L'aventura com a renovació recordada

 

Publicat a La voz del Penedès el 14 de febrer de 1981

 Hi han tasques que no es fan en quatre dies, i tradicions culturals que no es perden en quaranta anys. Tot això i molt més podríem pensar en tornar a veure als aparadors aquelles meravelloses Aventures extraordinàries d'en Massagran que Folch i Torres publicà ja el 1910 en la Biblioteca Patufet i ara amb l'ajut d'Hogar del Libro. Aquella «història completa i detallada de les trifulgues, peripècies i desoris d'un noi de casa bona» és encara tan vital i engrescadora com ho fou per aquells vailets que ara són els nostres avis. El llibre d’aventures com a essencialitat de tants amagatalls que dintre nostre pugnen per fugir, per l'evasió delerosa amb el ritme viu i sorprenent que Folch i Torres aconseguia com ningú amb la interrelació constant de fets i situacions. He tornat a llegir per sobre L'extraordinària expedició d'en Jep Ganàpia (Ed. Laia, Col. El nus) del mateix prolífic autor i fins ara inèdita, no hi ha res a fer, cau dels dits per l'absurd de tants plantejaments i les relacions del tema en un constant peu forçat darrera el qual s’entreté en jocs de paraules, tot és inversemblant i no m'estranyaria que Folch i Torres hi hagués fet la seva pròpia caricatura critica, el que ell anomenaria «peripècies i maltempsades d'un escriptor d'aventures».

 Ara ens cal esperar les Noves aventures d'en Massagran que continuïn la reedició que comentem, sempre amb els acurats dibuixos de Joan Junceda. Dono una ullada a la biblioteca, darrera el personalisme creador de Folch i Torres hi ha una bona colla de material que ens cal recuperar en la línia de normalitat cultural, si més no en els indrets del llibre d'aventures al que els primers esclats de jovent s'hi acosten amb fruïció, quan tot just han començat a sonar les deu primaveres. Fem un petit repàs de la mà d'aquella Biblioteca Patufet que Folch i Torres ompli tot solet: La fortuna d'en Pere Virolet (1915, ninots d'en Junceda), subtitulat «Llibre a on es conten les empentes i fatics que passà el petit Virolet per arribar a ric», segons una tipologia molt de la burgesia del moment, però que no ha perdut validesa actual, i encara La glòria d'en Jaumó Rabadà (1916, dibuixos d'en Junceda), i no entrem en aquelles «Pàgines viscudes», un xic llunyanes al goig de l'aventura que ara comentem. 

 

Però no vull passar aquesta familiar ullada sense aturar-me en tres volums que porten l'estima més entranyable de la seva singularitat com a primer qualificatiu, els dos toms De quan les bèsties parlaven (1907 marca la meva edició) i Encara parlen les bèsties (1909) han esdevingut des de sempre un veritable goig espiritual que va molt més enllà del primer obrir el llibre quan la curiositat ens empenyia lluny dels cartrons de primeres lletres, els dibuixos de Llaverias contribueixen a aquesta ambientació que acompanya per arreu l'edició de l'acurada paraula de Folch i Torres, més que mai en una línia de viva prosa poètica. Si el tema clàssic del bestiari xerraire tingué en aquests treballs una nova dimensió per a infants, sols la seva reedició, absolutament imprescindible, pot revitalitzar a Folch i Torres com un dels més significatius creadors de la nostra millor tradició cultural.

 Primeres jornades catalanes del llibre per a infants

 Amb un ampli programa de jornades d'estudi s'han plantejat -del 6 al 12 d'aquest mes i en el marc gòtic de l’antic Hospital barceloní de la Santa Creu- els diversos aspectes que incideixen en la literatura infantil i juvenil a casa nostra. Juntament amb una exposició històrica del llibre infantil català, una mostra d’il·lustradors i una altre de l’actual producció editorial en aquest camp, s'han portat a terme una colla de jornades de treball amb la presència de qualificats representants dels diversos estaments intel·lectuals, l'activitat dels quals incideix en els llibres pels menuts. Així s'estudià la problemàtica de l'edició i comercialització del llibre català per a infants, els punts de vista dels creadors: els escriptors, la perspectiva professional de l’il·lustrador, anàlisi i contingut dels llibres per a infants així com els mitjans de comunicació social i la promoció d'aquesta branca de la literatura. Juntament amb el posterior treball per grups de cara a la discussió i elaboració de propostes, cal destacar també la celebració de diverses taules rodones, lectura de contes i una festa d'animació amb la presència de la quitxalla, protagonista de totes aquestes jornades.

 En l'ampli ventall de punts diversos estudiats, esmentarem aquí el de la manca de preparació dels adults de cara a potenciar l'esperit creatiu dels infants, potser l'aspecte més dinàmic i creatiu d'una tradició literària que ve d'una línia de l'antigor més popular, les rondalles. És indubtable que si l'infant té al costat una persona sensible o bé l'ambient que el volta traspua gust per la bellesa, la frontera o pas entre la realitat i la meravella o la fantasia se li desvetllarà encara més. Però avui en dia és nul.la o escassa la preparació que els adults han rebut de petits -són quaranta anys d’anormalitat cultural- respecte no tan sols a la poesia sinó qualsevol branca de l’educació artística i la sensibilitat.

 Molts pares enduts per un convenciment poc rumiat i erroni de la caducitat de velles formuletes, rimes, cançons, etc., deixen de traspassar als seus fills tota la riquesa del propi folklore, base de la iniciació a la literatura. D'altres, desgraciadament, el rebutgen obertament o no l'han arribat a conèixer. El narrador ha estat un resistent de la llengua catalana, i caldria calibrar fins a quin punt l'àvia i la mare no han estat els veritables artífexs del manteniment de la nostra llengua, amb explicació de contes, rondalles, refranys, cantarelles, llegendes, locucions, rimes, cançons, etc., malgrat que la tradició pedagògica a Catalunya ha motivat el fet, però, que el conte popular no sigui una eina desconeguda a les escoles i centres d’esplai.