Presència d'Álvaro Cunqueiro

Publicat a La voz del Penedès el 14 de març de 1981

Recordem encara la seva amical imatge retallada sota el fons del campanar de Santa Maria, indrets com la silenciosa i impertorbable terra gallega. Visites a Vilafranca, de mans dels Tastavins, d'un gastrònom d'excepció agermanant terres vinateres. Cunqueiro ha estat, des del goig de viure de la seva prosa, mestre i iniciador als secrets ritus per a totes les cultures hispàniques, identificat encara en el seu galleguisme.

 Tenim present, en la llunyania del temps en què començàrem a entreveure la  magnificència de la seva espiritualitat, aquell Un hombre que se parecia a Orestes que guanyà el premi Nadal Tany 1968. Foren d'aquella època els primers articles a la barcelonina Destino quan ja havia publicat Las crónicas de Sochandre i alguns llibres en la seva llengua nadiua. I heus ací com al pas dels anys ens veiem encara adelerats en la recerca del seu mon de personalíssima imaginació, en Torrente Ballester, en Joan Perucho, potser en el darrer Pere Calders i encara -parentiu espiritual amb Cela- la suggestiva força de la seva prosa, creant sens fi, entenent el lèxic en el seu aspecte de joc de contradiccions.

 En l’obra del malaguanyat Cunqueiro hi han les notes caracteritzadores de la mediterrània, per un estrany procés d'assimilació els mites clàssics el criden a reinventar els elements del seu mon cèltic. Quan treu el cap a la balconada immensa de Galicia, en diàleg amb les onades, hi veu aquell mon finit, recollit en apreciacions on els mites segueixen retornant d'indrets d'humanes passions. Cunqueiro cerca els universals literaris, aquells que. amb 1'absoluta celeritat del seu patronatge, responen arquetípicament a dèries humanes, i els forma en accions i compromisos on la invenció correspon a una realitat de meravelles, preciosa d’ingenuïtat, delerosa en la més primària interpretació de fets i situacions.

 Aquests dies hem tornat a donar una ullada a Cuando el viejo Simbad vuelva a las islas, ara esbrinant elements de l'oriental sensualitat, com un pas fugint d'aquell mar tancat en el que ens parlà d'Orestes i Ulisses. Com els paratges boirosos de la seva Galicia nadiua, el país de Holanda gaudeix de la fertilitat de l'horta amb les darreries del riu, camí d'aquell golf acollidor que ha vist tantes vegades el retorn cansat dels viatgers. I sempre la riquesa que reelabora les paraules d'un lèxic absolutament enjogassat i infinit.

 

 Podríem seguir infinitament inventariant -sempre provisional, potser hi ha un llibre encara per a publicar- les meravelles d'aquells mites grecs que havien viatjat a les humides terres de Fautor. Els somnis es patentitzen en una extraordinària capacitat de fabulació on el veritablement important, sense esquemes ni caracteritzacions, és la seva immensa capacitat per a fabular, per a entortolligar histories, on la manera de narrar com un constant mantenir l'atenció de l'auditori és el que dona sentit i versemblança a la línia narrativa. Cunqueiro ens na deixat, però la seva producció literària segueix gaudint de la mateixa estranya força del primer dia, no són meravelles amb l'absurd de l’acció gratuïta, Cunqueiro ens crida encara les possibilitats imaginar fugint -i també en els millors indrets gastronomies- de imposada monotonia contemporània.

 La cultura com a especulació

 Ho comentava l'altre dia Xavier Rubert de Ventós en un diari barceloní, l'absoluta proliferació de llibres, setmanaris i publicacions de tota mena obstaculitza la tasca de qui vol arribar a la veritable base de qualsevol posició estètica, artística o intel·lectual. Tot seguit M. Aurèlia Campmany seguia embolicant la troca parlant, també des d'un rotatiu barceloní, de la problemàtica via cap a l'essencialitat de les coses de cada moment, el copsar l’absoluta força del moment valorat en la seva totalitat, el que representa en el nostre dia rere dia fugisser. En qualsevol dels casos la resposta d'ambdós escriptors ve també determinada pel sentiment d'impotència que hom experimenta quan s'intenta resseguir la realitat més viva de la cultura: tothom parla, tothom escriu, i els temes es redupliquen una i altra vegada, sovint en consideracions que, com aquestes que quinzenalment engiponen en aquesta secció, no fan sinó interferir una via lliure que portaria directament al fons de la qüestió; per dir-ho amb altres paraules, podem arribar al Quixot anant al llibre o perdent-nos en la immensitat d'estudis crítics i divulgadors que deuen ocupar -paperassa viva en diria jo- quaranta vegades el volum original del text de Cervantes.

 Afegim sols dues precisions a tot el dit, potser com a breus justificacions. Tenim ben dar que el panorama cultural a casa nostra no gaudeix pas d'una normalitat, tots sabem d'edicions minses, problemes econòmics, diaris, setmanaris i fins i tot editores que han de tancar portes, baix índex de lectors, manca de biblioteques -d’això en sabem molt els vilafranquins- i tantes d'altres malures que arrosseguem com a eternes màcules però, al mateix temps, patim aquesta contaminació cultural de productes que no fan sinó  retornar, sense aportar res de nou, sobre temàtiques j a prou conegudes i comentades. Com qui diu sempre se les carrega el mateix. No serà, potser, que la nostra malmesa cultura necessita qualsevol mena d'amplificadors, penso a nivell comarcal on estem tan mancats d'eines de coneixement, hi ha tants elements per intentar acostar el potents batzegar intel·lectual a la senzillesa diària dels que no tenen a l’abast els estris de recuperació de la pròpia identitat cultural. Certament, no tot és justificable ni cap en el mateix sac, però a l'altra banda d'acceptar-ho tot hi ha un selectisme cultural que és ara més que mai un parany en el que no podem caure, encara menys si reconeixem els perills de tantes centralitzacions barcelonines, fins i tot en els indrets intel·lectuals.