dos-cents socis però en el decurs de la jornada n’hi van treure el cap més del doble i tots van passar per caixa, a 25 cèntims l’entrada, per admirar el saló-teatre gairebé enllestit.

S’hauria volgut la vetllada inaugural per Sant Joan –ni la caixa ni els nervis no permetien esperar a la Mercè, el tradicional aniversari de setembre- amb la representació de l’òpera Aida. Indubtablement, per a l’estrena calia una obra espectacular com ho és aquesta de G. Verdi, però la companyia d’òpera italiana no tenia dates disponibles fins al juliol, de manera que amb caràcter provisional el saló teatre va obrir portes el vespre del 23 de juny –revetlla- amb la projecció de curts cinematogràfics Gaumont, una parella d'acròbates, una ballarina i una cupletista, focs d’artifici i ball amb el sextet Ferrari, l’entrada costava vuitanta cèntims. No van faltar els parlaments en nom de la junta principalista que havia fet possible l’obra i el seu president, Josep Giralt, va pronunciar un històric: “ara anem a casa”, un missatge prou significatiu per a una entitat que portava gairebé dues dècades rellogada a un o altre escenari vilafranquí. L’entrada era pel passatge Alcover i al pati o jardí on s’havia de construir el cafè es va muntar un envelat provisional. La premsa de l’època parla d’una gentada per tot arreu, però no pas al segon pis del saló –el galliner- que encara s’estava enllestint. L'endemà, diada de Sant Joan, hi va haver traca valenciana i un programa diferent del dia anterior amb la banda del barceloní regiment de Luchana.

El diumenge 24 de juliol, vigília de sant Jaume, va ser la diada d’inauguració oficial, amb assistència de la directiva casalista, l’alcalde de Vilafranca Pau Solsona Via, membres del consistori i possiblement l’arquitecte Andeu Audet. La representació de l’òpera Aida, grandiosa i espectacular, s’esqueia per a dissimular els problemes d’acústica que ben aviat va mostrar la sala quan es van representar òperes intimistes, recordem que el terra de la platea era enrajolat i les parets d’obra, sense recobriment.

                                            Foto fons Josep Durich (ACAP)

Diuen les cròniques de la premsa local que deu dies abans ja no era possible trobar ni una entrada i afirmen que hi assistiren unes quatre‑mil persones, de forma que a les deu de la nit ja no es podia donar ni un pas per tota la casa, el teatre, el cafè, el jardí, tot era ocupat i als entreactes la Rambla anava de gom a gom. Va actuar la companyia d'òpera italiana que dirigia el mestre Joaquim Vehils i de la que en formaven part la tiple Margarida Pey, la contralt Concepció Callao que -diuen les cròniques- va ser qui va destacar més, el tenor Enric T. Àlvarez, el baríton Joan Valls, el baix Sandro Griff, Antoni Oliver, i Ramon Escuder. Aquestes primeres veus líriques es veieren acompanyades ‑el caràcter monumental de l'esmentada òpera així ho exigia‑ de més d'una trentena de coristes, una dotzena de ballarines del cos de ball de Pauleta Pàmies, gairebé un centenar de comparses, una banda en escena de dotze professors, quatre trompetes egípcies i una orquestra de quaranta professors. Els decorats eren de Manent i La Muela, el vestuari de Malatesta, l'atrezzo d'Artigau i la perruqueria de Gomis. L'obra fou posada en escena pel director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Francesc Rayer, el mestre de cor i banda era en Francesc Palos, l'apuntador en Francesc Puiggener i el director artístic en Vicenç Plantada.

La premsa local –en especial Panadés republicano, proper a la directiva casalista- parlen d’un espectacle mai vist a la capital penedesenca, però més enllà d’aquestes lloances en el decurs de la representació ja es van poder apreciar problemes d’acústica, si de cas dissimulats per les trompetes egípcies. Aquella edificació rectangular tenia acústicament punts morts que es van fer evidents en els següents espectacles i quan va ocupar l’escenari la cançonetista Pilar Alonso, cantant de cuplets, es va assegurar que la seva veu no es va poder escoltar més enllà de la fila deu, tenint en compte que llavors no hi havia sistemes de megafonia. Els vilafranquins ho van resoldre fàcil, allò era sols un magatzem de totxanes, de manera que li va posar el renom de ”la bòvila”, però la directiva casalista tenia un problema més al costat del tema econòmic. El cert és que es van estudiar i proposar modificacions de l’estructura del local, però l’únic que es va portar finalment a terme, a banda de l’enfustat del terra, va ser el 1948 l’aplacat de les parets amb suro, justament quan ja feia anys que el cinema sonor destrossava les possibilitats acústiques dels espectadors situats en determinats punts del local.